El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó[1] (on es diu en aragonèstronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), Occitània (on es diu en occitàcachafuòc o soc de Nadal), Andorra i oblidada a Mallorca (coneguda com a Nadaler[2]). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment, el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.[3] Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.[4] El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.[5]
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix.[6][7][8] La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga, tió,/ ametlles i torró".
Pels volts del dia de la Puríssima (8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El tió generalment es fa cagar el 24 de desembre al vespre o el 25 abans del dinar familiar.[9] A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no s'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars, on és qui obsequia la mainada o tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per a aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc., de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de Reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions nadalenques l'Oncle Buscall,[10] un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.
Tractant-se de cançons simples i basades en ritmes senzilles, ja que tradicionalment han estat creades i cantades per nens, hi ha moltes variacions sobre la mateixa lletra. Les més conegudes a Catalunya són les següents:
