Tractat de Saint-Germain-en-Laye

Tractat de Saint-Germain-en-Laye

48° 53′ 53″ N, 2° 05′ 47″ E
Tipus	tractat de pau
Epònim	Saint-Germain-en-Laye
Data	10 setembre 1919
← Armistici de Villa Giusti
Lloc	castell de Saint-Germain-en-Laye (França)
Signatari	Àustria alemanya Regne Unit Regne d'Itàlia Tercera República Francesa Estats Units d'Amèrica
Llengua original	francès i anglès
Causa	Conferència de Pau de París

Repartiment de l'Imperi Austrohongarès segons els tractats de Saint-Germain-en-Laye i del Trianon.

El Tractat de Saint-Germain-en-Laye fou l'acord internacional signat al castell de la població homònima, propera a París, el 10 de setembre de 1919, com a resultat de l'assemblea reunida per a tractar les condicions de pau després de la Primera Guerra Mundial entre les potències aliades vencedores i l'Imperi Austrohongarès. Atès que aquest ja havia estat desmembrat per la declaració d'independència d'Hongria el 16 de novembre de 1918, les qüestions a debatre es limitaren al cas d'Àustria, país que tanmateix fou exclòs de les negociacions i obligat a signar el tractat final.

Ela països signataris del tractat foren, a més d'Àustria, les potències aliades (el Regne Unit, França, Itàlia, els Estats Units i el Japó) i les denominades "potències associades" (Bèlgica, Cuba, Grècia, Nicaragua, Panamà, Polònia, Portugal, Romania, Tailàndia, Txecoslovàquia, Xina i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens -la futura Iugoslàvia-). El tractat fou redactat en francès -la llengua d'interpretació en cas de discrepàncies-, anglès, italià i rus, però no en alemany.

El tractat establia en nom oficial del país vençut, Àustria (Österreich), al qual se li prohibia expressament l'Anschluss (reagrupament amb Alemanya), la fabricació i el comerç d'armament i la constitució d'un exèrcit de lleva (se li autoritzava un exèrcit professional limitat a 30.000 homes). Alhora se l'obligava a pagar als aliats quantioses indemnitzacions i a restituir-los nombroses obres d'art del tresor imperial dels Habsburg, encara que moltes d'elles fossin a Àustria des de feia segles i haguessin estat adquirides legítimament.

Quant als territoris, foren sostrets a Àustria els següents:

• La Galítsia, atorgada a Polònia en contra de la voluntat majoritària dels seus habitants, de nació rutena, que volien ser agregats a Ucraïna.
• Bohèmia, Moràvia i algunes zones de la Baixa Àustria, reunides en el nou estat de Txecoslovàquia juntament amb el territori germanòfon dels Sudets.
• El Tirol del Sud, el territori de Trento, la Vall de Canale, diverses illes de Dalmàcia i les ciutats de Trieste i Zara, que foren atorgats a Itàlia. Això comportava que Àustria perdés tota sortida al Mar Mediterrani.
• La Bucovina, lliurada a Romania.
• Algunes comarques d'Estíria i de Caríntia, que passaren al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.
• Els drets sobre l'enclavament de Tientsin, que foren restituïts a la Xina

S'establí la celebració d'un referèndum a la ciutat de Klagenfurt per a decidir la seva permanència a Àustria i el seu pas a Eslovènia. El plebiscit, celebrat el 10 d'octubre de 1920, decidí de continuar austríaca.

Aquestes modificacions, més l'agregació de l'hongarès Burgenland decidida pel Tractat del Trianon, conformaren els territoris de l'actual República Federal d'Àustria.

Antecedents

Com a preàmbul, el 21 d'octubre de 1918, 208 delegats de parla alemanya del Consell Imperial Austríac es van reunir en una assemblea nacional provisional d'Àustria-Alemanya al Landtag de la Baixa Àustria. Quan el col·lapse de l'exèrcit austrohongarès va culminar a la batalla de Vittorio Veneto, el socialdemòcrata Karl Renner va ser elegit canceller d'estat germano-austríac el 30 d'octubre. En el transcurs de la Revolució Aster, el 31 d'octubre, la recentment establerta República Democràtica Hongaresa sota el ministre president Mihály Károlyi va declarar la fi de la unió real amb Àustria.

