Tragèdia dels comuns

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Grup de vaques pasturant

La tragèdia dels comuns (originalment i en anglès Tragedy of the commons) és una teoria econòmica on s'explica que en un escenari d'ús de recursos compartits, els usuaris individuals actuen de forma independent en funció del seu propi interès i acaben comportant-se de forma contrària a l'interès comú, arribant a fer malbé el recurs o fins i tot produint l'esgotament del mateix. El concepte i el nom es van introduir per primera vegada en un assaig de 1833 publicat per l'economista victorià William Forster Lloyd, qui utilitza un exemple hipotètic dels efectes del pasturatge no regulat en terres comunes o emprius, anomenades commons a les illes Britàniques.[1]

El terme es va popularitzar més d'un segle més tard, el 1968, arran d'un article publicat per l'ecologista Garrett Hardin a la revista Science, en relació als perills potencials de la superpoblació humana. En aquest context, els comuns s'entenen qualsevol recurs compartit i no reglamentat, com ara l'atmosfera, els rius i oceans, les poblacions de peixos, o fins i tot la nevera d'una oficina.[2]

S'ha argumentat que el terme 'tragèdia dels comuns " és un terme poc adequat per se, ja que comuns es referia originalment a la gestió d'un recurs privat propietat d'una comunitat de pastors, al qual cap individu fora de la comunitat hi tenia accés. No obstant això, el terme s'utilitza actualment per descriure un problema on tots els individus tenen accés igual i obert a un recurs. Per tant, alguns proposen tragèdia dels règims d'accés obert o simplement el problema de l'accés obert com a termes més adients.[3]

Aquest concepte es fa servir sovint en connexió amb teories de desenvolupament sostenible, protecció mediambiental i en el debat sobre l'escalfament global. També s'ha fet servir en diversos camps de l'economia, la psicologia evolutiva, l'antropologia, la teoria de jocs i la sociologia.

En canvi, altres sociòlegs han considerat que el dilema és un parany social en el qual s'emfatitza el conflicte social per sobre d'un ús raonat dels recursos comuns, en implicar una contradicció entre els interessos o beneficis dels individus i els béns comuns o públics. Economistes com Elinor Ostrom, posen el focus en la viabilitat d'una gestió responsable i eficient de recursos comuns.[4]

Propostes[modifica | modifica el codi]

Proposta de Lloyd[modifica | modifica el codi]

El 1833, l'economista anglès William Forster Lloyd va publicar un text que incloïa un exemple hipotètic d'un excés d'utilització d'un recurs compartit. Es tractava d'un grup de ramaders que compartien una parcel·la de terreny en la qual tots tenien dret per deixar que les vaques pasturessin, tal com era costum en els pobles anglesos. Lloyd diu que si un un pastor incrementa indiscriminadament la mida del seu ramat, es poden donar situacions de sobrepastura. Per a cada animal addicional, un pastor podria rebre beneficis addicionals, però el recurs compartit es veuria afectat. Si tots els pastors prenguessin aquesta decisió racional a títol individual, el recurs compartit (el commons) es podria esgotar o fins i tot ser destruït, en detriment de tots.[5]

Versió de Hardin[modifica | modifica el codi]

El 1968, l'ecologista Garret Hardin va explorar el dilema social en el seu article "The Tragedy of the Commons", publicat a la revista Science.[2][6] L'assaig agafava el títol del pamflet de Lloyd, tal com explica, analitzant la sobrepastura dels recursos compartits. Hardin es va centrar en el creixement de la població humana, l'ús dels recursos naturals de la Terra, i l'estat de benestar.[7] Hardin argumenta que, si els individus basen les seves decisions només en si mateixos, i no tenen en compte la seva relació amb la societat, arribaria un punt on alguns pares tindrien menys fills perquè no els podrien alimentar d'una manera adequada. Aquest sistema ja ocorre al món animal.[7] Hardin criticà l'estat del benestar, com a responsable per fomentar la tragèdia dels comuns, ja que un estat on es promou activament la natalitat pot provocar una Catàstrofe maltusiana. També criticà la Declaració universal dels drets humans, on es defensa que la família és la unitat fonamental de la societat i que la mida de la mateixa ha de dependre únicament de la pròpia família, i no pot ser decidida per ningú més.[8] En la pràctica només un país —la República Popular de la Xina va prendre mesures de control de la natalitat. Hardin diu que si tots els individus fan servir un recurs compartit sense tenir en compte la resta d'integrants de la societat, aquests recursos es poden arribar a col·lapsar. Per això reclama una gestió pública o regulada dels mateixos.

Ús contemporani[modifica | modifica el codi]

L'article de Hardin va ser el començament de l'ús modern del terme "comuns" com un terme que connota un recurs compartit. Com Frank van Laerhoven i Elinor Ostrom han declarat: "Abans de la publicació de l'article de Hardin sobre la tragèdia dels comuns (1968), títols que contenen les paraules comuns, recursos comuns, o propietat comuna eren molt escassos en la literatura acadèmica ". El 2002, Barrett i Mabry va dur a terme un important estudi entre biòlegs per determinar quines publicacions al segle XX s'havien convertit en els llibres clàssics o publicacions de referència en biologia, i l'article de Hardin va ser el que va tenir l'impacte més gran entre els biòlegs, així com el més citat.[9]

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Sentit metafòric[modifica | modifica el codi]

Hardin, igual que Lloyd i que Thomas Malthus, estava principalment preocupat pel problema de la superpoblació humana. Però en el seu assaig també es va centrar en l'ús de recursos finits, ressaltant-ne una visió negativa. Com a metàfora, la tragèdia dels comuns no es pot interpretar literalment. La paraula "tragèdia" no es fa servir en el sentit formal ni teatral, i l'ús de "comuns" s'ha malinterpretat sovint, fent que ell mateix digués que hauria d'haver titulat la seva obra "The Tragedy of the Unregulated Commons".[10][11]

La metàfora il·lustra l'argument que un accés lliure i il·limitat a un recurs finit pot provocar una sobre-explotació del mateix, sigui aquesta temporal o definitiva. Això és degut al fet que els beneficis de l'explotació són per a individus o grups, cadascun dels quals és motivat a maximitzar-ne l'ús del recurs, mentre que els costos de l'explotació són assumits per tothom. Això acaba provocant una bola de neu que acaba col·lapsant el recurs, encara que tingui capacitat de recuperació.[12] El mateix concepte també es coneix com la tragèdia dels pescadors, ja que pescar massa peixos abans o durant la cria reduir-ne dràsticament la població.[13]

Els comuns actualment[modifica | modifica el codi]

Deforestació a Mèxic per promoure l'agricultura

El terme se sol relacionar amb temes de sostenibilitat. Aquest dilema afecta a diversos recursos actuals, com són l'aigua, els boscos, el peix i les energies no renovables.[14] En economia, la tragèdia dels comuns també es pot considerar com aquells efectes nocius per a tercers a l'hora de consumir un bé o servei. Per exemple, conduir vehicles té efectes nocius pel que fa als nivells de pol·lució, emissions de diòxid de carboni i accidents de trànsit.[15][16] Alguns exemples generals de la potencial tragèdia dels comuns inclouen:

El dilema dels comuns[modifica | modifica el codi]

El dilema dels comuns és una classe específica del dilema social, on els interessos egoistes a curt termini de les persones són incompatibles amb els interessos col·lectius i del bé comú a llarg termini.[24] Els investigadors acadèmics han estudiat la temàtica i han definit un seguit de factors motivacionals, estratègics i estructurals que poden afectar la gestió dels béns comuns. En teoria de jocs, aquest dilema es coneix com Commonize Costs - Privatize Profits Game. (CP-PP game) per les seves sigles en anglès).

Factors psicològics[modifica | modifica el codi]

En una anàlisi de la recerca experimental en la cooperació en el dilema dels comuns, Kolepman, Weber i Messick (2002) van identificar nou classes de variables independents que influïen en la cooperació: motius socials, de gènere, de recompensa, d'incertesa, de poder i d'estatus, grandària del grup, comunicació, causes i, finalment, entorn. Van organitzar aquests factors i van distingir entre factors individuals (trets de personalitat estables) i factors circumstancials externs (l'entorn). Els factors externs inclouen la tasca (Estructura social i decisió) i la percepció de la tasca.[25]

Un altre factor important - que no està cobert en l'anàlisi de Kolepman et al (2002) - és la cultura. Els resultats empírics recolzen els arguments teòrics que el grup cultural és un factor crític que precisa ser estudiat en el context de variables externes.[26] Més que comportar-se en un sentit d'incentius econòmics, la gent acceptaria cooperar sota un context d'oportunitats adequat.[27] Una versió expandida del model de la lògica d'oportunitats,[28] suggereix que la cooperació està millor explicada sota la pregunta: "Què fa (regles) una persona com jo (identitat) en una situació com aquesta (reconeixement) donada la meva cultura (grup)?"[29]

Factors estratègics[modifica | modifica el codi]

Els factors estratègics són també part rellevant del dilema dels comuns. Un factor estratègic reiterat és l'ordre en el qual els individus colliran els recursos. Si els individus juguen simultàniament, tota la gent cull al mateix temps, mentre que en joc seqüencial, la gent cull el ben comú d'acord a una seqüència predeterminada. - Primer, segon, tercer, etc.

Hi ha una conseqüència de l'ordre clara en els jocs seqüencials: les collites d'aquells que van arribar primer (els líders) són majors a les d'aquells que van arribar més tard (els seguidors). La interpretació d'aquests efectes és que els primers jugadors se senten amb dret a recol·lectar més. Amb el joc seqüencial, els individus que arriben primer adopten un principi d'avarícia, mentre que els jugadors simultanis adopten un principi d'igualtat.

Un altre factor estratègic és l'habilitat de construir reputacions. Recerques destaquen que les persones utilitzen menys part del ben comú en situacions públiques que en situacions anònimes. A més, aquells que cullen menys guanyen millor prestigi i influència dins del seu entorn social.

Factors estructurals[modifica | modifica el codi]

Moltes recerques s'han centrat en quan i per què la gent voldria reestructurar els comuns per prevenir una tragèdia. Hardin es va fixar en la seva anàlisi dient que "La llibertat en els comuns provoca que s'arruïni tot."[30] Una de les solucions proposades és la designació d'un líder que reguli l'accés al bé. Els grups són més propensos a ratificar a un líder quan un recurs comú està sent esgotat i quan gestionar un ben comú es considera una tasca difícil. Els grups prefereixen líders electes, democràtics i prototípics per al grup, i aquests tipus de líders són més reeixits imposant cooperació. Existeix una aversió general als líders autocràtics, encara que, potser seria una solució efectiva, possiblement per la por a l'abús de poder i a la corrupció.

La disposició de recompenses i sancions podria també ser efectiva en la preservació dels recursos comuns. Penalitzacions selectives per la sobre-explotació poden ser efectives per promoure la conservació de l'aigua i l'energia en les llars. Elinor Ostrom, guardonada amb el Nobel en Economia el 2009 pel seu treball en aquesta temàtica, apuntà que en la vida real les comunitats ja gestionen els recursos comuns, com la pesca, els sistemes de regadiu dels camps i terres de cultiu, i van identificar un nombre de casos d'èxit. Un dels factors claus és el recurs en si mateix; recursos amb uns límits definits poden ser preservats més fàcilment. Un segon factor: la dependència d'un recurs; deu haver-hi una notable amenaça d'esgotament del recurs, i deu ser difícil trobar substituts. El tercer és la presència d'una comunitat; població petita i estable amb un fort entramat social i normes que promouen la conservació. Una condició final són regles bàsiques per a la comunitat i procediments que incentivin els usos responsables i sancions per als usos que causin sobreexplotació.[31][32]

Solucions[modifica | modifica el codi]

En l'assaig original, Hardin situa el problema bàsic en l'expansió incontrolada de la població, suggerint que la solució passa pel control del dret a la procreació a través de la imposició de mesures coercitives adoptades per acord comú. En el seu Managing the Commons (1979) —escrit conjuntament amb John A. Baden— Hardin estudia aquest suggeriment més a fons.[33]

No obstant això, trobar una solució a la suposada tragèdia en la seva versió restringida —entesa com la situació que porta necessàriament a la seva sobreexplotació i conseqüentment a l'esgotament a causa de l'abús “irracional” del recurs— ha estat un dels problemes subjacents de la filosofia i economia política. Generalment tals propostes de solució depenen de la implementació de mesures de restricció de l'accés a tals recursos, restricció controlada per alguna autoritat superior a la comunitat mateixa o algun agent extern (organismes nacionals o internacionals, etc). Alternativament es tendeix a transformar el recurs comú en propietat privada, assumint que els propietaris privats faran un ús més racional dels recursos, buscant no només utilitzar-ho sinó preservar-ho.

Altres solucions es deriven de l'aplicació del teorema de Coase. Aquest estableix, en relació al present, que si les externalitats es tractessin com a mercaderies —és a dir, estiguessin subjectes a la compravenda— el mercat portaria a resultats eficients, sense importar el règim de propietat. El model general suggereix que el sistema hauria de ser un, en el qual, els usuaris paguessin per les conseqüències negatives de l'ús del ben comú, cost que podria variar amb l'escassetat i nivell de la demanda d'aquest. Exemples d'aquesta aproximació són les ecotaxes; l'impost Verd; l'impost al el carboni, etc. S'al·lega que tal aproximació no només comportaria la preservació dels recursos comuns sinó que fins i tot podria estendre l'avantatge d'aquesta «explotació preservativa» a sectors no directament embolicats, transformant tal preservació en interès comú més ampli. Per exemple, Costa Rica hi hauria reeixidament expandit els avantatges del «turisme ecològic» a través de la consideració —pagant en sumes reals— els «serveis consumits» per la pol·lució.[34]

Crítica[modifica | modifica el codi]

Un dels supòsits de la tragèdia dels comuns és que la comunitat com a tal és incapaç d'aconseguir acords racionals en referència a l'ús de recursos comuns o, encara en el cas d'aconseguir-los, és incapaç d'obligar al seu compliment. Partint d'això, se suggereix que l'única solució possible és introduir un agent extern a la comunitat que actuï punt com a regulador com a garant de tals regulacions. Això, en la pràctica, es concreta ja sigui en el poder estatal o en actors privats motivats pels seus propis interessos o, potser més sovint, en una mescla de tots dos: la propietat dels béns comuns és transferida a individus els drets dels quals són salvaguardats per l'estat.[35]

No obstant això tal assumpció és qüestionable.[36] El treball de Elinor Ostrom mostra, en les paraules del comunicat informant d'atorgació del premi, que: «Ostrom ha desafiat la concepció tradicional que la propietat comuna és mal manejada... conclou que els resultats són millors que els predits per les teories estàndards. Observa que els usuaris dels recursos freqüentment desenvolupen sofisticats mecanismes de decisió i aplicació de regles per manejar conflictes d'interès, i caracteritza les regles que promouen resultats positius»[37]

Així doncs alguns han afirmat que la «tragèdia dels comuns» no correspon necessàriament a la realitat i que la solució no requereix necessàriament actors externs que imposin racionalitat: la comunitat és capaç de trobar les seves pròpies solucions. Aquest punt ha estat emfatitzat pels partidaris del moviment cooperatiu.[38]

Altres crítiques que es fan a la tesi de Hardin són:

  • Que confon la gestió comunal amb el lliure accés als recursos.[39] La propietat comunal és una forma de propietat privada,[40] i com a tal està regulada, generalment per normes de caràcter consuetudinari, i els no propietaris estan exclosos del seu usdefruit.[41][42][43]
  • Que la realitat empírica evidència que el tipus de propietat existent sobre els recursos naturals no influeix necessària i exclusivament en la seva degradació o ús sostenible.[44]

Almenys part de la controvèrsia s'origina en un desacord en si els individus necessàriament es comportessin de la manera cegament individualista que l'exemple suggereix. S'ha argumentat que fins i tot individus que persegueixen l'interès propi trobessin avantatjós cooperar, almenys en alguns casos, perquè tal cooperació és útil no només a l'interès comú o d'uns altres sinó també al propi de cadascun dels individus.[45][46]

En el mateix sentit, s'ha al·legat que «la tragèdia dels comuns» ha estat utilitzada freqüentment com un argument a favor de la propietat privada per se o —en el present— de la privatització, sense examinar altres alternatives i, específicament, el cas contrari: la tragèdia dels anticomuns, en la qual individus actuant racional, però separadament, malbaraten —infrautilitzant— algun bé o recurs (veure consorci i oligopoli). Des d'aquest punt de vista s'argumenta que tots dos casos són exemples de drets de propietat mal definits: en el primer, diverses empreses o individus tenen drets conjunts d'ús d'un determinat actiu, però cap d'elles (fins i tot en conjunt) té el dret de regular l'ús total o excloure als altres de tal ús, mentre que la tragèdia dels anticomuns seria un exemple de drets de propietat mal definits per la raó oposada: diverses empreses tenen drets conjunts d'ús sobre un determinat actiu, però a més posseeixen un dret absolut d'exclusió sobre l'ús de tal actiu, dret que exerceixen sense consideració d'interessos comunals més amplis.

Autors com Yochai Benkler argumenten que amb l'auge d'internet i la digitalització del món, un sistema econòmic basat en els comuns torna a ser possible[47] Un dels exemples d'aquesta visió és el programari lliure.[48]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lloyd, William Forster. Two lectures on the checks to population. England: Oxford University, 1833 [Consulta: 13 març 2016]. 
  2. 2,0 2,1 «The Tragedy of the Commons». Science, 162, 3859, 1968, pàg. 1243–1248. DOI: 10.1126/science.162.3859.1243. PMID: 5699198.
  3. Daly, Herman E.; Farley, Joshua. Ecological Economics. Principles and Applications. (PDF contains full textbook). 2nd. Washington: Island Press, 2011. ISBN 9781597266819. 
  4. Governing The Commons
  5. Lloyd, William Forster. Two Lectures on Population, 1833. 
  6. Abstract: "The population problem has no technical solution; it requires a fundamental extension in morality".
  7. 7,0 7,1 Hardin, G. «The Tragedy of the Commons». Science. AAAS, 162, 3859, 13-12-1968, pàg. 1243–1248. DOI: 10.1126/science.162.3859.1243. PMID: 5699198 [Consulta: 22 octubre 2013]. «it is the role of education to reveal to all the necessity of abandoning the freedom to breed. Only so, can we put an end to this aspect of the tragedy of the commons.»
  8. «The Universal Declaration of Human Rights», 10-12-1948. [Consulta: 4 setembre 2011].
  9. tradicions i Tendències en l'Estudi dels comuns Frank van Laerhoven i Elinor Ostrom Internacional Journal of the Commons Vol 1, no 1 octubre de 2007, pp. 3-28
  10. «Will commons sense dawn again in time? | The Japan Times Online». Search.japantimes.co.jp, 26-07-2006. [Consulta: 22 octubre 2013].
  11. Hardin, Garrett «Extensions of "The Tragedy of the Commons"». Science, 280, 5364, 01-05-1998, pàg. 682–683. DOI: 10.1126/science.280.5364.682.
  12. «Brigham Daniels, Emerging Commons Tragic Institutions». Environmental Law, 37, 2007, pàg. 515–571 at 536.
  13. Samuel Bowles: Microeconomics: Behavior, Institutions, and Evolution, Princeton University Press, pp. 27–29 (2004) ISBN 0-691-09163-3
  14. Kelly Andersson "Tragedy of the Common Forest" Oregon Daily Emerald
  15. Stephen J. Dunber and Steven D. Levitt "Not-So-Free-Ride" The New York Times
  16. Jaeger, William. Environmental Economics for Tree Huggers and Other Skeptics, p. 80 (Island Press 2012): "Economists often say that externalities need to be 'internalized,' meaning that some action needs to be taken to correct this kind of market failure."
  17. I.A. Shiklomanov, Appraisal and Assessment of World Water Resources, Water International 25(1): 11-32 (2000)
  18. * Wilson, E.O., 2002, The Future of Life, Vintage ISBN 0-679-76811-4
  19. Leakey, Richard and Roger Lewin, 1996, The Sixth Extinction : Patterns of Life and the Future of Humankind, Anchor, ISBN 0-385-46809-1
  20. C.Michael Hogan. 2010. Overfishing. Encyclopedia of Earth. National Council for Science and the Environment. eds. Sidney Draggan and C.Cleveland. Washington DC.
  21. ch 11–12. Mark Kurlansky, 1997. Cod: A Biography of the Fish That Changed the World, New York: Walker, ISBN 0-8027-1326-2.
  22. Glenn Black, Small Flock Poultry Farmers of Canada, 2016
  23. «Reputation-based self-management of software process artifact quality in consortium research projects». ACM, 05-09-2011. [Consulta: 22 octubre 2013].
  24. Druzin, Bryan «A Plan to strengthen the Paris Agreement». Fordham Law Review, 84, pàg. 19–20.
  25. Kopelman, Weber, & Messick, 2002.
  26. Gelfand & Dyer, 2000
  27. Weber et al., 2004.
  28. Kopelman, 2009.
  29. Myers & Kopelman, 2012.
  30. Hardin, 1244
  31. «A Smiley Face Emoticon For Your Electric Bill | Unambiguously Ambidextrous». Unambig.com. [Consulta: 22 octubre 2013].
  32. van Vugt, M.; van Lange, P. A. M.; Meertens, R. M.; Joireman, J. A. «How a Structural Solution to a Real-World Social Dilemma Failed: A Field Experiment on the First Carpool Lane in Europe». Social Psychology Quarterly, 59, 4, 1996, pàg. 364–374. DOI: 10.2307/2787077. JSTOR: 2787077.
  33. Managing the Commons by Garrett Hardin and John Baden
  34. THOMAS L. FRIEDMAN (No) Drill, Baby, Drill New York Times Op-Ed Column Published: April 11, 2009 http://www.nytimes.com/2009/04/12/opinion/12friedman.html?em
  35. Hay aquí otra asunción incuestionada: que el actor privado o estatal actuará necesariamente en forma racional, en el sentido de buscar no sólo maximizar las ganancias sino al mismo tiempo preservar el recurso.
  36. Appell, George N., por ejemplo, sostiene, citando a numerosos autores que: “el argumento de Hardin es sociológicamente ingenuo... históricamente mal informado... legalmente indefendible, lógicamente inconsistente ... y, finalmente, simplemente erróneo cuando sostiene que sólo la propiedad privada o la administración estatal son las únicas soluciones.. falla en definir qué es lo que quiere decir por un común más allá de los ejemplos que da... “ en Hardin's Myth of the Commons: The Tragedy of Conceptual Confusions.
  37. comunicado de prensa de la The Royal Swedish Academy of Sciences acerca de la otorgacion del Premio Nobel de economía 2009: Economic governance: the organization of cooperation
  38. Ed Mayo (Director Ejecutivo de Co-operatives -UK ) escribe: “La otorgación del Premio Nobel a Elinor Estrom muestra como las cosas están cambiando para mejor.
  39. Dasgupta, Partha. «Human Well-Being and the Natural Environment». [Consulta: 13 març 2016].
  40. Jensen, Derrick (2007), "Endame Vol 1: The Problem of Civilisation" and "Endame Vol II: Resistance" (Seven Stories Press)
  41. Fenny, D. et al Falta indicar la publicació .
  42. González de Molina, M. & González Alcantud, J.A.. González de Molina, M. & González Alcantud, J.A.; ed. {{{títol}}}. Anthropos. 
  43. Ciriacy-Wantrup S.V., Bishop R.C., 1975. "Common Property" as a Concept in Natural Resources Policy. Nat. Res. J. 15, 713–727
  44. Gascón, J. Falta indicar la publicació .
  45. Por ejemplo: Robert Axelrod.
  46. John Ikerd, por ejemplo, argumenta que: el interés propio ilustrado incluye el interés propio individual estrecho (que se centra en las posesiones individuales) pero incluye también intereses que son compartidos, sobre los cuales uno solo tiene posesión parcial (que se centran en relaciones, comunidad y valores sociales) e intereses que son puramente altruisticos (que se centran en intereses que son solo de otros, que uno persigue desde un sentido de deber, ética o moralidad).. en Rethinking the Economics of Self-Interests.
  47. Benkler, Yochai. The Wealth of Networks: How Social Production Transforms Markets and Freedom. New Haven, Conn: Yale University Press, 2006, p. 3. ISBN 0-300-11056-1. 
  48. Steven Johnson «The Internet? We Built That». New York Times, 21-09-2012 [Consulta: 24 setembre 2012]. «The Harvard legal scholar Yochai Benkler has called this phenomenon 'commons-based peer production'.»

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]