Trèvol d'aigua

Trèvol d'aigua

Menyanthes trifoliata
Planta
Tipus de fruit	càpsula
Estat de conservació
Risc mínim
IUCN	163993
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Asterales
Família	Menyanthaceae
Gènere	Menyanthes
Espècie	Menyanthes trifoliata L.

El trèvol d'aigua (Menyanthes trifoliata L), també anomenat meniant, trèvol lluent, o trifli lluent, és una planta aquàtica de la família de les Menyanthaceae. És freqüent trobar-la en zones pantanoses d'humitat significativa: és per aquest motiu que no és freqüent trobar-la al Principat.

Nomenclatura

La paraula Menyanthes procedeix de les paraules gregues menyein, 'divulgar' i anthos, 'flor', nom utilitzat pel savi grec Teofrast (deixeble d'Aristòtil) per a referir-se a la successiva obertura dels raïms, tal com succeeix a la planta. El seu nom en llatí és el mateix.

Segons Umberto Quattrocchi, Menyanthos era un nom grec per a referir-se a una planta aquàtica, i ell suggeria que es derivava de mene ('lluna', 'lluna creixent') i anthos ('flor') o de minyos ('petit', 'diminut') i anthos.

Parts de la planta

Descripció

És una planta aquàtica perenne de 15 a 30 cm d'alçada. La seva tija és gruixuda, carnosa, de longitud variable i està rodejada per fulles que s'uneixen formant una espècie de beines. Les fulles presenten un llarg pecíol carnós i ample, que quan s'uneix a la fulla queda enfundat. Estan dividides en tres folíols ovalats (trifoliades), de marge sencer o lleugerament dentat. Pel que fa a les flors, aquestes presenten un color rosat o blanc, amb cinc sèpals i cinc pètals (pentàmeres), i són hermafrodites. La corol·la està fusionada (simpètala), i té forma d'embut. Als pètals apareixen una sèrie de pèls blancs que donen a la flor un aspecte característic. L'androceu té cinc estams rogencs inserits en el tub de la corol·la o entre els lòbuls. El gineceu consta d'un ovari unilocular que es desenvolupa per sobre del calze, i que quan madura origina un fruit. El fruit és una càpsula ovada que s'obre en dues valves i està plena de llavors grogues. Les tiges i fulles tenen un sabor molt amarg.

Ecologia

Aquesta planta, la trobem en pantans, llacunes, i estanys de pràcticament tots els continents: Àfrica (concretament al nord), Àsia temperada (en països com la Xina, Japó, Rússia...), Àsia tropical (Índia), Europa i l'Amèrica del Nord (Canadà i els EUA). A Europa és poc freqüent, i en alguns països fins i tot es tracta d'una espècie protegida. A l'estat espanyol, la trobem en zones pantanoses de la part nord de l'estat, és a dir, des de Galícia fins al Pirineu oriental. Es troba realment en diverses localitats de la muntanya de Burgos, a Briviesca, Hontoria del Pinar…

Farmacologia

Part utilitzada

La part que utilitzem farmacològicament d'aquesta planta és la fulla (Menyanthidis trifolita folium), tot i que a vegades també s'utilitza la planta sencera.

Composició química

• Àcids: àcid cafeïc, àcid clorogènic, àcid ferúlic, àcid p-hidroxibenzòic, àcid protocatèquic, àcid salicílic, àcid vaníllic, àcid fòlic i àcid palmític.
• Alcaloides: gentianina E (terpènic), gentianina i gentianidina (piridínics) i colina.
• Flavonoides: hiperina, camferol, quercetina, rutina i trifoliòcit.
• Iridoides: 7,8-dihidrofoliamentina, foliamentina, loganina, mentiafolina i esveròsid.
• Sals minerals: 6-7%.

Altres constituents: carotè, alcohol cerílic, enzims (per exemple, emulsina, invertina), alfa-espinasterol (que és una mescla de cinc esterols dels quals l'alfa-espinasterol i l'estigmast-7-enol són els compostos majoritaris).

