Teatre òptic

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
La primera representació pública al 1892. La imatge era projectada per darrere de la pantalla.

El teatre òptic va ser un dispositiu de tipus òptic pensat per projectar un espectacle de dibuixos animats. Charles-Émile Reynaud, inventor del praxinoscopi, va ser també l'inventor d'aquest invent l'any 1888. Però, no va ser fins quatre anys després, quan es va fer la primera representació d'imatges en públic, un espectacle anomenat Pantomimes Lumineuses. Aquesta representació va tenir lloc al Museu Grévin de París.

En l'actualitat podem veure un vídeo del Museu del Cinema de Girona que ens mostra molt bé com era aquest aparell i com funcionava.[1]

Funcionament[modifica]

L’aparell utilitzava la combinació de dues llanternes màgiques, una que projectava el fons de l’escena i una altra llanterna màgica que projectava imatges en moviment pintades a mà, mitjançant miralls i lents, sobre centenars de plaques unides per una banda de tela perforada, la qual estava enrotllada en dues bobines que es movien manualment.[2]

Retrat de Charles-Émile Reynaud, inventor del teatre òptic.

Émile Reynaud utilitzava una tira flexible de 70 mm d'ample que tenia plaques de goma laca, recobertes de gelatina per tal protegir-les.[3] La vora de la tira estava reforçada amb bandes metàl·liques flexibles i protegides amb tires de tela; cal imaginar les dificultats que podria donar en cada obra, uns 10.000 passatges des de 1892 fins a 1900. Émile Reynaud utilitzà un suport verge fotosensible i pintà els seus personatges directament sobre el suport amb tintes transparents amb anilina (tècnica ja utilitzada a les plaques de vidre de les llanternes màgiques). Al voltant dels personatges, el suport es recobria amb tinta de color negre, ja que la llum no podia passar a través dels dibuixos. Les bandes tenien una perforació central entre cada dibuix amb la funció de conduir la pel·lícula. No obstant això, el mecanisme s’accionava mitjançant el cilindre del mirall a través d’unes espigues.

La pel·lícula (tira flexible formada per plaques) es col·locava dins d’una bobina disposada horitzontalment amb una maneta. Guiat per les perforacions centrals, la pel·lícula anava passant per davant de la llanterna màgica i fins a arribar a un cilindre giratori que contenia 36 miralls. El seu funcionament es basa en el procés de miralls giratoris, el que provoca el fenomen PHI. El fenomen PHI obtingut servia per prolongar l'aparença de la imatge virtual d'una imatge en miniatura i després passar ràpidament a la imatge de la placa següent. La llum reflectida per cada cilindre del mirall era desviada per un conjunt de miralls fins a la pantalla de projecció (per la part de darrere de la pantalla). La decoració (paisatge) posterior de la imatge era dissenyada sobre una altra placa de vidre, aquesta era projectada per una segona llanterna per evitar una repetició innecessària.[4]

La pel·lícula era rebuda per una segona bobina. Per fer la projecció, l'operador havia de girar simultàniament les dues bobines, i circulaven a 15 imatges per segon més o menys.

És precisament el seu funcionament el que no permet que es consideri el primer projector cinematogràfic. El motiu és que el teatre òptic estava format per dues bovines, emisora i receptora; i, per poder-se considerar projector, s'haurien d'agrupar en una sola bovina. A més, un altre motiu pel qual no podem considerar-lo projector és el mètode d'obtenció de les imatges: eren dibuixades o fotografiades, però no enregistrades en moviment.

Història[modifica]

Cartell de totes les sessions de "Pantomimes Lumineuses".

Amb la projecció del 1892 feta amb el teatre òptic, es varen crear les primeres imatges en moviment a la pantalla gran, abans que els germans Lumière fessin la primera projecció. A més a més, les projeccions d’Émile Reynaud es poden considerar animació i les Pantomimes Lumineuses varen ser les primeres pel·lícules d’animació de la història.

Reynaud presenta la patent del teatre òptic l'1 de desembre 1888 i diferència el teatre òptic d'altres joguines òptiques (Fenaquistoscopi, Zoòtrop, Praxinoscopi, Zoopraxiscopi) d’aquesta manera: "El dispositiu està dissenyat per aconseguir la il·lusió de moviment, no es limita a la repetició de les mateixes posicions de l'instrument, sinó que, per contra, una varietat i una durada indefinida produeixen veritables escenes reals d'animació amb un desenvolupament il·limitat".[5] Amb la iniciativa del Museu Grévin de París, Émile Reynaud es va reunir amb Gaston Paulin, al qual va encomanar la composició de les partitures originals de cadascuna de les Pantomimes Lumineuses, varen ser les primeres bandes sonores del cinema.

