Tarda negra
Tarda negra (títol original en anglès: Dog Day Afternoon)[1] és una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet estrenada el 1975, i doblada al català.[1]
Argument
[modifica]El 22 d’agost de 1972 fa una calor intensa a Brooklyn. El muntatge inicial recull fragments d’un dia aparentment ordinari: carrers plens de vida, trànsit dens, rètols de botigues i gent que intenta alleujar la xafogor. La calor sembla afectar tothom.
Tres homes entren en una sucursal del First Brooklyn Savings Bank. Un d’ells, Sal (Cazale), amenaça amb una pistola el director del banc, Mulvaney (Boyar). Stevie, el més jove del grup, s’espanta i confessa al cap de l’operació, Sonny (Pacino), que no pot continuar. Se’n va, i Sonny i Sal queden sols amb els empleats. Retenen Mulvaney i el personal del banc, format sobretot per dones, mentre intenten dur a terme un atracament que semblava preparat amb cura. Sonny demostra conèixer prou bé el funcionament dels bancs i dels sistemes de seguretat, però aviat descobreix que la informació que tenia era errònia: els diners principals no són a la sucursal, perquè ja els han recollit aquell mateix matí. Només hi troben 1.100 dòlars. Sonny crema els registres que podrien permetre rastrejar els bitllets, però el fum surt a l’exterior pel conducte de ventilació. Un comerciant de l’altra banda del carrer s’acosta, intrigat, i Mulvaney, amenaçat per Sonny, li assegura que tot va bé.
Poc després, Sonny rep una trucada de Moretti (Durning), inspector de policia, que li comunica que el banc està envoltat. En pocs minuts, el carrer s’omple de cotxes patrulla, equips de televisió i una multitud de curiosos. La situació queda bloquejada. A fora, Moretti intenta contenir uns agents cada vegada més nerviosos i una gentada que, sorprenentment, comença a simpatitzar amb Sonny. A dins, Sonny ha de gestionar els ostatges i també Sal, cada cop més tens. Howard (Marriott), el vigilant de seguretat, pateix un atac d’asma i ha de ser alliberat. Els ostatges protesten perquè l’aire condicionat no funciona, una de les dones necessita anar al lavabo i Mulvaney, diabètic, es troba malament per manca d’insulina. Sonny exigeix que hi enviïn un metge.
Mentre intenta mantenir el control dins el banc, negocia amb Moretti. Després de diversos intercanvis sense avenços, reclama un avió per fugir del país amb Sal. Moretti accepta, però li imposa una condició: haurà d’alliberar un ostatge per cada concessió que rebi. També l’avisa que caldran hores per preparar l’aparell. Sonny, convençut que encara té la situació a les mans, diu a Sal que se n’anirà als tròpics, lluny de la neu.
L’agent de l’FBI Sheldon (Broderick) segueix els fets en silenci, atent a cada detall. De tant en tant, Sonny i Moretti es troben cara a cara al carrer per intentar evitar un desenllaç violent. Quan Sonny crida «Attica!» davant la policia, la multitud esclata i comença a animar-lo. Els mitjans converteixen l’atracament en un espectacle públic, fins al punt que Sonny és entrevistat per telèfon mentre continua tancat dins el banc. A última hora de la tarda, Sonny demana veure la seva esposa. Dona una adreça a la policia, però els agents tornen amb Leon (Sarandon), la seva parella homosexual, que encara porta roba d’hospital després d’haver rebut l’alta d’un centre psiquiàtric. Leon havia intentat suïcidar-se i atribueix el gest al comportament abusiu de Sonny. Moretti el convenç perquè parli amb ell i provi de fer-lo rendir. La conversa telefònica entre Sonny i Leon revela les tensions i frustracions de tots dos. També s’aclareix el motiu de l’atracament: Sonny volia aconseguir diners perquè Leon pogués sotmetre’s a una operació de reassignació de sexe. Sonny li proposa fugir junts, però Leon s’hi nega. Més tard, Sonny també parla amb Angie (Peretz), la seva esposa legal, una dona xerrameca i desbordada, i amb la seva mare (Malina), que intenta convèncer-lo perquè es lliuri.
