Vés al contingut

Torre de Santa Margarida

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Torre de Santa Margarida (Palafrugell)».
No s'ha de confondre amb Santa Maria de Valldonzella.
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Torre de Santa Margarida
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusMasia Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'àrea protegidaParc natural de Collserola Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsen perill Modifica el valor a Wikidata
Estil arquitectònicarquitectura popular Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaVallvidrera, el Tibidabo i les Planes (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocCamí de la Riera de la Salut Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 25′ N, 2° 04′ E / 41.41°N,2.07°E / 41.41; 2.07
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC30350 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC2553 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2520 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Diòcesiarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

La Torre de Santa Margarida o de Valldonzella és un antic monestir, i posteriorment masia, actualment en ruïnes, situada dintre de l'espai protegit del Parc Natural de Collserola, a Barcelona, catalogada com a bé cultural d'interès local.[1]

Història

[modifica]

El topònim Valldonzella és documentat per primer cop el 1147, i la primera menció d'una capella és del 1175.[2] A principis del segle xiii acollia una comunitat de monges d'orde i regla incertes, fins que el 1226 el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou en feu donació al monestir de Santes Creus de l'orde del Cister.[1][3] El 1263, i a causa de la inseguretat del lloc, amb l'autorització de Jaume I, construïren un nou monestir extramurs de Barcelona, a prop del Portal de Sant Antoni, que fou inaugurat el 1269.[3][4][1] Després de diversos trasllats, des del 1913 és al nou monestir de Santa Maria de Valldonzella.[1]

Des del segle xv, la capella va estar vinculada a la torre anomenada de Valldonzella, de Santa Margarida o de Dalt, edifici residencial adossat al mur de migdia. Així, el 1464, l'abadessa de Valldonzella Alamanda de Pia establí en emfiteusi la casa i les terres a Pere Busquets, de Barcelona.[5] El 1505, la propietat fou embargada als cònjuges Caterina i Pere Diumés per l'impagament de les pensions d'uns censos i censals que la gravaven.[5] Aleshores retornà al monestir, contra qui Antic Almogàver i Dusai,[6] que havia adquirit el deute, va interposar un litigi. Aquest es resolgué el 1552 amb una nova sentència, i el 1555, la propietat passà a mans d'Anna Beneta Almogàver i Vilamarí,[7] filla i hereva d'Antic i esposa de Galceran Albanell i Durall,[8] hereu d'una família aristocràtica barcelonina.[5] La finca passà en herència al seu fill Jeroni Albanell i Almogàver,[9] i després al fill d'aquest, Galceran Albanell i Girón de Rebolledo (1561-1626),[10] que el 1621, en no tenir descendents, en va fer donació al seu nebot Francesc Montsuar i Albanell.[11][5] Després va passar a Agnès d'Argençola i Montsuar,[12] casada amb Josep de Rocabertí i de Boixadors,[13] i seria heretada pel seu fill Jeroni de Rocabertí i d'Argençola,[14][15] que el 1702 fou nomenat marquès d'Argençola per Felip V.[15] Durant aquesta època, els propietaris hi eren gairebé sempre absents, i les terres eren conreades per masovers.[14]

Jeroni Albanell i la seva esposa Isabel Girón de Rebolledo[16] havien acumulat deutes per valor de diversos milers de lliures que mai es van retornar. Això va motivar un llarg litigi, que es va resoldre el 1677 amb una sentència que condemnava Jeroni de Rocabertí a pagar tots els deutes amb la venda judicial en subhasta pública de les propietats hipotecades. Finalment, el 1687, la torre de Santa Margarida fou adjudicada a Antic Busquets, pagès de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, per 800 lliures.[14] El 1737, el seu net Josep vengué la propietat a María Nicasia de Toledo y Lacambra, natural de Madrid[17] i vídua de Juan Fernández-Calderón y Gutiérrez-Pajarillo, superintendent de la Reial Casa de la Moneda de Barcelona i correu major de Catalunya i Balears, natural de Selaya.[18][19][20] La nova propietària va fer reformar la casa i la capella, que va quedar oberta al culte públic fins al 1865, quan el bisbe Pantaleó Montserrat hi el prohibí pel mal estat de l'edifici.[21]

El seu fill Antoni Fernández-Calderón i de Toledo (1722-1791),[22][23] membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi,[23] es va casar el 1751[24] amb Maria Francesca de Verthamon i de Carreras,[25] filla de Josep de Verthamon i Fizes, jutge de les confiscacions de Felip V,[26][27] i de Maria Lluïsa de Carreras i de Gatxapay,[28][29] barons de Santa Marta de les Arenes.[23] El 1783, la seva filla Maria Antònia Fernández-Calderón i de Verthamon[30] es va casar amb el noble d'Agramunt Ramon de Siscar i Rocabruna,[31] fixant la seva residència a Barcelona.[32][33] L'hereu Ramon de Siscar i Fernández de Calderón (1792-1850)[34] va exercir d’advocat i fou un noble il·lustrat, i es va casar amb la tarragonina Maria Tecla de Montoliu i Dusai (1802-1889),[35] filla del noble tarragoní Plàcid Manuel de Montoliu i Bru (1767-1848)[36] i de Felipa Dusai. L'hereu de la nissaga fou Ramon de Siscar i de Montoliu (1830-1889),[37][38] que el 1871 es casà en segones noces amb la noble Francesca Xaviera de Castellarnau i Lleopart (1839-1901), natural de Berga.[39][40]

