Vés al contingut

The New Yorker

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de publicacions periòdiquesThe New Yorker

Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusrevista, editorial, equip de producció i magazín d'actualitat Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguaanglès americà i anglès Modifica el valor a Wikidata
Data d'inici21 febrer 1925 Modifica el valor a Wikidata
FundadorHarold Ross i Jane Grant Modifica el valor a Wikidata
Lloc de publicacióNova York Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Format de periòdictabloide Modifica el valor a Wikidata
Temapolítica Modifica el valor a Wikidata
EditorDavid Remnick (1998–) Modifica el valor a Wikidata
EditorialCondé Nast Modifica el valor a Wikidata
Nominacions i premis
Premis
Identificadors
ISSN0028-792X i 2163-3827 Modifica el valor a Wikidata
OCLC1760231 i 61311198 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webnewyorker.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: newyorker X: NewYorker Bluesky: newyorker.com Instagram: newyorkermag Threads: newyorkermag LinkedIn (empresa): the-new-yorker Youtube (canal): UCsD-Qms-AkXDrsU962OicLw Modifica el valor a Wikidata

The New Yorker és una revista dels Estats Units que publica reportatges, crítiques, assaig, vinyetes, poesia i relats. Va començar com a setmanari però actualment surt 47 vegades l'any amb cinc edicions quinzenals.

Tot i que els comentaris i l'agenda es concentren en la vida cultural de Nova York, The New Yorker té una àmplia audiència fora d'aquesta ciutat. Gaudeix de prestigi gràcies als comentaris sobre cultura popular; l'atenció a la literatura de ficció moderna (amb ressenyes i relats); la rigorosa comprovació de les informacions publicades i l'acurada revisió de l'edició; el seu periodisme sobre política mundial i temes socials, i per les vinyetes que decoren cada número.

Història

[modifica]

The New Yorker va néixer un 17 de febrer de 1925, amb l'edició del 21 del mateix mes. La van fundar Harold Ross i la seva dona, Jane Grant, cronista de New York Times. Ross volia crear una revista d'humor sofisticat. El matrimoni es va associar a l'empresari Raoul H. Fleischman (qui havia fundat el General Baking Company),[1] amb qui van formar la F-R Publishing Company. Sense perdre el toc d'humor, la revista es va establir com a tribuna per al periodisme i la literatura seriosos. Durant els anys que segueixen a la Segona Guerra Mundial la revista va incloure contes de molts grans autors del segle xx, entre ells, Alice Munro, Haruki Murakami, Vladimir Nabokov, Philip Roth, J.D. Salinger i John Updike.

A Ross el va succeir William Shawn (1951-1987). Després vindrien Robert Gottlieb (1987-1992) i Tina Brown (1992-1998). L'època Brown ve marcada per una modernització general de la publicació. El cap d'edició actual és David Remnick, que va succeir Brown el 1998.[2] Advance Publications va comprar la revista el 1985.

Des de finals de la dècada de 1990, The New Yorker ha utilitzat Internet per publicar material actual i arxivat, i manté un lloc web amb alguns continguts del número actual (a més de contingut exclusiu només per a web). Els subscriptors tenen accés al número actual complet en línia, així com a un arxiu complet dels números anteriors que es poden veure tal com es van imprimir originalment. També s'ha publicat un arxiu digital de números anteriors de 1925 a abril de 2008 (que representa més de 4.000 números i mig milió de pàgines) en DVD-ROM i en un petit disc dur portàtil. Més recentment, s'ha publicat una versió per iPad del número actual de la revista.

The New Yorker es troba a Internet a www.newyorker.com i les vinyetes històriques es poden adquirir a www.cartoonbank.com.

