The Bells of St. Mary's

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaThe Bells of St. Mary's
BingCrosbyTheBellsofSaintMarysTrailerScreenshot1945.jpg
Bing Crosby
Fitxa
Direcció Leo McCarey
Protagonistes
Bing Crosby
Ingrid Bergman
Director artístic William Flannery i Albert S. D'Agostino (No surt als crèdits)
Producció Leo McCarey
Dissenyador de producció William Flannery
Guió Dudley Nichols a partir d’una història de Leo McCarey
Música Robert Emmett Dolan
Fotografia George Barnes
Muntatge Harry Marker
Vestuari Edith Head
Productora Rainbow Productions
Distribuïdor RKO Pictures
Dades i xifres
País d'origen Estats Units
Estrena 1945
Durada 126 minuts
Idioma original Anglès
Color en blanc i negre
Descripció
Gènere Cinema musical
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0037536 Filmaffinity: 227852 Allocine: 4556 Rottentomatoes: m/bells_of_st_marys Allmovie: v4774 TCM: 24072 TV.com: movies/the-bells-of-st-marys
Modifica les dades a Wikidata
Ingrid Bergman
Henry Travers

The Bells of St. Mary's és una pel·lícula musical estatunidenca dirigida el 1945 per Leo McCarey. És la continuació d'una altra pel·lícula de McCarey, Going My Way, on es troba el personatge del pare O'Malley, encarnat per Bing Crosby.

Argument[modifica]

El pare O'Malley és nomenat per dirigir una escola religiosa. Els seus punts de vista sobre l'educació xoquen amb els de la mare superior, la germana Mary Benedict (Ingrid Bergman). Diverses intrigues secundàries es construeixen sobre la vida quotidiana de l'escola: la inscripció d'una noia que mai no ha conegut el seu pare, l'hostilitat d'un veí home de negocis i finalment la marxa de la germana Mary Benedict a l'Oest, per una tuberculosi. La pel·lícula s'acaba amb la seva marxa després que O'Malley li hagi confiat la veritat sobre el seu estat de salut.[1]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

  • Crosby va rebre una nominació als Oscars per al seu paper del pare O'Malley. Ja n'havia rebut una per al mateix paper a Going My Way. És dels pocs actors que ha rebut dos nominacions pel mateix paper.
  • En el rodatge de l'última escena de la pel·lícula, Ingrid Bergman va decidir fer-li una jugada al seu company. Es va llançar sobre ell i el va abraçar apassionadament amb terror d'un verdader eclesiàstic requerit per assegurar l'autenticitat de la pel·lícula. L'esdeveniment va suscitar el riure general de l'equip.

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «The Bells of St. Mary's». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The Bells of St. Mary's Modifica l'enllaç a Wikidata