Tragicomèdia pastoral d'Amor, firmesa i porfia

Tragicomèdia pastoral d'Amor, firmesa i porfia

Tipus	obra literària
Llengua	català

La Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia és una comèdia de Francesc Fontanella, escrit l'any 1642. Va ser editada per Maria-Mercè Miró l'any 1988. L'obra està composta per diverses peces interrelacionades, la principal de les quals és una comèdia barroca, tot i que l'autor l'anomena tragicomèdia, precedida d'una lloa i amb dues peces intercalades: un entremès i un ball.

Descripció

Els principals protagonistes de la Tragicomèdia d'Amor, firmesa i porfia són Fontano, Elisa i Guidèmio, que constitueixen un triangle amorós: Fontano i Guidèmio pretenen l'amor d'Elisa, però ella prefereix el segon. L'acció passa en una època d'hostilitats entre els pastors del Besòs, grup a què pertany Fontano, i els del Llobregat, entre els quals hi ha Elisa i Guidèmio. Els dos bàndols estan en guerra des que Tirsis, majoral del Llobregat, va raptar l'esposa de Menalcas, majoral del Besòs.

Els contendents decideixen exposar el seu enfrontament a l'arbitri d'un oracle, i aquest dictamina que la pau entre els dos pobles només serà possible quan les dues estirps s'uneixin pel matrimoni dels seus descendents. Això sembla afavorir les pretensions de Fontano, fins que el descobriment que Elisa és, en realitat, filla de Menalcas, i Guidèmio, fill de Tirsis, fa confluir la voluntat dels enamorats amb la predicció de l'oracle.

Significació

L'obra és un exemple de la utilització del recurs dramàtic de l'anagnòrisi (o agnició), en què el reconeixement tardà de la qualitat real d'una persona altera les expectatives del desenllaç. Però més enllà de l'argument en concret, i de l'ambició literària que es reflecteix en el llenguatge i l'estructura, són els elements complementaris els que fan d'aquesta obra un producte singular. Perquè al costat dels tres actes o jornades en què està dividida la peça, Fontanella va compondre uns quants textos per ser escenificats conjuntament amb l'obra: una lloa, una cançó, un entremès —amb un ball per a l'entremès— i un Ball de la Pintura.

La lloa, en què Fontano representa l'escriptor donant els últims retocs a l'obra, constitueix un al·legat a favor d'un teatre culte, modern i ambiciós en català. L'Entremès és una peça de lluïment per al graciós; l'actor Possimico ha oblidat la seva identitat i adopta la personalitat de tots els graciosos famosos del teatre del seu temps: Romo, Coca, Joan Rana, Triviño. I, finalment, el Ball de la Pintura és un pretext per lloar la bellesa de les dames que formen el públic.

El resultat d'aquesta construcció simbòlica recrea l'espectacle global en una arquitectura travada que implica els elements humans que intervenen en tota manifestació teatral: l'autor, que és el protagonista de la lloa; l'actor, exemplificat en el personatge del graciós, a l'entremès, i el públic, destinatari del discurs de la Pintura, al ball. D'aquesta manera, l'espectacle teatral barroc, que en les mostres més ambicioses ajuntava a una obra dramàtica els complements d'una lloa, d'un entremès i d'un ball, remet aquí a una unitat superior que significa l'apoteosi del teatre.

Fragment

La comèdia fa una reivindicació de la llengua catalana a la seva lloa:

Allí viu al déu Apol·lo

señit de llorer lo cap,

dorat coturno en los peus,

corona y lira en las mans.

Aquí viu, culta, a Thalia

que, de flors sempre fragants,

ab esta ermosa corona

cubrí sos cabells dorats.

Un irat, altre quexosa,

que vostres ingenis clars

indignament se enamóran

sols dels assumtos estranys;

senten que sols se aplaudesca

lo llenguatje castellà,

quant la catalana musa

és tant dolsa, és tant suau,

y eligen esta acadèmia

per los primers catalans,

que a noble teatro donan

las flors cultas del Pernàs.