Tió de Nadal
El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó[1] (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Nabidat), Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal) i Andorra. Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció se'l col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.[2]
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.[3] El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.[4]
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix.[5][6][7] La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga, tió,/ ametlles i torró".
Contingut
Tradició[modifica]
Pels volts del dia de la Puríssima (8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El tió es fa cagar per la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions nadalenques l'Oncle Buscall,[8] un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.
Cançons a Catalunya[modifica]
Tractant-se de cançons simples i basades en ritmes senzilles, ja que tradicionalment han estat creades i cantades per nens, hi ha moltes variacions sobre la mateixa lletra. Les més conegudes a Catalunya són les següents:
| « | Caga tió ametlles/avellanes i torró' |
» |
| « | Caga tió De mel i de mató |
» |
| « | Tió, tió Caga torró |
» |
| « | Caga tió caga torró |
» |
| « | Caga tió avellanes i torró, |
» |
| « | Tió, tió, caga torrons |
» |
| « | Caga tió tió de nadal |
» |
| « | Tronc de Nadal, caga figues caga figues, o bé Caga, soca de Nadal, |
» |
A la Catalunya del Nord, la versió més corrent fa:
| « | Caga tió caga torró |
» |
Cançons a Aragó[modifica]
A l'Aragó hi ha diferents cançons com els exemples següents:
| « | Güen Tizón, güen Barón, güena casa, güena brasa, |
» |
| « | Xoca de Nadal, caga torrons i pixa vi blanc, |
» |
A Escalona (Osca) la persona més gran de casa, o el propietari de la casa, encenia les brases i deia:
| « | Tizón de Nabidat Tú yes o tronco d'a casa |
» |
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ La Tronca de Navidad
- ↑ «Festes d'arbres». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
- ↑ Costa, Roger «Quin significat té la tradició de fer cagar el tió?». Sàpiens [Barcelona], núm. 74, desembre 2008, p. 5. ISSN: 1695-2014.
- ↑ http://www.vilaweb.cat/noticia/4223655/20141213/misteris-tio.html
- ↑ «cagatió». ésAdir.
- ↑ «cagatió». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 9 desembre 2014].
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «cagatió». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ «Tradiciones en evolución" (en castellà) La Vanguardia. 19-12-2011 [Consulta: 1 març 2014].
