Thomas de Hartmann

Thomas de Hartmann

Thomas i Olga de Hartmann el 1906
Biografia
Naixement	21 setembre 1885 Choruživka (Ucraïna)
Mort	28 març 1956 (70 anys) Nova York
Formació	Conservatori de Sant Petersburg
Activitat
Ocupació	compositor, compositor de bandes sonores, pianista, artista visual
Gènere	Música clàssica
Professors	Georges Gurdjieff
Alumnes	Levan Paliashvili
Instrument	Piano

Thomas de Hartmann (Choruživka, 21 de setembre de 1885 - Nova York, 28 de març de 1956) va ser un compositor, pianista i professor de composició nascut a Ucraïna.

De Hartmann tingué un paper rellevant en la vida musical del seu temps i es relacionà amb figures clau del món artístic, però després de morir el 1956 la seva obra va anar desapareixent progressivament de l’escena i de la memòria col·lectiva.

Biografia

Primers anys

De Hartmann va néixer a la finca del seu pare a Choruživka, governació de Poltava, Imperi Rus (actual Ucraïna), fill d'Alexander Fomich de Hartmann i Olga Alexandrovna de Hartmann, de soltera Kross, tots dos d'ascendència alemanya. Als nou anys, després de la mort del seu pare i seguint la tradició familiar, de Hartmann va ser enviat a l’acadèmia militar de Sant Petersburg. En graduar-se va ingressar a la Guàrdia Imperial Russa. A l'acadèmia va comptar amb el suport d’un director que, impressionat pel talent musical del jove de Hartmann, el va autoritzar a continuar la seva educació musical de manera paral·lela a l’ensenyament militar.

A la tardor de 1896, a 11 anys, de Hartmann va començar a prendre classes individuals amb Anton Arenski, reconegut exprofessor del Conservatori de Moscou i aleshores director de la Capella Imperial de Sant Petersburg. Després de la seva mort el 1906, de Hartmann va escollir Serguei Tanéiev com el seu nou mentor musical. Tanéiev havia sigut professor de Skriabin, Rakhmàninov i Glière. Tanéiev, amb qui va mantenir una amistat fins a la mort del mestre, li va ensenyar contrapunt. De Hartmann es va graduar al Conservatori Imperial de Música, on va estudiar composició musical amb Nikolai Rimski-Kórsakov. La seva professora de piano va ser Anna Iéssipova (la segona esposa i antiga alumna de Theodor Leschetizky). Va obtenir el títol d’artista el 1904, amb 18 anys.

El 1906, de Hartmann va conèixer Olga Arkadievna de Schumacher, filla d'Aleksandr Aleksandrovitx Schumacher (7 de juny de 1855 - 8 de juny de 1938), un destacat funcionari del govern, i d'Olga Konstantinovna von Wulffert (1860 - 3 d'abril de 1939). Tots dos van morir a París. Es van casar el 25 de novembre de 1906.

El mateix any, de Hartmann va començar a compondre la que seria la producció més ambiciosa de la seva carrera: La Fleurette rouge, un ballet en 5 actes i 8 escenes, de 3 hores de durada. Es va estrenar el desembre de 1907 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, produït per Nikolay Legat amb Vàtslav Nijinski, Anna Pàvlova i Michel Fokine al repartiment, i més tard, el 1911, al Teatre Bolxoi de Moscou. De Hartmann va dedicar La Fleurette rouge a la seva esposa. L’obra va ser ben acollida, i el jove compositor va guanyar ràpidament reconeixement dins dels cercles culturals elitistes russos. Aquest èxit va facilitar la publicació de les seves primeres cançons, peces per a piano i obres de cambra a través de la destacada editorial moscovita Jürgenson. El tsar Nicolau II va assistir a l’estrena a Sant Petersburg i va valorar positivament el compositor, cosa que li permet ajornar el servei militar per dedicar-se completament a la música.

