Torre Negra

Infotaula edifici Torre Negra
Dades
Tipus	Casa forta
Localitzat a l'àrea protegida	Parc natural de Collserola
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura gòtica
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)
Lloc	Camí de la Torre Negra
41° 28′ N, 2° 06′ E
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC	27893
Bé amb protecció urbanística

La Torre Negra és una masia fortificada de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Història

Va ser promoguda el 1145 per l'abat Armengol del monestir de Sant Cugat, amb l'objectiu de fomentar la repoblació de les terres que estaven ermes a causa de les ràtzies sarraïnes. Inicialment, pertanyia als Vilanova, feudataris del monestir, que a la segona meitat del segle xiii, van entroncar amb els Lacera, i poc després va ser adquirida pels Palou, que hi volien instituir una jurisdicció independent de la del monestir, la Quadra de Vilanova, esmentada per primer cop el 1411 i que abastava la conca de la riera de Sant Medir fins a Sant Adjutori. Tanmateix, el monestir (representat pel seu paborde major) mai acceptà aquesta jurisdicció ni que els propietaris de la torre poguessin nomenar batlle, i els litigis foren continus.

El 1432, Hug Guerau de Palou (que va adoptar el cognom matern Fiveller) va ampliar i consolidar la fortalesa en contra de la voluntat del monestir. El 1592, la seva neta Constança de Merlès es va casar amb Francesc d'Erill, baró d'Orcau, i el 1681, Manuela d'Erill-Orcau i Pons de Mendoza, besnéta de Constança, es va casar amb Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa, que el 1681 rebé el títol de marquès de Rupit.

El 1715, l'intendent general de la nova administració borbònica declarà, en contra de sentències anteriors, que la jurisdicció civil de la quadra de Vilanova pertanyia als marquesos. El monestir volia continuar la disputa, però els advocats aconsellaren al paborde major Josep de Llupià arribar a una solució pactada per a evitar les despeses del procés, i així, el 1728, els monjos compraren la Torre Negra amb les terres i tots els drets al marquès Francesc Salvador de Bournonville i d'Erill-Orcau i transformaren la finca en una explotació agrícola. A partir d'aquella època, la torre rebé el seu nom actual, a causa de la tonalitat fosca de les pedres, i és molt possible que, arran de l'ordre de Felip V d'enderrocament de la major part de les fortaleses catalanes, els monjos cobrissin els terrats superiors amb teulades, tapant els merlets, i hi obrissin noves finestres i balcons a fi de restar-li valor militar. Tanmateix, els pabordes del monestir continuaren administrant la quadra de Vilanova com una entitat administrativa independent, i cada any, el masover que cuidava de la finca era triat com a batlle, per ser l'únic elector i elegible. Finament, la llei d'Ajuntaments del 1845 en va motivar la supressió i la integració al terme de Sant Cugat l'any següent. De la desena de masies que comprenia, tan sols queden en peus Can Borrell i Can Gener de Sant Medir.

El 1842, arran de la desamortització de Mendizábal (1836), la finca (que aleshores comprenia 439 quarteres: 251 de bosc de tall, 49 de bosc de llenya, 29,5 de sembradura, 8,5 d'oliveres i 101 d'erms) va ser subhastada i adquirida per 2.701.540 rals o 135.077 duros per Martí Rovira i Miquel Casamitjana, que la revengueren a la família Rabadà. El pintor Joan Rabadà i Vallvé (Vilabella, 1850-Barcelona, 1999), descendent del comprador i que participà en la Exposició Universal de Filadèlfia (1876), després d'una estança a l'Argentina, va intentar convertir la Torre Negra en una explotació agropecuària amb la cria de cavalls i vaques lleteres, però sense gaire èxit. També replantà les vinyes amb ceps americans resistents a la fil·loxera, bona part de la qual fou llogada a parcers. El 1919, un d'aquests es va negar pagar la quantitat estipulada per considerar-la excessiva, el que originà un litigi, on fou defensat per l'advocat laboralista Francesc Layret. El tribunal fallà contra la propietat, i la victòria se celebrà en un míting al teatre de Can Tadeo, que propicià la creació de la Unió de Rabassaires local.

A principis del segle xx, i per a poder transportar la llet a Barcelona, Joan Rabadà va fer obrir un camí fins a la carretera de l'Arrabassada, que posteriorment fou aprofitat com a eix d'una petita urbanització de xalets entre la rambla de Can Bell i el passeig de Calado, mitjançant la parcel·lació de prats erms. A la segona meitat de segle, la finca va patir la pressió del creixement urbanístic, i després d'un intent frustrat de construir-hi un polígon industrial, a la dècada del 1970 es va redactar un pla per a urbanitzar la finca, bona part de la qual va ser venuda a la immobiliària Nuñez i Navarro, però els Rabadà es van quedar amb la casa forta i els terrenys circumdants. Una part dels diners de la venda van ser emprats en la restauració, deixant al descobert el pati gòtic que havien tapat els monjos, el terrat amb merlets de la façana posterior, i arranjant els interiors. El 1994, es va crear la Plataforma per a la Defensa de la Torre Negra contra el pla d'urbanització.

Finalment, el gener del 2022, l'Ajuntament de Sant Cugat va adquirir la masia, i el 2024, després de tres dècades de mobilitzacions i litigis, es va aconseguir que la declaració dels terrenys com a sòl no urbanitzable esdevingués definitiva.

Descripció

El seu estat actual és el resultat, sobretot, de les reformes del segle xv pels Palou i del segle xviii per adaptar-la a l'ús agrícola pel monestir. És una construcció de planta quadrangular (23 x 26 m), que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pis més a la torre quadrada de la cantonada sud-est (les altres tres també estan fortificades en forma de torre). Els paraments són de carreus de pedra, amb una pàtina fosca que dona nom a l'edifici. El coronament és emmerletat parcialment i conté altres elements defensius, com ara sageteres i barbacanes. Les cobertes són a una o dues vessants de teula àrab, tot i que en origen hi havia terrats. El portal d'entrada és d'arc de mig punt amb grans dovelles. També hi ha finestres de diverses èpoques, algunes d'estil neogòtic (segle xx), i el gran balcó de la sala (segle xviii).

La planta baixa estava destinada a estable i magatzem d'eines agrícoles i magatzems. També hi ha un pati central, des d'on arrenca l'escala que porta a la planta noble, a la qual s'hi accedeix per un portal amb l'escut d'armes dels Palou. Inclou una sala d'accés, amb restes de pintures de vaixells, i les de la zona oest, amb ornaments de guix i els sostres enteixinats amb decoració pictòrica. La sala principal conté un paviment amb rajola disposada en espiga del 1692, i també disposa d'una llar de foc, construïda per la família Rabadà. L'accés a la planta superior, destinada als serveis i a magatzems, es realitza gràcies a tres escales de cargol.

Vegeu també

• Palau Caçador-Cortada

Bibliografia

• Barraquer i Roviralta, Gaietà. «La persecución de 1835 en los monasterios Benitos». A: Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Barcelona: Imprenta Francisco J. Altés y Alabart, 1915-1917. 
• Miquel i Serra, Domènec «El patrimoni històric i cultural en l'àmbit territorial la Torre Negra». Gausac, núms. 30-31, 2007, pàg. 7-132.