Torxa olímpica dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992
  | |
| Tipus | recorregut de la torxa olímpica |
|---|---|
| Creador | André Ricard |
| Dissenyador | André Ricard Sala |
| Creació | 1992 |
| Data de dissolució o abolició | 25 juliol 1992 |
| Material | Alumini, acer, ABS i cuir |
| Mida | 68,5 ( ) × 18 ( ) cm |
| Col·lecció | Museu del Disseny de Barcelona Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch, Barcelona |
| Història | |
| Data | Esdeveniment significatiu |
| Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 | |
| Anterior | 1996 Summer Olympics torch relay (en)  |
La Torxa olímpica dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 és una torxa que es va fer servir durant els jocs celebrats a la ciutat de Barcelona el 1992. Fou dissenyada pel català André Ricard i fabricada per l'empresa Vilagrasa, SA, de Barcelona. En 39 dies va visitar les 17 comunitats autònomes, recorrent més de 6.000 km. Va passar per 652 localitats i es va aturar en 60 d'elles. La torxa olímpica ocupa un lloc especial en l'obra d'André Ricard, tant per la possibilitat que li atorga d'enfrontar-se al disseny d'un objecte singular com per l'acusat impacte social i la gran transcendència mediàtica que va obtenir en el moment dels Jocs Olímpics del 1992. Actualment la torxa es conserva al Museu del Disseny de Barcelona.[1]
| « | La torxa olímpica constitueix un cas paradigmàtic d'una de les formes simbòliques més universals de la comunicació humana: el foc transformat en signe. | » |
| — Miquel de Moragas | ||
Característiques[modifica]
La torxa és un objecte amb la funció eminentment ritual de traslladar la flama, i aquest aspecte cal tenir-lo molt present en l'anàlisi. En l'objecte dissenyat per André Ricard, per encàrrec del Comitè Olímpic de Barcelona l'any 1991, es poden distingir clarament tres parts acoblades a una estructura autoportant d'alumini injectat. A la part superior hi ha el capçal en forma de plat cònic similar a un peveter i un coll amb estries horitzontals; a la part central, una tapa de secció trapezoïdal amb caires roms que protegeix el dipòsit de combustible; i a la part inferior l'empunyadura.
Una característica fortament acusada d'aquesta torxa és el domini de formes triangulars i còniques i la direccionalitat frontal; és a dir que la torxa té un front o façana on, a més, hi ha gravats el text i la imatge d'identificació dels Jocs.
Aquest disseny implica la voluntat de respondre tant a la resolució tecnològica i funcional de la torxa com una caracterització estètica on l'autor volia fer palesa la seva interpretació de la litúrgia olímpica i la significació dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
Història[modifica]
Disseny de la torxa[modifica]
El procés de disseny de la torxa olímpica ha estat descrit per Ricard d'una forma sistemàtica i detallada.[2] Als seus textos Ricard explica les circumstàncies de l'encàrrec i l'itinerari de presa de decisions que va comportar el projecte.
En primer lloc cal destacar el fet que el disseny parteix de la definició de la flama que es va concebre onejant i vermellenca. Ricard va treballar col·laborant amb l'equip de la Càtedra de Projectes de l'Escola d'Enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya, primer, i amb l'oficina tècnica de Catalana de Gas fins a la definició del dispositiu funcional del cremador i la càrrega de gas que garantien la qualitat de la flama i la seva conservació i seguretat. En segon lloc, el dissenyador va voler adaptar el disseny a les pautes del ritual olímpic i establir un compromís entre la tradició i la innovació.
Finalment, la preocupació que manifestava Ricard per una qualitat estètica que dotés la torxa d'una forma que "fos inconfusiblement contemporània" i "coherent amb la línia de la meva obra".[2]
Foc Olímpic[modifica]
El foc olímpic va ser encès el 5 de juny de 1992 a la ciutat d'Olímpia (Grècia) i va ser portat per relleus fins a Atenes. El 9 de juny al port de El Pireu fou embarcat a la fragata Cataluña de l'Armada Espanyola.
