Tazmamart

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Tazmamart
سجن تازمامرت
ⵜⴰⵣⵎⴰⵎⴰⵔⵜ
Regions du Maroc (1).png
Dades
Tipus Presó
Data d'obertura oficial 1972
Construït per Direcció General de Vigilància del Territori Flag of Morocco.svg
Ubicació geogràfica
Localització Vora Er-Rich
 32° 16′ 32″ N, 4° 20′ 14″ O / 32.2756918°N,4.3372657°O / 32.2756918; -4.3372657
Modifica les dades a Wikidata

La presó de Tazmamart (en àrab سجن تازمامرت, sijn Tāzmāmart; en amazic ⵜⴰⵣⵎⴰⵎⴰⵔⵜ) va ser una presó secreta al sud-est del Marroc, a l'Atles, on hi foren tancats presos polítics. La presó es va convertir en un símbol de l'opressió de la història política contemporània del Marroc. És a prop de la ciutat d'Er-Rich, entre Er Rachidia i Midelt. Va ser dirigida pel comandant Feddoul i per Hamidou Laanigri, ambdós funcionaris de la Gendarmeria Reial del Marroc.[1]

Història[modifica]

La presó de Tazmamart fou construïda el 1972,[2] després del segon cop d'estat fracassat contra el rei del Marroc Hassan II en agost 1972, quan 58 oficials de l'exèrcit foren enviats a la presó de Kenitra i l'agost de 1973 a Tazmamart. Segons Ali Bourequat, la presó posteriorment va acollir alguns nacionalistes saharauis i altres opositors polítics "desapareguts".

Durant la dècada de 1980, hi va haver denúncies sobre l'existència d'una presó anomenada Tazmamart. Les autoritats (o Makhzen) van negar totes aquestes acusacions. No va ser fins a la publicació del llibre Nôtre ami le Roi (El nostre amic el rei) del periodista francès Gilles Perrault el 1990 que la qüestió es va plantejar en el pla polític. Thomas Miller, qui aleshores moment era director del Departament d'Estat per a l'Àfrica del Nord , va dir en una història oral que li havia contat la ciutadana estatunidenca Nancy Touil, qui li va dir que el seu marit M'Barek Touil llanguia a Tazmamart durant gairebé dues dècades. Miller insereix un tema de conversa en els documents de referència per al president George H. W. Bush en la seva reunió de 1991 amb el rei Hassan. Bush va plantejar la qüestió, per a disgust del rei.[3]

En 1991, i després de la pressió dels grups internacionals de drets humans i alguns governs estrangers, Hassan II del Marroc decidí tancar la presó i alliberar els últims detinguts que quedaven. Alguns van fugir a l'estranger, altres es van quedar al Marroc, però se'ls va impedir parlar en públic de les seves experiències a Tazmamart.[4]

Condicions humanes[modifica]

D'acord amb els testimonis d'alguns ex detinguts i grups de drets humans, les condicions a Tazmamart eren extremadament dures. Tot i l'habitualitat de les tortures i els maltractaments, les terribles condicions de reclusió eren la major amenaça per a la vida dels interns.

Els presos eren amuntegats en cel·les subterrànies unipersonals 24 hores del dia. No se'ls permetia cap contacte humà, no hi havia llum, i molt poc menjar o protecció de la calor de l'estiu o el fred de l'hivern. No hi havia cap tractament mèdic per lesions causades per la tortura i malalties com la tuberculosi. A més, les racions de menjar eren mínimes.[5] També s'hi ha parlat d'execucions.[6] En conjunt van morir 35 presoners, més de la meitat dels reclosos a Tazmamart durant els divuit anys d'existència de la presó,[7] fins que fou clausurada el 1991.