Múnic i Kandinski

Vassili Kandinski

Poc després, de Hartmann va marxar a Múnic per estudiar amb Felix Mottl, destacat director i deixeble de Wagner, El 1908, Múnic era un centre creatiu de gran atracció per a artistes, només superat per París i Viena. Poc després d’arribar-hi, de Hartmann va visitar una exposició que mostrava obres dels llavors desconeguts Vincent van Gogh, Paul Gauguin i Vassili Kandinski. Recordava més tard: «La música a Alemanya havia arribat a un punt mort... calia explorar noves formes i tècniques, i més que res volia descobrir el meu propi camí. Aviat el vaig trobar a través de la pintura». En aquell moment, de Hartmann es va desencantar amb l'harmonització tradicional, i l'enfocament avantguardista de l'art de Kandinski li va resultar molt atractiu. Tots dos van col·laborar en diverses obres escèniques, però cap es va representar durant la seva vida. Tot i que Kandinski era vint anys més gran, van establir una profunda amistat que va perdurar fins a la mort de Kandinski, testimoniada tant per nombroses cartes conservades als arxius de de Hartmann.

La recerca de Kandinski de l’abstracció en pintura reflectia el mateix impuls que movia de Hartmann a buscar noves tècniques musicals. Kandinski defensava que cada nota tenia el seu equivalent exacte en color, i a mesura que la seva amistat amb de Hartmann es consolidava, el compositor quedava fascinat per la visió creativa de l’artista i la seva idea que qualsevol mitjà d’expressió era vàlid si ajudava a transmetre el “so interior”. Juntament amb Kandinski i Franz Marc van formar part del grup Der Blaue Reiter. El 1912 escriu l'article Über die Anarchie in der Musik, publicat a l'Almanac Blaue Reiter.

Més endavant, Kandinski va presentar de Hartmann a Aleksandr Sakharov (1886-1963), un jove ballarí rus que rebutjava el ballet clàssic i inventava noves formes de dansa, combinant moviments quotidians amb gestos amplis i expressius, i inspirant-se en l’eurítmia d’Émile Jaques-Dalcroze. La coreografia de Sakharov, amb la música de de Hartmann, va provocar intens debat a Múnic el 1910. Tots tres van formar un tríptic creatiu que organitzava sessions nocturnes d’improvisació: de Hartmann al piano, Kandinski suggerint escenaris dramàtics inspirats de manera aproximada en el folklore rus, i Sakharov expressant la música i la narració a través de la dansa. D'aquesta relació va néixer primer a una adaptació de la llegenda grega Daphnis i Chloe i, més tard, el 1909, a la creació de l’òpera innovadora d’un sol acte Der gelbe Klang. Cap de les dues obres es va estrenar en aquell moment. L'òpera era tan avançada que un perplex Konstantín Stanislavski, que dirigia el Teatre d’Art de Moscou, va rebutjar les reiterades peticions de de Hartmann per estrenar l’obra. Altres intents de portar l’òpera a Múnic el 1914 van quedar truncats per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. No se sap si de Hartmann va arribar a finalitzar completament la partitura i només s'han conservat uns esbossos que va estrenar el 1982 Gunther Schuller.

Mentre era a Múnic, Thomas de Hartmann també va conèixer l'artista, antic estudiant sufí i posteriorment empresari teatral, Alexander de Salzmann; tots dos eren amics de Rainer Maria Rilke i Kandinski. Més tard, a Rússia, després de l'inici de la Primera Guerra Mundial, de Hartmann va presentar de Salzmann a Georges Gurdjieff.

Primera Guerra Mundial

Quan es va declarar la guerra el 1914, de Hartmann va ser cridat al servei militar i traslladat a Tsarskoye Selo, on es trobava el seu regiment. L'any següent compon una petita òpera per a teatre de marionetes, Forces d'amor i bruixeria, op. 16, que es representa a Sant Petersburg.

Georges Gurdjieff

Georges Gurdjieff

El desembre de 1916, de Hartmann va viure un punt d’inflexió espiritual quan Georges Gurdjieff a Sant Petersburg i va decidir, juntament amb l'Olga, d'unir-se al seu grup de seguidors. Més endavant, a les memòries conjuntes Our Life with Mr. Gurdjieff, recordaria: «Després d’aquella trobada, la meva vida va prendre l’aspecte d’un conte de fades». Olga de Hartmann completava el retrat descrivint Gurdjieff com una figura enigmàtica, d’origen desconegut, però amb una força d’atracció irresistible per a tothom qui s’hi apropava. De Hartmann i Olga no només el van admirar, sinó que el van seguir de prop. Durant dotze anys van formar part del seu cercle més íntim: Thomas hi va actuar com a músic acompanyant i compositor, mentre que Olga va assumir el paper de secretària personal de Gurdjieff.

