Teresa Boronat i Fabra

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Teresina Boronat)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTeresa Boronat i Fabra
Teresa Boronat ANC1-402-N-5575.jpg
Teresina Boronat entre 1910 i 1920 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Teresa Boronat Fabra Modifica el valor a Wikidata
1904 Modifica el valor a Wikidata
Sant Andreu de Palomar (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 març 1983 Modifica el valor a Wikidata (78/79 anys)
Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCoreògrafa i ballarina Modifica el valor a Wikidata

Teresa Boronat i Fabra, coneguda artísticament com a Teresina Boronat,[1] (Sant Andreu de Palomar, 1904 - Sant Antoni de Calonge, 11 de març de 1983[2]) fou una ballarina, coreògrafa i professora de dansa clàssica.

També, com les ballarines clàssiques de la seva època, ballava igualment dansa espanyola, especialment els balls i danses tradicionals catalans. Ha estat primera ballarina del Liceu i ha actuat a països d'arreu del món barrejant la sardana i altres balls catalans amb la dansa clàssica, amb un èxit aclaparant. Durant la guerra civil espanyola es va posicionar públicament a favor de la República i va participar en actes pel seu suport. Ha creat una escola de dansa a França, on ha estat tradicionalment més reconeguda que a Espanya.

Un dels seus majors mèrits va ser encetar unes bases sòlides del que podria haver arribat a ser una dansa clàssica catalana, de la mateixa manera que hi ha una dansa clàssica espanyola, amb balls i danses catalans estilitzats i amb la tècnica de la dansa clàssica. La seva idea, que va exportar tant a països d'Àsia, Europa o Amèrica amb enorme èxit, era la creació d'una dansa clàssica però bastida sobre gestualitats, músiques, temes i altres materials catalans. No es basava només en material antic, sinó al contrari, es va apuntar a la moda europea dels seus contemporanis de basar-se en decorats, escenografia, partitures, etc. avantguardistes dels artistes innovadors contemporanis a ella. Després d'ella només hi van aportar algunes poques coses, a nivell anecdòtic, alguns coreògrafs com Joan Magrinyà o Trini Borrull, fonamentalment a causa dels quaranta anys de franquisme, que va prohibir aquest mitjà d'expressió. Amb la fi de la dictadura, els ballarins i coreògrafs catalans van preferir no mirar enrere i apostar per la dansa contemporània, mentre que els esbarts van considerar més urgent dedicar-se a recuperar els balls i danses tradicionals originals, desproveïts de la tècnica de la dansa clàssica.[3] A partir del canvi de segle XX a XXI alguns coreògrafs de clàssic catalans comencen a reprendre la idea de Boronat, si no en totes, almenys a algunes de les seves coreografies. N'és un exemple El so de la tenora i el ballet (2006), un espectacle presentat al Palau de la Música Catalana i representat a diverses ciutats catalanes, coreografiat sobre músiques amb instruments tradicionals catalans d'autors diversos, com la Companyia Elèctrica Dharma i Joaquim Serra i Corominas.[4]

Va treballar a més com a cantant i actriu.

Infància[modifica]

Fou filla de Roc Boronat i Boronat, que va ser regidor de Sant Martí de Provençals,[5] i de Joaquima Fabra i Roselló. A Sant Martí havia nascut el 1897 la seva germana Joaquima (Quimeta, 1897-1962) i més tard va néixer, ja a Sant Andreu, el seu germà Roc.

Formació[modifica]

Boronat va formar-se com a ballarina de dansa clàssica i dansa espanyola a l'escola que hi havia al Gran Teatre del Liceu, va ser alumna de Pauleta Pàmies i una de les seves deixebles més notables. Va estudiar ritme amb el mestre LLongueras i va aprendre a tocar el violí a l'Escola Municipal de Música de Barcelona.[1]

Carrera professional[modifica]

A l'edat de quinze anys ja va començar a ballar professionalment al Liceu, en un principi al cos de ball de l'òpera, com a primera ballarina. Posteriorment va ser primera ballarina del cos de ball principal del Liceu fins a l'any 1924, any en què va decidir provar sort a l'estranger. En paral·lel, va actuar al Teatre Líric de Barcelona com a cantant i actriu dramàtica[1] i, ja des de ben joveneta, actuava a teatres coreografiant música catalana, com per exemple La sardana de les monges, d'Enric Morera, al teatre El Dorado de Barcelona en 1917.[3] Aleshores el seu apoderat era Antoni Monplet i Guerra.

En 1924 va marxar a París, on va treballar com a ballarina i coreògrafa, per a treballar en un començament al Follies Bergère, i on acabaria sent molt més famosa que a la seva Barcelona natal.[6] En 1927 va fundar una escola de dansa pròpia a la capital francesa.[1] A París va contractar l'il·lustrador català Àngel Fernandez i Castañer, que també treballava per al Liceu, com a escenògraf i pintor de decorats.[7] No va però, deixar de col·laborar a espectacles a Barcelona, per exemple en 1928 va ser l'estrella principal del reanomenat Festival Goya que es va organitzar al Liceu per a commemorar el centenari de la mort de Francisco de Goya y Lucientes.[8] El 1937 va triomfar a la sala Pleyel de París, davant milers d'espectadors, amb la recreació clàssica d'un solo de sardana, acompanyada per la cobla Barcelona (l'antiga Cobla Sureda), en un acte a favor de la Segona República Espanyola.[3]

Durant els anys vint i trenta va realitzar gires i va ballar amb el seu particular estil a països dels cinc continents,[9] versionant danses tradicionals i populars catalanes amb un èxit esclatant i assolint "una envejable cotització com a valor internacional de ball".[10]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Teresa Boronat i Fabra». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Esquela recordatòria de la defunció». Avui, 11-03-1984, pàg. 24.
  3. 3,0 3,1 3,2 El so de la tenora i el ballet Companyia de dansa Carles Ibáñez, Barcelona
  4. El so de la tenora i el ballet Atrapalo (castellà)
  5. «Crònica general». La Publicitat, 12-05-1891, pàg. 2.
  6. Història de la música catalana, valenciana i balear, de Xosé Aviñoa i Roland de Candé. Edicions 62, 2004 ISBN 9788429755046 (català)
  7. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, de Montserrat Castillo. Biblioteca de Catalunya, 1997, ISBN 9788448903435
  8. Teatre de putxinel·lis, d'Ezequiel Vigués. Publicacions de l'Institut del Teatre, 1975 ISBN 9788429711424
  9. Serra d'Or, Abadia de Montserrat, 1977 (català)
  10. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, d'Alexandre Galí, Fundació Alexandre Galí, Universitat de Califòrnia, digitalitzat en 2007 (català)