Troleibús

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Troleibús a la ciutat de Milà, Itàlia.
Troleibús a la ciutat de Gdynia, Polònia.
Electromote a la ciutat de Berlín, 1882.
Troleibús de Rosario, Argentina. D'origen brasiler.

El troleibús, també conegut com a trolley o tròlei, és un autobús elèctric alimentat per dos cables superiors des d'on pren l'energia elèctrica, mitjançant dues astes. El troleibús no fa ús de vies especials o guies a la calçada, la qual cosa el fa un sistema més flexible. Compta amb pneumàtics de cautxú, en comptes de rodes d'acer en guies com els tramvies.

Al País Valencià funciona el TVR (transport de via reservada) a la ciutat de Castelló de la Plana, amb el TVRCas; i hi ha projectes d'implantació del troleibús a altres ciutats com Benidorm.[1]

Història[modifica]

La història del troleibús comença el 29 d'abril de 1882, quan Ernst Werner von Siemens fa caminar el seu Elektromote en un suburbi de Berlín, que va funcionar fins al 13 de juny de 1882. La primera línia experimental, desenvolupada per Lombard Gérin, es va posar en marxa per a l'Exposició Universal de París de 1900. Max Schiemann fa un salt decisiu quan el 10 de juliol de 1901 implanta la primera línia de troleibusos per a transport públic a Bielathal (a prop de Dresden) a Alemanya.

El desenvolupament del troleibús data de la primera dècada del segle xx, quan va semblar que seria un punt mitjà natural entre els vehicles elèctrics (tramvia) i els autobusos a gasolina. Els sistemes de troleibús poden evitar obstacles a la via que un tramvia no pot esquivar, cosa que n’augmenta la seguretat i no requereix l'alta inversió d'una línia de tramvia. També presenta una capacitat de transport intermèdia entre els òmnibus i els tramvies (menys capacitat que un tramvia, però més que un òmnibus) per hora i per direcció. El troleibús es va desenvolupar àmpliament als països de l'Europa Oriental o de l'URSS, on es van implantar a gairebé totes les ciutats amb més de 200.000 habitants.

Alguns sistemes de transport públic, començant per la Brooklyn-Manhattan Transit Corporation (BMT) de Nova York, van enunciar el concepte d'all-four. Això és l'ús d'autobusos, troleibusos, tramvies i metros com un sistema integrat i complementari entre els sistemes més lleugers i els més pesants. Sobretot els autobusos i troleibusos es van considerar un sistema per a recorreguts curts que completava altres sistemes de més llarg recorregut —i més ràpids— com el metro, el tren lleuger o el tren urbà.

Avantatges[modifica]

Els troleibusos són d’una particular importància per a ciutats escarpades o muntanyoses on l'electricitat és més efectiva que el dièsel al moment de pujar turons; a més, tenen una millor adherència que els tramvies.

Els troleibusos, de la mateixa manera que tots els altres vehicles elèctrics, solen veure's com un mitjà de transport més respectuós amb el mediambient que els autobusos que usen hidrocarburs. La utilització d'energia produïda en centrals elèctriques té avantatges sobre els motors d'explosió: és més eficient, pot emprar més varietats de combustibles i és més convenient per al control de la contaminació.

Un altre avantatge que ben poques vegades és present en altres vehicles és que poden generar energia elèctrica a partir de l'energia cinètica quan frenen o van en baixada en un procés anomenat regeneració de frenada.

S'ha suggerit que els troleibusos es tornaran obsolets en una economia d'hidrogen. Tanmateix, la transmissió directa d'electricitat, com la utilitzada al troleibús, és molt més eficient que la producció, el transport, l'emmagatzematge i l'aprofitament energètic de l'hidrogen en cel·les de combustible.

Referències[modifica]

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Troleibús