The Greek Passion

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióLa passió grega
Títol original The Greek Passion
Forma musical òpera
Compositor Bohuslav Martinů
Llibretista Bohuslav Martinů
Idioma anglès
Basat en Crist novament crucificat de Nikos Kazantzakis (Nikos Kazantzakis)
Creació
  • primera versió 1954-1957
  • segona versió 1957-1959
Data de publicació segle XX
Nombre de parts d'una obra d'art quatre
Catalogació H. 372
Personatges
  • Manolios, un pastor (tenor) - Glade Peterson
  • Katerina, una jove vídua (soprano) - Sandra Warfield
  • Grigoris, sacerdot de Lycovrissi (baix-baríton) - James Pease
  • Fotis, sacerdot dels refugiats (baix-baríton) - Heinz Borst
  • Panait, amant de Katerina (tenor)
  • Yannakos, un venedor ambulant (tenor)
  • Kostandis, propietari d'una cafeteria (baríton)
  • Lenni, promesa de Manolios (soprano)
  • Patriacheas, un ancià (baix-baríton)
  • Michelis, fill del Patriacheas (tenor)
  • Nikolios, un jove pastor (soprano)
  • Una dona gran (contralt)
  • Una veu en el públic (baríton)
  • Despinio, un refugiat (soprano)
  • Un ancià, un refugiat (baix)
Estrena
Estrena 9 de juny de 1961
Escenari Òpera de Zuric,
Director musical Paul Sacher
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 8 de gener de 1972 (estrena a Espanya)
Modifica les dades a Wikidata

The Greek Passion, H. 372 (estrenada en anglès, en txec Řecké pašije, en català La passió grega), és una òpera en quatre actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret en txec del mateix compositor, basat en Crist novament crucificat de Nikos Kazantzakis.[1] S'estrenà a l'Òpera de Zuric el 9 de juny de 1961.[2]

És l'última obra de grans dimensions de Martinů, que el situa entre els compositors més destacats de la seva generació. Dos anys després de la mort del compositor i quatre després de la de l'autor de la novel·la original Nikos Kazantzakis, l'estrena a Zuric el 1961 de La passió grega va ser un digne funeral pels dos grans creadors de l'època.[3]

La passió grega reflecteix la vida quotidiana d'una petita comunitat grega que veu torbada la calma per l'arribada d'uns fugitius, la vila ha estat destruïda pels turcs, just quan els seus habitants es disposaven a representar els últims dies de Jesús. Al final, aquests arribaran a prendre tan seriosament els seus personatges que tornarà a repetir-se la tragèdia. L'obra, en la qual es fonen els elements populars amb la salmòdia religiosa, posseeix una força i una expressivitat molt directa, apel·lant a temes tan actuals com el fanatisme, la manca de solidaritat, el racisme o la persecució ideològica.[4]

Origen i context[modifica]

The Greek Passion és l'última de les òperes de Martinů. Enrere quedaven uns quinze títols més, el que fa que sigui un dels grans operistes del segle XX, component òperes de manera permanent. Com Britten, Prokófiev, Von Einem, Reimann. Altres compositors esplèndids del segle només es van acostar ocasionalment al gènere, encara que componguessin obres decisives per al mateix.

Al final de la seva vida se li va imposar l'anglès com idioma dels seus llibrets, malgrat el seu nacionalisme txec irrenunciable. Martinů va viure un exili de fet aquests anys, sense decidir-se a tornar a Txecoslovàquia, d'on li arribaven cada vegada pitjors notícies. A partir del Procés Slansky era evident que no podia viure allà. Hi va haver un compromís no explícit, ni escrit, ni discutit: a l'interior es programaven les seves obres, però ell no anava mai al país. Per això, una obra com La passió grega és en anglès i no en txec, l'idioma del compositor. Ni en grec, l'idioma dels personatges i de l'autor (Nikos Kazantzakis) de la novel·la en què es basa el llibret.