Usos medicinals

S'afirma que el trèvol d'aigua té propietats com a tònic amarg i propietats diürètiques. S'ha utilitzat per a tractar el reumatisme, l'artritis reumatoide i, especialment, el reumatisme muscular associat amb l'astènia general. D'altra banda, també està indicat per tractar l'anorèxia, la dispèpsia i els seus símptomes associats (aerofàgia, flatulència, espasme abdominal, i la sensació de plenitud gàstrica). Finalment i de manera més tradicional, també s'utilitza per a tractar la febre.

Accions farmacològiques

Els principis amargs són responsables de l'acció tònica, aperitiva, digestiva, i colerètica. En aquesta planta, els àcids cafeïc i ferúlic són els responsables de l'acció colerètica, i s'ha documentat també una acció secretora estomàtica dels àcids protocatèquic i p-hidroxibenzoic, que estimula la sensació de gana. Els alcaloides produeixen un efecte hepatoprotector, així com colerètic, i l'escopoletina presenta una acció espasmolítica a nivell digestiu. Conté també flavonoides i alcaloides no ben estudiats encara, que podrien explicar les seves propietats febrífugues i laxants. S'utilitza en estat gripals. Els secoroides són antiinflamatoris. Els efectes del trèvol d'aigua són similars als de la genciana, tot i que el seu índex d'amargor és força menor (4.000-10.000 IA, enfront dels 10.000-30.000 IA de la genciana). El seu extracte conté activitats antibacterianes.

Toxicitat

S'afirma que, a dosis elevades, el trèvol d'aigua és purgant i emètic, és a dir, pot ser irritant per al tracte gastrointestinal i provocar diarrea, còlics, nàusees o vòmits. S'ha aïllat d'aquesta planta una substància no identificada que presenta activitat homolítica. En l'administració d'un fàrmac que contingui trèvol d'aigua, cal tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura. És per això que no es recomana prescriure formes de dosificació orals durant el període d'embaràs, lactància, a nens menors de dos anys i a persones en procés de deshabilitació etílica. D'altra banda, està contraindicat a qualsevol persona que presenti hipersensibilitat a algun dels components.

Observacions

Flors

Història

El trèvol d'aigua s'utilitza en fitoteràpia des del segle XVI, ja que en no ser una planta mediterrània, no va ser coneguda pels metges de l'antiga Grècia.

Altres usos: en l'alimentació

El Consell d'Europa ha inclòs el trèvol d'aigua en la llista de fons naturals de condiments alimentaris (categoria N2). Aquesta categoria estableix que poden afegir-se quantitats petites als aliments, amb la possible limitació d'un principi actiu (encara sense especificar) en el producte final.

Bibliografia

• Font Quer P. Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor. Cinquena edició: 1979.
• Polunin O, Huxley A. Flores del Mediterráneo. H Blume Ediciones. Primera edició espanyola: 1978, de la cinquena edició anglesa: 1974.
• Thomson William A. R. D. M. Guía práctica ilustrada de las plantas medicinales. Editorial Blume. Primera edició: 1980.
• Barnes J, Anderson L. A, Phillipson J.D. Plantas medicinales. Pharma editores. Primera edició: 2005.

Enllaços externs

• http://dossiers.ub.edu/docs/7688/fito/138.html
• http://dossiers.ub.edu/docs/7688/cof/men-tri.htm
• http://www.fitoterapia.net/vademecum/vademecum_plantas_ficha.php?remedio=138.
• http://www.rednaturaleza.com/plantas_doc.asp?p=Tr%E9bol%20de%20agua%20(Menyanthes%20trifoliata).
• http://www.asturnatura.com/especie/menyanthes-trifoliata.html
• http://www.infojardin.net/fichas/plantas-medicinales/menyanthes-trifoliata.htm
• http://www.mtplantas.com/plantas/E01494.htm