Trèvol d'aigua

Trèvol d'aigua
Menyanthes trifoliata
	;
Planta
Tipus de fruit	càpsula
Estat de conservació
	Risc mínim
UICN	163993
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Asterales
Família	Menyanthaceae
Gènere	Menyanthes
Espècie	Menyanthes trifoliata ; Linnaeus, 1753

El trèvol d'aigua (Menyanthes trifoliata L), també anomenat meniant, trèvol lluent, o trifli lluent, és una planta aquàtica de la família de les Menyanthaceae. És freqüent trobar-la en zones pantanoses d'humitat significativa: és per aquest motiu que no és freqüent trobar-la al Principat.

Nomenclatura[modifica]

La paraula Menyanthes procedeix de les paraules gregues menyein, 'divulgar' i anthos, 'flor', nom utilitzat pel savi grec Teofrast (deixeble d'Aristòtil) per a referir-se a la successiva obertura dels raïms, tal com succeeix a la planta. El seu nom en llatí és el mateix.

Segons Umberto Quattrocchi, Menyanthos era un nom grec per a referir-se a una planta aquàtica, i ell suggeria que es derivava de mene ('lluna', 'lluna creixent') i anthos ('flor') o de minyos ('petit', 'diminut') i anthos.

Parts de la planta

Descripció[modifica]

És una planta aquàtica perenne de 15 a 30 cm d'alçada. La seva tija és gruixuda, carnosa, de longitud variable i està rodejada per fulles que s'uneixen formant una espècie de beines. Les fulles presenten un llarg pecíol carnós i ample, que quan s'uneix a la fulla queda enfundat. Estan dividides en tres folíols ovalats (trifoliades), de marge sencer o lleugerament dentat. Pel que fa a les flors, aquestes presenten un color rosat o blanc, amb cinc sèpals i cinc pètals (pentàmeres), i són hermafrodites. La corol·la està fusionada (simpètala), i té forma d'embut. Als pètals apareixen una sèrie de pèls blancs que donen a la flor un aspecte característic. L'androceu té cinc estams rogencs inserits en el tub de la corol·la o entre els lòbuls. El gineceu consta d'un ovari unilocular que es desenvolupa per sobre del calze, i que quan madura origina un fruit. El fruit és una càpsula ovada que s'obre en dues valves i està plena de llavors grogues. Les tiges i fulles tenen un sabor molt amarg.

Ecologia[modifica]

Aquesta planta, la trobem en pantans, llacunes, i estanys de pràcticament tots els continents: Àfrica (concretament al nord), Àsia temperada (en països com la Xina, Japó, Rússia...), Àsia tropical (Índia), Europa i l'Amèrica del Nord (Canadà i els EUA). A Europa és poc freqüent, i en alguns països fins i tot es tracta d'una espècie protegida. A l'estat espanyol, la trobem en zones pantanoses de la part nord de l'estat, és a dir, des de Galícia fins al Pirineu oriental. Es troba realment en diverses localitats de la muntanya de Burgos, a Briviesca, Hontoria del Pinar…

Farmacologia[modifica]

Part utilitzada[modifica]

La part que utilitzem farmacològicament d'aquesta planta és la fulla (Menyanthidis trifolita folium), tot i que a vegades també s'utilitza la planta sencera.

Composició química[modifica]

Àcids: àcid cafeïc, àcid clorogènic, àcid ferúlic, àcid p-hidroxibenzòic, àcid protocatèquic, àcid salicílic, àcid vaníllic, àcid fòlic i àcid palmític.
Alcaloides: gentianina E (terpènic), gentianina i gentianidina (piridínics) i colina.
Flavonoides: hiperina, camferol, quercetina, rutina i trifoliòcit.
Iridoides: 7,8-dihidrofoliamentina, foliamentina, loganina, mentiafolina i esveròsid.
Sals minerals: 6-7%.

Altres constituents: carotè, alcohol cerílic, enzims (per exemple, emulsina, invertina), alfa-espinasterol (que és una mescla de cinc esterols dels quals l'alfa-espinasterol i l'estigmast-7-enol són els compostos majoritaris).

Usos medicinals[modifica]

S'afirma que el trèvol d'aigua té propietats com a tònic amarg i propietats diürètiques. S'ha utilitzat per a tractar el reumatisme, l'artritis reumatoide i, especialment, el reumatisme muscular associat amb l'astènia general. D'altra banda, també està indicat per tractar l'anorèxia, la dispèpsia i els seus símptomes associats (aerofàgia, flatulència, espasme abdominal, i la sensació de plenitud gàstrica). Finalment i de manera més tradicional, també s'utilitza per a tractar la febre.

Accions farmacològiques[modifica]

Els principis amargs són responsables de l'acció tònica, aperitiva, digestiva, i colerètica. En aquesta planta, els àcids cafeïc i ferúlic són els responsables de l'acció colerètica, i s'ha documentat també una acció secretora estomàtica dels àcids protocatèquic i p-hidroxibenzoic, que estimula la sensació de gana. Els alcaloides produeixen un efecte hepatoprotector, així com colerètic, i l'escopoletina presenta una acció espasmolítica a nivell digestiu. Conté també flavonoides i alcaloides no ben estudiats encara, que podrien explicar les seves propietats febrífugues i laxants. S'utilitza en estat gripals. Els secoroides són antiinflamatoris. Els efectes del trèvol d'aigua són similars als de la genciana, tot i que el seu índex d'amargor és força menor (4.000-10.000 IA, enfront dels 10.000-30.000 IA de la genciana). El seu extracte conté activitats antibacterianes.

Toxicitat[modifica]

S'afirma que, a dosis elevades, el trèvol d'aigua és purgant i emètic, és a dir, pot ser irritant per al tracte gastrointestinal i provocar diarrea, còlics, nàusees o vòmits. S'ha aïllat d'aquesta planta una substància no identificada que presenta activitat homolítica. En l'administració d'un fàrmac que contingui trèvol d'aigua, cal tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura. És per això que no es recomana prescriure formes de dosificació orals durant el període d'embaràs, lactància, a nens menors de dos anys i a persones en procés de deshabilitació etílica. D'altra banda, està contraindicat a qualsevol persona que presenti hipersensibilitat a algun dels components.

Observacions[modifica]

Flors

Història[modifica]

El trèvol d'aigua s'utilitza en fitoteràpia des del segle XVI, ja que en no ser una planta mediterrània, no va ser coneguda pels metges de l'antiga Grècia.

Altres usos: en l'alimentació[modifica]

El Consell d'Europa ha inclòs el trèvol d'aigua en la llista de fons naturals de condiments alimentaris (categoria N2). Aquesta categoria estableix que poden afegir-se quantitats petites als aliments, amb la possible limitació d'un principi actiu (encara sense especificar) en el producte final.

Bibliografia[modifica]

Font Quer P. Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor. Cinquena edició: 1979.
Polunin O, Huxley A. Flores del Mediterráneo. H Blume Ediciones. Primera edició espanyola: 1978, de la cinquena edició anglesa: 1974.
Thomson William A. R. D. M. Guía práctica ilustrada de las plantas medicinales. Editorial Blume. Primera edició: 1980.
Barnes J, Anderson L. A, Phillipson J.D. Plantas medicinales. Pharma editores. Primera edició: 2005.

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies