UNITA

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióUNITA
Flag of UNITA.svg
Dades bàsiques
Tipus entitat partit polític
Ideologia conservadorisme
Història
Fundació 13 març 1966
Fundadors Jonas Savimbi
Organització i govern
Seu central 
Diputats a l'
Assemblea Nacional
51 / 220

Web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

UNITA són les sigles de la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (portuguès: União Nacional para a Independência Total de Angola) és el segon partit polític d'Angola més gran. Fundat el 1966, Unita va lluitar al costat del Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) al Guerra de la Independència d'Angola (1961-1975) i després contra el MPLA a la subsegüent Guerra Civil angolesa (1975-2002). La guerra va ser una de les més prominents guerres subsidiàries de la Guerra Freda. Unita hi va rebre ajuda militar dels Estats Units i Sud-àfrica, mentre que el MPLA va rebre el suport de la Unió Soviètica i els seus aliats.[1]

Unita fou liderada per Jonas Savimbi des de la seva fundació fins a la seva mort el 2002. El seu successor com a president d'Unita és Isaías Samakuva. Després de la mort de Savimbi Unita abandonà la lluita armada i ha participat en la política electoral. Va obtenir 32 dels 220 escons a les eleccions legislatives d'Angola de 2012.

Fundació[modifica]

Jonas Savimbi i Antonio da Costa Fernandes fundaren Unita el 13 de març de 1966 a Muangai, província de Moxico, Àfrica Occidental Portuguesa (durant l'Estado Novo). Uns 200 delegats eren presents en l'esdeveniment.[1] Unita va dirigir el seu primer atac contra les autoritats colonials portugueses el 25 de desembre de 1966.[2]

Savimbi militava inicialment al Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA) de Holden Roberto. Unita es va traslladar a Jamba, a la província de Cuando Cubango. El lideratge d'Unita va sorgir fonamentalment de l'ètnia majoritària ovimbundu i la seva orientació política inicial era maoista, potser influenciada per la formació inicial de Savimbi a la República Popular de la Xina. Impulsaren els drets rurals i reconegueren les divisions ètniques. En anys posteriors, però, Unita es va alinear més vers els Estats Units, exposant suport pel capitalisme a Angola.[3]

Independència i guerra civil[modifica]

Article principal: Guerra Civil angolesa

Després de la retirada portuguesa d'Angola en 1974-75 i al final del seu domini colonial, el MPLA i UNITA xocaren i va començar la guerra civil quan els dos moviments es van enfrontar militarment i ideològicament. El líder del MPLA Agostinho Neto es va convertir en el primer president d'Angola. Amb el suport soviètic i diners, armes i tropes cubanes el MPLA va derrotar militarment al FNLA militar i els va obligar a exiliar-se.[4] Unita també va ser gairebé destruïda al novembre de 1975, però va aconseguir sobreviure i configurar un govern alternatiu a la capital provincial de Huambo. Unita va patir molt atacs però se'n va sortir gràcies al suport inicial sud-africà i després dels Estats Units durant la dècada de 1980.[5] La presència militar del MPLA era més forta a les ciutats d'Angola, a la regió costanera i als estratègics camps de petroli. Però Unita controlava gran part de les terres altes de l'interior, en particular l'altiplà de Bié, i altres regions estratègiques del país. Fins 300.000 angolesos van morir en la guerra civil.[5]

Moviment guerriller[modifica]

En la dècada de 1980 i principis de 1990, Savimbi va estretar les relacions ja força ampliades amb els Estats Units. Va rebre una considerable orientació de The Heritage Foundation, un institut d'investigació conservador influent a Washington, DC que va mantenir relacions fortes tant amb l'administració Reagan com amb el Congrés dels Estats Units. Michael Johns, el principal expert de la Fundació Heritage en qüestions d'Afers Mundials d'Àfrica i Tercer Món, va visitar Savimbi en els seus campaments base clandestins de les Forces Armades d'Alliberament d'Angola al sud d'Angola, oferint al líder de la UNITA tàctica militar i assessorament polític.[6]

Zona màxima controlada per UNITA

En 1986 els conservadors estatunidencs convenceren al President Ronald Reagan de trobar-se amb Savimbi a la Casa Blanca. Tot i que la reunió en si era confidencial, Reagan hi va sortir amb el suport i entusiasme pels esforços de Savimbi, indicant que ell podia imaginar un Unita "victòria que electrifica el món", el que suggereix que Reagan va veure el resultat del conflicte d'Angola com a crítica a tota la seva política exterior (Doctrina Reagan), que consistia en el suport als moviments de resistència anticomunistes a Amèrica central, al sud-est d'Àsia, i a altres parts.[7]

Sota el lideratge de Savimbi, Unita va resultar especialment eficaç militarment abans i després de la independència, convertint-se en un dels moviments de resistència armats més eficaços del món de finals del segle XX. Segons el Departament d'Estat dels Estats Units, Unita va arribar a controlar "vastes regions de l'interior (d'Angola)".[8] La simple supervivència de Savimbi a Angola en si mateixa era vista com un èxit increïble, i seria conegut com "el lluitador de la jungla més perdurable d'Àfrica"[9] degut als intents d'assassinat als que va sobreviure, tot i el suport de tropes i assessors soviètics cubans i d'Alemanya Oriental al règim de Luanda.[10] En començar 1987 UNITA estava en el cim del seu poder. Controlava una «zona alliberada» poblada per un milió de persones.[11] UNITA mai va ser una resistència popular, però sí un grup molt ben armat (van arribar a tenir 63.000 rebels entre les seves files en 1989, mentre l'exèrcit del govern era de més de 200.000 homes)[12] i derrotaren les FAPLA amb suport cubà a la batalla de Cuito Canavale en 1987.