Eustace Tilley

[modifica]

La primera il·lustració de portada de la revista, un dandy observant una papallona a través d'un monocle, va ser dibuixada per Rea Irvin, el primer director d'art de la revista. El va dibuixar basant-se en una caricatura del 1834 del llavors Comte d'Orsay, que havia aparegut a l'11a edició de l'Enciclopèdia Britànica.[3] El personatge de la portada original, conegut pel nom d'Eustace Tilley, és un personatge creat per Corey Ford per a The New Yorker. Heroi d'una sèrie titulada 'The Making of a Magazine', que s'inicià a la portada del 8 d'Agost del primer estiu, Tilley era un home més jove que el de la portada original. El seu barret era d'un estil més actual, sense l'ala corbada. Duia una jaqueta i pantalons de ratlles. Ford va manllevar el cognom d'una tieta -sempre l'havia considerat relativament humorístic. L'origen del nom, Eustace, es considera que prové de la paraula eufònia,[4] tot i que Ford podria haver utilitzat el nom d'Eustace Taylor, el seu company de fraternitat a la Delta Kappa Epsilon del Columbia College de la Universitat de Colúmbia.

El personatge s'ha acabat convertint en part de la imatge gràfica de la revista i un símbol gràfic recurrent en els números d'aniversari, tot i que en diverses ocasions s'ha substituït una variació acabada de dibuixar.[5] El número d'aniversari del 2013 es va utilitzar per a il·lustar versions actualitzades del personatge a través de diferents punts de vista políticosocials.[6]

Altres portades

[modifica]

La revista és coneguda per les seves portades il·lustrades i sovint d'actualitat. A data de 2025, només dues portades han inclòs fotografia.[7]

Portada de Visió del món

[modifica]

Saul Steinberg va crear 85 portades i 642 dibuixos i il·lustracions interns per a la revista. La seva obra més famosa és probablement la portada del número del 29 de març de 1976,[8] que presenta una il·lustració, sovint anomenada Vista del món des de la 9a Avinguda, de vegades anomenada La visió del món d'un novaiorquès parroquial o La visió del món d'un novaiorquès, que representa un mapa del món vist per novaiorquesos egocèntrics.

La il·lustració està dividida en dues parts, amb la meitat inferior mostrant la 9a Avinguda, la 10a Avinguda de Manhattan i el riu Hudson, i la meitat superior representant la resta del món. La resta dels EUA té la mida dels tres blocs de la ciutat de Nova York i es dibuixa com un quadrat, amb una fina franja marró al llarg del Hudson que representa Jersey, els noms de cinc ciutats (Los Angeles; Washington, DC; Las Vegas; Kansas City; i Chicago) i tres estats (Texas, Utah i Nebraska) escampats entre unes poques roques per als EUA més enllà de Nova Jersey. L'oceà Pacífic, potser la meitat de l'amplada del Hudson, separa els EUA de tres masses terrestres aplanades etiquetades com a Xina, Japó i Rússia.

La il·lustració —que representava la imatge que els novaiorquesos tenen del seu lloc al món, o potser la visió que tenen els forasters de la imatge que tenen els novaiorquesos— va inspirar moltes obres similars, inclòs el cartell de la pel·lícula de 1984 Moscou-Nova York; aquest cartell de la pel·lícula va donar lloc a una demanda, Steinberg v. Columbia Pictures Industries, Inc., 663 F. Supp. 706 (SDNY 1987), que va sostenir que Columbia Pictures havia violat els drets d'autor que Steinberg tenia.

La portada va ser posteriorment satiritzada per Barry Blitt per a la portada de The New Yorker el 6 d'octubre de 2008, amb Sarah Palin mirant per la finestra i veient només Alaska, amb Rússia al fons.[9] La portada del número del 21 de març de 2009 de The Economist, titulada Com la Xina veu el món, és un homenatge a Steinberg, representant el punt de vista des de l'avinguda Chang'an de Pequín en lloc de Manhattan.[10]

11 de setembre

[modifica]

Contractat per Tina Brown el 1992, Art Spiegelman va treballar per a The New Yorker durant deu anys, però va dimitir pocs mesos després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. Spiegelman i Françoise Mouly van rebre un gran reconeixement per la seva portada del número del 24 de setembre de 2001; va ser votada com una de les deu millors portades de revista dels darrers 40 anys per l'American Society of Magazine Editors:

« L'editora de portades del New Yorker, Françoise Mouly, va reposicionar les siluetes d'Art Spiegelman, inspirades en les pintures negres sobre negre d'Ad Reinhardt, de manera que l'antena de la Torre Nord trenca la W del logotip de la revista. Spiegelman volia veure el buit i trobar la imatge horrible/plena de temor de tot el que va desaparèixer l'11 de setembre. Les siluetes de les Torres Bessones es van imprimir amb una cinquena tinta negra sobre un camp negre format per les tintes d'impressió estàndard de quatre colors. Un vernís transparent sobreimprès ajuda a crear les imatges fantasmagòrices que persisteixen, insistint en la seva presència a través de la negror. »

La portada sembla totalment negra, però en examinar-la de prop revela les siluetes de les torres del World Trade Center en un to negre més fosc. En algunes situacions, les imatges fantasma només es fan visibles quan la revista s'inclina cap a una font de llum.[11] El setembre de 2004, Spiegelman va reprendre la imatge a la portada del seu llibre In the Shadow of No Towers.

Nova Yorkistan

[modifica]

El desembre de 2001, la revista va publicar una portada de Maira Kalman i Rick Meyerowitz que mostrava un mapa de Nova York en què els barris estaven etiquetats amb noms humorístics que recordaven els topònims de l'Orient Mitjà i l'Àsia Central i feien referència al nom o a les característiques reals del barri (per exemple, Fuhgeddabouditstan, Botoxia). La portada va tenir ressonància cultural arran de l'11 de setembre i es va convertir en una impressió i un pòster populars.[12][13]

Portades controvertides

[modifica]

Crown Heights el 1993

[modifica]

Per al número de Sant Valentí de 1993, la portada de Spiegelman representava una dona negra i un home jueu hassídic besant-se, fent referència als disturbis de Crown Heights de 1991.[14][15] La portada va ser criticada per observadors negres i jueus.[16] Jack Salzman i Cornel West van qualificar la reacció a la portada com la primera controvèrsia nacional de la revista.[17]

Sàtira i controvèrsia de la portada d'Obama del 2008

[modifica]

El 21 de juliol de 2008, The Politics of Fear, una vinyeta de Barry Blitt, va aparèixer a la portada de The New Yorker, representant el presumpte candidat presidencial demòcrata Barack Obama amb el turbant i el shalwar kameez típics de molts musulmans, donant cops de puny a la seva dona, Michelle, retratada amb un afro i pantalons de camuflatge amb un fusell d'assalt penjat a l'esquena. Estan drets al Despatx Oval, amb un retrat d’Ossama bin Laden penjat a la paret i una bandera americana cremant a la llar de foc.[18] Aquesta paròdia es va inspirar en la paràfrasi del presentador de Fox News, ED Hill, d'un comentari a Internet que preguntava si un gest que van fer els Obama era un cop de puny terrorista.[19][20] Més tard, el contracte de Hill no es va renovar.[21]

Molts lectors del New Yorker van veure la imatge com una satira de The Politics of Fear, el seu títol. Alguns partidaris d'Obama, així com el seu presumpte oponent republicà, John McCain, van acusar la revista de publicar una vinyeta incendiària la ironia de la qual podria passar desapercebuda per a uns quants lectors. L'editor David Remnick va considerar que els excessos evidents de la imatge rebutjaven la preocupació que pogués ser malinterpretada.[22][23] «La intenció de la portada», va dir, «és satiritzar els atacs, rumors i idees errònies i racistes sobre els Obama que han estat circulant per la blogosfera i es reflecteixen a les enquestes d'opinió pública. El que ens vam proposar fer va ser ajuntar totes aquestes imatges, que són exagerades, i projectar-hi una mena de llum dura, satiritzar-les».[24] Obama va dir: «Bé, sé que va ser un intent satíric ' New Yorker... No crec que hagin tingut del tot èxit». Va assenyalar els seus esforços per desmentir les acusacions que representava la portada, dient que les acusacions eren «en realitat un insult contra els musulmans nord-americans».[25][26] The Daily Show va continuar l'argument de la portada de The New Yorker sobre els estereotips d'Obama amb un article que mostrava clips que contenien aquests estereotips extrets de fonts de notícies legítimes.[27] El 3 d'octubre de 2008, la revista Entertainment Weekly va publicar una paròdia de la portada, amb Jon Stewart com a Barack i Stephen Colbert com a Michelle.

