Tomàs Martí

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaTomàs Martí
Modifica les dades a Wikidata

Tomàs Martí (1705-1738) Tomàs Martí, nascut a l’entorn de 1660, regí la capella de Sant Esteve des de 1705, aproximadament, fins a la seva jubilació el 16 de gener de 1731.

F. Civil el relacionà amb el religiós carmelità Francesc Martí, el qual, juntament amb Joan Verdalet, formà part del tribunal de les oposions al magisteri de la catedral de Girona, el març de 1682. Igualment, vinculà ambdós Martí amb la nissaga d’organistes iniciada per Joan Martí a la catedral de Girona a principis del segle XVII.[1]

Amb l’arribada de T. Martí, el càrrec de mestre de Capella va establir-se com a Benefici. T. Martí va ser un dels mestres de capella que va exercir el magisteri durant més de 25 anys, per la qual cosa és de suposar que compondria una nombrosa quantitat d’obres, tot i així, però, no se n’ha conservat cap en el fons musical de la parroquial. Durant l’època del seu magisteri, es van redactar unes ordinacions per tal de regular la pietat i el bon capteniment dels beneficiats durant el rés de les hores canòniques en el cor. El document data de 1717 i en el seu redactat conté diverses referències a les responsabilitats de l’entonador, o “succentor”, al qual revesteix d’un perfil d’autoritat dins del cor. Aquesta tasca que habitualment havia d’assumir el mestre de capella, topava sovint amb les inèrcies dels residents del cor, els quals acostumaven a considerar el mestre de capella com un element extern al si de la comunitat. El document en qüestió ofereix un retrat realista del que podia succeir en el cor durant el res i el cant dels oficis i les hores canòniques:

“[…] manam i ordenam que lo prebere que exercirà lo offici de sustentor en lo chor, antes de començar lo reso tinga trets y registrats los llibres de chor […] manam estatuhim i ordenam que los residents estigan ab tota decència en lo chor, no posant un genoll sobre altre, llegint cartes, ni altras papers, ni vagant de una part de cor a altre, ans bé dega estar y estiga quiscun en sa cadira, menos en las ocasions haurà de cantar al faristol i així mateix que no se aboquen a las baranas dels chor, perquè així donaran major exemple al Poble y si en açó faltan dega dit Sustentor, o Entonador ab modèstia y fraternitat advertirlos.

Item manam, estatuhim i ordenam que las horas canonicas se resen sens precipitació, de forma que una part de chor no comence lo vers, que no sie ja acabat lo antecedent per la altra part del chor, per no complirse altrament obligació de lo reso, encarregant lo compliment desta obligacio la conciència del dit Sustentor.

Item manam, estatuhim y ordenam que ningun dels residents puga entrar en lo chor, ni eixir de ell després que serà dit lo Glòria Patri del primer Psalm, així de matinas com de las demés horas canònicas; y en los oficis, després que seran dits los Khriries, y en cas que algun dels dits residents tingués necessitat de eixir els chor en alguna de ditas ocasions dega demanar y demane la venia al Sustentor y als bordoners […]”[2]

La documentació de la comunitat de preveres conté diverses resolucions que posen de manifest l’existència de serioses discrepàncies entre T. Martí i diversos membres de la comunitat, a l’hora que deixen entreveure el tarannà impetuós que, segons sembla, era característic del seu mestre de capella. En la reunió de la comunitat del 6 de setembre de 1720, hom posava en evidència que s’havia produït un intercanvi d’injúries entre el mestre i alguns membres de la comunitat, segons sembla a ran d’algun incompliment de les seves obligacions. El temor a les seves imprevisibles reaccions va menar la comunitat a prendre la resolució d’acomiadar-lo del seu càrrec, donant-li de marge per marxar tot el mes de setembre, i a clavar cartells de reclam als interessats a regir el magisteri, a la mateixa vila i a la catedral de Vic. Era, sens dubte, un afer que venia de lluny, i pel que sembla, el mestre ja havia rebut diverses amonestacions al respecte:

“[…] diferents individuos del / comu de pnt. se senten injuriats del Mestre de Capella ÿ exami-/nadas ditas injurias ÿ renovant-se dit acte de comunitat, que ha-/vent-se en moltas ocasions avisat lo dit Mestre que cumplis en las obli- /gacions que tenia per raho de la admissio y carrech, y que se repor-/tas en sas promptituds despedint-lo nunc pro tunc sino se corretgia / de ditas monicions y no se exprimenta fruit algu y tement prudent-/ment de sa natural promptitud algun exces contra algun benefi-/ciat, fou resolt ab pluraliata de vius fos despedit dit mestre donant-li / par sa conveniencia tot lo mes de setembre del present any; y fou per dos / dels protectors a dit Mestre intimat dit dia 6 de setembre y per dit effecte / lo mateix dia se plantaren cartells en diferents parts de la present vila y / lo dia immediadament seguent se remete altre cartell a la Seu / de Vich.”[3]

Els protectors de la comunitat van escriure al vicari general de la diòcesi, Gabriel Mallol, per posar-lo al corrent de l’afer i de la decisió que havien pres d’acomiadar el mestre T. Martí. L’endemà mateix, 7 de setembre de 1720, el vicari redactava una resposta urgent en la qual expressava, en primer terme, la seva comprensió per la indignació del protectors, sense negar que si el mestre els havia faltat el respecte “no sie digne de càstich”. Tanmateix, el vicari considerava que la resolució que havien pres era molt extrema, pròpia només de faltes i delictes molt greus, “mayorment tenint / lo merit de vint ÿ tants anys de serveÿ ab bastant satisfacció”, tot i les opinions diverses al respecte. En la seva missiva insistia en què “no executa nostra Iglesia semblants / rigors ab los cantors no obstant que gasta ab ells summes / molt quantioses (a mes dels dotse beneficis), havent vist / moltas vegadas passar ab una correccio, o, leve càstich, delic-/tes de major monta que los del mestre de capella”, per la qual cosa, després de valorar amb atenció l’escrit dels protectors els aconsellà de suspendre la seva resolució:

“estimaré a eixa comunitat / suspenga la resolucio de licenciar lo mestre per tot lo 8bre / pues en aquest intermedi me avistaré ab los protectors y veu-/rem si pora tenir la materia alguna componenda en satisfac-/ció de aqueix comu.”[4]

L’endemà mateix, el 8 de setembre de 1720, el sagristà entregà al secretari aquesta resposta del vicari general Gabriel Mallol, en la qual sol·licitava a la comunitat que concedissin al mestre Martí una pròrroga de dos mesos fins a la seva arribada a Olot i que, a l’hora, miressin d’arribar a una acord sobre aquesta delicada situació:

“lo dit Sr. deya a la comunitat estimaria / que la dita comunitat suspengues la resolucio havia pres de licen-/ciar al mestre per tot lo octubre, pues en est intermedi se avistaria / dit Sr ab los protectors y veuria si poria tenir la materia alguna / componenda a satisfaccio del comu dient esperava veurer eixa / fineza al comu a que correspondria; y la comunitat nemine dis-/crepante per donar gust a dit Sr vicari general resolgue se li donaven / a dit mestre los dits dos mesos, y que en lo arrivo a esta vila del / dit Sr vicari general los protectors le conferescan ab dit Sr y que des-/pres de continuats a la deguda obediencia tant en la dependencia / de dit Mestre en la resolucio del dia 6 expressada”.

L’afer, però, també havia arribat a coneixença del bisbe de Girona, Joan Taverner, el qual, amb data de 10 de setembre, van enviar una lletra a la comunitat, en la que es limitava a recomenar per a la suposada nova elecció el llicenciat Manuel Pradell, sense fer cap esment del conflicte amb T. Martí, ni mostrar cap interès per la seva resolució. El revers del document dóna fe de la seva interessada intervenció: “Carta del Sr Bisbe de / 10 7bre 1720 demanant la / Eleccio de Mestre de Capella en / cap de Manuel Pradell y / no pogue quedar servit per / quant no se remogue lo posse-/ssor”.[5] La carta del bisbe fou llegida durant la reunió del dia següent, 11 de setembre. El bisbe Taverner

“demanave ab tot / affecte estimaria molt a la comunitat que la eleccio de mestre de / capella recaygues en cap del licenciado Emanuel Pradell dient era / subjecte que a mes de tenir las bonas qualitats son necessarias per / est exercici, te tota la habilitat que es menester per que la Iglesia / servida ab tota la dignitat que es just”.[6]