Martinů, d'acord amb Kazantzakis va extreure de la novel·la Crist novament crucificat una síntesi dramàtica, i va escriure fins i tot la lletra per a la realització operística. Aquesta segueix a grans trets la sinopsis de la novel·la, i va carregar algunes situacions pel costat del seu contingut social i de contrastos entre la fe en el sobrenatural i la rebel·lió per la justícia.[5]

La passió grega explica un episodi de l'Anatòlia greco-turca en el qual aviat es va estavellar de manera catastròfica el somni grec de recuperar terres de la Grècia històrica a la Turquia defallent del trànsit dels dos segles. L'alliberament de la Grècia moderna, la seva conversió en un estat-nació i el seu progressiu «recuperar» o «arrabassar» terres a la Sublim Porta, conclou de manera brutal al començament dels anys vint, quan els turcs rebutgen l'atac dels grecs (desatesos en aquest moment pels antics aliats, en els qui confiaven) i es produeix una neteja ètnica no especialment sagnant, però molt traumàtica: milions de grecs són expulsats a la Grècia continental, l'Àsia menor mai tornà a ser grega. L'acció de la novel·la de Kazantzakis, Crist novament crucificat, se situa en els tensos temps immediatament anteriors a aquest enfrontament final.

Els grecs van perdre l'última d'una sèrie d'apostes nacionalistes que havia començat un segle abans, la d'una Grècia lliure i independent, cada vegada més àmplia en territori i població, en detriment del vell enemic ocupant, el turc. Tot anava bé, tot semblava anar a millor en la primera postguerra, però aquí va acabar tot: la revolució de Mustafà Kemal Atatürk va ser la reacció que va llançar als grecs al mar. Almenys un milió i mig de grecs van ser expulsats d'un lloc en què hi va haver grecs des de feia quatre mil·lennis. El moviment de població va ser enorme i traumàtic. En la novel·la de Nikos Kazantzakis Crist novament crucificat apareix tot això de manera notòria. L'òpera de Martinů es basa en aquesta novel·la en el fons, més encara en la versió de Zurich que en la de Londres. Els refugiats aflueixen, i els seus germans de nació els rebutgen. Tots, no. Aquells que han sigut elegits per encarnar durant la propera Setmana Santa a Crist, Pere, Joan, Jaume i Maria Magdalena reaccionen d'una altra manera. El pare Gregori els exhorta a merèixer el paper que se'ls assigna, i arriben tan lluny que el poder local, legitimat pel mateix pare Gregori, exclourà al seu heroi, Manolios; el cura venut o llogat al poder anatematitzarà, excomunicarà a aquest pobre pastor, jove i bell, que tan seriosament s'ha pres la seva comesa de Crist, quan el que se li demanava era una mica més modest, menys cridaner, no hi havia raó per sentir aquesta compassió, aquesta solidaritat amb els desplaçats per molt que siguin compatriotes. En l'òpera serà l'encarregat del paper de Judes qui doni mort a Manolios davant l'esplanada de l'església del poble.[6]

Els personatges que assumeixen els papers de la Passió popular que es representa en un poble d'Anatòlia, Licovrisí, de majoria grega i domini turc, patiran la prova d'assumir també el missatge evangèlic o oposar-s'hi, quan masses d'expulsats arriben a aquella població, fugint de la persecució turca. Manolios, el protagonista, ha d'adoptar el paper de Crist redemptor, el mateix que ha d'interpretar en l'escenari dels carrers de Licovrisí, i assumirà la defensa dels refugiats. Altres, començant pel sacerdot del poble, els expulsen. Les vides de tots es veuen trastornades pels esdeveniments, mentre que la situació dels refugiats es deteriora fins a la misèria i la fam, que els porta a l'aixecament. Manolios serà primer excomunicat i després assassinat. Els refugiats abandonen Licovrisí. Crist ha estat crucificat de nou i el seu poble se sumeix en l'abandonament. La ironia tràgica és que els habitants de Licovrisí estan condemnats com aquells refugiats, encara que no ho sàpiguen encara. La seva sort se segellarà pocs anys després de la data sobre la qual cau el teló final d'aquesta òpera.

