The Death of Klinghoffer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióLa mort de Klinghoffer
Achille39.jpg
El creuer Achille Lauro el 1986
Títol original The Death of Klinghoffer
Forma musical òpera
Compositor John Adams
Llibretista Alice Goodman
Idioma anglès
Basat en Segrest del vaixell Achille Lauro ()
Creació 1990-1991
Data de publicació segle XX
Gènere òpera
Nombre de parts d'una obra d'art dos
Lloc de la narració Achille Lauro hijacking Tradueix
Personatges Austrian Woman Tradueix, British Dancing Girl Tradueix, Mamoud Tradueix, Marilyn Klinghoffer Tradueix, Molqi Tradueix, Omar Tradueix, Rambo Tradueix, Swiss Grandmother Tradueix, The Captain Tradueix, The First Officer Tradueix i Leon Klinghoffer Tradueix
Estrena
Estrena 19 de març de 1991
Lloc de la primera representació Teatre de La Monnaie, Brussel·les,
Intèrpret Kent Nagano
Modifica les dades a Wikidata

La mort de Klinghoffer (títol original en anglès, The Death of Klinghoffer) és una òpera en dos actes del compositor nord-americà John Adams, amb llibret d'Alice Goodman. Es va estrenar el 19 de març de 1991 al Teatre de La Monnaie de Brussel·les amb l'Orquestra de l'Òpera de Lió i el cor de l'Òpera de Londres sota la direcció de Kent Nagano.

L'òpera es basa en segrest del creuer Achille Lauro per part del Front d'Alliberament de Palestina el 1985 i el posterior assassinat del passatger jueu nord-americà Leon Klinghoffer. El concepte de l'òpera es va originar amb el director teatral Peter Sellars,[1] que en fou un gran col·laborador, així com el coreògraf Mark Morris. Es tracta d'un encàrrec de cinc companyies operístiques dels Estats Units i d'Europa, a més de la Brooklyn Academy of Music.

Sempre que s'ha representat ha generat una gran controvèrsia, perquè una part de la crítica, així com les dues filles de Klinghoffer, que van assistir a l'estrena de manera anònima,[2] l'ha qualificat de ser antisemita i, fins i tot, de glorificar el terrorisme. Els creadors de l'obra, entre d'altres, han rebutjat aquestes crítiques.[3]

Referències[modifica]

  1. Christiansen, Rupert, "Breaking Taboos". Opera, 54(5), 543–548 (Maig de 2003)
  2. Allan Kozinn «Klinghoffer Daughters Protest Opera». The New York Times, 11-09-1991 [Consulta: 30 gener 2011].
  3. «Klinghoffer Protesters Flock to Met Opera House». The New York Times. [Consulta: 20 octubre 2014].