Tira reactiva d'orina

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Tires reactives d'orina Multistix (Siemens Medical Solutions Diagnostics) mostrant l'envàs amb l'escala cromàtica proveïda pel fabricant.

Una Tira reactiva d'orina és un instrument de diagnòstic bàsic que té per finalitat detectar, durant un examen rutinari d'orina, alguns dels canvis patològics que poden aparèixer en l'orina d'un pacient.

Les tires reactives utilitzades en l'actualitat proporcionen un mitjà ràpid i simple per dur a terme l'anàlisi química de l'orina, quelcom molt important des del punt de vista mèdic. Aquesta anàlisi abasta pH, presència de proteïna, glucosa, cetones, hemoglobina, bilirubina, urobilinogen, nitrit, leucòcits i densitat.

Característiques[modifica]

Tira reactiva
Leucòcits   
Nitrits   
Urobilinogen   
Proteïnes   
pH   
Hemoglobina   
Densitat   
Cetones   
Bilirubina   
Glucosa   
  
  
  
  

Consisteixen en una cinta de material plàstic o paper, d'aproximadament 5 mil·límetres d'ample, les cintes de material plàstic consten d'uns coixinets impregnats de substàncies químiques que reaccionen amb els compostos presents en l'orina produint un color característic. En les cintes de papels reactius es troben absorbits directament sobre aquesta. Les cintes de paper sovint són específiques per a una única reacció (per exemple mesurament de pH), mentre que les cintes amb coixinets permeten realitzar diverses determinacions simultàniament.[1]

Existeixen tires reactives amb diferents objectius, hi ha tires qualitatives que solament determinen si la mostra és positiva o negativa, i hi ha semicuantitativas que a més de brindar una reacció positiva o negativa aproximen un resultat quantitatiu; en aquestes últimes les reaccions de color són aproximadament proporcionals a la concentració de substància present en la mostra.[2] La lectura dels resultats es realitza comparant els colors obtinguts amb una escala de colors proveïda pel fabricant, no necessitant aparells addicionals.[3]

Aquest tipus d'anàlisi és molt comuna en el control i seguiment dels pacients diabètics.[4] La prova es pot llegir a partir dels pocs minuts, fins a 30 minuts després de la immersió de la tira en l'orina (depenent de la marca del producte que s'estigui utilitzant).

Es poden informar valors semiquantitatius, expressats usualment com a traces, 1+, 2+, 3+ i 4+. A les àrees de prova també es disposa d'una estimació en mil·ligrams per decilitre. Els lectors automatitzats de tires reactives també proporcionen unitats del Sistema Internacional

S'utilitzen en l'etapa fisicoquímica d'un uroanàlisi per determinar glucosa, bilirubina, acetona, densitat, sang, pH, proteïna, Urobilinogen, nitrit i leucòcits, o per reafirmar la sospita d'infeccions per diferents agents patògens.[5]

Tècnica[modifica]

La metodologia de la prova consisteix a submergir per complet la tira reactiva durant un curt període, en una mostra ben barrejada d'orina; a continuació s'extreu del recipient recolzant la vora de la tira sobre la boca del recipient per eliminar l'excés d'orina. Es deixa reposar la tira durant el temps necessari perquè es duguin a terme les reaccions, i finalment es comparen els colors que apareixen amb l'escala cromàtica proveïda pel fabricant. Una tècnica incorrecta pot produir falsos resultats, per exemple, els leucòcits i hematites precipiten en el fons del recipient i és possible no detectar-los si la mostra no es barreja; i de la mateixa forma, un excés d'orina en la tira després de ser extreta, pot produir sobreeiximent dels coixinets, causant que els reactius de coixinets adjacents es barregin distorsionant els colors. Per assegurar que això no ocorri es recomana assecar la vora de la tira sobre paper absorbent.