Les portades del New Yorker de vegades no tenen res a veure amb els continguts, o només s'hi relacionen tangencialment. L'article sobre Obama en el número amb la portada de Blitt no parlava dels atacs i rumors, sinó de la carrera d'Obama. Més tard, la revista va donar suport a Obama per a la presidència.

Portada d'Epi i Blai del 2013

[modifica]

El 8 de juliol de 2013, The New Yorker va publicar una imatge de portada de l'artista Jack Hunter, titulada Moment of Joy, que representava els personatges de Barri Sèsam, Epi i Blai; el número en particular cobria les decisions del Tribunal Suprem sobre la Llei de Defensa del Matrimoni i la Proposició 8 de Califòrnia. Fa temps que es rumoreja que Epi i Blai són parelles romàntiques a les llegendes urbanes, però Sesame Workshop ho ha negat, dient que són simplement titelles i que no tenen orientació sexual.[28] Slate va criticar la portada, que mostra Blai recolzat a l'espatlla d'Epi mentre miren un televisor amb els jutges del Tribunal Suprem a la pantalla, dient: «és una manera terrible de commemorar una important victòria pels drets civils per a les parelles gais i lesbianes». Mentrestant, The Huffington Post va dir que era «una de les portades [de la revista] més impressionants de tots els temps».[29]

Portada de Race for Office del 2023

[modifica]

La portada del 2 d'octubre de 2023, titulada La cursa per als càrrecs públics, representa els principals polítics —Donald Trump, Mitch McConnell, Nancy Pelosi i Joe Biden— competint per les eleccions amb caminadors. Molts havien qüestionat els estats mentals i físics d'aquests i altres polítics de més edat, en particular els que s'han presentat a la reelecció.[30][31][32][33] Mentre que molts van reconèixer que la portada satirizava aquest tema, altres van criticar el capacitisme i l'edatisme de burlar-se de la gent gran i dels que utilitzen caminadors.[34][35] The New Yorker va dir que la portada «retrata la ironia i l'absurditat dels polítics d'edat avançada que actualment competeixen pels nostres càrrecs públics».

Col·laboradors

[modifica]

Alguns dels col·laboradors més famosos d'aquesta revista són:

Llibres sobre la revista (en anglès)

[modifica]
  • Ross and the New Yorker de Dale Kramer (1951)
  • The Years with Ross de James Thurber (1959)
  • Ross, the New Yorker and Me de Jane Grant (1968)
  • Here at the New Yorker de Brendan Gill (1975)
  • About the New Yorker and Me d'E.J. Kahn (1979)
  • Onward and Upward: A Biography of Katharine S. White de Linda H. Davis (1987)
  • At Seventy: More about the New Yorker and Me de E.J. Kahn (1988)
  • Katharine and E.B. White: An Affectionate Memoir d'Isabel Russell (1988)
  • The Last Days of The New Yorker de Gigi Mahon (1989)
  • Genius in Disguise: Harold Ross of the New Yorker de Thomas Kunkel (1997)
  • Remembering Mr. Shawn's New Yorker: The Invisible Art of Editing de Ved Mehta (1998)
  • Here But Not Here: My Life with William Shawn and the New Yorker de Lillian Ross (1998)
  • The World Through a Monocle: The New Yorker at Midcentury de Mary F. Corey (1999)
  • Some Times in America: and a life in a year at the New Yorker de Alexander Chancellor (1999)
  • Gone: The Last Days of the New Yorker, de Renata Adler (2000)
  • Letters from the Editor: The New Yorker's Harold Ross de Thomas Kunkel (2000; cartes de 1917 a 1951)
  • Defining New Yorker Humor de Judith Yaross Lee (2000)
  • NoBrow: The Culture of Marketing - the Marketing of Culture de John Seabrook (2000)
  • New Yorker Profiles 1925-1992: A Bibliography de Gail Shivel (2000)
  • About Town: The New Yorker and the World It Made de Ben Yagoda (2000)
  • A Life of Privilege, Mostly de Gardner Botsford (2003)
  • Christmas at The New Yorker: Stories, Poems, Humor, and Art (2003)
  • Maeve Brennan: Homesick at the New Yorker de Angela Bourke (2004)
  • Let Me Finish de Roger Angell (Harcourt, 2006)