La motivació per escriure aquesta òpera semblen òbvies per Martinů, el desterrat; el Martinů de la Txecoslovàquia sotmesa al Tercer Reich i després a la Unió Soviètica; al Martinů que va conèixer desplaçats i crucificats a tot arreu, i que va veure com el seu mateix país desplaçava a altres, com els "castigats" sudets. No sembla necessari buscar motius perquè li commogués tant la novel·la de Kazantzakis, els tenia de sobres. Va conèixer l'Europa dels desplaçats i l'Europa que va crucificar Crist una vegada i una altra durant anys i anys. L'Europa de la xusma convertida en elit governant. Tot això va conèixer o patir Martinu, va haver de fugir, amagar-se, escapar-se, arribar fins als Estats Units. Al final, el seu país va quedar net de gent que no parlés txec, però també net de llibertats: no en quedava cap. Martinů no va tornar.[6]

Representacions[modifica]

Martinů pensava estrenar el 1958 La passió grega, escrita entre 1954 i 1957, al Covent Garden, a instàncies de Rafael Kubelík,[7] llavors director musical del coliseu. Però alguns membres de la directiva van considerar l'obra poc digna de la Royal Opera, i la van rebutjar al·legant falta de lirisme i escassa caracterització dels personatges. El compositor txec va sotmetre la partitura a una profunda revisió entre 1957 i 1959, l'any de la seva mort. L'òpera es va estrenar, finalment i de manera pòstuma, al Stadttheater de Zuric el 1961, sota la direcció de l'inquiet Paul Sacher. Aquesta segona versió és la que s'ha imposat en els escenaris fins que, el 1999, el Festival de Bregenz va recuperar l'original, presentant-la en un vigorós muntatge de David Pountney en col·laboració amb el Covent Garden, que saldava així el seu deute.[4]

L'originalitat de Martinů no entrava en les vigències de l'època (segona meitat dels anys 50 del segle XX), i ni tan sols podia abrigallar-se amb l'estètica de l'avantguarda de postguerra, llavors victoriosa, però molt poc donada a l'òpera. A més, Martinů tenia ja una bona edat, anava camí dels 70 anys (no arribaria a complir-los), mentre que els avantguardistes eren llavors joves lleons en auge. Havia nascut el 1890, mentre que els compositors de l'avantguarda eren de la dècada del 1920.[6]

Argument[modifica]

Lloc i època: El poble grec de Lycovrissi, durant l'ocupació turca.

Acte I[modifica]

A Lycovrissi, un llogaret situat als peus de la muntanya Sarakina, un radiant Diumenge de Pasqua, acaba la missa i els fidels surten de l'església. El pare Grigoris anuncia que el consell d'ancians ha assignat els papers per a la propera representació del misteri de la Passió. Kostandis representarà a l'apòstol Sant Jaume, Yannakos a Pere, Michelis a Joan, la vídua Catalina a Maria Magdalena; Panait rebutja el paper del traïdor Judes i s'escapa. Manolios, un jove pastor, ha estat elegit per representar Jesús i se sent aclaparat pel dolor i l'alegria d'aquesta missió. Quan lenni, la seva nòvia, se li acosta i li murmura paraules d'amor, Manolios no l'escolta. Es posa dret sense dir paraula, absort en la contemplació de la natura.

Grigoris, revestit amb tots els atributs de la seva dignitat, surt a l'encontre dels nouvinguts. Altivament, pregunta al seu col·lega Fotis què significa aquella processó. L'altre diu que ve d'un llogaret incendiada pels turcs. Els que demanen ajuda són els fugitius, els que van quedar sense llar. No obstant això, Grigoris s'enfureix: «Pare, digueu la veritat, quin pecat heu comès, què heu fet perquè Déu us fes caure en desgràcia?». Però altres vilatans es compadeixen dels fugitius. Grigoris baixa el to: «Què voleu de nosaltres?». «Terra! -contesten els refugiats-, terra per tornar a fer arrels!».

Després d'aquestes paraules es produeix un llarg silenci. És com si Grigoris esperés un signe de dalt. Despinio, una nena de la processó de fugitius, crida i cau a terra. Grigoris exclama: «La resposta que us vaig demanar us l'ha donat Déu; heus aquí: és el còlera!». Una gran torbació s'apodera de tots; Grigoris i els habitants del poble s'allunyen espantats. Fotis exclama cap a la multitud que s'allunya: «No és cert, germans! Ha mort de fam! Tenim gana!». No obstant això, només uns pocs tornen. Catalina és la primera que auxilia els fugitius. Després s'ocupa d'ells Manolios: «Pare, aneu a la muntanya Sarakina. Allà hi ha aigua, la muntanya està plena de llenya seca ... podeu fer foc, les nits encara són fredes ...». El pare Fotis beneeix l'hora; comença una nova vida per als fugitius.

