Turó de la Rovira (Barcelona)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia físicaTuró de la Rovira
Vista Barcelona des del Turó de la Rovira.jpg
Vista de Barcelona des del Turó de la Rovira
Tipologia muntanya
És part de Tres Turons
Ubicació
Estat Espanya
Localització Barcelona (Barcelonès41° 25′ 9.878″ N, 2° 9′ 42.27″ E / 41.41941056°N,2.1617417°E / 41.41941056; 2.1617417Coord.: 41° 25′ 9.878″ N, 2° 9′ 42.27″ E / 41.41941056°N,2.1617417°E / 41.41941056; 2.1617417
Serralada Muntanya Pelada,[1] (Collserola)
Característiques
Altitud 261,8[2]

Modifica dades a Wikidata

El Turó de la Rovira és una muntanya de 262 metres que es troba al municipi de Barcelona, a la comarca del Barcelonès.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El Turó de la Rovira és al Districte d'Horta-Guinardó, formant part de la petita serralada dels Tres Turons (Turó de la Rovira, Turó del Carmel i Creueta del Coll). La formació geomorfològica dels Tres Turons correspon a les darreres estivacions de la Serralada Litoral, Collserola, abans del canvi de pendent vers la plana, que configura el Pla de Barcelona. Aquest seguit de turons, d'entre 180 i 260 metres d'altitud, estan formats per roques del silurià al carbonífer, de l'època paleozoica. Són pissarres i esquistos, assentades sobre un basament granític, clarament dominant en aquest sector. Aquest nucli granític, molt dur i compacte, es descompon força quan es troba en contacte amb l'aire, esdevenint una mena de sorra gruixuda, anomenada sauló. A la zona també trobem nivells de l'època secundària, on predominen les calcàries dolomítiques, els gresos i les argiles vermelles. Aquest turó forma part de les serres del Tibidabo, amb una alçada de 267; té una forma allargada en direcció nord-est a sud-oest i 300 metres de longitud per 65 metres d'amplada mitjana. El seu cim presenta una superfície plana. La seva composició geològica consisteix en calcàries paleozoiques i pissarres silúriques. Fou precisament l'aprofitament d'aquestes calcàries el que va donar origen a la pedrera de Can Baró, situada al sud del cim. Aquesta agrupació de muntanyes, anomenada també els Serrats de la Rovira, està configurada per més elevacions que les tres que donen nom al Parc dels Tres Turons. En total són un grup de set cims: Turó de la Trinitat, Turó de la Peira, Turó de la Rovira, Turó del Carmel, la Creueta del Coll, el Putget i el Turó de Monterols. Entre aquestes petites muntanyes i Collserola, existeix una gran falla travessera, fet que explicaria aquesta formació. Al vessant de mar, aquest serrat forma un pendent molt accidentat. Aquesta caiguda important ha fet pensar que també pot ser fruit d'una altra falla en aquest indret, però aquesta hipòtesi de moment no ha estat confirmada.[3]

La morfologia dels turons ha canviat al llarg del temps, d'una banda, per la mateix acció natural, l'erosió dels vessants i l'arrossegament de materials, i per l'altra per l'acció antròpica. L'home ha transformat el paisatge pel conreu i l'ocupació de la muntanya, però també, especialment en aquest cas, per l'acció de les diverses pedreres i mines que varen anar buidant la muntanya, com va passar igualment a la muntanya de Montjuïc. Les pedreres han fet canviar molt la fisonomia dels turons, i ara, és difícil poder saber com eren de forma totalment certa a l'antiguitat.[3]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El topònim “Rovira” d’origen llatí prové del mot roureda En alguns casos, per confusió o tradició popular, s’ha emprat “rovira” com rubina o fang vermellós provocat per les riuades durant les pluges fortes. Com a cognom té origen a Cardona, Solsona i Girona, des d’on aquest cognom s’ha escampat per tot Catalunya i també per València, Alacant i Mallorca. Es desconeix si hi ha hagut un propietari del cim amb el cognom “Rovira”. Com a hipòtesi del seu origen, per l’aprofitament de la pedra calcària i l’òxid de ferro que desprèn el cim, popularment podrien haver-lo anomenat el Turó de “la Rovira”, fent referència a la tonalitat vermellosa de la muntanya.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Poblat ibèric[modifica | modifica el codi]

L'any 1932 l'arqueòleg Josep Colominas i Roca inicià l'excavació d'un poblat ibèric, de tipus laietà, al cim del turó de la Rovira. Es descobrí part de la muralla i de les portes d'accés, així com 44 sitges amb material arqueològic de força interès.

Aquest poblat es creu que va funcionar entre els segles IV i els inicis del I abans de Crist. L'obertura de carrers, la construcció de cases i la instal·lació dels antiaeris han fet desaparèixer aquestes restes ibèriques.[4]

Antiaeris[modifica | modifica el codi]

Per fer front als bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira. El cim del Turó ara està coronat per una plataforma d'antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la guerra civil espanyola. Aquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a Peñasco o El Castell. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l'any 1938 i s'hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.[5]

Barraquisme[modifica | modifica el codi]

En acabar la guerra i restar l'emplaçament abandonat, a mitjan anys 40 els diferents compartiments com els llocs de comandament, les sales d'oficials o el dormitori, van ser reutilitzats per aixecar el barri de barraques de “los cañones”, que va arribar a tenir prop de 110 barraques i uns 600 habitants i perdurà fins al 1990. A finals dels anys 50 el barraquisme a Barcelona va arribar al seu punt màxim amb una població d'entre 70.000 i 100.000 persones vivint en diferents barris (Pekín, Somorrostro, Camp de la Bota, Montjuïc, etc.). A principis dels anys 70, l’Associació de Veïns del Carmel va dur a terme una important tasca reivindicativa per a la millora de les condicions del barri, avenint-se a l’important paper que jugà el moviment veïnal a finals del franquisme.[6]

La creixent immigració de la postguerra va comportar l'aixecament de grans poblats de barraques a tot Barcelona, que acollien una població d'unes 100.000 persones. Una part d'aquests habitatges precaris es situaren al voltant del Turó de la Rovira, a tres enclaus: Raimon Caselles (135 barraques), Francisco Alegre (306) i els «Cañones» (150). Aquest darrer grup aprofitaren les construccions dels antiaeris. El fenomen el barraquisme del districte d'Horta-Guinardó s'eradicà definitivament el 1990.[7]

El 2006 un camp de treball internacional va iniciar la tasca de recuperació d'aquest conjunt defensiu. El 27 de març de 2011 s'inauguraren les obres de neteja i adequació de tota aquesta zona per fer-la més accessible, recuperant-ne la seva memòria.[5]

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

En aquest espai s'han realitzat diverses intervencions arqueològiques.

Anys 30 segle XX[modifica | modifica el codi]

A mitjans de 1931, sota el patrocini de l’Institut d’Estudis Catalans i sota la direcció de Josep Colominas i Roca, del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Generalitat de Catalunya, es van realitzar els primers reconeixements en el Turó de la Rovira. Es documentà l’existència d’un conjunt de sitges (44 en total) pertanyents a un assentament d’època ibèrica. L'any 1932 es realitza una excavació extensiva de tota la superfície superior de l’elevació, a l’indret conegut com a Turó d’en Bassols. Des de començaments de segle XX es coneix l’existència al Turó de la Rovira del poblat ibèric (publicat per J.Colominas i Roca l'any 1946). Degut doncs, a l'existència d'aquest assentament es dugué a terme, a intervals espaiats, des del mes de novembre de 1990 fins al mes de febrer de 1993, un seguiment arqueològic de les obres de repoblament forestal i d'urbanització del turó. La primera fase del seguiment arqueològic (direcció de la intervenció arqueològica l’arqueòloga Teresa Reyes i Bellmunt) l'any 1990 fou motivada en primer lloc per l'obertura d'un vial entre els carrers de Marià Labèrnia i Mühlberg i, posteriorment, per l'enderroc de les barraques que s’estenien per tot el vessant sud del turó. Es va confirmar la presència del poblat ibèric, on es va recollir un conjunt de materials molt fragmentats procedents del vessant sud, que abasten una cronologia dels segles VII-IV aC.[3][8][9][10]

1992-1993[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a la segona fase del seguiment arqueològic entre els anys 1992-1993 (les directores de la intervenció arqueològica van ser Teresa Reyes Bellmunt i Anna Monleón i Esterli) abastà la pràctica totalitat de les àrees no edificades del cim del turó, així com els seus vessant sud i est. Es van documentar troballes de material ceràmic al vessant i algunes estructures de l’assentament ibèric consistents en dos murs solidaris, que formaven part de l’angle d’una de les estances del poblat, ubicada a l’interior del recinte fortificat. També es va documentar una sitja, conservada a poc més de la meitat de la seva alçada original, que forma part del conjunt de sitges excavat a començaments de segle (1931) per l'Institut d'Estudis Catalans i, que restava intacta.[3]