De Hartmann i la seva esposa es van trobar amb Gurdjieff diverses vegades abans de ser destinats, a finals de febrer de 1917, a les forces de reserva prop del front austríac, a Ucraïna. La parella va viatjar a Kíiv, on es van allotjar a casa de la germana de de Hartmann, que hi vivia. L'abril de 1917, de Hartmann fou assignat a Maslennikov i Xmiakov, membres de la Duma Estatal, i més endavant aquell mateix mes fou reassignat per viatjar amb Rodzianko. Tots ells es van desplaçar a Minsk per assistir al primer congrés de representants del Front Occidental.

El 1916, de Hartmann va viure un punt d’inflexió espiritual quan, en un cafè del Nevsky Prospekt de Sant Petersburg, li van presentar Georgi Ivanóvitx Gurdjieff (1872–1949). Més endavant, a les memòries conjuntes Our Life with Mr. Gurdjieff, recordaria: Després d’aquella trobada, la meva vida va prendre l’aspecte d’un conte de fades. Olga de Hartmann completava el retrat descrivint Gurdjieff com una figura enigmàtica, d’origen desconegut, però amb una força d’atracció irresistible per a tothom qui s’hi apropava.

L'agost de 1917, la Direcció principal d'artilleria va enviar de Hartmann a Rostov del Don per «accelerar la producció d'un model del seu sistema de màquines antiaèries». Anteriorment havia inventat una mena de periscopi per disparar armes des de les trinxeres sense que els soldats traguessin el cap per apuntar. Havia estat acceptat per l'exèrcit i havia començat la producció, però ja era massa tard per salvar l'exèrcit rus, i ja era obsolet en el moment de la Segona Guerra Mundial.

Anys a Tbilisi

A l'inici de la Revolució bolxevic, la caiguda del règim tsarista va obrir un període de caos i inseguretat a Rússia. Nobles i oficials de l’exèrcit, entre ells de Hartmann, temien represàlies dels bolxevics. L’endemà de la seva fugida, la policia militar es va presentar al seu pis per detenir-los, però ja no hi havia ningú, De Hartmann havia fugit amb Gurdjieff i els seus seguidors a través del Caucas, via Iessentukí fins a Tbilisi, Geòrgia.

Teatre de l'Òpera de Tbilisi

En arribar a Tbilisi, de Hartmann es va retrobar amb Nikolai Txerepnín, amic seu i director del conservatori de la ciutat. Txerepnín, també refugiat del desordre de Sant Petersburg, li va oferir de seguida la responsabilitat de la classe de composició, entre els alumnes de la qual hi havia el seu fill Alexander. Paral·lelament, de Hartmann va assumir el càrrec de director artístic del Teatre d’Òpera Imperial de Tbilisi. L’Olga, que cantava com a aficionada, va ser convidada per Txerepnín a interpretar papers a Carmen i Rigoletto sota la seva direcció.

A les portes de l’inici de la temporada operística, l’escenògraf Alexander von Salzmann —artista de prestigi i vell conegut de De Hartmann i Kandinski de l’època muniquesa— va rebre l’encàrrec de crear els decorats. Tant ell com la seva esposa Jeanne no van trigar a integrar-se profundament en el cercle de Gurdjieff, del qual esdevingueren seguidors entusiastes.

Thomas de Hartmann es va integrar de seguida en el nucli cultural de Tbilisi: impartia classes, disposava d’una orquestra i d’una companyia d’òpera amb les quals podia crear i dirigir, i fins i tot va rebre l’encàrrec de compondre música incidental per al Teatre d’Art de Moscou. En aquest context, Gurdjieff —fidel al seu caràcter imprevisible— li va exigir que renunciés completament a la música per dedicar-se exclusivament al «treball» espiritual. De Hartmann, en una decisió poc habitual s'hi va oposar: acceptava col·laborar quan fos necessari, però no estava disposat a abandonar la seva professió ni els mitjans de subsistència.