Acte II[modifica]

A la petita casa de Yannakos. Allà hi va l'avar Ladas i proposa a Yannakos un negoci brut: que vagi on hi ha els fugitius i els proposi un canvi: menjar i robes per l'or i les joies que porten a sobre.

Davant del llogaret, a la font de Sant Basili. El sol està a la part alta del cel. Manolios treu aigua de la vella font i s'asseca la suor de la cara. Mira la muntanya Sarakina, cobert per un vel de fum i foc. Tot d'una, després d'estar absort una estona, es sobresalta; sent com si fos crucificat: sent el dolor a les mans, als peus i al cor. Catalina s'acosta pel camí: ha estat buscant el pastor i l'ha sentit: reconeix que totes les nits somia amb ell. Manolios segueix fred i distant. La mirada desesperada de Catalina el segueix quan baixa lentament per la muntanya. El pare Fotis ha reunit els seus en un lloc desolat. Els fugitius comencen a treure terra per construir un llogaret. Mor un ancià del grup i per a ells és un bon presagi: «Sabeu que un llogaret només pot mantenir-se si en els seus fonaments hi ha enterrat un ésser humà ...?». Plens de decisió, però també d'amor, comencen la seva nova vida dirigits per Fotis.

Arriba Yannakos, veu la seva activitat i es penedeix del seu pla; confessa al sacerdot la seva mala intenció, li lliura per a la construcció del nou llogaret l'or que Ladas li havia donat com a bestreta. Se'n va amb la consciència tranquil·la. A la nit, a la seva cabana, Manolios té visions: se li apareix el pare Grigoris pronunciant les paraules amb què li va encomanar pocs dies abans el paper de Crist, paraules que tenen en aquest moment una significació diferent, més profunda; després veu a la vídua Caterina, que el crida amb amor i estén el seu cabell llarg i bonic; i finalment se li apareix Yannakos, que li diu hipòcrita perquè vol ser Crist i pensa en el seu casament amb lenni. Finalment, les imatges del somni es confonen i Manolios desperta cridant; el pastoret Nikolis retrocedeix atemorit. Arriba lenni per parlar per última vegada amb el seu promès abans de les noces. Però Manolios es comporta estranyament, com fa sovint en els últims temps, i se'n va sense dir paraula. Nikolis abraça lenni, que queda com encantada pel so de la seva flauta de pastor.

A la cabana de Catalina, entra Manolios, però Catalina, que al principi s'ha excitat físicament, reconeix en ell a un enviat de Déu, com si ja fos el Crist a qui ha de representar a la propera Passió. I quan Manolios l'anomena «germana», sorgeix en el seu cor un sentiment nou que no havia experimentat fins llavors. I es converteix realment en Maria Magdalena.

Acte III[modifica]

Maria Magdalena baixa per la muntanya. L'única ovella que posseeix la lliura als fugitius perquè els nens tinguin llet i no morin de fam. Sorprès, Yannakos reconeix el canvi al trobar-la. La pecadora del llogaret s'ha convertit en penitent, però està contenta, com ho està Yannakos després d'haver vençut la temptació dels diners.

Des de lluny se senten veus irades que s'acosten. És el pare Grigoris amb diversos vilatans rics. Es troben Manolios, que parla a un petit grup; és com si Crist prediqués als seus apòstols. Quan Nikolis li anuncia que lenni es casarà amb ell i no amb Manolios, aquest no s'ofèn; avergonyit, Nikolis baixa el bastó que havia alçat per defensar-se. Es fa de nit. Manolios se'n va a dormir sota els estels; un petit grup de noms l'envolta; una mica més lluny està asseguda Caterina, com en una escena evangèlica.

Acte IV[modifica]

Grigoris maleeix a Manolios i l'expulsa de la comunitat. Però Manolios ja no està sol: els que l'han reconegut estan amb ell. Durant les noces de lenni i Nikolis (Manolios, completament compenetrat amb el seu paper de Crist, vol cridar els fugitius perquè comparteixin l'abundància del llogaret) s'arriba a una topada. Grigoris incita els habitants del llogaret, i Panait, que havia de representar el paper de Judes, mata en la confusió a Manolios. Confosa, la multitud retrocedeix. Llavors apareix el grup dels refugiats, guiat per Fotis, i s'agenolla al costat del cadàver de Manolios, a qui Catalina dedica un cant final, ple de fervor.