Reaccions en les tires d'orina[modifica]

Comparació entre dues tires reactives, una patològica (a l'esquerra, d'un pacient amb diabetis mellitus), i una tira sense reacció. D'a dalt cap avall, la lectura en la tira patològica va ser: Leucòcits (-), nitrits (-), urobilinogen (-), proteïnes (+), pH (5), hemoglobina (+), densitat (1.025), cetones (++++), bilirubina (+), glucosa (+++).

pH[modifica]

Juntament amb els pulmons, els ronyons són els principals reguladors de l'equilibri àcid-base de l'organisme. Ho fan per mitjà de l'excreció controlada d'hidrògens àcids en forma d'ió amoni, fosfat monohidrogenat, àcids orgànics febles; i per mitjà de la reabsorció d'hidrogencarbonat a partir del filtrat glomerular en els túbuls contornejats. El pH d'una mostra a l'atzar d'orina pot variar entre 4,5 i 8, sent en general més àcida la primera orina del matí i més alcalina després dels menjars.[6] En ser tan àmplia la variació no s'assignen valors de referència normals al pH urinari, i el resultat ha de considerar-se en el context dels restants paràmetres quantificats.[6] La determinació de pH urinari té dues finalitats principals, una diagnòstica i l'altra terapèutica, d'una banda brinda informació sobre l'estat àcid-base del pacient i permet reconèixer les substàncies en forma de cristalls presents en l'orina. D'altra banda, sota determinades patologies és convenient mantenir l'orina d'un pacient dins d'un marge estret de pH, ja sigui per afavorir l'eliminació d'agents quimioteràpics, evitar la precipitació de sals que afavoreixen la formació de càlculs, o per facilitar el control d'una infecció urinària.

El control del pH urinari es realitza principalment regulant la dieta, encara que també es pot fer ús de medicacions. Les dietes riques en proteïnes animals tendeixen a produir orines àcides, mentre que les dietes compostes principalment per vegetals tendeixen a produir orines alcalines.[6]

Les marques comercials mesuren el pH en augments de 0,5 a 1 unitat entre els pH 5 i 9. Per diferenciar el pH en aquest ampli rang es fa servir sovint un sistema d'indicador doble de vermell de metil i blau de bromotimol.[7] El vermell de metil produeix un canvi de color del vermell al groc en el rang de pH de 4 a 6, i el blau de bromotimol vira del groc al blau en el rang de 6 a 9. En el rang de 5 a 9 mesurat per les tires s'observen colors que progressen de l'ataronjat a pH 5, passant pel groc i verd, fins al blau fosc a pH 9.[8]

Proteïnes[modifica]

L'orina normal té molt escassa quantitat de proteïnes, en general s'excreta menys de 10 mg/dl o 100 mg en 24 hr, aquestes proteïnes són sobretot de baix pes molecular, filtrades a través del glomèrul, i proteïnes produïdes en el tracte genitourinari. Donat el seu baix pes molecular l'albúmina és la principal proteïna sèrica oposada en orina. Encara que l'albúmina és la principal proteïna sèrica, normalment es troba en poca quantitat en orina perquè la major part no filtra per glomèrul, i una gran part del que filtra es reabsorbeix en els túbuls. Altres proteïnes inclouen petites quantitats de microglobulines del sèrum i tubulars, la proteïna de Tamm-Horsfall produïda pels túbuls, i les proteïnes de la secreció prostàtica, seminal i vaginal. La presència de proteïnes en orina requereix altres proves per determinar si és a causa d'un quadre normal o patològic.[9] La proteïnúria pot ser el primer símptoma de nefropatía renovascular, glomerular o túbulointersticial o pot representar l'excés de proteïnes anormals en malalties com el mieloma múltiple.[10]

La prova de proteïnes en orina de les tires reactives es basa en el principi d'error proteic dels indicadors per produir una reacció colorimètrica visible.[9] Aquest principi es basa en el fet que alguns indicadors de pH canvien de color davant la presència de proteïnes encara quan el pH del mitjà roman constant. Això es deu al fet que les proteïnes (i especialment l'albúmina) adquireixen ions hidrogen a costa de l'indicador, a causa que els grups amino de les proteïnes són aceptores especialment eficients d'ions H+. D'acord amb el fabricant, l'àrea de proteïnes de la tira conté blava de tetrabromofenol o 3',3,5',5-tetraclorofenol-3,4,5,5-tetrabromosulfonftaleína, més una substància amortiguadora àcida, per mantenir el pH a un nivell constant.[7] A pH 3 i en absència de proteïnes tots dos indicadors apareixen de color groc, en augmentar la concentració de proteïna el color progressa per diverses tonalitats de verd, fins a arribar finalment a blau fosc.[8]