2007-2008[modifica | modifica el codi]

Les feines dels camps de treball dels anys 2007-2008 van consistir en la retirada de runa de l’interior de les sales de les dependències militars acumulada durant la fi del barraquisme, i la neteja del camí d’accés. Els camps de treballs es van coordinar amb diverses activitats lúdiques per als participants organitzades per la Fundació Escolta Josep Carol. El projecte incloïa el condicionament del cim del Turó de la Rovira i la restauració de l’espai que acollia la bateria antiaèria de la Guerra Civil espanyola. L’objectiu era afavorir la recuperació de la memòria històrica al mateix temps que es convertia la zona en un espai dinamitzador dels barris. Així, durant les campanyes dels anys 2007-2008 es van recuperar, principalment, tres sales de recanvis, polvorins i el lloc de comandament, que estaven reomplerts de runa provinent de l’enderrocament de les barraques. A més, es va poder netejar l’entorn més immediat del complex militar així com totes les plataformes de tir on es situaven els canons i el camí d’accés al cim del Turó de la Rovira. El condicionament de la bateria antiaèria ha finalitzat recuperant totes les estructures d’aquest complex artiller.[11][12]

2010[modifica | modifica el codi]

El 2010 s’inicià el procés de restauració, consolidació i adequació de les estructures existents al cim del Turó de la Rovira. Com a testimoni de la importància de la parcel·lació de la zona, es va restaurar el mur de tanca visible en alguns trams de l’antiga finca del Castell. L’adequació d’aquest espai, va permetre l’actuació de les estructures militars netejant i consolidant el formigó encofrat. Per l’escassetat de les restes de barraques es va veure amb la necessitat de consolidar les estructures davant el perill de la seva desaparició. El respecte per la diferenciació d’espais d’aquest patrimoni efímer ha permès desenvolupar un model específic per a la consolidació i manteniment d’aquest nucli de barraques, respectant la composició espacial i les restes conservades. Com a model de restauració únic i de gran importància per al barraquisme, el Turó de la Rovira mostra la delicadesa d’un patrimoni que ens permet reconstruir part de la història de la formació de la ciutat. Aquesta consolidació de les restes del barraquisme, no mostra la ruïna sinó la geometria dels espais per poder diferenciar els hàbitats. El procés de restauració se'ns presenta com a una necessitat de respectar les condicions d’hàbitat de la història més recent.[13]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Turó de la Rovira». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Jordi Ramos Ruiz, Memòria conjunta de les intervencions dels anys 2007 i 2008: Codis MuHBa: 075/07 – 071/08 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  4. «El poblat ibèric». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó. [Consulta: 4 gener 2013].
  5. 5,0 5,1 «Els antiaeris». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó.
  6. «Bateria antiaèria del Turó de la Rovira. Barcelona». Memorial Democràtic. Gencat. [Consulta: 7 gener 2017].
  7. «El barraquisme». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó. [Consulta: 4 gener 2013].
  8. GRANADOS GARCÍA, J. O., 1977. "Cerámicas de barniz negro procedentes del poblado layetano del Turó de la Rovira (Barcelona)", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XVII, Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, Barcelona, pp. 100-116.
  9. GRANADOS GARCÍA, J. O., 1977. "El poblado layetano del Turó de la Rovira. En torno al iberismo en el Llano de Barcelona", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XVII, Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, Barcelona, pp. 33-45.
  10. DANÉS TORRES, J., 1931. "La Muntanya Pelada de Barcelona. Una dada sobre el poblament ibèric", El Matí, 14 de novembre, Barcelona.
  11. «Turó de la Rovira (Barcelona)». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  12. RAMOS RUIZ, J., 2010. “ Turó de la Rovira”, Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2008, MuHBa, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, p. 35-37.
  13. «Turó de la Rovira (Barcelona)». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Turó de la Rovira (Barcelona) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Bou i Roura, Lluís. Ajuntament de Barcelona. Itineraris Horta-Guinardó (en català). Ajuntament de Barcelona, 2002. Dipòsit legal B.22.877-2002. ISBN 84-7609-991-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]