En aquell moment, Sheldon pren el control de l’operació. Ofereix a Sonny un acord privat: salvar-se a canvi de trair Sal. Sonny, furiós, rebutja la proposta. Quan l’avió ja és a punt, els ostatges envolten Sonny i Sal com si volguessin protegir-los, i tots plegats surten del banc cap a un autobús limusina conduït per un agent de Sheldon. Arriben a l’aeroport John F. Kennedy, i Sonny creu per un instant que ha aconseguit sortir-se’n. Però Sheldon immobilitza sobtadament la seva arma mentre el conductor dispara contra Sal i el mata. Els ostatges són alliberats, i Sonny és detingut i emmanillat.[2]
Rodatge
[modifica]Lumet rodà gairebé tot Dog Day Afternoon al barri de Park Slope, a Brooklyn, en menys de sis setmanes i amb gairebé mig milió de dòlars per sota del pressupost. La seva eficàcia es degué tant al coneixement de Nova York com a la col·laboració de l’administració municipal, que fins i tot acceptà modificar una ruta d’autobús perquè el soroll interferia en el rodatge. La major part de la pel·lícula transcorre en tres espais: l’interior del banc, el carrer del davant i la barberia situada a l’altra banda. Tot i que a la pantalla sembla haver-hi una multitud enorme —policies, SWAT, FBI, periodistes i curiosos—, Lumet només contractà 400 extres, perquè sabia que els veïns s’hi afegirien espontàniament quan tornessin de la feina.[3]
El repartiment fou triat amb actors capaços de rendir al màxim en condicions difícils. A més d’Al Pacino com Sonny i John Cazale com Sal, destaquen Charles Durning, Chris Sarandon, Penny Allen, Sully Boyar i Susan Peretz. Una de les interpretacions més impactants, tot i la brevetat, fou la de Judith Malina com la mare de Sonny. Pacino la suggerí per la seva feina al Living Theater, i Lumet la localitzà amb dificultats a Vermont, d’on la feu venir pagant-li fins i tot el bitllet d’autobús.[4]
El guió de Frank Pierson, premiat amb l’Oscar, partia d’un article de Life sobre el robatori real, però la pel·lícula acabada no se centra tant en el robatori frustrat com en els somnis trencats de Sonny. Lumet convertí la història en un estudi de personatge, definint Sonny a través de les seves relacions amb la dona, la mare, Sal, Leon, el policia Moretti i les ostatges. Tanmateix, aquestes relacions també mostren fins a quin punt Sonny està sol i cada vegada més indefens. Tot i que intenta salvar-se a ell mateix i salvar Sal d’un atracament que s’ha descontrolat, els esdeveniments prenen una dinàmica pròpia que ell ja no pot dirigir.[5]
La pel·lícula també qüestiona el paper dels mitjans. Sonny tem que l’atenció mediàtica converteixi el cas en un espectacle grotesc, i això fou precisament el que passà amb el robatori real, amplificat pel fet que un dels atracadors volia diners per pagar l’operació de canvi de sexe del seu amant. Lumet, en canvi, volia mostrar la història humana que hi havia sota aquell circ mediàtic. Així, Sonny apareix menys com un criminal endurit que com un home corrent, desesperat i atrapat per una vida que ja no controla. El seu error és buscar una sortida senzilla a problemes profunds i irresolts.[6]
Quan Sonny crida «Attica! Attica!», fa referència al motí de la presó d’Attica, a l’estat de Nova York, l’any 1971. Els presos s’hi van revoltar per denunciar les males condicions i els abusos. La policia va assaltar la presó i van morir desenes de persones, inclosos ostatges. Per això, el crit de Sonny és una acusació contra la brutalitat policial i fa que la multitud el vegi com algú que s’enfronta al sistema. No parla del robatori: està apel·lant a un record molt recent i traumàtic per al públic nord-americà.[7]
Lumet dona molta importància a la multitud que envolta el banc, perquè representa una Amèrica desencantada i disposada a simpatitzar amb Sonny contra la policia. En el context posterior a Attica, Watergate, els assassinats dels Kennedy i Martin Luther King, i la derrota del Vietnam, la policia ja no apareix com a garantia d’ordre moral, sinó com a part d’un sistema que també ha fallat als ciutadans corrents. Per això el lladre de bancs i el ciutadà respectuós amb la llei semblen compartir un mateix enemic.
