The Clash
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de rock grup de música |
| Història | |
| Creació | 1976, Londres |
| Activitat | |
| Activitat | 1976 – 1986 |
| Segell discogràfic | Sony Music Columbia Records |
| Gènere | Punk rock, new wave, ska, reggae i post-punk |
| Influències | The Who, The Kinks, Ramones, Sex Pistols, Mott the Hoople, Kiss, The Stooges, Elvis Presley, Gene Vincent, Dr. Feelgood, Bob Dylan, Jimmy Cliff, Junior Murvin, Sly & Robbie, Lee "Scratch" Perry, Bob Marley, Brinsley Schwarz, Ian Hunter, New York Dolls, Bobby Fuller, Phil Ochs, Prince Far I, Slade, The Equals (en)  , Woody Guthrie i MC5 |
| Obres destacables |
|
| Format per | |
| Altres | |
Premis | |
| Lloc web | theclash.com |
           | |
The Clash va ser una banda de rock britànica formada a Londres l'any 1976 i activita fins al 1986. El grup és considerat una de les bandes més influenciadores de la primera onada del punk britànic, originada a finals de la dècada dels 70, i a diferència d'altres bandes del moment, es caracteritzen per la seva incorporació d'elements de música de diferents estils, com el reggae, el dub, el funk, l'ska i el rockabilly. The Clash va ser una de les bandes pioneres del punk i alhora una gran influència musical a nivell mundial.
Durant gran part de la seva carrera discogràfica, la banda va estar formada pel vocalista principal i guitarrista Joe Strummer, el guitarrista principal i vocalista Mick Jones, el baixista Paul Simonon i el bateria Topper Headon.
Eren coneguts pels seus directes intensos i plens d'energia. En diversos dels seus temes (per exemple: «Should I Stay or Should I Go», o en la cançó sobre la Guerra Civil espanyola «Spanish Bombs») incorporen trossos cantats en castellà i referències a la cultura de la península.[1]
Història
[modifica]La banda va començar la seva trajectòria l'any 1976, en un barri a l'oest de Londres. Era l'inici del moviment del punk rock britànic, un moviment que va tenir un gran impacte musical arreu del món.
La seva primera actuació va ser en una obertura d'un concert dels Sex Pistols l'any 1976.[2] Els Sex Pistols eren un grup britànic del mateix gènere també pioners en el sector punk. Des dels seus inicis com a banda, les lletres apassionades, plenes d'idealisme polític dels líders del grup Joe Strummer i Mick Jones contrastava amb l'anàrquic nihilisme dels Sex Pistols i de la simplicitat bàsica dels Ramones.
L'àlbum de debut autotitulat "The Clash" es va publicar l'any 1977 i va ser un èxit immediat al Regne Unit. Aquest va incloure cançons carregades d'ideologia política que es van convertir en himnes del moviment punk. El següent àlbum de la banda, anomenat "Give 'Em Enough Rope" va ser publicat l'any 1978 i tenia elements reggae que van expandir la popularitat del grup.[3]
L'any 1979 van publicar el seu tercer àlbum, titulat London Calling, considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història de la música rock.[4] També és considerat com el moment més alt de la trajectòria de la banda, consolidant-la com una de les més importants de l'època. Als Estats Units es va publicar el gener de 1980, i una dècada més tard la revista Rolling Stone el va anomenar com a millor àlbum de la dècada dels 80. Rolling Stone també el va situar al número 8 en la seva llista dels 500 millors àlbums de música rock publicada el 2003.[5] El mateix any van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame (Saló de la Fama del Rock and Roll).
Van continuar publicant senzills i àlbums d'èxit durant la primera part de la dècada dels 80, però malgrat l'èxit que havien tingut i el reconeixement internacional, les tensions internes van provocar la dissolució de la banda l'any 1986.
