Talabard
El talabard és un cinturó dut per a penjar-hi l'espasa o el sabre, sigui directament o mitjançant beina,[1] i com a opció alternativa al baldric, que és porta a l'espatlla i que era un ornament privatiu de la noblesa. A l'exèrcit era part de l'equipament individual (sobretot entre la tropa de cavalleria i l'oficialitat), fins que s'hi adoptaren cinyells polivalents de nou tipus. En aquesta accepció, el català talabard equival a l'anglès sword belt; a l'espanyol talabarte; al francès ceinture porte-épée; al portuguès talabarte, talim o cinturão para sabre; etc. El mot és d'origen occità, talabart, que significava «pavès, escut gran que cobreix tot el cos».[2]
Per extensió, el terme talabard s'utilitza per un corretjam cenyit al bust per a afixar el paracaigudes, les cordes per al ràpel que serveix d'equipament de protecció individual.[3] Généralment és constituït per material tèxtil que s'ajusta a la cintura, les cuixes i el pit d'una persona a fi de proveir un lloc de subjecció segur i ergonòmic. N'existeixen variants com el talabard antigir i el talabard antiengarrotament.[4] En aquesta accepció, talabard és sinònim d'arnès.[5]
El talabard o arnès de seguretat s'utilitza en activitats i esports en què és possible la caiguda vertical, com ara l'escalada, l'alpinisme, l'espeleologia, el paracaigudisme i els treballs en altura (per exemple, al sector de la construcció). En àmbits esportius és conegut a tot el món pel nom de baudrier pel seu origen alpinístic.
N'existeixen dues classes:[6]
- De cintura, que són els més populars, per la seva facilitat d'ús i suficient eficàcia. Es fixen al punt de suport (per exemple la corda) per la vora superior de la banda davantera (o sigui, per la panxa de l'emprador).
- De cos sencer, que a més d'un talabard de cintura i cuixes n'incorpora un altre a l'altura del pit i les espatlles. Són més incòmodes d'utilitzar però d'una gran seguretat, ja que respecten al màxim la integritat física de l'individu assegurat. Els talabards de cos sencer es poden fixar al punt de suport de dues maneres (segons el model):
- Pel pit. És la disposició més usual en els arnesos d'escalada i espeleologia, atès que és la posició més còmoda en situacions en què cal romandre penjat sovint al talabard, i a més facilita la manipulació de la fixació.
- Per l'esquena. És la forma usual en arnesos que tenen funció solament preventiva, en què la persona sols restaria penjada en cas d'accident. El seu avantatge és que en restar la corda a l'esquena fa molta menys nosa per a moure's i treballar.
S'utilitza també en activitats en les quals és necessària una correcta i contínua adhesió a un cert suport : paracaigudisme, el vol en ala de pendent, la planxa de vela o la davallada en ràpel).
Els professionals que realitzen treballs en altura (electricistes, instal·ladors, manobres) fan anar un talabard adaptat a les seves necessitats. El talabard de seguretat es fabrica i comercialitza per cada un dels usos possibles i cada un d'aquestos usos necessita un disseny i característiques pròpies. Les característiques generals comunes són: gran resistència a l'abrasió i a la tensió, lleugeretat i adaptabilitat al cos.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Talabard |
- ↑ «Talabard». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Talabard». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ «Talabard». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Talabard». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ «arnès». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Fatjó i Gené, Josep. Història de l'escalada a Montserrat. Barcelona: Ed. de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 176-177 (Cavall Bernat). ISBN 9788484157229.