Aquesta visió encaixa amb la idea d’una Amèrica sense grans il·lusions, on el crim urbà ja no és un misteri que pugui resoldre un detectiu i restaurar l’ordre, sinó el símptoma d’una foscor social més profunda. L’obertura de Dog Day Afternoon mostra fins a quin punt Lumet coneix Nova York. En menys de tres minuts, una trentena de plans construeixen el ritme i l’atmosfera de la ciutat: carrers, moviments, trànsit, gent i fragments de vida quotidiana. La càmera es mou constantment —d’un costat a l’altre, amb zooms, des de vehicles o seguint l’acció— fins que localitza el cotxe dels atracadors i els mostra davant del banc just quan tanca a les tres.[7]
El muntatge, editat per Dede Allen, funciona com un poema visual sobre Nova York a l’estiu, però també estableix els grans temes del film. Mostra una ciutat dividida entre els qui poden gaudir de la calor —platges, piscines, tennis, gespa regada— i els qui simplement la pateixen al carrer, envoltats de brossa, suor i precarietat.
També fixa alguns patrons visuals de la pel·lícula: moviments laterals de càmera, sovint d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra, de vegades seguint l’acció i de vegades anant-hi en contra. L’espai també es va estrenyent: del mar obert es passa als carrers, al cotxe i finalment al banc, un espai tancat. Aquesta progressiva sensació de confinament reflecteix la situació de Sonny: intenta escapar d’una vida que l’ofega, però cada decisió el porta a quedar encara més atrapat.[8]
Comentari
[modifica]Nominada a l'Oscar al millor actor, Pacino serà batut per Jack Nicholson amb Algú va volar sobre el niu del cucut. Tarda negra continua sent tanmateix una pel·lícula referència d'un cinema social i compromès, en la línia de Cowboy de mitjanit de John Schlesinger (1969) o L'espantaocells de Jerry Schatzberg (1973). En efecte, aquesta història treta d'un verdader atracament comès el 1972, es defineix també com un reflex de la seva època. Per primera vegada en el cinema, una gran estrella acceptava interpretar un personatge obertament homosexual. La pel·lícula no es redueix a una "història gai", però existeix una verdadera història d'amor entre Sonny i Leon que Lumet tracta amb sensibilitat i sense caricatures. Aquesta pel·lícula és també un atac contra l'absurd del sistema policíac: el contrast és colpidor entre aquests dos petits brètols mal preparats i els mitjans utilitzats contra ells (policia, FBI, helicòpters). La incapacitat de la policia a comprendre el perill ínfim que representa Sonny, l'execució freda de Sal per la policia és la comprovació del fracàs del "tot repressiu".
Tambe es tracta d'un dels principals papers d'Al Pacino en el cinema. Porta la pel·lícula tot sol, com Robert De Niro va fer a Taxi Driver. No és atzar que les dues pel·lícules, estrenades amb alguns mesos d'interval, continuen estant entre els millors testimonis del cinema estatunidenc dels anys 1970: una finestra oberta sobre la rebotiga del somni americà, sobre els descentrats i el malestar d'una societat traumatitzada pel Vietnam.
Repartiment
[modifica]- Al Pacino: Sonny Wortzik
- John Cazale: Sal
- Penelope Allen: Sylvia
- Charles Durning: Moretti
- Chris Sarandon: Leon Shermer
- James Broderick: Sheldon
- Sandra Kazan: Deborah
- Beulah Garrick: Margaret
- Carol Kane: Jenny
- Sully Boyar: Mulvaney
- Judith Malina: Ms. Wortzik
- Lance Henriksen: Murphy
Al voltant de la pel·lícula
[modifica]- Al Pacino (Sonny) i John Cazale (Sal) es troben aquí alguns anys després d'haver interpretat dos dels germans Corleone a la trilogia El Padrí.
- El guió de la pel·lícula s'inspira en un fet real que va passar a Brooklyn el 22 d'agost del 1972. John Wojtowicz i Salvatore Naturile van assaltar un banc retenint nou empleats com a ostatges durant prop de catorze hores. John Wojtowicz va rebre 7.500 dòlars i l'1% dels beneficis de la pel·lícula com a drets d'autors de la seva aventura.