A banda de les seves contribucions musicals, The Clash també van ser seguits i agradats pel seu activisme i el compromís amb la justícia social. Eren incondicionalment antiracistes, antifeixistes i a favor dels drets dels treballadors. El llegat de The Clash continua sent un testimoni del poder de la música per unir i inspirar a persones arreu del món.[6]
Membres
[modifica]- Joe Strummer – vocalista principal
- Mick Jones – guitarrista principal
- Paul Simonon – baixista
- Topper Headon – bateria
- Terry Chimes – bateria
- Keith Levene – guitarrista
- Rob Harper – bateria
- Pete Howard – bateria
- Vince White – guitarrista
- Nick Sheppard – guitarrista
Discografia
[modifica]| Títol | Descripció | Data de publicació |
|---|---|---|
| White Riot | Senzill | 18 de març de 1977 |
| The Clash | Àlbum | 8 d'abril de 1977 |
| Remote Control | Senzill | 13 de maig de 1977 |
| Complete Control | Senzill | 23 de setembre de 1977 |
| Clash City Rockers | Senzill | 17 de febrer de 1978 |
| (White Man) In Hammersmith Palais | Senzill | 16 de juny de 1978 |
| Give 'Em Enough Rope | Àlbum | 10 de novembre de 1978 |
| Tommy Gun | Senzill | 24 de novembre de 1978 |
| English Civil War | Senzill | 23 de febrer de 1979 |
| The Cost of Living EP | Senzill | 11 de maig de 1979 |
| I Fought The Law | Senzill | 26 de juliol de 1979 |
| London Calling | Senzill | 7 de desembre de 1979 |
| Clampdown | Senzill | 14 de desembre de 1979 |
| London Calling | Àlbum | 14 de desembre de 1979 |
| Train In Vain | Senzill | 12 de febrer de 1980 |
| Bankrobber | Senzill | 8 d'agost de 1980 |
| The Call Up | Senzill | 28 de novembre de 1980 |
| Sandinistra! | Àlbum | 12 de desembre de 1980 |
| Hitsville U.K. | Senzill | 16 de gener de 1981 |
| Black Market Clash | Àlbum | 1 de març de 1981 |
| The Magnificent Seven | Senzill | 10 d'abril de 1981 |
| This Is Radio Clash | Senzill | 20 de novembre de 1981 |
| Know Your Rights | Senzill | 23 d'abril de 1982 |
| Combat Rock | Àlbum | 14 de maig de 1982 |
| Rock The Casbah | Senzill | 11 de juny de 1982 |
| Should I Stay Or Should I Go | Senzill | 17 de setembre de 1982 |
Àlbums d'estudi[modifica]
Àlbums en viu[modifica]
EPs[modifica]
|
Recopilatoris[modifica]
|
La foto icònica de la banda
[modifica]
La banda és coneguda per la seva música i el seu activisme, però una altra faceta popular del grup és la imatge icònica en què un dels integrants està a punt de destrossar una guitarra en mig d'un dels seus concerts.[11]
El grup estava acostumat a tocar davant de públics frenètics, amb espectadors dempeus saltant i ballant constantment. Però durant la primera gira per Estats Units l'any 1979, la banda freqüentava teatres amb seients fixos i públics parats. Va ser en una nit d'aquestes, en el Palladium de Nova York, quan Paul Simonon va perdre el control i va deixar anar tota la seva frustració per la baixa energia de l'espectacle. El membre de la banda va elevar el seu baix per sobre del seu cap i el va fer caure amb tota la seva força contra l'escenari, destruint l'instrument en el procés.
Va coincidir que en el moment de fer malbé la guitarra la fotògrafa Pennie Smith estava capturant l'acció, guardant per l'eternitat una de les fotografies més icòniques de la història del Rock & Roll.
Al cap d'un temps, la banda va decidir fer servir la imatge com a portada del seu àlbum London Calling, que acabaria sent la seva millor obra i un dels àlbums més influenciadors de la història.[12]
Referències
[modifica]- ↑ «¿Sabías que en la canción más conocida de The Clash cantan los coros en español?» (en castellà), 26-03-2009. [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «The Clash» (en anglès americà). [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ Coffman, Tim. «The story of The Clash» (en anglès americà), 27-02-2024. [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ Levy, Joe; Van Zandt, Steven. «London Calling – The Clash». A: Rolling Stone's 500 Greatest Albums of All Time. 3a (2006). Londres: Turnaround, 2005. ISBN 1-932958-61-4. OCLC 70672814.
- ↑ «The Clash | Rock & Roll Hall of Fame» (en anglès). [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «The Clash news | Latest news, breaking stories, songs, albums» (en anglès americà), 08-12-2025. [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «Biography». [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «The Clash Members, Gear & Sound | Equipboard». [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «Discography Archive». [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «The Clash» (en anglès). Discogs. [Consulta: 11 agost 2018].
- ↑ CVB. «Français : Entrée du musée de Londres, exposition "London Calling", décembre 2019.», 23-12-2019. [Consulta: 8 desembre 2025].
- ↑ «London Calling: La historia de la foto más icónica del punk» (en castellà). [Consulta: 8 desembre 2025].
