Talabard

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Talabard de seguretat. És format per tres anelles lligades entre si: una per la cintura i una altra per cada cuixa.

El talabard és un cinturó dut per a penjar-hi l'espasa o el sabre, sigui directament o mitjançant beina,[1] i com a opció alternativa al baldric, que és porta des de l'espatlla i que era un ornament privatiu de la noblesa. A l'exèrcit formava part de l'equipament individual (sobretot entre la tropa de cavalleria i l'oficialitat), fins que s'hi adoptaren cinturons polivalents de nou tipus. En aquesta accepció, el català talabard equival a l'anglès sword belt; a l'esp. talabarte; al fr. ceinture porte-épée; al port. talabarte, talim o cinturão para sabre; etc. La paraula és d'origen occitana talabart que significava «pavès, escut gran que cobreix tot el cos».[2]

Per extensió, la paraula talabard s'utilitza per un corretjam cenyit al bust per a afixar el paracaigudes, les cordes per al ràpel que serveix d'equip de protecció individual.[3] Généralment és constituït per material tèxtil que s'ajusta a la cintura, les cuixes i el pit d'una persona a fi de proveir un lloc de subjecció segur i ergonòmic. N'existeixen variants com el talabard antigir i el talabard antiengarrotament.[4] En aquesta accepció, el català talabard equival a l'espanyol arnés (de seguridad), fr. baudrier, it. imbragatura, port. arnês, ang. harness, al. Klettergurt, etc.

El talabard de seguretat s'utilitza en activitats i esports en què és possible la caiguda vertical, com ara l'escalada, l'alpinisme, l'espeleologia, el paracaigudisme i els treballs en altura (per exemple, al sector de la construcció). En àmbits esportius és conegut a tot el món pel nom de baudrier pel seu origen alpinístic.[cal citació]

N'existeixen dues classes:[5]

  • De cintura, que són els més populars, per la seva facilitat d'ús i suficient eficàcia. Es fixen al punt de suport (per exemple la corda) per la vora superior de la banda davantera (o sigui, per la panxa de l'usuari).
  • De cos sencer, que a més d'un talabard de cintura i cuixes n'incorpora un altre a l'altura del pit i les espatlles. Són més incòmodes d'utilitzar però d'una gran seguretat, ja que respecten al màxim la integritat física de l'individu assegurat. Els talabards de cos sencer es poden fixar al punt de suport de dues maneres (segons el model):
    • Pel pit. És la disposició més usual en els arnesos d'escalada i espeleologia, atès que és la posició més còmoda en situacions en què cal quedar penjat sovint al talabard, i a més facilita la manipulació de la fixació.
    • Per l'esquena. És la forma usual en arnesos que tenen funció només preventiva, en què l'usuari només quedaria penjat en cas d'accident. El seu avantatge és que en restar la corda a l'esquena fa molta menys nosa per moure's i treballar.

S'utilitza també en activitats en les quals és necessària una correcta i contínua adhesió a un cert suport : paracaigudisme, el vol en ala de pendent, la planxa de vela o el descens en ràpel).

Els professionals que realitzen treballs en altura (electricistes, instal·ladors, manobres) fan anar un talabard adaptat a les seves necessitats. El talabard de seguretat es fabrica i comercialitza per cada un dels usos possibles i cada un d'aquestos usos precisa disseny i característiques pròpies. Les característiques generals comunes són: gran resistència a l'abrasió i a la tensió, lleugeresa i adaptabilitat al cos.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Talabard Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «talabard.1». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Talabard». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  3. «talabard.2». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Talabard». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  5. Fatjó i Gené, Josep. Història de l'escalada a Montserrat. Barcelona: Ed. de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 176-177 (Cavall Bernat). ISBN 9788484157229.