Tres anys abans de l’invent del cinematògraf, doncs, Reynaud ja projectava en públic històries amb dibuixos animats. No obstant això, com tants d’altres inventors i autors de l’anomenat precinema, va acabar arruïnat i en l’oblit. Un dels inconvenients del seu invent era la mida de la pel·lícula, era impossible fer còpies de les Pantomimes Lumineuses. D'altra banda, un altre motiu del fracàs del teatre òptic fou que, al tractar-se d'un sistema totalment mecànic (depenia d'un operador), i afegint-hi el gran èxit que tenia en aquell moment (es van arribar a fer set projeccions diaries), Reyanud no tenia temps per dedicar a la innovació de la seva invenció. Així, poc a poc, altres aparells de l'època anaren superant al teatre òptic.

Se sap que el 1913 va llençar al Sena el seu tercer i últim exemplar de teatre òptic. Curiosament, dies més tard, l’inventor i productor cinematogràfic francès Léon Gaumont (1863-1946) el visitava amb la idea de comprar-li l’enginy per tal de poder-lo deixar en donació al Conservatoire des Arts et Métiers.

Amb motiu del centenari del Teatre òptic l'any 1992 es van restaurar dues bandes: Autour d'une cabine i Pauvre Pierrot![6][7]

Pantomimes Lumineuses[modifica]

Imatge de "Autoir d'une Cabine" de 1895.

Les Pantomimes Lumineuses duraven 1 minut i 30 segons les més curtes i 5 minuts les més llargues. Segons l’entreteniment del públic, la durada es podia duplicar o triplicar per la capacitat de l’operador per realitzar moviments lents o accelerats amb les bobines. Una barreja de programa gravat i entreteniment en viu.[8]

El contracte amb el Museu Grévin comprometia a l’autor a representar l’espectacle en dos torns amb la freqüència que exigís el públic, de 15h a 18h i de 20h a 23h, i a modificar-lo com a mínim un cop a l’any. El primer programa va presentar tres espectacles, amb acompanyament musical de piano, de Gaston Paulin, en un ordre invers a la seva producció: primer, Pauvre Pierrot! (1891), amb una durada de 36 metres i 500 imatges, on el protagonista es disputava l’amor de Colombine davant d’Arlequine; després, Clown et ses chiens (1890), de 22 metres i 300 imatges, on un pallasso realitzava amb els seus gossos diversos números de circ; i, finalment, Un bon bock (1889), de 50 metres i 700 imatges, on un home descarat que entrava en un bar veia desaparèixer la cervesa del seu got davant de determinats fets.

Posteriorment va crear altres espectacles, d’entre els quals van destacar títols com Autour d’une cabine (1893), de 45 metres i 636 imatges, on una banyista es veia assetjada per un desvergonyit en presència del seu marit, i Un rêve au coin du feu (1894), de 29 metres amb 400 imatges, on per primer cop en una pel·lícula es feia ús del flashback narratiu en el moment on les flames d’una llar de foc rememoraven el passat del protagonista.[2]

Any Pel·lícula
1892 Pauvre Pierrot!
Un bon bock
Clown et ses chiens
1894 Un Rêve au coin du feu
1895 Autour d’une cabine
1896 Guillaume Tell
1897 Le Premier cigare
Extracte "Pauvre Pierrot!" de 1892.

Pauvre Pierrot![modifica]

¡Pobre Pierrot! (Pauvre Pierrot !, títol original en francès) és una pel·lícula de dibuixos animats d'Émile Reynaud que es va estrenar al novembre de 1892 al Museu Grévin de París i es va projectar ininterrompudament fins a febrer de 1894 mitjançant el teatre òptic. La història desenvolupa una trama còmica entre els personatges extrets de la Comèdia de l'art italiana Arlequí, Pierrot i Colombina. Els dos protagonistes competeixen per l'amor de Colombina, si bé aquesta mostra el seu rebuig cap a Pierrot i es queda al final amb l'amor d'Arlequí.[9]

Referències[modifica]

  1. «Théâtre Optique d'Émile Reynaud. Museu del Cinema», 17-11-2009. [Consulta: 26 abril del 2016].
  2. 2,0 2,1 Duran Castells, Jaume «Narrativa audiovisual i cinema d'animació per ordinador». , 30-09-2009, pàg. 24-25.
  3. Laurent Mannoni i Donata Pesenti Campagnoni. Lanterne magique et film peint : 400 ans de Cinéma (en francès). París: La Martinière/La Cinématèque française, 2009, pàgina 253. ISBN 9782732439938. 
  4. Émile Reynaud. [Consulta: 26 d'abril de 2016]
  5. «La Cinémathèque française» (en francès). [Consulta: 28 abril 2016].
  6. Marie-France Briselance i Jean-Claude Morin. Grammaire du cinéma,. París: Nouveau Monde éd, 2010, p. 38-39. ISBN 9782847364583. 
  7. Es poden veure aquestes dues pel·lícules al complet, amb la seva música original, en YouTube.
  8. Sadoul, Georges. Histoire du cinéma mondial, des origines à nos jours (en francès). París: Flammarion, 1968, pàgina 15. 
  9. «Émile Reynaud» (en castellà). Casiopea. [Consulta: 26 abril 2016].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]