Després dels anys de plom[modifica]

Hi havia rumors sobre l'existència de Tazmamart com a instrument de terror del makhzen, però tot i que diverses organitzacions de drets humans havien informat sobre l'existència de Tazmamart,[8] el règim va negar oficialment tot coneixement de la presó fins a 1991 [9] quan la pressió dels Estats Units va obligar a l'alliberament dels presoners supervivents. La presó va ser tancada juntament amb altres del seu tipus, però Tazmamart segueix sent un símbol particularment poderós dels opressors "anys de plom" al Marroc. Els supervivents han organitzat marxes commemoratives a la presó.[10]

Els rumors persisteixen sobre l'existència de campaments d'estil Tazmamart al Marroc, ja que s'ha documentat que continua la detenció secreta i la tortura de sospitosos, possiblement en col·laboració amb la CIA estatunidenca (coneguts com a Black sites).[11][12]

Publicacions d'antics presos[modifica]

Alguns dels exinterns han escrit llibres sobre les seves llargues estades a Tazmamart, a vegades dècades, per exemple Dans les Jardins Secrets du Roi du Maroc d' Ali Bourequat el 1998, i Tazmamart Cellule 10 d'Ahmed Marzoukien 2000. El famós escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun ha escrit Una absència enlluernadora de llum, basada en les experiències d'un presoner de Tazmamart.[13]

Els presos de Tazmamart[modifica]

Pavelló Cel·la Nom Grau Peina Nota
1[14]
1 Benaïssa Rachdi Sergent 3 anys Mort el 29 de juny de 1983.
2 Mohamed Lghalou Tinent 20 anys Mort el 3 de gener de 1989.
3 Abdellatif Belkébir Capità 4 anys
4 Abdelali Moudine Sefrioui Tinent 5 anys
5 Abdellah Aaguaou Sergent 3 anys
6 Tigani Benradouane Tinent 5 anys Mort el 26 d'agost de 1984.
7 Mohamed Sajii Sergent 3 anys Mort el 23 d'octubre de 1977.
8 Mohamed Afyaoui 3 anys
9 Adeblkarim Saoudi Subtinent 4 anys
10 Ahmed Marzouki (Marzak) Subtinent 5 anys
12 Mohamed Al Zemmouri Tinent 20 anys
13 Ahmed Bouhida Sergent 3 anys
14 Mohamed Raïss Aspirant Perpétuité
15 M’barek Touil Tinent 20 anys
16 Mohamed Moncet Tinent 12 anys
17 Ahmed El Ouafi Capità 10 anys
18 Moufaddal Magouti Ajudant en cap 20 anys
19 Abderrahman Sedki Subtinent 3 anys
20 Lahssen Ousséad Sergent 3 anys
21 Larbi Aziane Sergent 3 anys Mort el 2 de gener de 1980. Aquesta cel·la era ocupada pel sergent en cap Driss Dghoughi, enviat a la cel·la dos el 1981.
22 Akka Majdoub Sergent 3 anys
23 Jilali Dik Ajudant en cap 5 anys Mort el 15 de setembre de 1980.
24 Mohamed Bouamalat Sergent 3 anys
25 Mohamed Moujahid Subtinent 4 anys
26 Mimoune Al-Fagouri Sergent 3 anys Suicidat l'1 de juny de 1990.
27 Mohamed Ghalloul Capità 5 anys
28 Moha Betty Sergent 3 anys mort en març de 1984.
29 Salah Hachad Capità 20 anys
2[14]
Mohamed Chemsi Tinent 3 anys Primera víctima a Tazmamart, Mort el 22 de febrer de 1974
30 Amarouch Kouiyen Adjudant 10 anys Mort el 12 de febrer de 1978.
44 Mohamed Abou El Maâkoul Ajudant en cap 5 anys Mort el 21 d'abril de 1978.
45 Mahjoub lyakidi Subtinent 20 anys Mort el 12 de febrer de 1978, el mateix dia que l'adjudant Amarouch.
46 Abdelkarim Chaoui Sergent 3 anys Fou enviat a la cel·la 1 el 1981 després de l'arribada dels germans Bouriquat.
47 Ahmed Rijali Sergent 3 anys fou transferit al pavelló 1 el 1981.
48 Mohamed Kinate Sergent 3 anys Mort l'1 de desembre de 1974.
49 Abdellah Fraoui Sergent 3anys Transferit al pavelló 1 el 1981, hi va retornar el 1983 on hi va morir el mateix any.
50 Abdelaziz Daoudi Subtinent 10 anys
51 Thami Abousni Sergent 3 anys Mort el 13 de gener de 1977.
52 Skiba Bouchaib Sergent 3 anys Mort el 15 de febrer de 2015.
53 Mohamed Abdessadki (Manolo) Sergent-chef 5 anys Mort el 1983.
54 Lamine Rachid Ajudant en cap 3 anys Mort el 1984.
55 Moha Boutou Subtinent 3 anys Mort l'1 de març 1978.
56 Mohamed El Kouri Subtinent 12 anys Mort el 6 de febrer de 1977.
57 Driss Bahbah Sergent 3 anys Mort el 1986.
58 Boujemaâ Azendour 5 anys Mort el 1986.
59 Abdelaziz Binebine Subtinent 10 anys Condemnat per haver participat en el cop d'estat de Skhirat, hi estarà 18 anys[15]
60 Abdessalam Haifi Tinent 20 anys Mort en octubre de 1989.
61 Abdelaziz Ababou Sergent-chef 5 anys Mort l'1 de setembre 1978.
62 Abdessalam Rabhi Sergent 3 anys Mort a la cel·la 1 del pavelló 1 el 17 de maig de 1981 després d'haver estat traslladat al pavelló 2 en març de 1981.
63 Mohamed El Ayadi Ajudant 3 anys Mort el 19 desembre 1979.
64 Rabah El Battioui Sergent 3 anys Mort el 24 d'abril de 1977.
65 Kacem Kasraoui Sergent 3 anys Mort el 19 desembre 1979.
66 Allal Mouhaj Sergent 3 anys Mort el 9 desembre 1977.
67 Allal Al Hadane Sergent 3 anys Mort els primers anys del seu tancament.
68 Driss Dghoughi Sergent-cpa 3 anys
69 Ghani Achour Sergent-cap Perpètua
70 Abdelhamid Ben Doro Capità 10 anys última víctima a Tazmamart, mort el 5 març 1991.