Anàlisi musical[modifica]

A La passió grega es manifesta el principi dominant de Martinů, que és aconseguir un clar desenvolupament temàtic i la transparència de la línia melòdica sobre una base de música pura. Mai es busca l'efecte en ella, que ambiciona impressionar amb mitjans senzills, gairebé primitius. Els temes mai apareixen en forma completa des del principi, sinó que arriben a la seva forma final gradualment, a mesura que tota la frase s'arrodoneix i es desenvolupa. Així el tema es converteix en una imatge de creixement físic i és el que proporciona força patètica a La passió grega.[5]

Aquesta òpera en el catàleg de Martinů queda situada entre les últimes produccions. És concretament la penúltima de les seves 15 òperes i va ser escrita tres anys abans de la seva mort. En totes les partitures que va compondre del mateix gènere es descobreix la presència inequívoca d'un músic de talla que s'expressa amb accents d'un llenguatge variable segons les circumstàncies en què l'obra va ser creada. Julietta, donada a conèixer el 1938, reflecteix una novetat interessant al teatre operístic; el surrealisme. Mirandolina, escrita durant la seva permanència a Itàlia, és una partitura d'extraordinària finor, comparable a una de les seves més valuoses peces orquestrals d'aquella època; els Frescos de Piero delia Francesca. En tot cas, La passió grega s'ha d'emmarcar com la suma dels coneixements del compositor i l'expressió de la seva màxima capacitat d'identificar-se profundament amb el contingut del missatge literari de Kazantzakis, les vigoroses imatges poètiques i dramàtiques queden admirablement traduïdes musicalment a la partitura.[5]

La passió grega té moltes característiques d'una cantata, almenys entenent com a tal el teatre cantat en què l'acció i el procés argumental són directa i realísticament traduïts per la música, la melodia i el colorit simfònic. .

Enregistraments[modifica]

El 1981, Charles Mackerras va gravar a Brno per a Supraphon una integral de la segona versió de La passió grega, la qual representava la destinada pel compositor a Zurich i a Paul Sacher, estrenada després de la seva mort, el 1961. Aquell registre va servir de base a una pel·lícula. La llengua original d'ambdues versions és l'anglès, però aquest mateix any 1981 Libor Pesek va gravar per al mateix segell una versió en txec, amb la traducció d'Eva Bezdeková. El 2000 va aparèixer el primer registre de la versió original d'aquesta òpera, l'anomenada "de Londres"; la dirigia Ulf Schirmer (Koch Schwann). Les diferències són considerables. La versió de Londres és "més suportable", s'até més al que sol esperar-se d'una òpera. Insistim que no és la raresa de la música, sinó la disposició dramàtica i l'absència de concessions líriques el que potser va jugar en contra de la versió original.[6]

Versió original[modifica]

Any Repartiment (Manolios, Grigoris, Katerina, Fotis) Director Segell
1999 Christopher Ventris, Esa Ruuttunen, Nina Stemme, Egils Silins Ulf Schirmer Koch Schwann 3-6590-2
2017 Rolf Romei, Wilfried Zelinka, Dshamilja Kaiser, Markus Butter Dirk Kaftan Oehms Classics OC 967

Versió revisada[modifica]

Any Repartiment (Manolios, Grigoris, Katerina, Fotis) Director Segell
1981 John Mitchinson, John Tomlinson, Helen Field, Geoffrey Moses Charles Mackerras Supraphon 1116 3611/2
1983 Vilém Přibyl, Jaroslav Horáček, Eva Dĕpoltová, Richard Novák Libor Pešek Supraphon SU 3984-2

Referències[modifica]

  1. Batta, 1999, p. 295.
  2. Dades a operone.de
  3. PAHLEN, Kurt. Diccionario de la Ópera Emecé Editores. Barcelona, 2004. ISBN 9789500426183
  4. 4,0 4,1 Banús, Rafael. «Ressenya del disc» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 16 març 2017].
  5. 5,0 5,1 5,2 Montsalvatge, Xavier. «Una interesante muestra de ópera moderna». La Vanguardia, 09-01-1972. [Consulta: 15 març 2017].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Martín Bermúdez, Santiago. «Ressenya del disc» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 16 març 2017].
  7. Batista, Antoni. «El Festival de Bregenz convierte la ópera de calidad en un espectáculo de masa» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 15 març 2017].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]