Trio núm. 1 (Mendelssohn)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióTrio núm. 1
Forma musical trio de piano
Tonalitat Re menor
Compositor Felix Mendelssohn
Data de publicació 23 setembre 1839
Catalogació Opus 49
Instrumentació piano, violí i violoncel
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002367661
Modifica les dades a Wikidata

Trio núm. 1 per a piano, violí i violoncel en re menor, op. 49, de Felix Mendelssohn el va completar el 23 de setembre de 1839 i es va publicar l'any següent.

Moviments[modifica]

Consta de quatre moviments:

  1. Molto allegro agitato
  2. Andante con moto tranquillo, en si bemoll major
  3. Scherzo: Leggiero e vivace, en re mayjor
  4. Finale: Allegro assai appasionato

Origen i context[modifica]

Aquesta obra va suposar el retrobament amb el gènere després d'un primer Trio amb piano en do menor bastant insatisfactori i inèdit de 1820. Va renovar per l'autor els problemes de l'equilibri entre el teclat i els dos arcs, als que finalment va donar una solució bastant encertada. Un dels tòpics sobre la figura de Mendelssohn, el qual afirma que componia sense esforç, en aquest cas no fou així, com ho revela el fet que el Trio passés no ja per fases de revisió sinó per autèntics estats diferents d'escriptura. Començat al febrer de 1839, una primera redacció va estar conclosa el 18 de juliol d'aquest any i la segona, amb alteracions bàsiques, el 13 de setembre. El 23 del mateix mes va donar per conclosa l'obra, "el trio mestre de la nostra època", en apreciació de Schumann. Més accessible, amb una càrrega menor de dificultats que la seva parella, aquest Trio en re menor representa una de les millors combinacions del piano amb altres instruments de tota la música de cambra de Mendelssohn. L'atmosfera general és d'un lirisme que entra freqüentment en una zona elegíaca.[1]

Mendelssohn va escriure referint-se a les seves trios i quartets amb piano: "Les coses per a piano no són, per descomptat, les que jo escric amb més plaer ni amb molta felicitat, però una altra branca de música per a piano és molt important als meus ulls i molt estimada al mateix temps [...]". El Trio amb piano en re menor núm. 1 és una de les seves peces més conegudes. El seu amic Ferdinand Hiller, compositor i pianista alemany, li va aconsellar modificar la part de piano per tal que s'assemblés als nous corrents encapçalades per Chopin i Liszt. Aquest virtuosisme parisenc queda palès en el primer moviment, ple de belles melodies que van passant pels diferents instruments.[2]

Anàlisi musical[modifica]

Els dos temes principals del primer moviment, Molto allegro agitato, en la tonalitat bàsica, són introduïts pel violoncel, per ser recollits a continuació pel violí i el piano. És probable que el segon tema no ofereixi prou dissemblança amb el primer, però la pàgina convenç pel seu apassionat romanticisme, rar en Mendelssohn. L'Andante con moto tranquillo, en si bemoll major, es desplega com una romança sense paraules des del mateix piano. Fins i tot amb el contrast d'una secció central de to més dramàtic, el moviment s'imposa com un gest de serenitat i pau. A l'Scherzo: Leggiero e vivace, Mendelssohn es llança a un juguesca continua dels instruments, creant un d'aquells instants fantàstics que semblen basar-se en la imatgeria romàntica i llegendària. Amb un enfocament menys literari, cal fixar-se en l'habilitat de la instrumentació. Es torna a la tonalitat principal de re menor en el Finale: Allegro assai appassionato, un tancament tempestuós, encara que el piano introdueixi el tema de dansa a pianissimo. Al contrari que en el primer temps, ara el segon tema és fins i tot més important que el primer.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Martínez Miura, Enrique. «Programa de mà» (en castellà). Fundación March. [Consulta: 14 novembre 2018].
  2. «Programa de mà» (en castellà). Fundación March. [Consulta: 14 novembre 2018].