Tique
Tique (Τύχη) fou una nimfa de la mitologia grega, filla d'Oceà i de Tetis o filla de Zeus, segons una versió posterior. Fou venerada com a deessa de la fortuna.[1]
Taula de continguts
Culte[modifica | modifica el codi]
El seu nom en grec significa «bona sort», motiu pel qual era invocada demanant prosperitat per una ciutat.[2] Amb la fusió de la cultura grega i romana fou identificada amb la deessa romana Fortuna. El culte es va estendre durant el període hel·lenístic i era representada amb una corona de forma especial que representava les muralles de la ciutat.[3]
Descuidar el culte a Tique podia portar males conseqüències. L 'historiador Polibi va escriure que quan no es podia trobar la causa a esdeveniments com ara una inundació de la ciutat o aldarulls i violència entre la ciutadania, calia atribuir-los a Tique.[4]Stylianos Spyridakis ha fet notar que el culte a Tique va sorgir dins d'un context en l'època hel·lenística en què regnava l'arbitrarietat i la violència: "En els turbulents anys dels epígons d'Alexandre, una consciència de la inestabilitat dels assumptes humans va portar al poble a creure en Tique, la dama cega de la fortuna, que governava la humanitat d'una forma inconstant i que donava explicació a les vicissituds de l'època."[5]
Se'n van construir temples a Messènia[6] Caesarea Maritima, Antioquia de l'Orontes, Alexandria i Constantinoble. A Alexandria el temple de Tique, anomenat Tychaeon, fou descrit per Libani com a un dels més magnífics de tot el món hel·lenístic.[7]La ciutat d'Atenes també va tenir un temple de Tique, la construcció del qual va ser gràcies a una dama romana anomenada Ànnia Regil·la, qui a més en va ser la sacerdotessa.[8]A Mitilene, el rei Pittakos va fer construir al seu temple una escala, representant que la intervenció d'aquesta deessa podia fer que la fortuna de les persones pugés o baixés.[9]
Literatura[modifica | modifica el codi]
En la literatura se li atribuïren diverses genealogies, com a filla d'Hermes i Afrodita, o considerada com a una de les oceànides, les filles d'Oceà i de Tetis,[10] o de Zeus.[11] Se la relacionava amb Nèmesi i amb Agathos Daimon («l'esperit de la bona fortuna») amb el qui es va casar.[12] Era amiga i companya de Demèter.[13]
En el seu culte a Ítanos (Creta) va rebre el nom de Tyche Protogeneia i estava relacionada amb la llegenda de Protogeneia («la nascuda en primer lloc»), una de les filles d'Erecteu rei d'Atenes, el sacrifici de la qual va salvar la ciutat.[14]
En l'obra d'Esquil Agmemnon uns vaixells són salvats d'una tempesta gràcies a la intervenció de Tique.[15] Els impredibles girs de la fortuna fa que aparegui esmentada en llegendes amoroses, per exemple en la novel·la d'Aquil·les Tatius titulada Leucip i Clitofon o en la de Longus Dafnis i Cloe. També surt en diverses faules d'Esop: fent que un camperol trobi un tresor mentre llaurava,[16] salvant la vida d'un cansat caminant[17]o mostrant el difícil camí de la llibertat a la humanitat.[18]Alguns autors la van relacionar amb les moires.[19]
Plató proposava en la seva obra Les lleis, fer un repartiment en relació a les possessions de cadascú: donar més al qui menys té i menys als qui ja tenen molt; i perquè fos un repartiment just calia invocar a Zeus, Tique i Agata en el moment de fer-ho.[20]
El culte a Tique va experimentar un ressorgiment en els últims dies del paganisme, durant l'època en què alguns emperadors van provar de retornar als cultes pagans a finals del segle IV (Julià i Teodosi), quan ja s'havien tancat els temples. L'eficàcia d'aquesta iniciativa capriciosa va aconseguir fins i tot respectabilitat en els cercles filosòfics durant aquella generació, encara que entre els poetes, ja decantats pel cristianisme, la comparaven amb una prostituta voluble.[21]
Iconografia[modifica | modifica el codi]
Generalment està representada en forma femenina coronada, tot i que també se la va representar sense o, com a Esmirna, amb l'esfera celeste sobre el seu cap simbolitzant l'abast de la seva acció.[22] La imatge de Tique està present en moltes monedes dels tres segles anteriors a l'era cristiana, sobretot en ciutats de la costa de la mar Egea. Les llegendes mitològiques, com era tradició en la cultura grega, es poden observar en la decoració d'àmfores i altres objectes de ceràmica. Se n'ha trobat una del segle V aC on està amb Nèmesi.[23]
En l'art medieval art, se la va representar amb els mateixos símbols de la deessa romana Fortuna: una cornucòpia, un timó de vaixell o una roda simbolitzant les voltes del destí.
Astronomia[modifica | modifica el codi]
Alguns pobles identificaven la constel·lació de la Verge amb Tique, mentre que per altres aquesta constel·lació era la representació celeste de Demèter o de Dike.[24]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Parramon i Blasco, 1997, p. 210.
- ↑ Píndar Oda Olímica 12
- ↑ Smith, 1874, p. 1194.
- ↑ Polibi, 1979, p. 29.
- ↑ Spyridakis, 1969, p. 42.
- ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" 4.30
- ↑ Spyridakis, 1969, p. 45.
- ↑ Filòstrat "Vida dels sofistes", p.550
- ↑ Claudi Elià "Varia Historia"2.29
- ↑ Hesíode "Teogonia" 346
- ↑ Píndar "Odes Nemees" 12.1
- ↑ Harrison, 1908, p. 355, 543.
- ↑ Homer Himne 2
- ↑ Spyridakis, 1969, p. 42-48.
- ↑ Esquil Agamemnon 661
- ↑ Faula 84
- ↑ Faula 261
- ↑ Faula 535
- ↑ Pausànias VII. 26. § 3 ; Píndar fragment 75
- ↑ Plató "Lleis", 757
- ↑ Bowra, 1960, p. 118-128.
- ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" 4-6
- ↑ Documentada en la col·lecció Vegeu imatge
- ↑ Dorling Kindersley, "Eyewitness Encyclopedia of Space", editorial: DK Publishing, 1996
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Bowra, C. M. «"Palladas on Tyche"». The Classical Quarterly New Series, nº10(1), 1960.:118-128).
- Harrison, Jane Ellen. "Prolegomena to the Study of Greek Religion", 1908.
- Parramon i Blasco, Jordi. "Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur. Diccionaris, nº 209, 1997. ISBN 84-297-4146-1.
- Polibi. "The Rise Of The Roman Empire". Penguin, 1979.
- Smith, William. "Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology", volum 1, 1874.
- Spyridakis, Stylianos. «"The Itanian cult of Tyche Protogeneia"». Historia, nº 18 (1), 1969.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tique  |
|
|||||||||||||||||||||
