Tauroboli

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Recreació d'un tauroboli.

El Tauroboli era un ritual que implicava ser regat amb la sang d'un bou, i normalment era el ritual d'iniciació relacionat amb el culte de la deessa Cíbele, també anomenada Magna Mater.[nota 1]

Etimologia[modifica]

La paraula procedeix del grec antic ταυροβόλος (taurobolos), format pels termes βάλλω (bál·lô, «caçar amb llança») i ταῦρος (tauros, «toro, bou» ), és a dir, que en un principi es devia tractar de la cacera d'un toro salvatge. S'ha proposat que en llatí (taurobolium) va canviar la [b] per [p] per similitud amb l'expressió "Artemisa tauropolos", que vol dir «l'Artemisa venerada a la Tàurida».[1] Amb el trasllat del ritual del seu lloc d'origen a l'Àsia Menor[2] cap a Roma, el significat de la paraula va variar, passant a designar el degollament d'un toro i el bateig d'un iniciat en la seva sang conforme a un determinat ritual.

Història[modifica]

El culte a Cíbele es va originar a Anatòlia, d'allà va passar a les ciutats gregues i es va introduir oficialment a Roma entre els anys 218 i 201 aC;[3] però la primera notícia que en tenim d'un ritual de taurobolium a la península italiana és de l'any 134 dC, a Puteoli, en honor a Venus Caelestis,[nota 2] testimoniat per una inscripció.[4]

Antigament, per als grecs, consistia en la cacera d'un brau i no calia que tingués significació religiosa tot i que es feia en grup un dia festiu (πανήγυρις, panegyris). La introducció d'un arxigallus que dirigís el tauroboli va ser una innovació relacionada amb Antoní Pius qui va encomanar celebracions en honor a la Magna Mater amb ocasió de la seva vicennalia, els vint anys del seu govern, l'any 158-59.[5]

Vista de tres costats de l'altar trobat a Lugdunum (Lyon). Té gravada la imatge d'un ganivet, un bucrani i una inscripció.[6]

La primera referència datada que es conserva sobre tauroboli relacionat amb el culte a la Magna Mater és de l'any 160. Aquesta inscripció explica que a un bou se li van extreure els testicles i els van presentar en un altar a Lugdunum, el 27 de novembre de l'any 160. Jeremy Rutter ha proposat la teoria que la castració del bou era una substitució de l'autocastració que en un principi es feien dels devots a Cíbele, la qual havia sigut prohibida per les lleis romanes.[7]

Els taurobolia demanant el favor de la Magna Mater cap a l'emperador van esdevenir rituals habituals a les terres de la Gàlia, Hispània les províncies africanes romanes i a tot el territori de la península italiana. El darrer taurobolium públic de què es té notícia és una inscripció del segle III trobada a Makthar (Numídia), per encàrrec dels emperadors Dioclecià i Maximià.

Ritual[modifica]

De la descripció que ens fa Prudenci [8] es desprèn que l'iniciat penetrava, despullat de cintura cap amunt, en un fossat cobert amb una planxa amb forats. A sobre, l'oficiant degollava un toro amb un ganivet i, la sang queia sobre la cara i la boca de l'iniciat. Acabat el ritual, els assistents aclamaven a l'iniciat dient que era un «home nou». Aquesta sang conferia una nova vida, significava, la transferència a un orde existencial superior, transcendent a la corrupció i a la mort (l'iniciat passava a ser un renatus in aeternum, «renascut per l'eternitat»).[9] Les inscripcions demostren que el ritu s'havia de repetir als vint anys, però no se sap si la segona cerimònia era definitiva.[nota 3]

Diversos autors dubten de la credibilitat de Prudenci, per ser aquest un apologista del cristianisme és probable que exagerés la descripció per fer-la més aversiva. El tauroboli es va fer servir, durant els segles II i III, com a mesura de benestar (salus) de l'emperador i de l'imperi. H. Oppermann[10] assegura que des de la seva implantació a Roma, la data més habitual per al tauroboli era el 24 de març, durant la festivitat anomenada Dies Sanguinis («Dia de la sang»), dins dels actes de la Hilària en honor a Cíbele i Atis. El ritual també es feia en compliment d'una prometença o únicament per devoció a la deessa i els beneficis concedits no es limitaven a una classe social ni feien distinció entre homes i dones,[11] encara que els més devots eren els efeminats, ja que era condició requerida per a ser sacerdot de Cíbele la castedat i en els primers temps eren eunucs.[12]

El lloc principal dels tauroboli oficials era un temple situat al turó vaticà de Roma, lloc on s'han trobat diverses inscripcions commemoratives.[13] De vegades juntament amb el taurobolium es feia també un criobolium, un ritual semblant però en lloc d'un bou es feia amb un boc.[14]

