Tanit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estela amb el signe de Tanit, al Tofet de Cartago

Tanit[1] és la deessa púnica de la fertilitat, muller de Baal-Hammon i deessa protectora de Cartago.[2][3]

Tanit també és anomenada Thanit o Tinnit. El seu sobrenom és "cara de Baal". També és la governadora celestial. Com a senyora de la fertilitat rebia el nom de Nutrix (=dida). Els seus símbols són la magrana, la figa, l'espiga i el colom com a símbol animal. El seu símbol més destacable és el signe de Tanit: un triangle travessat per dalt per una barra horitzontal i coronat per una rodona. Sembla que com a deessa celestial també tenia transcendència lunar. A la mare pàtria de Fenícia, emperò, no s'hi ha demostrat la presència del nom Tanit.

Originalment era una deessa menor i al segle V aC el déu Melcart i la deessa Astarte van substituir Tanit i el marit Baal-Hammon com a principals déus dels cartaginesos. Tanit va ofrenar alguns dels seus fills immolant-los al foc (vegeu Moloc).

Culte[modifica | modifica el codi]

Es va venerar Tanit a l'àrea d'influència púnica de l'oest del Mediterrani, des de Malta fins a Cadis durant l'època hel·lenística. Del segle V aC en endavant, el culte a Tanit s'associa al de Baal-Hammon, per la qual cosa va rebre l'epítet de pene baal ("cara de Baal") i el títol de rabat, femení de rab (sobirà, governador).[4] Al nord d'Àfrica, on les inscripcions i altres materials són més nombrosos, Tanit va ser també la deessa celestial de la guerra, una deessa mare virginal (no casada) i dida i, menys específicament, un símbol de fertilitat, com altres divinitats femenines. Hi ha diverses deesses gregues que s'identifiquen amb Tanit per la sincrètica interpretatio graeca, que reconeix com a divinitats gregues amb realitzacions foranes divinitats de la major part de les cultures no hel·lèniques.

El santuari excavat a Sarepta al sud de Fenícia revela una inscripció que la identifica per primera vegada a la seva terra original i la relaciona segurament amb la deessa fenícia Astarte (Ishtar).[5]

Culte a Eivissa[modifica | modifica el codi]

El culte a Tanit es va mantenir fortament arrelat a l'illa d'Eivissa, on la deessa va ser adorada fins a la cristianització, al segle II. A Eivissa és on més estàtues de la deessa s'han trobat, la més coneguda de les quals és la de la cova des Culleram, a Sant Vicent de sa Cala.

Els fenicis van portar-hi el culte abans de l'any 654 aC en el seu camí cap a Gadir, l'actual Cadis. Eivissa era un bon lloc per fondejar les naus, per la qual cosa colons procedents de Gadir s'hi van establir i van generar una economia pròpia que comerciava amb els pobles de la costa peninsular propera.[6] El 1907 es va descobrir el santuari rupestre des Culleram, on els fidels dipositaven terracotes votives a Tanit i altres divinitats i li feien sacrificis d'animals. Les terracotes estaven pintades i representaven un bust alat de la deessa delimitat per flors de lotus, un disc solar o una mitja lluna.[7]

Sacrifici d'infants[modifica | modifica el codi]

Els orígens de Tanit es poden troben al panteó de la ciutat d'Ugarit, especialment en la deessa ugarítica Anat (Hvidberg-Hansen 1982), la quual menjava sang i carn. És una prova significativa, tot i que discutida, que es troba tant en restes arqueològiques com en antics textos escrits, i que apunta que el sacrifici d'infants formava part del culte de Tanit i de Baal-Hammon.[8]

Les descobertes arqueològiques a Cartago han confirmat que el sacrifici d'infants formava part del culte a Tanit. Aquest ritu es va dur a terme fins als temps de l'emperador Tiberi, segons Tertul·lià, escriptor cristià nord-africà.[9]

Altres cultes[modifica | modifica el codi]

Molt després de la caiguda de Cartago, es va venerar encara Tanit al nord d'Àfrica amb el nom llatí Juno Caelestis, a causa de la identificació amb la deessa romana Juno.[10] També es va identificar amb la deessa grega de la caça i la fertilitat, Àrtemis.

