Tita Merello

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTita Merello
Tita Merello.jpg
Biografia
Naixement (es) Laura Ana Merello
11 octubre 1904
Buenos Aires
Mort 24 desembre 2002 (98 anys)
Buenos Aires
Causa de mort Càncer de mama
Lloc d'enterrament Cementiri de la Chacarita
Altres noms Tita Merello
Activitat
Ocupació Cantant, actriu de televisió, actriu de cinema i actriu de teatre
Instrument Veu
Família
Parella Luis Sandrini (1942–1948)

IMDB: nm0580658 Musicbrainz: dc3477fe-ea0c-48a5-b8aa-545104120778
Modifica les dades a Wikidata

Laura Ana Merello, més coneguda com a Tita Merello (Buenos Aires, 11 d'octubre de 1904[1] – Ib., 24 de desembre de 2002), va ser una actriu i cantant argentina de tango i milonga.

Nascuda en un convent de Sant Telmo, va iniciar la seva carrera artística en el teatre com a cantant.[2] Va ser una de les primeres cantants de tango sorgides en la dècada de 1920 que van crear la modalitat vocal femenina en el rubro.[3] Va adquirir popularitat principalment per les seves interpretacions de «Se dice de mí» i «La milonga y yo».[4]

El seu debut en cinema va ser en el primer film sonor argentí, Tango!, al costat de Libertad Lamarque. Després de realitzar una sèrie de pel·lícules al llarg de la dècada de 1930, es va consagrar com a actriu dramàtica en La fuga (1937), dirigida per Luis Saslavsky. En parella amb Luis Sandrini, va abandonar parcialment la seva carrera per recolzar a la de l'actor i a mitjan anys 1940 tots dos es van establir a Mèxic, on Merello va filmar Cinco rostros de mujer, per la qual va obtenir el premi Ariel a la Millor Actriu de Repartiment.[5] En tornar, va protagonitzar Don Juan Tenorio (1949) i Filomena Marturano (1950), que posteriorment va ser representada en teatre. L'apogeu de la seva carrera va ocórrer en els anys 1950, quan va encapçalar films com Los isleros (1951), Guacho (1954) i Mercado de abasto (1955). A més, va tenir rols destacats en Arrabalera (1950), Para vestir santos i El amor nunca muere (ambdues de 1955).[6]

Després de la caiguda del peronisme, va haver d'exiliar-se a Mèxic davant la falta de treball i, a partir dels anys de 1960, de retorn a Argentina, la majoria dels seus treballs van ser dirigits pel seu amic Enrique Carreras. Va ser una assídua partícip del cicle televisiu Sábados circulares i la seva actuació en La Madre María (1974), dirigida per Lucas Demare, va ser molt elogiada pels crítics i li va proporcionar una renovada popularitat. Es va retirar el 1985 encara que va continuar realitzant aparicions públiques i brindant consells en ràdio i televisió. En 1990 va ser distingida com a «Ciutadana il·lustre de la Ciutat de Buenos Aires» per ser un «mite vivent de la iconografia portenya» i en 1991 va rebre el premi Podestá a la Trajectòria.[7][8] Va morir als 98 anys en la Nit de Nadal de 2002, en la Fundació Favaloro.[9][10]

Referències[modifica]

  1. «Laura Ana Merello, "Brazil, Rio de Janeiro, Immigration Cards, 1900-1965"» Family Search.
  2. Borrazas, Rubén. «Tita Merello: bien milonga y bien porteña» (en español). Uruguay: diario La República. [Consulta: 11 novembre 2010].
  3. «Fascículo Ídolos del espectáculo argentino: Merello». Falta indicar la publicació.
  4. «Un mito de barrio, hecho bien de abajo» (en español). Argentina: diario Página/12, 26-12-2002. [Consulta: 11 novembre 2010].
  5. «Una historia entre filmes y tangos» (en español). Argentina: diario Los Andes, 26-12-2002. [Consulta: 11 novembre 2010].
  6. Blanco Pazos, pp. 164-165.
  7. Aizpeolea, Horacio. «Ciudadanos ilustres: entre 194 distinguidos, sólo hay 35 mujeres». Argentina: diario Clarín, 29-08-2005. [Consulta: 4 març 2011].
  8. Göttling, pp. 8-13.
  9. Romano, p. 81.
  10. Romano, pp. 145-149.