Referències[modifica]

  1. Mahjoub Tobji. Les officiers de Sa Majesté:Les dérives des généraux marocains 1956-2006. Fayard, 2006-09-13. ISBN 978-2-213-64072-3. 
  2. Maghraoui, Abdelslam «Political Authority in Crisis: Mohamed VI's Morocco». Middle East Report, 31, Spring 2001 [Consulta: 7 octubre 2011].
  3. «The Power of a Talking Point».
  4. «U.S. Department of State Morocco Country Report on Human Rights Practices for 1997». US Department of State. [Consulta: 7 octubre 2011].
  5. Amrawi, Ahmad. «Morocco reconciles with past state abuses». Al Jazeera, 21-04-2005. Arxivat de l'original el 23 abril 2005. [Consulta: 7 octubre 2011].
  6. Summerfield, Derek. «Tazmamart: Fort-Militaire-Secret du Maroc. Consequences d'un Internement du 18 Annees». British Medical Journal, 23-04-1994. [Consulta: 7 octubre 2011].
  7. «Human Rights Watch World Report 2002: Middle East & North Africa: Morocco:». Human Rights Watch. [Consulta: 7 octubre 2011].
  8. «MOROCCO Human Rights Developments». Human Rights Watch, 1990. [Consulta: 7 octubre 2011].
  9. «Morocco: The "disappeared" reappear». Amnesty International, 17-08-1993. [Consulta: 7 octubre 2011].
  10. «Ex-prisoners demand Morocco trials». BBC, 08-10-2000. [Consulta: 7 octubre 2011].
  11. «Annual Report: Morocco/Western Sahara 2011». Amnesty International, 28-05-2011. [Consulta: 7 octubre 2011].
  12. Rose, Rose. «David». The Observer, 11-12-2005. [Consulta: 7 octubre 2011].
  13. Smallman, Lawrence. «Moroccan writer wins top prize». Al Jazeera, 20-06-2004. Arxivat de l'original el 13 gener 2005. [Consulta: 7 octubre 2011].
  14. 14,0 14,1 Ahmed Marzouki : Tazmamart cellule 10
  15. Biographie d'Aziz Binebine

Lectures[modifica]

Enllaços externs[modifica]