Teresa Gisbert Carbonell
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 30 novembre 1926 La Paz (Bolívia) |
| Mort | 19 febrer 2018 (91 anys) La Paz (Bolívia) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Major de San Andrés |
| Activitat | |
| Camp de treball | Estudi de la història de l'art i arquitectura |
| Ocupació | arquitecta, investigadora, historiadora de l'art, restauradora |
| Família | |
| Cònjuge | José Mesa Figueroa |
| Fills | Carlos Mesa Gisbert, Andrés de Mesa Gisbert, Isabel Mesa de Inchauste, Teresa Guiomar de Mesa Gisbert |
Premis | |
Teresa Gisbert Carbonell (La Paz, Bolívia, 30 de novembre de 1926 - 19 de febrer de 2018)[1] fou una destacada investigadora, arquitecta, restauradora i historiadora boliviana.[2]
Biografia[modifica]
Teresa Gisbert nasqué a la ciutat de La Paz el 30 de novembre de 1926, filla de Rafael Gisbert i Maria Carbonell. Sos pares eren descendents d'una família catalana establerta a Bolívia en les primeres dècades del segle XX. La seua mare provenia de Barcelona i el seu pare procedia d'una família d'obrers tèxtils d'Alcoi, del País Valencià.[3]
Feu estudis primaris i secundaris al col·legi Santa Ana de la seua ciutat natal. Continuà amb els estudis superiors i ingressà a la carrera d'arquitectura de la Universitat Mayor de San Andrés, UMSA, a la dècada dels anys 40; en aquesta facultat fou una de les primeres dones, i moltes vegades l'única del seu curs.[4] Es va graduar el 1950,[5] i després feu estudis d'Història de l'Art a l'estat espanyol.
Després de titular-se com a arquitecta, es casà amb José de Mesa aquest mateix any, el 21 d'octubre de 1950. Tingué quatre fills: Carlos, expresident de Bolívia; Andrés, arquitecte; Isabel, escriptora i Teresa Guiomar, artista.
Al llarg de la seua vida, Teresa i José, que des de llavors unirien el seu treball intel·lectual i de recerca, aconseguiren reunir més de 15 mil volums especialitzats en art, arquitectura, antropologia, cròniques i temes bolivians.
Gisbert publicà diversos treballs i articles a Mèxic, Perú, estat espanyol, Equador, etc.
Treballà com a investigadora en l'Institut d'Art del Consell Superior de Recerques Científiques de Madrid el 1953.
Docència universitària[modifica]
A mitjan 1950, començà a fer classes en la UMSA, primer en la Facultat d'Arquitectura i, després, en la de Filosofia i Lletres en la carrera d'Història. Fou expulsada, al costat de José, de la UMSA, durant la revolució universitària de 1970.
Des de 1966 Teresa va ensenyar també en la carrera d'Història de la facultat de Filosofia i Lletres, recentment creada.[6]
Recerca i restauració[modifica]
El 1958 Teresa i José obtingueren la beca Guggenheim, i feren estades a Nova York, Mèxic i Cuzco, Perú. La visita a aquest últim lloc es plasmà en Historia de la pintura Cuzqueña.
El 1962 participà en un viatge de reconeixement de tot l'art colonial al voltant del llac Titicaca dels costats peruà i bolivià.
Entre 1962 i 1966, al costat de José, restaurà l'edifici del Museu Nacional d'Art.
Desenvolupà una àmplia labor de recerca, la qual cosa li valgué, al 1965, amb el treball Història i cultura boliviana, ser incorporada com a acadèmica de número en l'Acadèmia Nacional de Ciències de Bolívia. En fou la primera dona.
El 1967 ella i José reberen per segona vegada la beca Guggenheim i passaren un any a Europa, i foren agregats culturals de Bolívia a l'estat espanyol.
Va ser directora del Museu Nacional d'Art entre 1970 i 1976 i presidenta de la Societat Boliviana d'Història.
Estudis sobre art andí[modifica]
El 1994 fou convidada per The Getty Foundation per fer estudis sobre art andí.
L'acumulació dels anys de treball donà lloc a la seua primera història integral de l'art bolivià al 2012, en què afirma que en terres americanes, sobretot a l'àrea andina, l'art barroc tenia característiques pròpies, per la qual cosa encunyà el concepte de barroc mestís, universalment acceptat. Foren mestres d'una important generació d'historiadors de l'art i restauradores de Bolívia, Perú i altres estats d'Amèrica.[7]
Les seues obres individuals més importants són: Iconografia i mites indígenes en l'art, Art tèxtil i món andí i El paradís dels ocells parlants. S'hi fa una lectura revolucionària de la importància de l'art indígena i colonial en la interpretació i reinterpretació de dos mons superposats. La seua lectura de la significació i posada en valor d'obres com La Verge Cerro[4] o Santiago Illapa, permeté comprendre molts dels enigmes del xoc i agregació de dues cultures que construïren l'actual realitat de l'àrea andina.