Amb l'Armistici de Villa Giusti el 3 de novembre de 1918, el destí de la Monarquia Austrohongaresa va quedar segellat. L'11 de novembre de 1918, l'emperador Carles I d'Àustria va declarar oficialment que renunciava a tota participació en l'administració, i un dia després l'assemblea provisional va declarar Àustria-Alemanya una república democràtica i part de la República de Weimar. Tanmateix, al territori de la meitat cisleitana (austríaca) de l'antic Imperi, s'havien proclamat els estats recentment establerts de Txecoslovàquia, Polònia i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (més tard anomenat Iugoslàvia). A més, el Tirol del Sud i el Trentino van ser ocupats per forces italianes i les tropes iugoslaves van entrar a l'antic Ducat de Caríntia, cosa que va provocar violents combats.

El 16 de febrer de 1919 es van celebrar eleccions a l'Assemblea Constitucional austríaca. L'Assemblea va reelegir Karl Renner canceller d'estat i va promulgar la Llei dels Habsburg relativa al desterrament de la Casa d'Habsburg-Lorena. Quan el canceller Renner va arribar a Saint-Germain el maig de 1919, ell i la delegació austríaca van ser exclosos de les negociacions dirigides pel primer ministre francès Georges Clemenceau. Després d'un ultimàtum aliat, Renner va signar el tractat el 10 de setembre. El Tractat de Trianon del juny de 1920 entre Hongria i els aliats va completar la disposició de l'antiga monarquia dual.

Provisions

Certificat de ratificació del Tractat de Saint-Germain

El tractat declarava que l'Imperi Austrohongarès s'havia de dissoldre. Segons l'article 177, Àustria, juntament amb les altres Potències Centrals, va acceptar la responsabilitat d'iniciar la guerra. La nova República d'Àustria, formada per la majoria de les províncies danubianes i alpines de parla alemanya de l'antiga Cisleitània, va reconèixer la independència d'Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El tractat incloïa reparacions de guerra de grans sumes de diners, dirigides als Aliats (tanmateix, la quantitat exacta mai s'ha definit ni s'ha recaptat d'Àustria), així com disposicions per a la liquidació del Banc Austrohongarès.

Territori

Dissolució d'Àustria-Hongria

L'Àustria cisleitana va haver d'afrontar pèrdues territorials significatives, que ascendien a més del 60% del territori de l'Imperi Austríac d'abans de la guerra:

• Les Terres de la Corona de Bohèmia, és a dir, les terres de la corona de Bohèmia i Moràvia (l'actual Txèquia) (inclosos petits territoris adjacents de la Baixa Àustria al voltant de Feldsberg i Gmünd), van formar el nucli del nou estat de Txecoslovàquia. La província austríaca de Silèsia, que va ser objecte de la Guerra Polonès-Txecoslovaca del gener de 1919, va ser dividida entre la Silèsia txeca i la Silèsia polonesa de Cieszyn, i incorporada al Voivodat de Silèsia. Aquestes cessions van afectar una gran població de parla alemanya a la Bohèmia alemanya i als Sudets.
• L'antic Regne de Galítsia i Lodomeria, format pel territori que la monarquia dels Habsburg havia annexat a la Primera partició de Polònia de 1772, va retrocedir a la República Polonesa restablerta.
• La Bucovina adjacent a l'est va passar al Regne de Romania.
• La meitat sud de l'antiga corona tirolesa fins al pas del Brenner, incloent-hi el Tirol del Sud predominantment de parla bavaresa meridional i l'actual província del Trentino, juntament amb la vall del Canal de Caríntia al voltant de Tarvisio, va caure en mans d'Itàlia, així com el litoral austríac (Gorizia i Gradisca, la ciutat lliure imperial de Trieste i Ístria, tal com va ser reconeguda pel Tractat de Rapallo el 1920).
• La part principal de l'antic Regne de Dalmàcia, el Ducat de Carniola i Baixa Estíria amb la Vall de Mieß (Meža) de Caríntia i el Gemeinde Seeland (Jezersko) va ser cedida al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, contràriament al que estipulava el Pacte de Londres de 1915. També li va ser donada Bòsnia i Hercegovina. L'afiliació del territori de Caríntia Meridional amb la seva part de població de parla eslovena s'havia de decidir en un Plebiscit de Caríntia.
• L'única possessió d'ultramar d'Àustria-Hongria, la seva concessió a Tianjin, va ser lliurada a la Xina.
• Les parts occidentals dels comtats hongaresos de Moson, Sopron i Vas, predominantment de parla alemanya i croata, van ser adjudicades a Àustria. La revolta a l'oest d'Hongria va conduir a un plebiscit que va resultar en la transferència de Sopron i els vuit pobles dels voltants a Hongria. Posteriorment, altres pobles van ser retornats o intercanviats entre Àustria i Hongria fins al 1923. Al final, els territoris finalment guanyats d'Hongria es van organitzar com un estat d'Àustria anomenat Burgenland.