Indicador-H+(Groc) + Proteïna → Indicador (Verd-blau) + Proteïna-H+

Els principals problemes amb les tires de proteïnes són en primer lloc, les orines molt alcalines que anul·len el sistema amortidor àcid i produeixen un color no relacionat amb la presència de proteïnes. Un altre error similar és el que s'obté en deixar massa temps submergida la tira en la mostra d'orina.[9] Un inconvenient a tenir en compte és que les tires d'orina detecten principalment albúmina, per la qual cosa de fet pot haver-hi un cert grau de proteïnúria (p. ex. proteïnúria de Bence Jones) sense que les tires registrin un gran augment.[10]

Glucosa[modifica]

En circumstàncies normals, gairebé tota la glucosa filtrada per glomérulo és reabsorbida en l'àmbit del túbul contornejat proximal. Si la concentració de glucosa en sang augmenta, com succeeix en la diabetis mellitus, se supera la capacitat de reabsorción tubular (efecte conegut com a llindar de reabsorción renal), i apareix en orina. Per a la glucosa aquest llindar és d'entre 160-180 mg/dl. Les concentracions de glucosa varien en un mateix individu i una persona sana pot presentar glucosuria transitòria després d'un menjar abundant en sucres, per la qual cosa els resultats més indicatius s'obtenen de mostres d'orina obtingudes després d'almenys dues hores de l'últim menjar.

Les tires d'orina basen la detecció de glucosa en la reacció enzimàtica de la glucosa oxidasa. Aquest enzim catalitza l'oxidació de la glucosa per l'oxigen ambiental per formar D-glucono-δ-lactona i peròxid d'hidrogen. En una segona reacció acoblada, intervinguda per un enzim peroxidasa catalitza la reacció entre el peròxid i un cromógeno (una substància que adquireix color després d'una reacció química), per formar un compost acolorit que indica la concentració de glucosa.[8]

  • 1)Catalitzada per Glucosa Oxidasa
    Glucosa + O2 → D-glucono-δ-lactona + H2O2
  • 2)Catalitzada per peroxidassa
    H2O2 + Cromógeno → Cromógeno oxidat (acolorit) + H2O

Com tots els mètodes enzimàtics, la reacció és específica per a glucosa, però poden presentar-se alguns falsos positius a causa de la presència de restes d'agents oxidants forts o peròxid dels desinfectants en l'instrumental del laboratori.[8]

Cetones[modifica]

El terme cetones o cossos cetònics representa en realitat a tres productes intermedis en el metabolisme dels àcids grassos, l'acetona, l'àcid acetoacètic i l'àcid betahidroxibutíric. En general en l'orina no apareixen quantitats quantificables de cetones doncs totes aquestes substàncies es metabolitzen completament per produir energia, diòxid de carboni i aigua. No obstant això quan el metabolisme dels hidrats de carboni es troba alterat, es produeixen desequilibris metabòlics que condueixen a l'aparició de cetones com a producte del metabolisme de les reserves grasses de l'organisme.

L'augment en el metabolisme dels greixos es pot produir per inanició o malabsorció, incapacitat de metabolitzar hidrats de carboni (com succeeix per exemple en la diabetis), o perdudes degudes a vòmits freqüents.

El control de cetones urinàries és d'especial utilitat en el maneig i monitoratge de la Diabetis mellitus tipus 1. La cetonúria indica deficiència d'insulina el que indica la necessitat de regular la dosi. L'augment de concentració de cetones en sang produeix un desequilibri electrolític, deshidratació i si no es corregeix, acidosis i finalment coma diabètic.

Els tres compostos cetònics apareixen en diferent proporció en l'orina, encara que aquestes proporcions són relativament constants en diferents mostres. tant l'acetona com l'àcid betahidroxibutíric es produeixen a partir de l'àcid acetoacétic. Les proporcions són 78% d'àcid betahidroxibutíric, 20% d'àcid acetoacétic i 2% d'acetona.