Anys a París

El 1920, els Hartmann van acompanyar Gurdjieff a Constantinoble, on Thomas va desenvolupar una intensa activitat musical amb una orquestra de músics russos exiliats. Assisteix a una actuació dels dervixos giratoris al museu Mevlevi Tekke i troba inspiració en la seva música. L’empitjorament polític va forçar l’evacuació del grup, que després de més d’un any a Berlín es va establir a París el 1922. Allà, gràcies a Olga, van llogar el Prieuré d’Avon a Fontainebleau, al sud de París, on es va consolidar definitivament l’Institut per al Desenvolupament Harmònic de l’Home. Els De Hartmann hi van romandre amb Gurdjieff fins al 1929.

Al Prieuré d’Avon, Hartmann aprofitava moments lliures del dur règim de treball manual i espiritual per compondre música, inicialment breus peces per acompanyar els exercicis de Gurdjieff. El 1923 va escriure una partitura orquestral per a una exhibició al Théâtre des Champs-Élysées; malgrat la decepció amb l’assaig, el suport dels Txerepnín i l’acollida positiva van permetre noves actuacions, especialment als Estats Units. El gener de 1924, el grup va viatjar a Nova York i va oferir demostracions en sales de diverses ciutats, com Boston, Filadèlfia i Chicago. L’èxit a Chicago, davant representants francesos, va permetre una actuació posterior al Carnegie Hall. Poc després del retorn a Fontainebleau, el 8 de juny de 1924, Gurdjieff va patir un greu accident de cotxe que gairebé li va costar la vida. Més enllà de les especulacions sobre les causes, la seva llarga convalescència va agreujar la situació econòmica de la finca. Per sostenir-la, De Hartmann va acceptar feines de música per al cinema principalment per a Synchro-Ciné i sota el pseudònim Thomas Kross, mentre altres membres del cercle també van assumir ocupacions modestes per garantir la supervivència del projecte. Va compondre unes 52 bandes sonores entre 1928 i 1936.

El 1925, Gurdjieff comença sessions de composició regulars amb de Hartmann, que finalment donen com a resultat unes 200 composicions per a piano. Aquesta col·lecció es coneix com "la música de Gurdjieff/de Hartmann". Segons Hartmann, «Gurdjieff de vegades xiulava o tocava al piano amb un sol dit melodies molt complexes—com totes les melodies orientals. Per transcriure-les a notació europea calia un veritable tour de force, i sovint—potser per complicar-me la feina—les repetia lleugerament modificades». D’aquí va sorgir la seva obra més coneguda, la Música Sagrada, peces per a piano en solitari concebudes per a la reflexió i la pràctica meditativa.

El juny de 1929, Gurdjieff va tallar, per motius desconeguts, els vincles amb tots els seus deixebles més antics. Com a resultat, es van traslladar a Courbevoie amb els pares de la seva dona. Després es van establir a Garches, a la perifèria de París, on van viure fins al 1950. Encara que mai no van tornar a veure Gurdjieff, les experiències viscudes amb ell van continuar marcant la seva vida. Entre els documents conservats hi ha cartes, epigrames, transcripcions de converses i un ballet de Gurdjieff anomenat Lluita dels Màgics.

En aquest moment, per guanyar-se la vida, de Hartmann va arranjar la música d'orquestra d'altres compositors per a música de cambra, que es podia reproduir més barat a la ràdio, i va compondre música per a pel·lícules.

Després de perdre gran part de la seva fortuna amb la fugida de Rússia, Thomas de Hartmann va reprendre la seva carrera com a compositor, complementant-la amb l’ensenyament i amb un petit estipendi de Belaieff Editions. Va mantenir l’amistat amb Kandinski i va trobar suport en Pau Casals.

Durant l’ocupació nazi de França, van perdre de nou la seva llar i van refugiar-se en un edifici abandonat on van trobar un piano funcional. Allà, de Hartmann va continuar treballant en condicions difícils, completant l’òpera Esther, diversos concerts, una simfonia i una sonata per a violoncel. Moltes d’aquestes obres es van estrenar a París després de la guerra, inclòs el concert per a piano, que ell mateix va interpretar amb els Concerts Lamoureux sota la direcció d’Eugène Bigot.

El director Leopold Stokowski i d’altres, i els solistes Pau Casals, Paul Tortelier, Jean-Pierre Rampal i Georges Alès també van interpretar les seves obres.

