Teodor Llorente Olivares

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaTeodor Llorente Olivares
Retrat de Teodor Llorente i Olivares, 1872.jpg
Retrat de Teodor Llorente i Olivares el 1872
Naixement 7 de gener de 1836
Ciutat de València
Mort 2 de juliol de 1911(1911-07-02) (als 75 anys)
Ciutat de València
Nacionalitat País Valencià País Valencià
Alma mater Universitat de València
Ocupació Poeta i periodista
Partit polític Partit Liberal Conservador
Obra
Moviment Renaixença valenciana
Primeres obres Amor del poeta
Obres notables Llibret de versos
Modifica dades a Wikidata
Infotaula de personaTeodor Llorente Olivares
Retrat de Teodor Llorente i Olivares, 1872.jpg
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
9 de febrer de 1891 – 5 de gener de 1893
Circumscripció Sueca

13 de març de 1893 – 1 de juliol de 1895
Circumscripció València

22 d'abril de 1899 – 24 d'abril de 1901
Circumscripció Llíria
Dades biogràfiques
Naixement 7 de gener de 1836
València
Mort 2 de juliol de 1911(1911-07-02) (als 75 anys)
Alma mater Universitat de València
Ocupació Escriptor
Partit polític Partit Conservador
Modifica dades a Wikidata

Teodor Llorente Olivares (València, 7 de gener de 1836 - València, 2 de juliol de 1911) fou un poeta valencià, escriptor en llengua catalana i castellana.[1] És el poeta més reconegut de la Renaixença valenciana, un dels personatges més decisius de les lletres valencianes contemporànies i l'autor del segle XIX que realitzà major i millor producció en valencià.[2] Pel que fa a la seua producció en castellà, va influir entre poetes valencians d'estil romanticista del segle XIX,[3] traduint també obres internacionals d'autors d'este estil literari.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Bust de Teodor Llorente, obra d'Eusebi Arnau, Parc de la Ciutadella, Barcelona.

Nascut el 7 de gener de 1836 al num. 29 del Carrer Serrans de València,[2] al si d'una família de juristes, no de bades son pare, Felicíssim Llorente i Ferrando, fou advocat i Tinent d'Alcalde de la Ciutat de València.[2] Escriptor precoç,[2] comença a escriure poemes als 14 anys.[4] Teodor Llorente va seguir la carrera d'advocat i exercí la professió de periodista.[5]

La seua dedicació per les lletres naix en l'adolescència, a través de la poesia en castellà.[4] Comença a escriure en 1850, i en l'etapa de joventut, que finalitza vers 1866, serà quan compose més material en esta llengua.[3] En 1855 va escriure L'amor del poeta, la seua primera poesia en valencià.[6] En 1857 publica per primera vegada tres poemes en valencià al periòdic El Conciliador.[6]

A la Universitat valenciana va cursar els estudis de dret i filosofia i lletres. En un principi, va escriure poesies en castellà. Però, havent llegit Lo Gaiter del Llobregat de l'escriptor català Rubió i Ors, va començar a compondre rimes en valencià. La visita que va fer a València el poeta mallorquí Marià Aguiló acabà per guanyar-li a la causa valencianista, fins al punt de convertir-se a la figura més preeminent de la Renaixença a terres valencianes. Als Jocs Florals de la Ciutat de València del 23 d'octubre de 1859, va rebre una Flor d'Argent i Or pel poema La Nova Era.[2] Tanmateix, a Llorente li costava recopilar o publicar en premsa les seues creacions, i fins a 1885 no recopilaria la seua obra poètica valenciana.[3] La seua obra en castellà la publicaria, parcialment i per pressió de les seues amistats, en 1907, amb el títol Versos de juventud.[3]

En 1860, afincat a Madrid tot preparant el doctorat, publica la seua primera traducció, una selecció de poesies de Victor Hugo amb pròleg de Castelar.[7]

Al mateix temps conreava el periodisme en castellà. En 1861 dirigí el diari La Opinión,[5] on va destacar per deixar en el diari un caràcter literari que anava més enllà de la publicació de la informació política.[8] Quan el propietari, Josep Campo, decidira tancar el periòdic, Llorente li demanà que com a compensació li'l cedira, amb la condició de canviar el nom de la capçalera per a deixar clar que el futur Marquès de Campo ja no tenia res a vore amb la publicació.[8] D'esta manera, Llorente fundà Las Provincias, el primer número del qual aparegué el 31 de gener de 1866.[8] Llorente fou el director de la publicació durant quaranta anys, fins que el seu fill el substituí. Aquest diari estava d'acord amb la ideologia conservadora del partit conservador, del qual Llorente fou dues vegades cap, diputat a corts i senador.