Recepció
[modifica]Dog Day Afternoon avui acostuma a figurar entre els títols més admirats de Sidney Lumet, però en el moment de l’estrena la seva recepció no fou unànime: al costat de crítiques molt favorables, també n’hi hagué que quedaren desconcertades. La barreja de registres, l’aparença d’improvisació i la voluntat d’adaptar el cinéma vérité a la sensibilitat dels anys setanta provocaren, en alguns sectors, una reacció d’estranyesa.[9]
Escrivint a Rolling Stone el 23 d'octubre de 1975, John Landau afirmava que la pel·lícula «fracassa en tots els nivells, especialment en la construcció. Tot pateix una manca de desenvolupament... Frank Pierson ha escrit un guió que avança com una successió d'anècdotes i que necessitava un director més creatiu i aventurer, així com un ús més ampli dels escenaris. Està fora de lloc en una pel·lícula que cobreix menys d'un dia i un territori de poc més d'una illa de cases». John Simon no es fixà tant en la suposada feblesa de construcció del guió com en la convivència, al seu parer problemàtica, de registres molt diferents. En un article publicat a New York el 29 de setembre de 1975, escrivia: «El veritable problema són aquests tipus de comèdia tan discordants i enfrontats, que de sobte deriven cap a la gravetat, i els valors difusos de Lumet i del seu guionista, Frank Pierson. Sempre és difícil combinar comèdia i drama, i encara més quan no hi ha una actitud moral clara. És impossible saber si aquests veterans marginats i inadaptats són tractats, en última instància, amb compassió o amb ridícul; si el matrimoni homosexual és acceptat o objecte de burla; si les forces de l'ordre són presentades com a persones desbordades i desconcertades que intenten fer tan bé com poden la seva feina, o com a brètols brutals; si els ostatges són gent senzilla que fa tot el possible en circumstàncies extremes, o bé una colla de pallassos i covards, que o bé aprofiten indegudament els focus de la notorietat o simplement es deixen vèncer per la por.»[3]
Premis i nominacions
[modifica]Premis
[modifica]- 1975: Conquilla de Plata al millor actor per Al Pacino
- 1976: Oscar al millor guió original per Frank Pierson[10]
- 1976: BAFTA al millor actor per Al Pacino
- 1976: BAFTA al millor muntatge per Dede Allen
Nominacions
[modifica]- 1976: Oscar a la millor pel·lícula (Martin Bregman, Martin Elfand)[10]
- 1976: Oscar al millor director per Sidney Lumet[10]
- 1976: Oscar al millor actor per Al Pacino[10]
- 1976: Oscar al millor actor secundari per Chris Sarandon[10]
- 1976: Oscar al millor muntatge per Dede Allen[10]
- 1976: Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica
- 1976: Globus d'Or al millor director per Sidney Lumet
- 1976: Globus d'Or al millor actor dramàtic per Al Pacino
- 1976: Globus d'Or al millor actor secundari per John Cazale
- 1976: Globus d'Or al millor actor secundari per Charles Durning
- 1976: Globus d'Or al millor guió per Frank Pierson
- 1976: BAFTA a la millor pel·lícula
- 1976: BAFTA al millor director per Sidney Lumet
- 1976: BAFTA al millor guió original per Frank Pierson
- 1976: BAFTA al millor so per Jack Fitzstephens, Richard P. Cirincione, Sanford Rackow, Stephen A. Rotter, James Sabat i Dick Vorisek[11]
Referències
[modifica]- 1 2 Títol en català a Ésadir.cat
- ↑ Bowles, Stephen E. Sidney Lumet: A Guide to References and Resources (en anglès). Boston: G.K. Hall, 1979 (A Reference Publication in Film). ISBN 9780816179381 [Consulta: 11 juliol 2026].
- 1 2 Boyer, 1993, p. 52.
- ↑ Boyer, 1993, p. 53.
- ↑ Boyer, 1993, p. 54.
- ↑ Boyer, 1993, p. 55.
- 1 2 Boyer, 1993, p. 56.
- ↑ Boyer, 1993, p. 57.
- ↑ Boyer, 1993, p. 51.
- 1 2 3 4 5 6 «The 48th Academy Awards» (en anglès). Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques. [Consulta: 20 desembre 2023].
- ↑ «Premis i nominacions de Dog Day Afternoon». Filmaffinity. [Consulta: 11 juliol 2026].
Bibliografia
[modifica]- Boyer, Jay. Sidney Lumet (en anglès). Nova York: Twayne Publishers, 1993 (Twayne's Filmmakers Series). ISBN 9780805793291 [Consulta: 11 juliol 2026].
- Pel·lícules dels Estats Units del 1975
- Pel·lícules de comèdia dramàtica del 1975
- Pel·lícules dramàtiques dels Estats Units
- Pel·lícules de ficció criminal
- Thrillers dels Estats Units
- Pel·lícules de robatoris i atracaments
- Pel·lícules basades en fets reals
- Pel·lícules de temàtica LGBT de la dècada del 1970
- Pel·lícules de temàtica LGBT dels Estats Units
- Pel·lícules dirigides per Sidney Lumet
- Pel·lícules en anglès
- Pel·lícules del 1975 doblades al català
- Pel·lícules ambientades a Nova York