Anys a Nova York

El 1950, a petició de Jeanne de Salzmann, el matrimoni de Hartmann es va instal·lar a Nova York. Ben aviat, Thomas de Hartmann va començar a rebre invitacions esporàdiques per impartir cursos i conferències. Aquestes idees van arribar a orelles de Frank Lloyd Wright, que el va convidar a treballar amb els estudiants de Taliesin West, la seva comunitat arquitectònica a Arizona. L’interès de Wright no era casual: el 1928 s’havia casat amb Olga Hinzenberg, antiga deixebla de Gurdjieff, i compartia la convicció que música i arquitectura responien a principis creatius comuns. De Hartmann, que s'havia fet conegut a Europa, va haver de començar de nou des del principi al nou món per construir la seva reputació. Com va dir en una carta a Frank Lloyd Wright, «per ser escoltat a la ràdio, cal ser famós. Per ser famós, cal ser escoltat a la ràdio». La seva mala salut el va obstaculitzar i va passar gran part del seu temps treballant en publicacions de la música de Gurdjieff/de Hartmann.

Més endavant va tornar a Nova York, on va continuar component, actuant ocasionalment i redactant unes memòries sobre Gurdjieff. El 1954, De Hartmann va patir un atac de cor i va estar malalt durant un temps. Es va recuperar gradualment i el seu últim any va ser molt productiu: estava treballant en la seva Quarta Simfonia i preparant-se per tocar en un recital de les seves obres a Nova York, quan va patir un altre atac de cor fatal el 28 de març de 1956. Així i tot, els seus deixebles van mantenir el concert com a homenatge pòstum.

Després de la seva mort, Olga de Hartmann va dedicar-se plenament a difondre l’obra del seu marit. Va passar els últims anys a Santa Fe, Nou Mèxic, dins d’un cercle de seguidors de Gurdjieff, i va morir el 1979, poc després de donar el llegat documental de de Hartmann a la Yale University Music Library.n Tant ella com el seu marit estan enterrats al cementiri de Princeton, a Princeton, Nova Jersey.

Estil

Durant els seus anys de formació al Conservatori de Sant Petersburg, a inicis del segle XX, de Hartmann va assimilar profundament el romanticisme i el nacionalisme russos. Al llarg de tota la seva trajectòria va mantenir un fort vincle amb el folklore i la música popular russa, viscuts com un record d’un temps més serè. L’empremta de Modest Mússorgski fou especialment decisiva —cal recordar que Viktor Hartmann, oncle del compositor, va ser l’autor de les il·lustracions que inspiraren Quadres d’una exposició. Igualment, el lirisme d’Arenski, Glazunov, Rimski-Kórsakov i Txaikovski va continuar present en el seu llenguatge.

A diferència de Stravinski i Prokófiev, de Hartmann no es va integrar en l’òrbita dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev ni en l’escena parisenca d’abans de la Primera Guerra Mundial. Va optar per establir-se a Berlín, on, sota la influència de Vassili Kandinski i del ballarí d’avantguarda Alexander Sacharoff, va concebre projectes escènics i multimèdia d’una gran ambició, tot i que només uns pocs van arribar a representar-se.

Després d’esdevenir deixeble del místic Georges Gurdjieff el 1916, relació que es va mantenir fins al 1929, de Hartmann va orientar-se cap a les tradicions musicals de l'Orient Mitjà i d’Orient, que Gurdjieff coneixia profundament gràcies als seus viatges. Durant la dècada de 1920, tots dos van col·laborar en la creació d’unes 300 peces breus per a piano, concebudes sobretot per acompanyar pràctiques de meditació i exercicis corporals de desenvolupament espiritual. Gurdjieff improvisava les melodies, xiulant-les o tocant-les amb un sol dit al piano, i de Hartmann s’encarregava de fixar-les en notació musical europea.

El gruix de l’obra orquestral de de Hartmann es concentra sobretot als anys trenta i quaranta, període en què va escriure els tres concerts que constitueixen el nucli més reconegut de la seva producció simfònica. Aquestes partitures, com d’altres de rellevants, es caracteritzen per una gran heterogeneïtat estilística, resultat d’una trajectòria vital intensa i diversa, en què conflueixen elements del jazz, del modernisme i de múltiples tradicions de música popular.

L’Enciclopèdia Musical Soviètica assenyala aquests trets com a característics del llenguatge musical de Thomas de Hartmann: «tècniques harmòniques acolorides, instrumentació vívida (amb un desplegament virtuós de la percussió) i un ús hàbil de la politonalitat i els poliritmes».