Malgrat la recomanació del bisbe Taverner, la mediació del vicari general de la diòcesi va aturar l’acomiadament fulminant del mestre de capella. Tot i “vist lo empenyo antecedent del sr vicari general Mallol” de mantenir l’acord anterior, la comunitat va resoldre “que anas sindich / y posas en eleccio de dits srs a qui de ells se tenia de referir la / comunitat sobre la dependencia de dit Mestre”,61 és a dir si calia atenir-se al vicari general o al bisbe. Tot i que desconeixem els termes de la negociació entre els síndics de la comunitat i la cúria gironina, finalment, el 16 de setembre, aquells van fer relació “de llur respective legacia tant del Sr Bisbe / llet, com del sr vicari gl. Mallol”, i la comunitat després d’haver “oida la relacio de dits enviats fou / resolt nemine discrepante se estigués a la resolucio del dia 11.” El cas és que Tomàs Martí seguí al capdavant de la capella de música una dècada més, fins a principis de 1731. Poc abans, vers 1728, va sol·licitar de la comunitat la perpetuació en el càrrec atenent als 23 anys que portava regint el magisteri olotí, i, a la vegada, esperava poder-se acollir al dret de suplència de determinades obligacions, probablement a causa del deteriorament de la seva salut:

“Reverent Señor. / Mosen Thomas Martí representa â VRª / que en atencio de aver servit de Mestre / de Capella a la Iglesia y Reverent Comu-/nitad de Sant Esteve de la Vila de Olot / per espai de 23 ans, se digne fer-li acte / de continuació per los que li quedan de / vida ab las condicions acostumadas, y ab / las circumstancias de fer-lo present en los / casos expresats en lo Capitol unic De cle-/ricis non residentibus in c. conforme la con-/suetud que se observa ab los Señors Comu-/nitaris de prestar per altre las obligacions; lo que sera especial favor y regonec-/guda charitad.”

Efectivament, dos anys després, el 20 de desembre de 1730, els metges J. Marcillo i F. Masmitjans van entregar a la comunitat un certificat mèdic en el que feien paleses les dificultats del mestre Martí per a seguir exercint el seu càrrec, a causa de l’empitjorament del seu estat de salut. Martí tenia en aquells moments més de 70 anys d’edat i ja en feia més de 25 que regia el magisteri. El document mèdic, llegit davant la comunitat de preveres el 4 de gener de 1731, va ser redactat amb aquests termes:

“Certificam y fem fe nosaltres los baix firmants de com lo reverent / Thomas Martí pre. Y mestre de capella de esta vila de Olot es de / edat segons publica veu y fama de mes de setanta anys, de que ne ha / mes de vint y sinch que excerceix son offici en dit poble, ab tot credit / y satisfaccio, y de que pateix diferents atxaques, com son vertigos y flaque-/sa en lo cap, opprecions de pit y debilitat de nervis y junturas que / sols ly permetan lo caminar ab molt treball, essent nosaltres obres tes-/timonis de dits sos atxauqes per haverlo visitat de molts anys a esta / part y aplicant diferents remeys a sos mals; per lo que judicam y som / de sentir que no pot ja còmodament y sens detriment notable de sa salut / continuar dit son empleo per que no pot naturalment sa crescuda edat / afiensarli millor salut, ans be los mals habituals y augment de anys / feran mes imposible la tarea de dit exercici, y aixi o sentim y firmam / de nostra ma en dita vila vuy als 20 de desembre 1730”.

Després de diverses reunions per tractar aquest afer, el 16 de gener de 1731 la junta va comunicar a la resta de la comunitat que “atesos los motius allegavan [els dos metges] en dit atestat y los molts / anys que lo dit Rnt, Thomas Martí ha servir a dita / Rnt. Comt […], desde luego se donas providencia en buscar / subjecte cabal per exercir dit ofici de mestre” —cobrant el mateix que Martí— i que “a est dit Thomas / Marti en attencio dels molts anys que ha servit a dita / Rnt. Comt. se ly donen los mateixos lucros de missas, distri-/bucions, funerarias y demes que tenan los demes residents / esto es eximit del offici de Mestre y que per lograr las ditas / distribucions dega observar las mateixas consuetuds y estatuts / que los demes residents […]”, cosa difícil d’acomplir ateses les seves dificultats per moure’s i, per tant, per poder assistir puntualment als oficis de les hores. Per la seva banda la junta s’encarregaria de “buscar subjecte cabal / per lo servey del Chor a coneguda de dita Junta”, admetent-lo amb els pactes i clàusules adients.65 Tres anys va trigar, doncs, el mestre Martí a veure satisfetes les peticions que havia presentat a la comunitat el 1728. L’evidència dels fets ho va precipitar. Durant l’agost de 1731 la salut del mestre Martí s’agreujà. Es trobà impedit al llit, sense poder dir misses ni participar en les distribucions quotidianes de la comunitat de preveres. El 28 d’agost el resident Esteve Giralt va fer saber a la comunitat que