Les proves de tira reactiva es basen en la reacció del nitroprussiat (nitroferricianur). En aquesta reacció l'àcid acetoacètic al mig alcalí reacciona amb el nitroprussiat de sodi per produir un complex de color magenta:[8][11]

  • Na2[Fe(CN) 5NO] + CH3COCH2COOH + 2Na (OH) → Na4[Fe(CN)5-N=CHCOCH2COOH] (magenta) + H2O
  • Nitroprussiat + Àcid acetoacètic + Mitjà bàsic → Complex rosa-magenta + Aigua

La prova no mesura àcid hidroxibutírico, i és solament feblement sensible a acetona quan s'addiciona glicina a la reacció, no obstant això com aquests compostos provenen de l'àcid acetoacétic, pot pressuposar-se la seva existència i no és necessària una demostració selectiva. Les medicacions que contenen grups sulfhidirlo, tals com el mercaptoetan sulfonat sòdic (MESNA) i captoprilo i la levodopa poden donar coloracions atípiques. En mostres conservades inadequadament pot ocórrer una disminució falsa dels valors a causa de volatilització i degradació bacteriana.

Hemoglobina i mioglobina[modifica]

Aspecte al microscopi d'una hematúria macroscòpica, s'aprecia clarament la forma de disc bicòncau dels glòbuls vermells, encara que no sempre és possible trobar-los en bon estat de conservació.

La presència de sang en l'orina és, de tots els paràmetres usualment testejats, el que més es relaciona amb un dany traumàtic en els ronyons o en la via genitourinària. Les causes més freqüents d'hematúria són: nefrolitiasi, malaltia glomerular, tumors, pielonefritis, exposició a nefrotòxics, i tractament anticoagulant. L'hematúria sense importància patològica s'observa després de l'exercici extenuant i durant la menstruació. La quantitat d'eritròcits en orina normal no ha de superar els 3 per camp de gran augment.[12]

També pot aparèixer hemoglobinuria, no detectable al microscopi com a conseqüència de la lísis dels hematíes en la via urinària (especialment en orines alcalines i diluïdes), o pot ser secundària a una hemólisis intravascular. En condicions normals la formació de complexos d'haptoglobina - hemoglobina impedeixen la filtració glomerular, però si la hemólisis és extensa se supera la capacitat de captació de l'haptoglobina, i l'hemoglobina pot aparèixer en l'orina. Poden causar hemoglobinuria les anèmies hemolíticas, les reaccions transfusionales, les cremades extenses, les picades de l'aranya marró dels racons (Loxosceles), les infeccions i l'activitat física extenuante.

La tira reactiva per a sang es basa en l'activitat pseudoperoxidasa de l'hemoglobina per catalitzar una reacció entre peròxid d'hidrogen i el cromogen tetrametilbencidina per produir un producte oxidat de color blau fosc.[8][12] Depenent de la quantitat d'hemoglobina, el color pot variar de verd a blau fosc.[12]

  • Catalitzada per hemoglobina com peroxidasa
    H2O2 + Cromógeno → Cromógeno oxidat (acolorit) + H2O

La reacció no és exclusiva de l'hemoglobina sanguínia i altres globines amb grup hemo tals com la mioglobina poden catalitzar la mateixa reacció.[12]

La mioglobina, no solament reacciona de manera positiva en la prova de tira reactiva per a sang, sinó que també pot produir orina límpida de color vermell a marró. La presència de mioglobina en lloc d'hemoglobina ha de sospitar-se en patologies associades amb destrucció muscular (rabdomiòlisi), tals com a traumatismes, síndrome d'aixafament, coma perllongat, convulsions, atròfia muscular progressiva, alcoholisme, abús d'heroïna i activitat física extensa.

La fracció hemo d'aquestes proteïnes és tòxica per als túbuls renals, i les concentracions elevades poden provocar insuficiència renal aguda.

Per distingir entre hemoglobinúria i mioglobinúria es pot utilitzar una prova de precipitació amb sulfat d'amoni. Aquesta consisteix a afegir 2,8 gr de sulfat d'amoni a 5 ml d'orina centrifugada, es barreja bé i després de 5 minuts es filtra o se centrifuga novament. L'hemoglobina precipita amb el sulfat d'amoni, mentre que la mioglobina no. En analitzar el sobrenedant amb una tira per a sang donarà positiu en cas de tractar-se de mioglobina, però negatiu si és hemoglobina.