Llorente es va basar en premsa independent però influent, com el Diario de Barcelona de Joan Mañé, per a la realització del seu periòdic.[9] Una de les línies editorials del nou diari, heretades de la seua etapa a La Opinión, va ser la defensa de Les Províncies, és a dir, reclamar una major descentralització social i moral de l'Estat Espanyol.[9] Llorente defenia que el nom de la publicació es devia al desig de ser, en la premsa espanyola, l'altaveu d'allò que ocorria i es pensava fora de Madrid.[9] Esta línia editorial li va valdre crítiques des de periòdics publicats en la capital d'Espanya, com La Época.[9][10]

La decisió amb que Las Provincias va enfrontar-se a diferents afers político-socials va donar-li un gran prestigi al seu director,[10] fins al punt que Víctor Balaguer atribuïa que la caiguda del tercer govern de Cánovas del Castillo va ocórrer arran d'un article publicat per Llorente el 4 de gener de 1881.[10] D'altra banda, el periòdic va donar gran cobertura, tot publicant al diari els cartells anunciadors, a les convocatòries dels Jocs Florals de Barcelona i València.[10] El fet que a Las Provincias es donara cobertura a reflexions, no exemptes de polèmica, sobre el regionalisme, el valencianisme o la normalització de la llengua valenciana, varen fer que fóra el periòdic més sensible envers el moviment lingüístic i literari de la renaixença.[4]

Quan Marià Aguiló fou bibliotecari de la Universitat de València, Llorente impulsà i presidí uns Jocs Florals en commemoració del quart centenari d'Ausiàs March, i guanyà un premi amb Víctor Balaguer.[11] En una altra edició, guanyà un accèssit a la Flor Natural pel seu poema vint-i-cinc anys. Llorente va contribuir junt amb Vicent W. Querol a la instauració dels jocs florals en els quals va obtenir el títol de Mestre en Gai Saber.

La seua actitud correspon a la de la burgesia conservadora, i, més concretament, a la dels ratpenatistes. A la seua estança en Lo Rat Penat tractà de treure importància a les institucions de la Renaixença balear i catalana, ja que rebutjaven la literatura progressista, republicana i anticlerical, com per exemple la de Constantí Llombart.

A conseqüència de la politització dels Jocs Florals, Llorente i els escriptors valencians no tingueren una gran presència, i es crearen els Jocs Florals de Lo Rat Penat, però no exerciren una gran influència sobre la festa homònima barcelonina, ja que es tancaren en la seua ideologia i per l'obertura al bilingüisme.

En 1904, per motius econòmics i de salut, Llorente va vendre Las Provincias a l'impressor Frederic Doménech.[4] Ell va quedar com a director honorífic, mentre que la direcció efectiva va recaure en mans del seu fill, Teodor Llorente i Falcó.[4]

L'any 1906 participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En 1909 la ciutat de València va retre un magne homenatge popular al poeta, coronant-lo amb fulles de llorer i consacrant-lo com a Poeta de València.[6]

L'any 1891 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats, aconseguint la reelecció el 1893. Perdé la seua acta de diputat el 1896 però el 1899 la tornà a recuperar, abandonant aquest càrrec el 1901.

Teodor Llorente morí a la ciutat de València l'any 1911, poc després d'escriure el seu poema dedicat als joves poetes.[12] Fou fill seu Teodor Llorente Falcó, nét seu Teodor Llorente Monleón i nebot-nét seu Francesc Alcalá i Llorente.

Legat[modifica | modifica el codi]

Objectes personals de Teodor Llorente: medalla de bronze corresponent a la seua coronació com a poeta de València (1909), medalla de Lo Rat Penat i creu de fusta regalada per Jacint Verdaguer.

A la seua mort, els escriptors catalans, a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, declararen que Las Provincias havia suposat una transformació de la premsa espanyola publicada fora de Madrid, fent-la més autònoma,[4] alhora que destacaven la justícia amb que Llorente i el seu diari havien tractat a Catalunya, amb vindicacions cap a la Cultura catalana i agradoses cròniques dels esdeveniments més importants del moviment català.[4]

Durant la Segona República Espanyola hi va haver diverses iniciatives per tal de recuperació de la seua obra, en el context d'una possible commemoració del centenari del seu natalici, fet que no va ocórrer per l'esclat de la Guerra Civil Espanyola.[13] Ramón Andreu Gonzálbez i Miquel Duran i Tortajada vàren realitzar dos biografies, i va dedicar-se un número de La República de les Lletres a la seua persona.[13] També es realitzaren estudis referents a la seua relació amb Frederic Mistral, es reeditaren els seus versos i aparegué el tercer volum del seu epistolari, l'Ajuntament de València li dedicà un fulletó i Lo Rat Penat i Proa li dedicaren sengles homenatges.[13]