L'hereu Ramon de Siscar i de Castellarnau era ludòpata, i la nit del 10 a l'11 de desembre del 1901 hi va matar la seva mare a trets de pistola perquè aquesta es negava a donar-li diners.[40][41] Després d'un procés judicial per a inhabilitar-lo, l'herència va passar el 1906 a mans del seu germà Josep Maria de Siscar i de Castellarnau.[42][43]

Descripció

[modifica]

És un conjunt arquitectònic rural, emplaçat al mig d'una boscúria, en una franja del sector occidental de la serra de Collserola. Es tracta d'un conjunt d'edificacions de línies senzilles, bastides en diverses èpoques, conservant alguna construcció romànica, com el cos lateral destinat a capella, destacant una finestra d'aquell període.[1] També hi ha una galeria amb una finestra, restes de dependències de tipus agrícola, algunes de semiderruïdes. Al seu entorn s'hi poden contemplar àrees d'horta, conreats fins no fa gaire.[1]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Torre de Santa Margarida». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. ↑ Villaverde i Ortega, 2011, p. 8-9.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Valldonzella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Villaverde i Ortega, 2011, p. 9.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Villaverde i Ortega, 2011, p. 12.
  6. ↑ «Antic (II) de ALMOGAVER y DUSAY». geneanet. Martín Rodríguez.
  7. ↑ «Anna Beneta de ALMOGAVER y VILAMARI». geneanet. Martín Rodríguez.
  8. ↑ «Galcerán de ALBANELL y DURALL». geneanet. Martín Rodríguez.
  9. ↑ «Jeroni de ALBANELL y de ALMOGAVER». geneanet. Martín Rodríguez.
  10. ↑ «Galcerán de ALBANELL y GIRON DE REBOLLEDO». geneanet. Martín Rodríguez.
  11. ↑ «Francesc de MONTSUAR-ARINYO y de ALBANELL». geneanet. Martín Rodríguez.
  12. ↑ «Agnes de ARGENSOLA-COPONS y de MONTSUAR». geneanet. Martín Rodríguez.
  13. ↑ «Josep de ROCABERTI-PAU y de BOIXADORS». geneanet. Martín Rodríguez.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Villaverde i Ortega, 2011, p. 13.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Rocabertí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. ↑ «Isabel GIRON DE REBOLLEDO». geneanet. Martín Rodríguez.
  17. ↑ «Maria Nicasia de Toledo y Lacambra». geneanet. Manel Pich.
  18. ↑ «Juan Fernández Calderón y Gutiérrez Pajarillo». geneanet. Manel Pich.
  19. ↑ AHPB, notari Bartomeu Cervaró, manual 927/10 (3a part), f. 14v-25, 12-01-1737.
  20. ↑ Villaverde i Ortega, 2011, p. 14.
  21. ↑ Villaverde i Ortega, 2011, p. 9-10.
  22. ↑ «Antonio (Fernández) de Calderón y de Toledo». geneanet. Manel Pich.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Carreras Bulbena, 1928, p. 274-275.
  24. ↑ AHPB, notaris Joan Baptista Plana i Circuns i Fèlix Campllonch, 21-12-1751.
  25. ↑ «Francisca de Verthamon y de Carreras». geneanet. Manel Pich.
  26. ↑ «Joseph de Verthamon y de Fizes». geneanet. Manel Pich.
  27. ↑ «Josep de VERTHAMON». geneanet. Martín Rodríguez.
  28. ↑ «María Luisa de CARRERAS y de GACHAPAY». geneanet. Martín Rodríguez.
  29. ↑ Puig i Ustrell, 2004, p. 101.
  30. ↑ «Maria Antonia de Calderon i de Verthamon». geneanet. Manel Pich.
  31. ↑ «Ramon de Siscar i Rocabruna». geneanet. Manel Pich.
  32. ↑ «Relació de cases i habitants del Quarter 3 - Barri 4, del Pi». Allotjaments i Utensilis I-14.21. AHCB, 1802.
  33. ↑ Casals Bergés, 2019, p. 132-133.
  34. ↑ «Ramon de Siscar i Calderon». geneanet. Manel Pich.
  35. ↑ «Maria Tecla ? Montoliu Dusai». geneanet. Manel Pich.
  36. ↑ «Plàcid Manuel de Montoliu i Bru». geneanet. Manel Pich.
  37. ↑ «Ramon de Siscar i Montoliu». geneanet. Manel Pich.
  38. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 279. 
  39. ↑ «Defuncions 1901, núm. 14502». AMCB.
  40. ↑ 40,0 40,1 Casals Bergés, 2019, p. 137.
  41. ↑ «Ramon Siscar condenado a muerte». La Publicidad, 30-04-1903, pàg. 3.
  42. ↑ AHPB, notari Leopold Rodés, manual 1.459/7, f. 1.036-1037v, 06-08-1906.
  43. ↑ Villaverde i Ortega, 2011, p. 14-15.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Torre de Santa Margarida
  • «Torre de Santa Margarida». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Torre_de_Santa_Margarida&oldid=35094895»