Els antics amazics del nord d'Àfrica també en van adoptar el culte.[11] En llenguatge egipci, el seu nom significa Terra de Neith; Neith és una deessa de la guerra. El seu símbol, trobat en moltes inscripcions antigues en pedra, és un trapezi tancat per una línia horitzontal superior i amb un cercle al capdamunt: el braç horitzontal acaba sovint per dues línies curtes que pugen cap amunt en angle recte o amb ganxos. Més tard, el trapezi es reemplaçat sovint per un triangle isòsceles. El professor danès de filologia semítica Hvidberg-Hansen interpreta el símbol com una dona amb les mans amunt; també apunta que de vegades es representa Tanit amb cap de lleó per mostrar la seva qualitat guerrera.[12]

Referències culturals[modifica | modifica el codi]

L'escriptora Núria Albó va publicar l'any 1984 la novel·la infantil Tanit. Tanit és una nena que es fa amiga d'una vella anomenada Perona, que viu en un bosc i que li ensenya «secrets».[13] La novel·la va guanyar el primer premi Vaixell de Vapor, l'any 1984. D'altra banda, el 1992 l'escriptor i actor català Xavier Bertran va publicar la novel·la infantil Tànit-de-les-aigües,[14] en què el jove líder d'una tribu de l'actual Vallès és ferit durant la cacera iniciàtica que l'hauria convertit en guerrer i es converteix així en el bruixot del grup.

A la novel·la de Gustave Flaubert Salammbô (1862), el personatge que dóna nom a la llibre és una sacerdotessa de Tanit. Mâtho, el protagonista principal, un mercenari libi rebel durant la guerra amb Cartago, penetra al temple de Tanit i en roba el vel.[15]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 'TNT en inscripcions fenícies i púniques.
  2. Richard Miles Carthage Must Be Destroyed (Penguin, 2011), p.68
  3. El llibre de F. O. Hvidberg-Hansen, La déesse TNT: une Etude sur la réligion canaanéo-punique (Copenhagen: Gad) 1982, és l'obra de referència. Es pot llegir un estudi aprofundit sobre la deessa, per G. W. Ahlström, a Journal of Near Eastern Studies 45.4 (octubre 1986), p. 311–314.
  4. Markoe 2000:130.
  5. James B. Pritchard, Recovering Sarepta, a Phoenician City (Princeton: Princeton University Press) 1978.; vegeu Sarepta. La inscripció diu TNT TTRT, i es pot identificar Tanit com a epítet d'Astarte a Sarepta, per tal com l'element TNT no apareix als noms teofòrs en contextos púnics (Ahlström 1986, p. 314).
  6. Gutiérrez Medina, M. Lluïsa, Fenicis i cartaginesos: Tanit d'Eivissa. Barcelona: Graó, 1991, p. 3
  7. Gutiérrez Medina, Ídem, p. 5
  8. Markoe, p. 136
  9. The Cambridge Ancient History Alan K. Bowman, Edward Champlin, Andrew Lintott 1996 vol.10 p. 614
  10. Tate, Karen (2008). Sacred Places of Goddess. CCC Publishing, p. 137. ISBN 1-888729-11-2
  11. Michael Brett and Elizabeth Fentress The Berbers (Blackwell, 1997), p.269
  12. Joseph Azize, The Phoenician solar theology, p. 177.
  13. Núria Albó, Tanit. Il·lustracions d'Irene Bordoy. Barcelona: Cruïlla, 1984
  14. Xavier Bertran, Tànit-de-les-aigües. Barcelona: Edelvives, 1992
  15. Laurence M. Porter, Gustave Flaubert's "Madame Bovary": A Reference Guide (Greenwood, 2002), p. XXXI


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tanit