Tractat de Svalbard

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'esdevenimentTractat de Svalbard
Svalbard signatories.png
Tipus multilateral treaty Tradueix
Data 1920
Lloc París
Estat Noruega
Tema Svalbard
Modifica dades a Wikidata

El Tractat respecte Spitsbergen, sovint citat com el Tractat de Svalbard, de 9 de febrer de 1920, reconeix la completa i absoluta sobirania de Noruega sobre l’arxipèlag àrtic de Spitsbergen (actualment anomenat Svalbard). L’exercici de la sobirania, tanmateix, queda subjecta a certes estipulacions, i a la no aplicació de totes les lleis noruegues. El tractat només parcialment desmilitaritza Svalbard. Tots els signataris tenen els mateixos drets de participar en activitats comercials (principalment la mineria del carbó) a les illes, però fins ara només Noruega i Rússia han fet servir aquest dret.

Originalment hi havia nou altes parts contractants, incloent-hi els Estats Units, Dinamarca, França, Itàlia, Japó, els Països Baixos,[1] Noruega, Suècia, i el Regne Unit (incloent-hi els dominis britànics d’Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia, Àfrica del Sud i Nova Zelanda). Alguns estats també el signaren dins dels cinc anys abans que el tractat entrés en vigor, incloent-hi la Unió Soviètica el 1924 i Alemanya i la Xina el 1925. Ara hi ha 40 signataris (entre ells Espanya). El tractat va ser enviat a registrar a la Lliga de les Nacions el 21 d’octubre de 1920.[2]

El 14 d’agost de 1925 el tractat entrà en vigor.[3] Noruega va assumir la sobirania de l'arxipèlag i immediatament va prendre mesures protectores del medi ambient.

Disputes[modifica]

Hi havia una llarga disputa primer entre Noruega i la Unió Soviètica (i actualment Rússia) sobre els drets de pesca a la regió.[4][5] El 1977, Noruega va establir una zona de pesca regulada de 200 milles al voltant de Svalbard (però sense tancar-hi l’accés),[4] amb la qual Rússia no està d’acord.[4] Finlàndia i el Canadà, en canvi, donen suport a la posició noruega, mentre altres signataris del tractat no han expressat una posició oficial.[4] Les parts rellevants de l’acord són les següents:

Els vaixells i els nacionals de les altes parts contractants tenen els mateixos drets de pesca i caça en els territoris especificats en l’article 1 i en les seves aigües territorials. (de l’Article 2)

Hauran de ser admesos en les mateixes condicions d’igualtat en la mineria i activitats comercials i industrials i no s'hi pot establir un monopoli. (de l’article 3)

Referències[modifica]

  1. Sobre els interessos neerlandesos vegeu Muller, Hendrik, ‘Nederland’s historische rechten op Spitsbergen’, Tijdschrift van het Koninklijk Nederlandsch Aardrijkskundig Genootschap 2e serie, deel 34 (1919) no. 1, 94-104.
  2. League of Nations Treaty Series, vol. 2, pp. 8-19
  3. Spitsbergen Treaty and Ratification (en noruec)
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Alex G. Oude Elferink. The Law of Maritime Boundary Delimitation: A Case Study of the Russian Federation. Martinus Nijhoff, 1994, p. 230–231. 
  5. Willy Østreng. «Norway in Northern Waters». A: Clive Archer & David Scrivener. Northern Waters: Security and Resource Issues. Routledge, 1986, p. 165–167. 

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Tractat de Svalbard a Viquitexts, la biblioteca lliure.