La prova pot donar falsos positius deguts a la presència d'oxidants forts o peròxid en el material de laboratori utilitzat per a l'anàlisi.[12]

Bilirubina[modifica]

La bilirubina és un compost molt pigmentat producte de la degradació de l'hemoglobina. L'hemoglobina alliberada després que el sistema reticuloendotelial en fetge i melsa retira de circulació als eritròcits envellits és degradada en els seus components ferro, protoporfirina i proteïna. Les cèl·lules del sistema reticuloendotelial converteixen la protoporfirina en bilirubina no conjugada que passa a la circulació sistèmica unida a proteïna, especialment a l'albúmina. Aquesta bilirubina no pot filtrar per ronyó per estar unida a proteïna, sent conduïda al fetge, on és conjugada amb àcid glucurònic per formar bilirubina hidrosoluble o conjugada. Aquesta bilirubina conjugada no hauria d'aparèixer en orina doncs és excretada directament cap a l'intestí amb la bilis. En l'intestí, els bacteris intestinals redueixen la bilirubina a Urobilinogen, que després és oxidat i excretat amb la femta en forma d'urobilina.

La bilirubina conjugada apareix en orina quan s'altera el cicle normal de degradació a causa d'una obstrucció en els conductes biliars, o quan es lesiona la integritat funcional del fetge, permetent la fugida de bilirubina conjugada cap a la circulació (p. ex. en l'hepatitis i cirrosi hepàtica).

La detecció de bilirubina urinària proveeix un indici primerenc de hepatopatia i la seva presència o absència pot utilitzar-se per determinar les causes d'icterícia clínica.

La icterícia producte de la destrucció accelerada d'eritròcits no produeix bilirrubinúria, a causa que la bilirubina es troba en la forma no conjugada i els ronyons no poden excretar-la.

Les tires reactives utilitzen una reacció de diazotació per a la detecció de bilirubina. La bilirubina es combina amb una sal de diazoni (2,4-dicloroanilina o 2,6-diclorobenzè-diazoni-tetrafluoroborat) al mig àcid per produir un colorant azoic amb colors que varien del rosat al violeta:[8]

  • Al mig àcid
    Glucurònid de bilirubina + Surt diazo → Colorant azoic (violeta)

Les reaccions falses positives es deuen a pigments no usuals en orina (p. ex. els metabòlits de fenazopiridina de color groc-taronja, indicán i metabòlits de la medicació Lodine (etodolac) ). Els falsos negatius poden deure's a mostres mal conservades, ja que la bilirubina és fotosensible i sofreix un procés de fotooxidació a biliverdina quan és exposada a la llum, o per hidròlisi del glucurònid que produeix bilirubina lliure, ja que aquesta última és menys reactiva.[8]

Urobilinogen[modifica]

Quan la bilirubina conjugada s'excreta pel conducte biliar cap a l'intestí, els bacteris intestinals la converteixen en una mescla d'urobilinogen i estercobilinogen. Part de l'urobilinogen es reabsorbeix reabsorbeix des de l'intestí cap a la sang recircula al fetge i es torna a excretar. Una petita part d'aquest urobilinogen recirculant filtra per ronyó i apareix en orina (menys d'1 mg/dl d'orina). L'estercobilinogen no pot reabsorbir-se i roman en l'intestí.[13][14]

La deterioració de la funció hepàtica disminueix la capacitat del fetge per processar el urobilinogen recirculant.[13] L'excés que roman en sang filtra pels ronyons i apareix en orina. Quan es produeixen trastorns hemolítics, augmenta la bilirubina no conjugada circulant i produeix un augment en la excresió hepàtica de bilirubina conjugada, com a resultat es produeixen majors quantitats d'urobilinogen que redunda en un augment en la reabsorció, recirculació i excresió renal.[13][14]