Els aliats s'havien compromès explícitament amb la causa dels pobles minoritaris d'Àustria-Hongria al final de la guerra. De fet, el secretari d'Estat dels Estats Units, Robert Lansing, havia posat fi a les poques possibilitats que hi havia perquè Àustria-Hongria sobrevisqués a la guerra quan va dir a Viena que, com que els aliats ara estaven compromesos amb els txecs, els eslovacs i els eslaus del sud, l'autonomia per a les nacionalitats –el desè dels Catorze Punts– ja no era suficient. Reflexionant sobre això, els aliats no només van permetre que els pobles minoritaris ajudessin a crear nous estats (Txecoslovàquia, Iugoslàvia), recreessin antics estats (Polònia) o s'unissin als seus germans ètnics en estats-nació existents (Romania, Itàlia), sinó que van permetre que els estats successors absorbissin blocs importants de territori habitat per alemanys. Tanmateix, la promesa d'autodeterminació va topar amb la realitat que no es podia traçar cap línia convenient per separar les nacionalitats entrellaçades. En altres casos, els irredentistes afirmarien que alguns territoris habitats per alemanys o hongaresos havien estat realment seus. Això es va veure ben aclarit pel fet que només es van permetre uns quants plebiscits a les zones en disputa per conèixer els desitjos de les poblacions locals.

Política i militar

L'article 88 del tractat exigia que Àustria s'abstingués de comprometre directament o indirectament la seva independència, la qual cosa significava que Àustria no podia entrar en una unió política o econòmica amb la República de Weimar sense l'acord del consell de la Societat de Nacions. En conseqüència, el nom inicial autoescollit per la nova república, Àustria alemanya (alemany: Deutschösterreich) s'havia de canviar a Àustria. Molts austríacs trobarien aquest terme dur (especialment entre els alemanys austríacs, que eren una gran majoria i donarien suport a un únic estat nació alemany), a causa de la posterior debilitat econòmica d'Àustria, causada per la pèrdua de terres. A causa d'això, el suport a la idea de l'Anschluss (unió política) amb l'Alemanya nazi va resultar popular més tard.

El servei militar obligatori va ser abolit i l'exèrcit austríac va quedar limitat a una força de 30.000 voluntaris. Hi havia nombroses disposicions que tractaven la navegació danubiana, la transferència de ferrocarrils i altres detalls relacionats amb la fragmentació d'un gran Imperi en diversos petits estats independents.

La gran reducció de població, territori i recursos de la nova Àustria en relació amb l'antic Imperi va causar estralls a l'economia de l'antiga nació, sobretot a Viena, una capital imperial ara sense un Imperi que la donés suport. Durant un temps, la mateixa existència del país va ser posada en dubte.