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The New Yorker

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Timeline». The New Yorker. Arxivat de l'original el 7 novembre 2013.
  2. ↑ Harper, Jennifer «New Yorker Magazine Names New Editor». The Washington Times. Knight Ridder/Tribune Business News, 13-07-1998 [Consulta: 22 desembre 2016]. De subscripció o mur de pagament Arxivat 2017-10-10 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2017-10-10. [Consulta: 21 agost 2022].
  3. ↑ «Eustace Tilley», 29 març 2010. Arxivat de l'original el 17 agost 2011. [Consulta: 29 març 2010].
  4. ↑ Kunkel, Thomas. Genius in Disguise. Carroll & Graf Publishers, juny 1996, p. 512. ISBN 9780786703234.
  5. ↑ Mouly, Françoise «Cover Story: Nine for Ninety». The New Yorker, 16 febrer 2015. Arxivat de l'original el 4 agost 2015 [Consulta: 31 juliol 2015].
  6. ↑ «Cover Story: Your Eustace 2013» (en anglès). The New Yorker, 31-01-2013. Arxivat de l'original el 2015-04-14. [Consulta: 11 abril 2015].
  7. ↑ «Còpia arxivada». News.artnet.com, 26 d’agost 2025. Arxivat de l'original el 2026-07-04 [Consulta: 4 juliol 2026].
  8. ↑ «New Yorker 29 de març de 1976 by Saul Steinberg». Condé Nast. Arxivat de l'original el 4 de març de 2022. [Consulta: 5 d’abril 2022].
  9. ↑ «New Yorker Cover – 10/6/2008 at The New Yorker Store». Newyorkerstore.com, 6 d’octubre 2008. Arxivat de l'original el 18 de gener de 2012. [Consulta: 15 d’octubre 2010].
  10. ↑ «Issue Cover for 21 de març de 2009». The Economist, 21-03-2009. Arxivat de l'original el 25 de febrer de 2012 [Consulta: 26 d’agost 2012].
  11. ↑ «ASME's Top 40 Magazine Covers of the Last 40 Years – ASME». Arxivat de l'original el 4 de novembre de 2018. [Consulta: 23 desembre 2015].
  12. ↑ «The New Yorker uncovers an unexpected profit center – Ancillary Profits – by licensing cover illustrations». high bean, 2-2002. Arxivat de l'original el 2016-05-04.
  13. ↑ Daniel Grand «A Print by Any Other Name...». opinion journal, 12-02-2004. Arxivat de l'original el 30 de setembre de 2007 [Consulta: 9 maig 2013].
  14. ↑ «Drawing pains». The Guardian, 28 d’agost 2004. Arxivat de l'original el 28 d’agost de 2013 [Consulta: 25 maig 2010].
  15. ↑ Chideya, Farai. «Cartoonist Speaks His Mind on Obama Cover: News & Views». NPR, 15-07-2008. Arxivat de l'original el 13 d’abril de 2010. [Consulta: 15 d’octubre 2010].
  16. ↑ Shapiro, Edward S. Crown Heights: Blacks, Jews, and the 1991 Brooklyn Riot. UPNE, 2006, p. 211.
  17. ↑ Jack Salzman. Struggles in the Promised Land: Towards a History of Black-Jewish Relations in the United States. Oxford University Press US, 1997, p. 373. ISBN 978-0-19-508828-1.
  18. ↑ Associated Press, 14-07-2008 [Consulta: 14 juliol 2008].[Enllaç no actiu]
  19. ↑ Beam, Christopher. «The 'Terrorist Fist Jab' and Me». Slate, 14-07-2008. Arxivat de l'original el 27 de desembre de 2009. [Consulta: 23 gener 2010].