El seu treball de catalogació, registre i interpretació fou pioner als Andes; sobre aquest tema Rosanna Barragan esmenta:[8]
L'acumulació sistemàtica de coneixements ancorats a la terra que habitava, però, vinculada al món, li van permetre volar. Va volar reunint, de manera prou pionera, les mirades i perspectives de la història de l'art, de l'ampli camp visual i de l'antropologia, història i etnohistòria. La seua combinació d'aproximacions, que hui ens sembla natural, era prou única llavors i constitueix, sens dubte, un dels seus pilars més sòlids.
Va morir el 19 de febrer de 2018, als 91 anys.
Publicacions[modifica]
Amb José de Mesa
- Holguín i la pintura virreinal a Bolívia (1956).
- Història de la pintura de Cuzco (1962).
- José Joaquín de Mora (1965).
- Museus de Bolívia (1969).
- Monument de Bolívia (1970).
- Escultura virregnal a Bolívia (1972).
- La cultura en l'època del mariscal Santa Cruz (1976).
- Arquitectura andina (1985).
- El manierisme als Andes (2005).
- Història de l'art a Bolívia (2012).
Treballs en col·laboració amb altres autors
- Manual d'història de Bolívia, amb José de Mesa i Humberto Vázquez Machicado (1958).
- Art iberoamericà des de la colonització fins a la independència, amb José de Mesa i Santiago Sebastián (1985).
- Art tèxtil i món andí, amb Martha Cajías i Silvia Arce (1987).
- Història de Bolívia, amb José de Mesa i Carlos de Mesa (1997).
Treballs independents
- Literatura virregnal a Bolívia (1968)
- Iconografia i mites indígenes en l'art (1980)
- El Paradís dels ocells parlants. La imatge de l'altre en la cultura andina (1999)
- Art, poder i identitat (2016)
Condecoracions i distincions[modifica]
- Segon Premi de Literatura del Concurs de la H.A. M. de La Paz (1957)
- Medalla al Mèrit, atorgada pel govern de l'estat espanyol (1973)
- Ordre d'Isabel la Catòlica, atorgada pel govern de l'estat espanyol (1975)
- Premi a la Cultura, atorgada per la Fundació Manuel Vicente Ballivián (1984)
- Condecoració de l'Ordre del Còndor dels Andes, atorgat pel govern de Bolívia (1987)[9]
- Palmes de la Cultura, atorgades pel govern de França (1989)
- Premi Nacional de Cultura de Bolívia (1995)
- Americanista Distingida (Santiago de Xile) (2003)
- Orde El Sol del Perú en el grau de Gran Cruz (2004)
- Premi del Programa de Recerques Estratègiques a Bolívia (PIEB) a les Ciències Socials (2011)
Llegat[modifica]
Al costat de José de Mesa recopilà un patrimoni important de documents relacionats amb l'art i la història de Bolívia, la col·lecció d'almenys 40.000 peces entre llibres, fotografies i obres d'art; després de la mort de tots dos fou donada pels seus fills el 2019 a la Fundació del Banc Central de Bolívia.[10][11]
Referències[modifica]
- ↑ «Muere la historiadora boliviana Teresa Gisbert, madre de Carlos Mesa». Los Tiempos, 19-02-2018 [Consulta: 19 febrer 2018].
- ↑ http://www.eldiario.net/noticias/2012/2012_10/nt121011/femenina.php?n=7
- ↑ «In Memoriam: Teresa Gisbert (1926 – 2018)».
- ↑ 4,0 4,1 «Teresa Gisbert: una mujer extraordinaria custodiada por Quesintuu y Umantuu». , 25-02-2019 [Consulta: 29 març 2019]. Arxivat 2021-10-06 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2021-10-06. [Consulta: 25 juny 2019].
- ↑ «Teresa Gisbert (1926-2018). Una Vida en Imágenes» (en castellà). , 23-02-2018 [Consulta: 24 febrer 2018].
- ↑ «50 años de la carrera de Historia: tres historias de vida académica.».
- ↑ «Teresa Gisbert, la historiadora de l'art». Arxivat de l'original el 2018-05-15. [Consulta: 25 juny 2019].
- ↑ «Teresa Gisbert: resituando la obra ‘Iconografía’ en el contexto internacional y nacional». Arxivat de l'original el 2021-10-05. [Consulta: 25 juny 2019].
- ↑ «Noticias CAB». Revista de Arquitectura, Planificación, y Tecnología, desembre 1987.
- ↑ «De libros, historia, arte, y política». [Consulta: 27 març 2019].
- ↑ García T., Fernando «Carlos Mesa: “La donación es honrar el pedido de mis padres”». , 14-02-2019 [Consulta: 27 març 2019].