Bibliografia addicional

• «Dancesport Rulebook 2019». USA Dance, Inc.. Arxivat de l'original el 2022-10-09. [Consulta: 5 desembre 2019].
• «CDS Constitution and Bylaws/Reglement Generaux». Canada Dancesport/Dansesport Canada. Arxivat de l'original el 2022-10-09. [Consulta: 5 desembre 2019].
• «History of Musical Film, by John Kenrick». Musicals101.com, 1996. Arxivat de l'original el 11 de maig de 2008. [Consulta: 29 maig 2008].
• «Review of "Swing Time" (1936)». rogerebert.com, 15-02-1998. Arxivat de l'original el 2008-05-03. [Consulta: 29 maig 2008].
• «USDC». Arxivat 2007-03-11 a Wayback Machine.
• «United States Dance Championships®». Arxivat de l'original el 2007-03-11. [Consulta: 20 març 2007].
• «USA DANCE National DanceSport Championships». Arxivat de l'original el 2017-05-08. [Consulta: 23 març 2017].
• «Ballroom 101». USA Dance, Inc.. Arxivat de l'original el 13 d'abril de 2014. [Consulta: 9 abril 2014].
• «History of Modern Ballroom Dancing». Arxivat de l'original el 26 de febrer de 2007. [Consulta: 20 febrer 2007].
• «International Style - DanceCentral.info». www.dancecentral.info. Arxivat de l'original el 2017-05-14. [Consulta: 5 maig 2017].
• «Ballroom Dance Styles | America's Ballroom Challenge | PBS». Ballroom Dance Styles | America's Ballroom Challenge | PBS. Arxivat de l'original el 2017-05-05. [Consulta: 5 maig 2017].
• «Just Dance Ballroom:: Dance Styles». www.justdanceballroom.com. Arxivat de l'original el 2017-04-29. [Consulta: 5 maig 2017].
• Daniel, Yvonne. University of Illinois. Ballroom, Boogie, Shimmy Sham, Shake: A Social and Popular Dance Reader, 2009, p. 162. ISBN 9780252075650. 
• «de juny de %202015.pdf Archived copy». Arxivat de l'de juny de %202015.pdf original el September 10, 2015. [Consulta: 26 octubre 2015].
• Nott, James. OUP. Going to the Palais: a social and cultural history of dancing and dance halls in Britain, 1918-60, 2015. ISBN 9780199605194. 
• Arthur Murray,(1938) How To Become A Good Dancer ISBN 1447416767 i ISBN 9781447416760
• Abra, Allison «Review of James Nott, Going to the palais: a social and cultural history of dancing and dance halls in Britain, 1918–1960.». Contemporary British History, 30, de setembre 2016, pàg. 432–433.
• «Ballroom Dancing Judging Criteria». Arxivat de l'original el 2015-01-14. [Consulta: 6 agost 2013].
• Handy, William Christopher. MacMillan. Father of the Blues, 1941, p. 226. 
• Frazer-Harrison, Alex. «'Rock Around the Clock' Tribute». [Consulta: 11 juliol 2012].
• National Dance Council of America. NDCA Approved Figures, Elements, and Restrictions, 2015 [Consulta: 1r gener 2016]. 
• DanceVision. American Style Smooth Bronze Manual, 2015. 
• Maranto, Jim; Maranto, Jenell. DanceVision. American Style Smooth Syllabus: Beginning – Intermediate (Bronze) Foxtrot, 2008. 
• Sochacki, Slawek; Stachura, Marzena. DanceVision. American Style Smooth Foxtrot Choreography, 2013. 
• National Dance Council of America. NDCA Approved Figures, Elements, and Restrictions, 2015 [Consulta: 1r gener 2016]. 
• DanceVision. American Style Smooth Silver Manual, 2015. 
• Maranto, Jim; Maranto, Jenell. DanceVision. American Style Smooth Syllabus: Advanced I (Silver) Foxtrot, 2008. 
• Maranto, Jim; Maranto, Jenell. DanceVision. American Style Smooth Syllabus: Advanced II (Gold) Foxtrot, 2008. 
• Moore, Alex. A & C Black Publishers Limited. The Ballroom Technique, 2002. 
• Veyrasset, Victor; Smith, Heather. DanceVision. International Style Standard Syllabus: Beginning-Intermediate (Bronze) Foxtrot, 2008. 
• Veyrasset, Victor; Smith, Heather. DanceVision. International Style Standard Syllabus: Advanced I (Silver) Foxtrot, 2008. 
• Veyrasset, Victor; Smith, Heather. DanceVision. International Style Standard Syllabus: Advanced II (Gold) Foxtrot, 2008. 
• Manning, Frankie; Millman, Cynthia R. Temple University Press. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop, 2007, p. 49. ISBN 978-1-59213-563-9. 
• Emery, Lynne Fauley. National Press Books. Black Dance in the United States from 1916 to 1970, 1972. ISBN 0-87484-203-4. 
• Schuller, Gunther. Oxford University Press. Early Jazz – Its Roots and Musical Development, 1968. ISBN 0-19-500097-8. 
• Christine Zona, Chris George. Human Kinetics, Inc.. Gotta Ballroom, 2008, p. 13–214. ISBN 9780736059077 [Consulta: 6 febrer 2015]. 

Enllaços externs

• Text del tractat, en anglès