Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de publicacions periòdiquesTerç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat
Tipus Terç de requetès
Data de lleva gener del 1937
Dissolució 26 d'octubre del 1939
Localització Catalunya
Branca Bàndol franquista Exèrcit Nacional
74a Divisió
Arma Infanteria
Mida 1.985 homes
Comandants
Comandant Tinent comandant Francesc Roca Llopis
Oficials destacats Alferes Pere Gallart i Folch
Alferes Maurici Alòs Bobadilla
Alferes Josep Bach Fontcuberta
Alferes Francesc Bonet Bosch
Alferes Lluís Morales Garcós
Alferes Joan Vila Mas
Capellà Ramon Carreras Iglesias
Capellà Salvador Nonell i Bru
Martí de Riquer i Morera
Guerres i batalles
Guerra Civil Espanyola
Front d'Aragó
Batalla de l'Ebre
Modifica dades a Wikidata

En el moment de l'Aixecament en el mes de juliol de 1936, hi havia la consigna entre els carlins de trobar-se a Pamplona. La intenció era formar un cos militar propi d'acord amb la tradició carlina. Després dels primers èxits militars dels requetès, tots ells i el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat van ser annexionats el 1937 a l'exèrcit franquista, organitzat com un terç de requetè i format per catalans fugitius de la zona republicana en plena guerra civil. El terç de requetès catalans es va crear el 3 de desembre de 1936 mitjançant un decret de Manuel Fal Conde i es constituí a Pamplona una patrocinadora formada per Josep Maria Cunill i Postius, Mauricio de Sivatte de Bobadilla, Josep Bru i Jardí, Salvador Bonet i Olivet, Salvador Framis i Aymerich, Agustí García-Die, Ramon Gassió i Bosch i Josep Prat Piera.

Composició[modifica | modifica el codi]

Era format per oficials de carrera i per una base sense experiència militar.[1] Entre els seus membres hi havia eminentment carlins, però també catòlics de la Federació de Joves Cristians, de les Congregacions Marianes, Acció Catòlica, Conferències de Sant Vicent de Paül, i alguns membres de la Lliga que s'havien vist obligats a fugir de Catalunya per ser perseguits per les seves idees polítiques o religioses. Quan va intervenir en la seva primera acció militar, en la defensa de Codo (vora Saragossa), disposava de 130-140 homes.[1] Aproximadament, un 90% eren estudiants, aprenents, obrers, oficinistes, petits tècnics i petits botiguers sense cap historial polític.[2] En total, va tenir uns 1.985 efectius, dels quals 319 van morir en combat i 633 foren ferits. El primer comandant fou l'alferes de complement Pere Gallart i Folch. Tanmateix, no tots els carlins catalans es van integrar al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Molts d'aquests catalans van ser enquadrats en altres terços carlins o van ingressar a les files de la Legió o de l'exèrcit regular. Entre altres, un dels motius per aquest enrolament dispar es trobava en el fet que l'alt comandament dels sollevats utilitzaven els terços de requetès en els combats més durs, com a unitats de xoc, causant moltes baixes entre els seus membres.

Participació en la guerra[modifica | modifica el codi]

Monument commemoratiu, Codo

Un cop format fou destinat a la guarnició de Codo llavors en el front estabilitzat d'Aragó. El seu bateig de foc es produí al front d'Aragó (Codo, Belchite i Quinto) el 24 d'agost del 1937 quan amb quaranta falangistes i deu guàrdies civils, mantenen i defensen les seves posicions. En aquesta acció moriren a més de trenta-nou dels falangistes 146 homes dels 182 que disposava la seva unitat. Arran d'aquesta acció la unitat fou guardonada amb la Creu de San Fernando i Franco permet i facilita la incorporació de catalans en aquesta unitat des de qualsevol altra unitat o nous reclutes.[1] Després fou reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena (Extremadura), el juny de 1938. Participà en la batalla de l'Ebre a partir del mes de juliol del 1938, enquadrat en la 74a Divisió franquista, en els sectors de Gandesa i de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats.