  20. ↑ «Fox News anchor calls the Obamas' fist pound 'a terrorist fist jab'». Think Progress. Arxivat de l'original el 10 de juny de 2008. [Consulta: 10 juny 2008].
  21. ↑ "Fox News Changes: 'Terrorist Fist Jab' Anchor E.D. Hill Loses Her Show, Laura Ingraham In At 5PM" Arxivat 2018-07-23 a Wayback Machine., Huffington Post, 18 de juny de 2008.
  22. ↑ «Was it satire?», 19-07-2008. Arxivat de l'original el 17 de juliol de 2011. [Consulta: 24 febrer 2011].
  23. ↑ «Barack Obama New Yorker Cover Branded Tasteless». Marie Claire, 15-07-2008. Arxivat de l'original el 24 de juliol de 2011. [Consulta: 24 febrer 2011].
  24. ↑ Tapper, Jake. «New Yorker Editor David Remnick Talks to ABC News About Cover Controversy». ABC News, 14-07-2008. Arxivat de l'original el 22 de maig de 2011. [Consulta: 24 febrer 2011].
  25. ↑ Boston.com, 16-07-2008. Arxivat de l'original el 13 de gener de 2012 [Consulta: 24 febrer 2011].
  26. ↑ Tapper, Jake. «Obama Camp Hammers New 'Ironic' New Yorker Cover Depicting Conspiracists' Nightmare of Real Obamas». Political Punch. ABC News, Categoria 2008. Arxivat de l'original el 22 de maig de 2011. [Consulta: 24 febrer 2011].
  27. ↑ "Obama Cartoon" Arxivat 2017-02-02 a Wayback Machine., The Daily Show, 15 de juliol de 2008.
  28. ↑ Mikkelson, Barbara and David P. «Open Sesame». Urban Legends Reference Pages. Barbara and David P. Mikkelson, 6 d’agost 2007. Arxivat de l'original el 5 d’abril de 2022. [Consulta: 17 febrer 2015].
  29. ↑ Christina Ng. «Bert and Ernie Cuddle Over Supreme Court Ruling». ABC News. Arxivat de l'original el July 1, 2013. [Consulta: 28 juny 2013].
  30. ↑ Seddiq, Oma. «The top US general 'was certain that Trump had gone into a serious mental decline' after the 2020 election, book says» (en anglès americà). Business Insider. Arxivat de l'original el 10 d’octubre de 2023. [Consulta: 9 octubre 2023].
  31. ↑ «Mitch McConnell freezes for second time during press event» (en anglès). BBC, 30-08-2023. Arxivat de l'original el 10 d’octubre de 2023 [Consulta: 9 octubre 2023].
  32. ↑ Mascaro, Lisa. «Nancy Pelosi says she'll seek House reelection in 2024, dismissing talk of retirement at age 83» (en anglès). AP News, 08-09-2023. Arxivat de l'original el 8 de setembre de 2023. [Consulta: 9 octubre 2023].
  33. ↑ Montanaro, Domenico. «More than 6 in 10 say Biden's mental fitness to be president is a concern, poll finds». NPR, 23-05-2023. Arxivat de l'original el 10 d’octubre de 2023. [Consulta: 9 octubre 2023].
  34. ↑ Moran, Lee. «New Yorker Slammed For Cover Depicting Biden, Trump With Walkers» (en anglès). HuffPost, 26-09-2023. Arxivat de l'original el 9 d’octubre de 2023. [Consulta: 9 octubre 2023].
  35. ↑ Daunt, Tina. «New Yorker Cover Showing Top US Politicians Using Walkers Draws Cries of Ageism: 'Disgusting and Vulgar'» (en anglès americà). TheWrap, 25-09-2023. Arxivat de l'original el 10 d’octubre de 2023. [Consulta: 9 octubre 2023].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=The_New_Yorker&oldid=37887616»