Transcendentalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El transcendentalisme va ser un moviment filosòfic, religiós i literari nord-americà que va florir aproximadament entre 1836 i 1860. Va començar com un moviment de reforma dins de l'Església Unitària que procurava estendre l'aplicació del pensament de William Ellery Channing sobre el Déu interior i la significació del pensament intuïtiu. Es va basar en «un monisme que sostenia la unitat del món i de Déu, i en la immanència del món». Per als trascendentalistas l'ànima de cada individu és idèntica a l'ànima del món i conté el que el món conté.[1] Els trascendentalistes van treballar amb la sensació que l'adveniment d'una nova era possible i estava a prop. Van ser crítics de la seua societat contemporània per la seua conformitat irreflexiva, i van urgir que cada individu buscara, en paraules de Ralph Waldo Emerson, «una relació original amb l'univers[2]».

Un grup de jóvens estudiants eixits de la Facultat de Teologia de Harvard van preveure el perill que amenaçava la seua Església. El 15 de juliol de 1838, Ralph Waldo Emerson, va pronunciar un discurs, conegut com The Divinity School Address, que resultaria decisiu per a la història de l'unitarisme. Influït per la filosofia racionalista i romàntica alemanya i l'hinduisme, Emerson proposava el transcendentalisme: una via intuïtiva basada en la capacitat de la consciència individual, sense necessitat de miracles, jerarquies religioses ni mediacions.

Al transcendentalisme s'hi van associar amics d'Emerson i membres del Transcendental Club, Walt Whitman i Henry David Thoreau.

Fonament transcendental[modifica | modifica el codi]

El transcendentalisme americà que proposa Ralph Waldo Emerson part del fonament transcendental plantejat pel filòsof alemany Immanuel Kant. Este fonament ens diu que els objectes no són reals i cognoscibles en si mateixos, sinó que al contrari, existixen i són cognoscibles quan estan sotmesos a condicions a priori del subjecte.

Partint d'este fonament Fichte va definir com a idealisme transcendental la seua metafísica del Jo i del No-Jo. Schelling va elaborar el sistema d'idealisme transcendental i Schopenhauer va denominar transcendental a la reflexió dirigida no a les coses sinó a la consciència d'elles en quant meres representacions.

Ralph Waldo Emerson fent ús del fonament trascedental al seu Assaig sobre la Naturalesa ens diu que la vertadera independència de l'individu s'aconseguix amb la intuïció i l'observació directa de les lleis de la naturalesa.

Per a Emerson, el ser humà quan es troba en contacte amb la naturalesa, fent ús de la intuïció i l'observació, és capaç d'entrar en contacte amb l'energia còsmica; la font creadora de la vida, identificada com a Déu —o Ordre— pels deistes, i com "totalitat" pels panteistes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]