Tanarida

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula taxonòmicaTanarida
Tanacetum vulgare
Tansy and Queen of Spain Fritilllary.JPG
Illustration Tanacetum vulgare0.jpg
Il·lustració de la tanarida
Planta
Tipus de fruit aqueni
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreAsterales
FamíliaAsteraceae
TribuAnthemideae
GènereTanacetum
EspècieTanacetum vulgare
L.
Nomenclatura
Sinònims
  • Chrysanthemum vulgare (L.) Bernh. 1800
  • Chrysanthemum leucanthemum L. var. boecheri Boivin
  • Chrysanthemum leucanthemum L. var. pinnatifidum Lecoq & Lamotte.
  • Leucanthemum leucanthemum (L.) Rydb.
  • Leucanthemum vulgare Lam. var. pinnatifidum (Lecoq & Lamotte) Moldenke.
Modifica dades a Wikidata

La tanarida o herba remuguera[1] (Tanacetum vulgare) és una planta herbàcia perenne de la família de les compostes, aromàtica, de tiges erectes, fulles amb segments dentats i capítols grocs agrupats en corimbes, que tenen propietats antihelmíntiques, pròpia dels herbassars que voregen camps i camins, sobretot a muntanya. La tanarida (Tanacetum vulgare) també es coneix amb altres noms en català com: herba cuquera, herba de les sangs, herba dels encostipats, herba dels verms, herba tana, talarida, tanacet.

Les seves fulles joves són consumides a Europa central i Anglaterra en forma d'espècie per condimentar nombrosos productes de rebosteria. Les flors seques o fresques són un element decoratiu força utilitzat. Les fulles seques constitueixen un eficaç repel·lent per insectes.

Morfologia[modifica]

detall d'una fulla
tanarida
visió general
detall de la inflorescència

És una planta herbàcia amb el cicle de vida perenne (hemicriptòfit), és a dir que viu almenys dos anys, que floreix del juliol al setembre. És erecta, simple, sovint pluricaule, glabrescent i aromàtica degut a la presència d'olis essencials, que pot atènyer de 3 a 12 dm d'alçada.

L'arrel és llenyosa i axonomorfa. Presenta una tija de consistència herbàcia amb estolons.Té un tall erecte i robust amb pil·lositats o tricomes de tipus glabrescent. Les fulles són pinnatisectes amb els segments regularment dentats o pinnatipartides i amb el raquis dentat. Mesuren de 5 a 15 cm de llargada i de 3 a 8 cm d'amplada. Aquestes fulles són glabres o esparsament pubescents, com la tija. Les fulles inferiors són peciolades i oblongues a oblongo-ovades; en canvi, les superiors són sèssils.

Referent a la repartició de sexes és una planta hermafrodita, ja que presenta alhora gineceu i androceu que són els òrgans reproductors. Les flors s'agrupen en una inflorescència múltiple anomenada capítol. Es caracteritza per tenir un receptacle pedunculat, generalment pla, però també convex (Matricaria) o còncau, on s'insereixen les flors sèssils. Les flors del capítol maduren segons una seqüència centrípeta, ja que es tracta d'una inflorescència d'origen racemós. Les flors són totes tubulars. Cadascun mesura de 5 a 8 mm de diàmetre i té tres files de bràctees involucrals coriàcies i obtuses. Les externes poden ser femenines, zigomorfes i amb el tub dividit en tres lòbuls; o hermafrodites actinomorfes i amb el tub pentalobulat. Les flors del centre del capítol són pentalobulades, actinomorfes i hermafrodites. El calze està transformat en una corona de pèls. La corol·la és groga i està formada per la soldadura de 5 pètals (flor gamopètala). L'androceu està format per 5 estams inserits al tub de la corol·la i amb els filaments lliures (soldats a Silybium). El gineceu està constituït per 2 carpels soldats en un ovari ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop, erecte i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes. A l'extrem de l'estil i concretament a la cara externa, apareixen pèls o papil·les formant una estructura anomenada escòpula, amb funció d'escombrar el pol·len cap enfora a mesura que l'estil creix. A la cara interna és on hi ha les superfícies estigmàtiques. El fruit és un aqueni d'1,2 a 1,8 mm de llargada, amb 5 costelles i amb glàndules no mucilaginoses, sèssils i transparents. Tenen un papus de 0,2 a 0,4 mm de llargada format per una corona de pèls.

Ecologia[modifica]

És una planta que prové d'Europa i la seva distribució general (fitogeografia) és Eurosiberiana. Prolifera especialment al nord del Països Catalans, com per exemple a les comarques del Rosselló, la Cerdanya o la Garrotxa, però també a la resta del Principat i al País Valencià, en canvi no la trobam a les Illes Balears. És una planta herbàcia ruderal, poc exigent quant a sòls. Creix als herbassars nitròfils de la vora de camins, de solars abandonats i erms. Floreix entre juny i octubre.

Farmacologia[modifica]

La part utilitzada d'aquesta planta, o també anomenada droga, són les flors i en menor mesura les fulles també. És sudorífica, emmenagoga, abortiva, vermífuga, parasiticida, antireumàtica i antigotosa. A l'Edat Mitjana s'utilitzava com a vermífuga. El tractament consistia a esmicolar les flors de tanarida fins a reduir-les a pols. Després es barrejava amb mel per reduir el seu gust amarg. Es prenia una cullaradeta d'aquesta mescla preferiblement en dejú.

Composició química[modifica]

Usos medicinals[modifica]

Té acció vermífuga, és a dir provoca l'expulsió dels cucs paràsits intestinals. La infusió de flors és un antihelmíntic recomanat contra les ascàrids i oxiürs. Per a combatre el reumatisme amb aplicació externa. Útil en les migranyes i problemes menstruals en general, s'utilitza també en infusió o extracte fluid (principi actiu: matricarina).   Presenta activitat com a immunomodulador.[2] Degut a la presència de flavonoides i d'àcid cafèic, també pot actuar com a diurètic.[3]

Toxicitat[modifica]

És una planta molt tòxica.[4] No prescriure l'oli essencial[5] pur per vía interna durant l'embaràs, la lactància ni nens petits (la tujona és neurotòxica i pot resultar abortiva). L'oli essencial pur pot originar dermatitis de contacte i per via interna, dosis majors de 2 g, pot provocar còlics gastrointestinals, com vòmits, diarrees i convulsions.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • AGUILELLA, A. & PUCHE, F. (2004). Diccionari de botànica. Universitat de València. València. ISBN 84-370-5915-1
  • Berdonces i Serra, J. L. (1998) Gran enciclopedia de las plantas medicinales el dioscórides del tercer milenio [terapia natural para el tercer milenio]. Tikal Ediciones. ISBN 84-305-8496-X

Enllaços externs[modifica]