Tribunal dels Tumults

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióTribunal dels Tumults
Bor-Nederlantsche-oorloghen MGG 1258.tif
Alva presideix, Vargas a la seva dreta i els consellers del Tribunal de la Sang. Gravat de Pieter Christiaansz Bor 1576
Dades bàsiques
Tipus entitat tribunal de justícia
Història
Fundació 5 setembre 1567 a Brussel·les
Fundadors Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel
Dissolució 14 maig 1576
Organització i govern
Seu central 
Modifica les dades a Wikidata

El Tribunal dels Tumults va ser un jutjat d'excepció instaurat el 5 de setembre de 1567 a Brussel·les als Països Baixos espanyols per Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, tercer duc d'Alba, instigat per Felip II d'Espanya, per perseguir els oponents al règim espanyol i assegurar els interessos del rei. És conegut a Bèlgica i els Països Baixos amb el nom de Bloedraad (tribunal de la sang), que prové del fet que durant el govern d'Alba s'hi van condemnar a mort almenys 1073 persones i desterrar 11.130 dissidents.[1] Els bens dels condemnats eren confiscats i esqueien a la Corona d'Espanya.[2] En una carta a Felip II, Juan de Vargas, dominic i jutge del tribunal, va estimar els ingressos dels bens confiscats a 20 milions de tàlers per any.[3]

Amb la missió oficial de combatre el moviment calvinista vituperat pels catòlics com heretgia i de protegir la fe i les possessions de l'Església catòlica, de fet instal·lava un règim de terror per sotmetre la població i confiscar un màxim de bens. Dues de les víctimes més conegudes del tribunal van ser els comtes Lamoral d'Egmont i Filip van Montmorency-Nivelle, comte d'Horn,[4] tot i ser reialistes, nobles, catòlics i proespanyols. Amb aquest assassinat el 1568, Alba volia imposar el seu poder i intimidar la població en mostrar que ningú era a cobert de la «justícia», ni els càrrecs més alts. Aquests fets històrics van inspirar una tragèdia de Goethe i una obertura de Beethoven.

Com a conseqüència, en la literatura neerlandesa, el duc d'Alba va ser descrit com un tirà cruel i bàrbar i Felip II com un rei incompetent i cobejós.[3] Tot i això, la repressió no va ser efectiva, sinó que va augmentar els greuges de la població. És considerat com una de les causes majors de la Guerra dels Vuitanta Anys, com que els moderats i una gran part de la noblesa catòlica proespanyola van canviar de camp. Així, la rebel·lió va rebrotar el 1572 quan Guillem d'Orange va aconseguir el suport d’Anglaterra i els hugonots francesos. Frísia, Drenthe, els comtats d'Holanda i Zelanda van ser conquerides pels rebels.[2] El successor d'Alba, Lluís de Requesens que va ser governador del 1573 al 1576 va assajar una política de conciliació (amnistia general, abolició dels impostos sobre les vendes), però va fracassar en la pacificació del país, en part per la fallida financera de la monarquia espanyola i el refús de Felip II de qualsevol concessió a les altres exigències dels rebels,[5] com ara la llibertat de culte.[6] El Tribunal va continuar la seva activitat sota Requesens, però ja no va dictaminar cap sentència de mort ni confiscació.[6]

El Consell dels Estats va abolir el Tribunal dels tumults el 14 de maig del 1576 i uns jutges van ser empresonats breument. La majoria dels arxius del tribunal va ser destruïda, en aplicació del tractat conegut com a Pacificació de Gant signat el 8 de novembre del 1576. Amb el Plakkaat van Verlatinghe del 1581 la part septentrional de les disset Províncies va ser la primera colònia de Castella que va independentitzar-se.[7]

En les arts[modifica]

Referències[modifica]

  1. Per la llista dels condemnats, vegeu: Verheyden, A. L. E.. Commission Royale d'Histoire. Le Conseil des troubles: liste des condamnés (1567-1573) (en francès). volum 62 de Collection de chroniques belges inédites et de documents inédits relatifs à l'histoire de la Belgique. Brussel·les: Academie Royale des Sciences, des Lettres, et des Beaux-Arts, 1961, p. 596. 
  2. 2,0 2,1 Moreno Cullell, Vicente «La revolta dels Països Baixos en temps de Felip II». Sàpiens, 7 juny del 2012.
  3. 3,0 3,1 Vergers, 1872, p. 116.
  4. Ludwig van Beethoven li va dedicar l'obertura Egmont
  5. Espino López, Antonio; Martí Escayol, Antònia. Manual d'història moderna universal. vol. 58 de Manuals de la UAB. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014, p. 256. ISBN 9788449043758. 
  6. 6,0 6,1 Deprez, Victor. Petit cours d’histoire de Belgique (en francès). Brussel·les: Albert De Boeck, 1916, p. 250. 
  7. Viñuales, Antoni «"Ni vull, ni puc"». El Punt Avui, 06-06-2017, pàg. 5.

Bibliografia[modifica]

  • Gachard, Louis Prosper «Notice sur le Conseil des Troubles, institué par le duc d'Albe» (en francès). Bulletins de l'Académie royale des sciences, des lettres et des beaux arts de Belgique, XVI, 2a, 1849, pàg. 50-78.
  • Vergers, P. De bloedstrijd onzer vaderen tegen Spanje, beschreven en afgebeeld voor het Nederlandsche volk (en neerlandès). tom 1. Van Schenk Brill, 1872, p. 575.  (traducció del títol: La lluita sanguinària dels nostres pares contra Espanya, descrita i il·lustrada per al poble neerlandès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tribunal dels Tumults Modifica l'enllaç a Wikidata