Vés al contingut

Teodòr Aubanèu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaTeodòr Aubanèu
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Joseph Marie Jean Baptiste Théodore Aubanel Modifica el valor a Wikidata
26 març 1829 Modifica el valor a Wikidata
Avinyó (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 novembre 1886 Modifica el valor a Wikidata (57 anys)
Avinyó (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Sant Veran Modifica el valor a Wikidata
Syndic de la maintenance félibréenne de Provence (fr) Tradueix
1878 – 1879 – Marius Bourrelly →
Majoral del Felibritge
1876 – 1886 – Loís Astruc (oc) Tradueix → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Camp de treballCultura occitana Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópoeta, dramaturg, impressor, escriptor, editor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaLou Felibre de la Mióugrano
Lou Felibre calu
D.B. Drucker
L'Aloubati
Lou Felibre de Veise Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeJoséphine Aubanel Modifica el valor a Wikidata
FillsJean-de-la-Croix Aubanel Modifica el valor a Wikidata
ParesLaurent Aubanel Modifica el valor a Wikidata  i Marie-Suzanne Aubanel Modifica el valor a Wikidata
GermansCharles Aubanel
Joseph Aubanel
Eugénie Vayson Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMSLP: Category:Aubanel,_Théodore Modifica el valor a Wikidata

Teodòr Aubanèu (Avinyó, 26 de març de 1829 - Avinyó, 2 de novembre de 1886) fou un poeta occità.[1][2] Era impressor d'ofici, per tradició familiar, i exercia el títol d'impressor del papa. Començà publicant versos a Lei Provençalas [Li Prouvençalo] (1851), i conegué Frederic Mistral i Josèp Romanilha, a l'aplec de Fòntsegunha (1854), on fou un dels fundadors del Felibritge.[1] Divulgador de la literatura occitana moderna, en col·laboració amb la seva muller Josefina Mezen, fou el primer editor de l'Armanac Provençau [Armana Prouvençau] (1855).

El 1861 publicà La miugrana entredubèrta [La mióugrano entreduberto], recull de poemes breus, impregnats de sentiment romàntic i de contínues referències al paisatge, recull on intentà d'unificar l'estil de la literatura provençal antiga, cortesana i cavalleresca, amb el sentit popular i realista de la literatura occitana renaixent.[2]

El 1885 publicà un altre llibre de poemes Lei filhas d'Avinhon [Li fiho d'Avignoun], d'un sentimentalisme exaltat, que fou censurat per l'arquebisbe i per Josèp Romanilha, representant del sector més conservador del Felibritge.[1][2] Intentà de destruir-ne tants d'exemplars com pogué. Després de la seva mort li fou publicat encara Lo rèiresoleu [Lou rèire-soulèu] (1889). És autor també dels drames Lo pan dau pecat [Lou pan dóu pecat] (1878), estrenat a Montpeller i, en francès, a París, Lo raubatòri [Lou raubatòri] (1928) i Lo pastre [Lou pastre] (1944), i de l'epistolari amorós Lettres à Mignon (1899).[1][2]

Referències

[modifica]