Les reaccions que es produeixen en la tira reactiva varien d'acord al fabricador, però en concret dos són les més utilitzades. D'una banda alguns fabricants utilitzen la reacció d'Ehrlich (1) en la qual el urobilinógeno reacciona amb p-dimetilaminobenzaldehído (reactiu d'Ehrlich) per produir colors que varien del rosa clar al rosa fosc. Altres fabricants utilitzen una reacció d'acoblament diazo (2) que utilitza 4-mtoxibenceno-diazonio-tetrafluoroborato per produir colors que varien del blanc al rosa. Aquesta última reacció és més específica.[15]

  • (1) Reacció en Multistix (en medi àcid)
    Urobilinogen + p-dimetilaminobenzaldehid → Colorant vermell
  • (2) Reacció en Chemstrip (en medi àcid)
    Urobilinogen + 4-mtoxibenzè-diazoni-tetrafluoroborat → Colorant azoic vermell

La reacció d'Ehrlich en Multistix està subjecta a diverses interferències: porfobilinogen, indicán, àcid p-aminosalicílic, sulfonamida, metildopa, procaïna i clorpromacina. La sensibilitat de la reacció augmenta amb la temperatura, debíendose realitzar a temperatura ambienti. Resultats falsos negatius poden aparèixer amb mostres mal conservades, perquè l'urobilinògen el urobilinógeno sofreix fotooxidación a urobilina que no reacciona. El formol utilitzat com a conservant produeix falsos negatius amb ambdues reaccions.[14]

Nitrits[modifica]

La prova de nitrits proveeix un mètode ràpid de garbellat per determinar possibles infeccions asimptomàtiques causades per bacteris reductors del nitrat. Algunes de les espècies de bacteris gram negatives que més comunament causen infeccions urinàries (Escherichia coli, Enterobacter, Klebsiella, Citrobacter i Proteus) posseeixen enzims que redueixen el nitrat present en l'orina a nitrit.[16] La prova té com a finalitat realitzar un garbellat ràpid per detectar ràpidament possibles infeccions per bacteris del complex entèric, però no substitueix al urocultiu ni a l'examen microscòpic com a proves diagnòstiques ni de monitoreo, ja que molts altres microorganismes que no redueixen el nitrat (bacteris gram positives i llevats) també poden causar infeccions urinàries.[17][18]

Les tires reactives detecten nitrit per mitjà de la reacció de Greiss en la qual el nitrit reacciona al mig àcid amb una amina aromàtica (àcid per-arsanílic o sulfanilamida) per formar una sal de diazonio que a continuació es fa reaccionar amb una tetrahidrobenzoquinolina per produir un colorant azoic de color rosa.[8][18]

  • 1) Al mig àcid
    Àcid per-arsanílic o sulfanilamida + NO2 → Sal de diazoni
  • 2) Al mig àcid
    Sal de diazoni + tetrahidrobenzoquinolina → Colorant azoic rosa

La prova de nitrits no és especialment fiable, i les proves negatives en presència de símptomes clínics no són rares, per la qual cosa no ha de prendre's com un resultat concloent. Els microorganismes no reductors de nitrat no donen reacció positiva, els bacteris reductors han de romandre en contacte amb el nitrat el temps suficient per produir quantitats detectables (primera orina del matí o almenys 4 hores de retenció urinària), grans quantitats de bacteris poden produir la reducció total del nitrit fins a formar nitrogen, la qual cosa causa una reacció negativa, l'administració d'antibiòtics inhibeix el metabolisme bacterià causant reaccions negatives encara amb bacteriuria, i algunes substàncies tals com l'àcid ascòrbic competeixen amb la reacció de Greiss podent produir resultats falsament disminuïts.[8][18]

Leucòcits[modifica]

Una mostra de sediment urinari d'un pacient amb infecció urinària, s'observen leucòcits (petits rodons i granulados), hematíes (rodons petits i amb aspecte bicòncau) i cèl·lules epitelials (grans i polièdriques). La prova de esterasa leucocitaria és indicativa i no reemplaça al exámen microscòpic d'orina.[17]