Desfeta en l'assalt a la Punta Targa[modifica | modifica el codi]

Vilalba dels Arcs, Cota 481

El dia 19 d'agost, el Terç protagonitzà l'assalt a la posició republicana de la Punta Targa (cota 481), situada a la cruïlla de les carreteres que menen a Vilalba dels Arcs, Corbera d'Ebre, la Fatarella i Gandesa i defensada aferrissadament per la 60a i un batalló de la 3a divisions republicanes.

Durant el matí, els defensors republicans foren sotmesos a un intens atac artiller i aeri. El migdia, el Terç atacava des de les seves posicions de Quatre Camins, a només 300 metres de Punta Targa. Com que no van rebre el suport esperat per part dels batallons de Ceuta i Bailén, els requetès es veieren sotmesos a un intens foc de fusells metralladors procedent dels defensors de la posició republicana, que havien resistit prou bé els atacs artillers i aeris protegits sota el petit turó.

Sota l'intens foc, el Terç hi perdé 59 combatents (1 alferes i 58 caporals i soldats de tropa) i hi tingué 173 ferits (2 alferes, 1 sergent i 170 caporals i soldats de tropa),[3] restant pràcticament desfet. L'endemà, l'alt comandament franquista posà tota l'artilleria i l'aviació disponible per assaltar la punta Targa, que fou ocupada amb poca resistència perquè els republicans l'havien abandonat davant la imminència de la desfeta.[4]

Fi de la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

El novembre del 1938, el Terç participà en la conquesta de Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Benissanet, Miravet, el Pinell de Brai, Corbera d'Ebre, la Fatarella, la Serra de Cavalls, la Serra de Pàndols i la Serra de La Picossa. Operà encara a Pena-roja el 5 de gener de 1939. Després foren traslladats a Còrdova i a Navalmoral de la Mata (Càceres), el mes de febrer del 1939.

En arribar la fi de la guerra estaven destinats al front de Madrid on havien estat traslladats precipitadament després de traspassar l'Ebre. Després de participar en la desfilada de la victòria a Madrid, el 12 de juliol de 1939 foren aquarterats a Sant Feliu de Llobregat. El 26 d'octubre de 1939 fou dissolt oficialment i els seus membres, llicenciats després d'una pujada a la muntanya de Montserrat, on entregaren la bandera del Terç al Monestir.

Combatents il·lustres[modifica | modifica el codi]

Entre els seus combatents s'hi trobaren mossèn Salvador Nonell i Bru, cronista del terç i autor de Los Requetés Catalanes del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat en la Cruzada Española, el filòleg Martí de Riquer, l'escriptor Josep Maria Gironella i Pous, el muntanyenc Ignasi de Quadras i el llibreter Feliu Matamala.[5]

Memorials al Terç[modifica | modifica el codi]

monument commemoratiu, Montserrat

Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició de Quatre Camins i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició Targa, totes dues a Vilalba dels Arcs (Terra Alta).

També hi ha una cripta funerària construïda el 1958, a Els Apòstols, prop del monestir de Montserrat, que conté les despulles i els noms dels 319 membres del Terç morts a la guerra i on també es conserva la bandera del Terç.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «298 - El terç de Nostra Senyora de Montserrat». En guàrdia. Catalunya Ràdio, 07-02-2010. [Consulta: 20 març 2011].
  2. Bloc carlista i tradicionalista
  3. Cortès i Cots, Jesús. Heroi anònim. Biografia de Domingo Cots Arós, un fill de Bot a les files del Terç de Requetès de "Nostra Senyora de Montserrat" (1913-1938). 2a edició. Letras de Autor, 2016, pàg. 239. ISBN 978-84-16958-08-5. 
  4. Sánchez Cervelló, Josep; Clua Micola, Pere. La Batalla de l'Ebre: Un riu de sang. 1a edició. Gandesa: Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre, 2005, pàg. 51. ISBN 8461169832. 
  5. Entrevista a Feliu Matamala

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]