Obres

Orquestral

• Suite de La Fleurette rouge. (1911)
• Scherzo fantastique, op. 25. (1929)
• Dues fugues per a orgue de Bach transcrites per a orquestra, op. 48. (1934)
• Primera Symphonie-Poème, op. 50. (1934)
• Concert per a violoncel i orquestra, op. 57. (c. 1936, publicat el 1938)
• Dotze contes populars russos, op. 58. (1937)
• Koliadky. Nadales ucraïneses, cant espiritual, op. 60. (c. 1938)
• Concert per a piano i orquestra, op. 61. (1939)
• Suite pour grand orchestre: Une Fête en Ukraine, op. 62. (1941)
• Fantasia-concert per a contrabaix i orquestra, op. 65. (1944)
• Concert per a violí i orquestra, op. 66. (1944)
• Segona Symphonie-Poème – Le dit du soleil, op. 68. (1950)
• La Guzla – Concert per a arpa i orquestra. Rapsòdia eslava segons P. Mérimée, op. 72. (1945)
• Concert d’après une cantate de Bach, per a violoncel i orquestra de corda, op. 73. (1949)
• Danses de l’òpera Esther, op. 76. (1949)
• Concierto Andaluz, per a flauta i orquestra, op. 81. (1949)
• Tercera Symphonie-Poème, op. 85. (1953)
• Quarta Symphonie-Poème. Inacabada, op. 90. (1956)

Cambra i instrumental

• Sonata per a violí i piano, op. 51. (1935)
• Concert per a violoncel i orquestra. Arranjament per a violoncel i piano, op. 57. (1936)
• Koliadky. Nadales ucraïneses, cant espiritual. Arranjament per a quartet de saxòfons, op. 60. (c. 1938)
• Concert per a piano i orquestra. Arranjament per a dos pianos, op. 61. (1939)
• Sonata per a violoncel i piano, op. 63. (1941)
• Deux Pleureuses. Violí i piano, op. 64 (c. 1942)
• Fantasia-concert per a contrabaix i orquestra. Arranjament per a contrabaix i piano, op. 65. (1944)
• Concert per a violí i orquestra. Arranjament per a violí i piano, op. 66. (1944)
• La Guzla: Concert per a arpa i orquestra. Rapsòdia eslava segons P. Mérimée. Arranjament per a arpa i piano, op. 72. (1945)
• Concert d’après une cantate de Bach. Arranjament per a violoncel i piano, op. 73. (1945)
• Trio per a flauta, violí i piano – «Quasi variations», op. 75. (1946)
• Dos preludis de J.S. Bach. Violoncel i piano. (1947)
• Danses de l’òpera Esther. Arranjament per a violí i piano, op. 76. (1949)
• Concierto Andaluz, per a flauta i orquestra. Arranjament per a flauta i piano, op. 81. (1949)
• La Kobsa: dues músiques de vigilants ucraïnesos per a violoncel solista. (1950)

Escenari

• Música incidental per a l’obra “Calígula”, d’Alexander Dumas. Per a orquestra. (1903)
• La Fleurette rouge, ballet en cinc actes, op. 9. (1906)
• Les Bacchantes, suite coreogràfica per a “Danses Plàstiques” interpretada per Alexandre Sacharoff. (1910)
• Fra Mino. Poema coreogràfic, op. 14. (1912)
• Gelbe Klang [So groc], amb Wassily Kandinsky. Inacabada. (1912)
• Forces de l’amour et de la sorcellerie, divertiment còmic en tres interludis, op. 16. (1916)
• Flenushka. Òpera inacabada. (1916)
• Música per al drama “In the Grip of Life”, de Knut Hamson. Teatre d’Art de Tbilisi, op. 22. (1919)
• Música per a “The King of the Dark Chamber”, de Rabindranath Tagore. Tbilisi, op. 23. (1919)
• Le General Boulanger, segons Maurice Rostand. Inacabada. (c. 1931)
• Babette, comédie-ballet en dos actes, per Henri Cain, op. 49 (1935)
• Suite per a gran orquestra: Une Fête en Ukraine, ballet en un acte, op. 62. (1941)
• Esther, tragèdia musical segons Jean Racine. Òpera, op. 76. (1949)
• Música per a la festa de la Patrona, segons Edgar Degas. Ballet, op. 77. (1949)