El 13 de juny arribà a les costes catalanes, sent rebut al port d'Empúries per les autoritats catalanes, i des d'on inicià el seu recorregut per tot el territori espanyol. El 19 de juny va ser portada pel president del COI Joan Antoni Samaranch i Torelló a la sortida de Sant Sadurní d'Anoia.[3]
El 24 de juliol a la nit va fer la seva entrada a Barcelona procedent de Palma i va ser rebut amb una multitudinària festa que es va perllongar durant tota la nit en tots els districtes de la ciutat. L'endemà va arribar puntual a l'Estadi Olímpic i el seu últim relleu, el baloncestista Juan Antonio San Epifanio, Epi, encenia amb la torxa olímpica la fletxa de l'arquer Antonio Rebollo, atleta paralímpic, que va encendre el peveter per mitjà d'un llançament precís amb el seu arc des del centre de l'escenari, quedant així inaugurats els Jocs Olímpics d'Estiu de 1992.[4]
Recorregut[modifica]
Recorregut del foc olímpic des de la seva encesa a Olímpia fins a arribar a Barcelona:
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Referències[modifica]
- ↑ Va ingressar amb el número de registre MADB135.880
- ↑ 2,0 2,1 Procés de Disseny de la Torxa, per André Ricard
- ↑ El Norte de Castilla, Juan Antonio Samaranch. El ascenso, 1920-1992 Arxivat 2011-07-13 a Wayback Machine.
- ↑ «El arquero de Barcelona 92 revela la intrahistoria de la llama olímpica: "En la prueba casi nos cargamos las tuberías"» (en castellà). La Sexta, 25-07-2022.
Bibliografia[modifica]
- Bigordà, Josep; Martí Gómez, José: André Ricard. Barcelona Metròpolis Mediterrànea. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, núm. 13 (tardor 1989), p. 133-137.
- André Ricard. Torcia Olimpica. Abitare, Milà: Editrice Abitare Segesta s.p.a., núm. 302 (març 1992), p. 122-123.
- André Ricard, diseñador: Conversaciones con José Corredor-Matheos. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1994. p. 48, 64, 115.
- André Ricard. Santander: Fundación Marcelino Botín, 2000. p. 84.
- Antorcha Olímpica Barcelona '92. Creativity News, Barcelona: CEENE Editorial SA, núm. 4 (març 1992), p. 83.
- Disseny Olímpic Barcelona '92. Barcelona: Lunwerg Editores, SA, 1992.
- Diseño catalán de Gaudí al siglo XXI. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1997. p. 54.
- Noticias y productos. Ardi, Barcelona: Editorial Formentera, núm. 25 (gener-febrer 1992), p. 60-81.
- Ricard versus Mariscal. Ardi Aparte. Barcelona: Editorial Formentera, 1992. p. 57-58.
- Ddaa. Diseño Industrial en España. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía / Plaza & Janés, 1998, p. 274. ISBN 978-84-8026-107-4.
- De Moragas, Miquel: La torxa olímpica: poesia i disseny. André Ricard, el disseny del quotidià. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1999. p. 34-35, 75.
- PIBERNAT, Oriol: Torxa olímpica. Col·lecció de Disseny Industrial. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Museu de les Arts Decoratives, 2008. Catàleg en format digital. ISBN 978-84-9850-132-2 Museu de les Arts Decoratives.
- RICARD, André: El diseño de un símbolo. La Vanguardia. Barcelona: (6 de juny de 1992), p. 124-129.
- RICARD, André: El disseny de la torxa olímpica 1992. Temes de Disseny. Barcelona: Servei de Publicacions ELISAVA, núm. 7 (1992), p. 131-137.
- RICARD, André: La antorcha olímpica Barcelona 1992. ON Diseño, Barcelona: Aram Ediciones, SA, núm. 131 (1992), p. 124-129.
- RICARD, André: La antorcha olímpica Barcelona 1992, ON. Barcelona: Aram Ediciones SA, num 152, 1994. p. 138-139
- Tool Toys: Barcelona: Fundació Miró, 1999.
Enllaços externs[modifica]
- Col·lecció de Disseny Industrial del DHUB Arxivat 2012-11-27 a Wayback Machine.
- (català) El disseny de la torxa olímpica 1992
| Antics Museus |  | |
|---|---|---|
| Edificis | ||
| Col·lecció Disseny Industrial | Cadira BKF · Cendrer Copenhagen · Tamboret Frenesí · Torxa Jocs Olímpics 1992 · Motocicleta Impala · Motocicleta Cota 247 · Llum de peu TMC · Butaca Vallvidrera · Tamboret Dúplex · Cubell i pal de fregar Domestico · Figura Cobi · Cadira Pedrera · Minipimer · Chaise-longue Faventia · Aerogenerador Ecotècnia · Llum de peu GATCPAC · Butaca Estructural · Cadira de braços Rothko · Flascó Maderas de Oriente · Ampolla Font Vella · Grapadora M-5 | |
| Col·lecció Tèxtil | ||
| Altres | ||