A l'edició de l'Encyclopèdia Britànica del 1911, sota la influència de Sir James George Frazer i la seva obra La Branca Daurada, se suggeria que el tauroboli era probablement una dramatització que simbolitzava les relacions entre la Magna Mater i Atis, el pansiment de la vegetació existent sobre la Terra, el seu bany en sang amb la consegüent revifalla de la Natura i la tornada d'Atis. La cerimònia podia ser una variació espiritual de la pràctica oriental de beure o batejar-se en la sang d'un animal, basada en la creença que es podia adquirir la força bruta de la creació entrant en contacte o bevent aquesta substància. També proposava que aquest ritual havia influït en la cerimònia cristiana del bateig, però llevat de la inscripció trobada amb l'expressió renatus in aeternum, no hi ha cap altre motiu per creure aquesta suposició.

Notes[modifica]

  1. Jeremy B. Rutter, reconeix l'existència de tres fases en el taurobolium romà, en la primera fase (anys 135-159) la cerimònia no estava lligada al culte de la Magna Mater, però en una segona fase d'expansió (anys 159-290) cap a l'oest de l'Adriàtic i en la tercera fase (anys 376-390) relacionada exclusivament als cercles aristocràtics si que apareixen inscripcions que la relacionen amb aquesta deessa romana.
  2. L'expressió Venus Caelestis denota una connexió amb Tanit, la deessa de Cartago que, per interpretatio romana es va introduir en la religió dels romans i la seva estàtua portada a Roma després de la destrucció de Cartago, però més endavant fou retornada.
  3. A les ruïnes de Novaesium (actual Neuss) a la Germània Inferior, s'ha trobat un Metròon, és a dir, un altar dedicat a la Magna Mater en què es pot veure el fossat on es ficava l'iniciat per rebre el bany de sang.

Referències[modifica]

  1. Franz Cumont, "Le Taurobole et le culte de Bellone", publicat en Revue d’Histoire et de Littérature religieuses, volum VI, 1901.
  2. Jeremy Rutter 1968
  3. Titus Livi, "Ab ure condita" 29, 10-14; Marc Terenci Varró, "Lingua Latina", 6.15 (diu que va ser portada de Pèrgam i no de Pessinus); Ovidi, "Fasti" 4.180-372
  4. Catàleg d'inscripcions CIL: Corpus Inscriptionum Latinarum, X.1596
  5. J. Beaujeu, "La religion romaine à l'apogée de l'empire", París 1955, I. p.313 i seg; P. Lambrechts, "Les fêtes 'phrygiennes' de Cybèle et d'Attis", publicat en:Bulletin de l'Institut Historique Belge de Rome,1952, p 141-70, també va ser la primera vegada que l déu Atis apareix per primera vegada en una moneda romana.
  6. Catàleg CIL:Corpus Inscriptionum Latinarum XIII.1751
  7. James Rutter, p.235
  8. Aureli Climent Prudenci X, "Romanus contra gentiles", línies 1006-1085
  9. Catàleg CIL: Corpus Inscriptionum Latinarum VI. 510-512
  10. H. Oppermann, "Taurobolia", publicat en:Religious Education(RE) IX, Stuttgart 1934, p. 16-21.
  11. Robert Duthoy, p. 119
  12. Salzman, "On Roman Time", p. 167; Lancellotti, "Attis, Between Myth and History", p. 82.
  13. Alan Cameron " The Last Pagans of Rome", ed. Oxford University press, 2011, p. 142
  14. Jeremy Rutter, p.226

Bibliografia[modifica]

  • E. ESPERANDIEU, "Taurobolium", en Daremberg-Saglio.
  • F. CUMONT, "Les religions orientaux dans le paganisme romain", 4 ed. París 1929, 62-64.
  • H. GRAILLOT, "Le culte de Cybéle", París 1912, 570 ss.
  • JEREMY B RUTTER, "The Three Phases of the Taurobolium", publicat en: Phoenix nº 22,1968, p. 226-249.
  • MAARTEN JOZEF VERMASEREN, Corpus Cultus Cybelae Attidisque, ed.Brill, 1997 [1]
  • M. N. F. KAuTz, "De Taurobolio", ed.Lipsia 1738.
  • N. TURCHI, "Le religione misteriosofiche del mondo antico", Roma 1923, 147-152.
  • R. REITZENSTEIN, "Die Hellenistischen Mysterienreligionen", 3 ed. Leipzig 1927, 22.
  • ROBERT DUTHOY, "The Taurobolium: Its Evolution and Terminology", Leiden, 1969, ed. E.J. Brill.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tauroboli Modifica l'enllaç a Wikidata