Normalment poden aparèixer leucòcits en orina, es considera normal entre 0 i 3 (de vegades 5) leucòcits per camp de gran augment (40X), les dones tendeixen a presentar valors lleugerament superiors a causa de la contaminació vaginal. Valors augmentats de leucòcits urinaris són indicatius d'infeccions urinàries. La prova de tira per a leucòcits detecta esterasa leucocitària, present en els grànuls azurófilos de monòcits i granulòcits (neutròfils, eosinòfils i basòfils) Els bacteris, els limfòcits i les cèl·lules epitelials del tracte genitourinario no contenen esterasas.[19] Els neutròfils són els leucòcits que amb major freqüència s'associen a infeccions urinàries. Una prova d'esterasa leucocitaria positiva sol acompanyar-se amb la presència de bacteris i una prova de nitrit positiva (encara que no és una constant). Les infeccions causades per Trichomonas, Chlamydia i llevats produeixen leucocitúria sense bacteriuria. La inflamació dels teixits renals (nefritis intersticial) pot produir leucocitúria, i especialment les nefritis intersticials tòxiques amb predomini d'eosinòfils.[19]

La prova d'esterasa leucocitària és solament indicativa, i no ha d'utilitzar-se per sustentar un diagnòstic, ja que no reemplaça a la examinación microscòpica ni al urocultivo.[17]

La reacció de la tira reactiva se sustenta en l'acció de l'esterasa leucocitària per catalitzar la hidròlisi d'un èster d'àcid indolcarboxílic. L'indoxil alliberat es combina amb una sal de diazoni per produir un colorant azoic de color violeta.[19]

  • 1) Catalitzat per esterasa leucocitaria
    Èster d'àcid indolcarboxílico → Indoxilo + Àcid
  • 2) Al mig àcid
    Indoxilo + Sal de diazonio → Colorant azoic violeta

La reacció de l'esterasa és la que més temps requereix (al voltant de 5 minuts). La presència d'agents oxidants forts o formol causa falsos positius. Resultats falsos negatius s'associen a concentració elevada de proteïnes (major a 500 mg/dl), glucosa (major a 3 g/dl), àcid oxàlic i àcid ascòrbic. Orines amb alta densitat poden provocar la crenació dels leucòcits que poden impedir l'alliberament de les esterasas.[20]

Densitat[modifica]

La capacitat dels ronyons per reabsorbir aigua des del filtrat glomerular és una de les funcions més importants de l'organisme. El complex procés de reabsorció sol ser una de les primeres funcions renals a veure's afectades per una patologia. La densitat de l'orina és una mesura de la densitat de les substàncies dissoltes en ella i depèn del nombre de partícules i de la massa d'aquestes. Les molècules amb molta massa contribueixen més a la densitat que les molècules petites, per la qual cosa no s'ha de confondre la utilitat de la densitat urinària amb la utilitat del mesurament de l'osmolaritat, que està més relacionada amb el nombre de partícules que amb la seva massa.[21]

La prova de tira reactiva per a densitat es basa en el canvi de la constant de dissociació (pKa) d'un polielectrolit aniònic (poli-(metil vinil èter/anhídrid maleico)) al mig bàsic que s'ionitza i allibera ions hidrogen en proporció al nombre de cations presents en la solució.[8] Com més gran és la concentració de cations en l'orina, més hidrògens s'alliberen amb el qual disminueix més el pH. El coixinet incorpora a més blau de bromotimol que mesura aquest canvi en el pH.[8][22] És convenient tenir en compte que la tira reactiva mesura solament concentració de cations, per la qual cosa pot ocórrer que una orina amb gran quantitat de soluts no iònics (com la glucosa o la urea) o amb compostos d'alt pes molecular (com el mitjà de contrast radiogràfic) brindi un resultat falsament menor al d'un mesurament per densitometria. Els colors varien de blau fosc a lectura 1.005 fins a groc a lectura 1.030.[22]

  • 1)Al mig bàsic
    Polielectrolito-H + Cationesn+ → Polielectrolito-Cations + nH+
  • 2) Al mig bàsic
    H+ + Blava de bromotimol(Blau) → Blau de bromotimol-H+(Groc)

Les concentracions elevades de proteïna produeixen un augment lleu com a conseqüència de l'error proteic de l'indicador, les mostres amb pH major a 6,5 donen lectures menors com a conseqüència del viratge de l'indicador pel qual els fabricants recomanen agregar 5 a la lectura de densitat quan el pH és major a 6,5.[22]

