Tetrafluorometà

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de compost químicTetrafluorometà
Substància Fluorocarboni, compost químic i Halon Tradueix
Massa molecular 87,994 uma
Estructura química
Fórmula química CF₄
Tetrafluormethan.svg
SMILES canònic
InChI Model 3D
Modifica les dades a Wikidata

El tetrafluorometà, també conegut com a tetrafluorur de carboni, és el més simple dels fluorocarbonis. Té una força d'unió molt alta a causa de la naturalesa de l'enllaç carboni-fluor. També pot ser classificat com un haloalcà o halometà. A causa dels múltiples enllaços carboni-fluor, i l'alta electronegativitat del fluor, el carboni en tetrafluorometà té una càrrega parcial positiva significativa que enforteix i escurça els quatre enllaços carboni-fluor, proporcionant caràcter iònic addicional. Igual que altres fluorocarbonis, és molt estable a causa de la fortalesa dels seus enllaços carboni-fluor. Els enllaços a tetrafluorometà tenen una energia d'enllaç de 515 kJ ⋅ mol-1. Com a resultat, és inert als àcids i als hidròxids. No obstant això, reacciona de forma explosiva amb metalls alcalins. I la descomposició tèrmica o la combustió de CFC 14 produeix gasos tòxics (fluorur de carbonil i monòxid de carboni).[1]

De vegades s'utilitza com a refrigerant de baixa temperatura. També, s'utilitza en l'electrònica de microfabricació o, en combinació amb l'oxigen, com un reactiu d'atac de plasma per al silici, diòxid de silici i nitrur de silici. Per últim, té usos en detectors de neutrons.

El tetrafluorometà és un dels principals gasos d'efecte hivernacle. És molt estable, té una vida atmosfèrica de 50.000 anys, i un alt potencial d'escalfament d'hivernacle de 6500 (que és lliurat pels primers 100 anys d'aquests, el CO₂ té un factor d'1), però, la quantitat baixa en l'atmosfera limita el seu efecte radiatiu global.

Encara que estructuralment són similars als altres CFCs, aquests no esgoten la capa d'ozó. Això és degut al fet que la destrucció de la capa d'ozó és causada pels àtoms de clor en els CFCs, que es dissocien quan incideix la radiació ultraviolada. Enllaços carboni-fluor són més forts i menys propensos a dissociar. Però, tot i no destruir la capa d'ozó, és el gas d'efecte hivernacle més persistent.[2]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. O'Hagan D «Understanding organofluorine chemistry and in cations. An introduction to the C–F bond». Chemical Society Reviews, vol. 37, 2, February 2008, pàg. 308–19. DOI: 10.1039/b711844a. PMID: 18197347.
  2. Lemal, D.M. «Perspective on Fluorocarbon Chemistry». J. Org. Chem., vol. 69, 1, 2004, pàg. 1–11. DOI: 10.1021/jo0302556. PMID: 14703372.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tetrafluorometà Modifica l'enllaç a Wikidata