“lo Rnt Thomas Martí pbre. Mes-/tre de capella que fou de dita iglesia se trobava / alguns dies ha sepultat en lo llit sens poder dir missa / y que certament per sas gravissimas atxaques y / crescuda edat serian pochs los dies que podria celebrar / y que per estas causas se trobava de present en extre-/ma o gravissima necessitat y aixi que era precis / se socorregues y que seria be que lo socorro y aco-/nomich de sa casa corregues a discrecio dels infer-/mers de dita comunitat […] —per aquest motiu es va acordar concedir-li— […] lo estipendi cotidia de la Missa / admissio a la iglesia y tot lo import de destribu-/cions perque ab esta subvencio no hagues de anar / per las portas y tingues lo bastant per a trouar-se / ab decencia […]”

Tot i la gravetat de la seva salut, Tomàs Martí va finar 7 anys més tard, el 10 d’agost de 1738, amb una edat aproximada de 78 anys:

“Als 10 de Agost de mil set cents / trenta vuit en la Igla Parr de St / Esteve de la vila de Olot, Bisbat de / Gerona fou enterrat lo Rnt Thomás / Martin, Pre Mestre de Cant Jubi-/lat de dita Igla. Ha rebut los sagraments, / se ha fet la funeral mâjor com es / costum en los Beneficîats. Se han / fet honras ab la mateixa solemnitat. / 4 atxas. / (Se nota que havent tingut lo sobre / dit una malaltia de anys y haventse fet / inutil per servir son ministeri, lo ha / mantingut la Rnt Commt donantli / no sols, las distribucions y subcidi ordinari / de la infermeria, sino tambe tot lo / que es estat nessesari, així en vida com / en mort per los molts anys havia servit / de mestre.”

Referències[modifica]

Gregori i Cifré, Josep M.; Monells, Carme«Fons de l'Església parroquial de Sant Esteve d'Olot i Fons Teodoro Echegoyen de l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa». Fons de l'Església parroquial de Sant Esteve d'Olot i Fons Teodoro Echegoyen de l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2012.

  1. Riera, Pere «Diversos autors (1983). Estadística agrària de les comarques gironines». Papers. Revista de Sociologia, 22, 01-07-1984, pàg. 239. DOI: 10.5565/rev/papers/v22n0.1381. ISSN: 2013-9004.
  2. CISTERO «LA MUSICA «A CAPELLA» EN LA CAPILLA PONTIFICIA DURANTE LOS PONTIFICADOS ANTERIORES A PAULO III». Revista de Musicología, 6, 1/2, 1983, pàg. 309. DOI: 10.2307/20794905. ISSN: 0210-1459.
  3. de M. Sajous, C. E. «Misquotations of Dr. Sajous.». JAMA: The Journal of the American Medical Association, XLVII, 20, 17-11-1906, pàg. 1668. DOI: 10.1001/jama.1906.02520200064014. ISSN: 0098-7484.
  4. CISTERO «LA MUSICA «A CAPELLA» EN LA CAPILLA PONTIFICIA DURANTE LOS PONTIFICADOS ANTERIORES A PAULO III». Revista de Musicología, 6, 1/2, 1983, pàg. 309. DOI: 10.2307/20794905. ISSN: 0210-1459.
  5. CISTERO «LA MUSICA «A CAPELLA» EN LA CAPILLA PONTIFICIA DURANTE LOS PONTIFICADOS ANTERIORES A PAULO III». Revista de Musicología, 6, 1/2, 1983, pàg. 309. DOI: 10.2307/20794905. ISSN: 0210-1459.
  6. CISTERO «LA MUSICA «A CAPELLA» EN LA CAPILLA PONTIFICIA DURANTE LOS PONTIFICADOS ANTERIORES A PAULO III». Revista de Musicología, 6, 1/2, 1983, pàg. 309. DOI: 10.2307/20794905. ISSN: 0210-1459.