Analitzador d'orina[modifica]

Existeixen analitzadors d'orina electrònics per fer múltiples anàlisis amb les tires reactives, aconseguint-se determinar calci, sang, glucosa, bilirubina, Urobilinogen, cetones, leucòcits, creatinina, microalbúmina, pH, àcid ascòrbic, proteïnes,[23]

Referències[modifica]

  1. http://www.gtlab.com.ar/uroquant10.htm
  2. http://vic-mesa72010.blogspot.com/2010/02/examen-general-de-orina.html
  3. http://www.seg-social.es/ism/gsanitaria_es/ilustr_capitulo6/cap6_7_analisorina.htm
  4. http://www.fundaciondiabetes.org/diabetes/cont02.htm
  5. http://laboratorioclinico.110mb.com/cultivoorina.htm
  6. 6,0 6,1 6,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 56-57. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 13 març 2012]. 
  7. 7,0 7,1 Centro de ventas de la American Diabetes.
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 Bayer Multistix reagent strips
  9. 9,0 9,1 9,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 57-62. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 13 març 2012]. 
  10. 10,0 10,1 Wein, Alan J.; Kavoussi, Louis R.; Novick, Andrew C.; Partin, Alan W.; Peters, Craig A. «3». A: Capmbell-Walsh Urología (en español). 9a. Editorial Médica Panamericana, 2007, p. 100. ISBN 978-950-06-8268-8 [Consulta: 13 març 2012]. 
  11. ENSAYOS PARA EL RECONOCIMIENTO DE ALDEHÍDOS Y CETONAS
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Wein, Alan J.; Kavoussi, Louis R.; Novick, Andrew C.; Partin, Alan W.; Peters, Craig A. «3». A: Capmbell-Walsh Urología (en español). 9a. Editorial Médica Panamericana, 2007, p. 97-98. ISBN 978-950-06-8268-8 [Consulta: 13 març 2012]. 
  13. 13,0 13,1 13,2 Wein, Alan J.; Kavoussi, Louis R.; Novick, Andrew C.; Partin, Alan W.; Peters, Craig A. «3». A: Capmbell-Walsh Urología (en español). 9a. Editorial Médica Panamericana, 2007, p. 104. ISBN 978-950-06-8268-8 [Consulta: 13 març 2012]. 
  14. 14,0 14,1 14,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 70-73. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 14 març 2012]. 
  15. Graff, Laurine. «2». A: Análisis de orina - Atlas Color (en español). 1a. Ed. Médica Panamericana, 1987, p. 59. ISBN 950-06-0841-3 [Consulta: 14 març 2012]. 
  16. Graff, Laurine. «2». A: Análisis de orina - Atlas Color (en español). 1a. Ed. Médica Panamericana, 1987, p. 60. ISBN 950-06-0841-3 [Consulta: 14 març 2012]. 
  17. 17,0 17,1 17,2 Wein, Alan J.; Kavoussi, Louis R.; Novick, Andrew C.; Partin, Alan W.; Peters, Craig A. «3». A: Capmbell-Walsh Urología (en español). 9a. Editorial Médica Panamericana, 2007, p. 104. ISBN 978-950-06-8268-8 [Consulta: 14 març 2012]. 
  18. 18,0 18,1 18,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 73-75. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 14 març 2012]. 
  19. 19,0 19,1 19,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 74-75. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 14 març 2012]. 
  20. Scheer, KA «Urine leukocyte esterase and nitrite tests as an aid to predict urine culture results.». Falta indicar la publicació, 15, 3, 1984, pàg. 186-187.
  21. Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «4». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 46-47. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 14 març 2012]. 
  22. 22,0 22,1 22,2 Strasinger, Susan K.; Di Lorenzo Schaub, Marjorie. «5». A: Análisis de orina y de los líquidos corporales (en español). 5a. Editorial panamericana, 2008, p. 75-76. ISBN 978-950-06-1938-7 [Consulta: 14 març 2012]. 
  23. http://aldalab.com/producto-URIT-260.html