Amb l'arribada del Franquisme, estudiosos com Carles Salvador li dedicaren diversos treballs i publicà una antologia poètica en 1958.[13] A més, es reivindicà la seua obra per ser "immediatament comprensible" per amples espectres de gent.[13] A partir dels anys 60, i fins entrats els 80, la seua figura i el seu legat polític, juntament amb Blasco Ibáñez, van ser tractats amb duresa per part de la nova historiografia.[13]

En el cas de Joan Fuster, va valorar de Llorente el seu paper de coppare de la Renaixença, així com el seu paper protagonista en la recuperació de la llengua.[14] Amb la implantació dels estudis de Filologia Catalana a la Universitat de València, els estudis sobre la Renaixença s'ampliaran, valorant-se també la figura de Llorente de manera més positiva.[15]

En 1983, Lluís Guarner va editar l'obra poètica de Llorente a l'editorial 3i4.[16]

Obra[modifica | modifica el codi]

Llibret de versos escrit per Teodor Llorente, soci del Rat-Penat, Teodor Llorente y C.ª Editors, València, 1885.

La seua obra en valencià abasta un període de 56 anys, amb obra publicada entre 1855 i 1911.[12] Tanmateix, pel que fa a les recopilacions, l'única recopilació fou Llibret de versos,[12] publicat en 1885. Va ser reeditat en 1902,[17][18] en una segona edició augmentada anomenada Nou Llibret de versos,[19] reeditada i ampliada per tercera vegada en 1909, amb pròleg de Menéndez Pelayo i una nova dedicatòria a Frederic Mistral.[19]

Tot i que els poemes llorentins ja havien estat publicats a almanacs, periòdics i revistes, tant a València com Barcelona,[12] no seria fins a 1884 que no es prepararia una recopilació.[12] El resultat, Llibret de versos, va recollir trenta-set poemes i anava encapçalat amb una endreça a l'escriptor mallorquí Marià Aguiló.[12] L'any de portada és 1884, mentre que a l'interior s'indica 1885 com a any de publicació.[17] El Llibret de versos va ser publicat per plecs, i es preveia que estaria enllesttit per a maig de 1885, cosa que no va ocórrer.[20]

Pel que fa a la composició, Llibret de versos alterna poemes lírics amb altres de temàtica més valencianista,[20] posant únicament la data al peu de pàgina d'aquells poemes amb rerefons nacional.[20]

Llorente, tot i que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura valenciana, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments.

Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental).

Quant al tipus d'estrofa, solen predominar en la seua obra els quartets, en especial la cobla, estrofes decasíl·labes amb una estructura versal de 4+6, estructura típica de la literatura medieval valenciana.

Llistat de les seues principals obres segons la temàtica:

  • Primer poema conegut: Amor del poeta.
  • Premi als Jocs Florals: La nova era, Vint-i-cinc anys.
  • Utilització del valencià vulgar amb finalitats humorístiques: Arròs amb fesols i naps.
  • Dedicat a Jacint Verdaguer per la publicació de "Canigó": A mossèn Jacint Verdaguer.
  • Evocació de la pàtria des de l'adversitat: Cartes de soldat
  • Escenes de la vida quotidiana: La creu del poble, Plany de la teixidora, Missa d'Alba.
  • Expressió de l'emoció davant d'un paisatge i de l'horta valenciana: Vora el barranc dels Algadins, En la muntanya, Els teuladins.
  • Símbol de valencianitat: La barraca, una de les seues poesies més famoses.
  • Última etapa de Teodor Llorente, aborda l'absència o presència d'amor: Cançoneta amorosa, Viatge nupcial, Íntima.
  • Recopilacions de poesia: Llibret de versos, Nou llibret de versos (per a Lo Rat Penat).

Llorente va traduir també al castellà diverses obres de Lord Byron, Goethe, Friedrich von Schiller, Heinrich Heine i Theodor Körner, entre altres.

La seua obra està a l'abast a en les següents edicions:

  • Teodor Llorente, Poesia valenciana completa, ed. a cura de Lluís Guarner, Tres i quatre, València, 1983.
  • Teodor Llorente, Poesia, ed. a cura de Vicent Simbor, Institució Alfons el Magnànim, València, 1996.
  • Teodor Llorente, Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa, ed. a cura de Rafael Roca, Editorial Denes, col·lecció Rent, Paiporta, 2010.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teodor Llorente Olivares Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en català sobre Teodor Llorente Olivares a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
Fèlix Pizcueta
President de Lo Rat Penat
Dibuix d'un rat penat negre

1879–- 1880
Succeït per:
Jacint Labaila