Com que Savimbi va guanyar terreny malgrat les forces alineades contra ell, els conservadors estatunidencs apuntaven al seu èxit i els dels mujahidins afganesos, ambdós oposats a governs prosoviètics amb suport armat dels Estats Units, com a evidència que els EUA estava començant a obtenir un avantatge en el conflicte de la Guerra Freda i que la Doctrina Reagan estava funcionant. Els crítics, per la seva banda, van respondre que el suport donat a Savimbi i als mujahidins afganesos havia inflamat els conflictes regionals amb un gran cost per a aquestes nacions. D'altra banda, Unita, igual que el govern d'Angola que combatia, va ser criticat per violacions dels drets humans.[13]

Dècada dels 1980[modifica]

Incursions del SWAPO i operacions de les SADF a Angola i Namíbia, 1981-1984.

Els combats a Angola va continuar fins a 1989, quan, amb Unita avançant militarment, Cuba va retirar els milers de soldats que havia enviat a Angola per lluitar contra Savimbi.[14] Com que la majoria de comentaristes i especialistes en política exterior veien que la Guerra Freda podria estar arribant al final, el suport estatunidenc a Savimbi, que havia estat fort, va començar a ser qüestionat, i alguns congressistes instaren la fi del suport dels Estats Units a Unita.[15] Les coses es complicaven encara més pels reiterats informes en les que el secretari general soviètic Mikhail Gorbachev havia plantejat el suport nord-americà a UNITA en algunes cimeres formals i informals amb el president George H. W. Bush, exercint més pressió sobre els EUA per posar fi al seu suport a Unita.[16] Poc a poc la diplomàcia s'anava imposant a les armes, de manera que Johns i els líders conservadors dels Estats Units va instar Savimbi a acordar un alto el foc amb el MPLA si garantia unes "eleccions lliures i justes".[17] Quan la demanda d'Unita va ser rebutjada inicialment pel MPLA, Savimbi va intensificar la seva pressió militar, alhora que al·legava que el MPLA es resistia eleccions lliures i justes per por a una victòria electoral d'Unita. Mentrestant, es va assolir acord que preveia la retirada de les tropes estrangeres d'Angola a canvi de la independència de Namíbia de Sud-àfrica. Però a Angola Savimbi va dir Johns i al líder conservador Howard Phillips que no s'havia sentit consultat adequadament sobre les negociacions o acords i que s'hi oposava. Johns informa que Savimbi els va dir a tots dos "Hi ha una gran quantitat de llacunes en aquest acord. L'acord no és bo en absolut", durant una visita al març 1989 a Angola.[18]

En última instància es va negociar un alto el foc amb el líder del MPLA José Eduardo dos Santos en el qual el Comitè Central del MPLA rebutjava el seu passat marxista i accedia a la demanda de Savimbi de convocar eleccions lliures i justes, encara que Unita i els seus partidaris n'eren escèptics, especialment perquè les relacions del MPLA amb la URSS encara eren fortes.[19]

Dècada del 1990[modifica]

El líder d'Unita Jonas Savimbi.

Després dels acords de Bicesse de 1991, signats a Lisboa, es van celebrar eleccions patrocinades per les Nacions Unides, amb Savimbi i Dos Santos com a candidats a president en 1992. Com que no van poder guanyar amb majoria absoluta a la primera ronda de votació i qüestionant la legitimitat de les eleccions, Savimbi i UNITA retornaren al conflicte armats. La lluita es va reprendre l'octubre de 1992 a Huambo i es va estendre ràpidament a la capital d'Angola, Luanda. Va ser aquí on Jeremias Chitunda, vicepresident d'UNITA i altres membres del grup van ser assassinats mentre fugien de la ciutat que va culminar en la massacre de Halloween. Després de la mort de Chitunda, Unita va traslladar defensivament la seva base de Jamba a Huambo. La decisió de Savimbi de tornar al combat en 1992 va resultar ser molt costosa finalment, molts dels aliats conservadors dels Estats Units de Savimbi instaren Savimbi a disputar la presidència a dos Santos electoralment. La decisió de Savimbi de renunciar a la segona volta també va tensar en gran mesura les relacions d'UNITA amb el president George H. W. Bush.[20]

Quan Savimbi va reprendre la lluita, les Nacions Unides respondre mitjançant l'aplicació d'un embargament contra UNITA a través de la Resolució 1173 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. L'informe Fowler encarregat per l'ONU detalla com Unita va continuar finançant la seva campanya militar amb vendes de diamants (que més tard seria coneguda com diamants de sang)[21] i va donar lloc a més sancions en forma de Resolució 1295 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i l'acció per posar fi al comerç de diamants de sang a través del procés de Kimberley. El govern dels Estats Units, que mai havia reconegut la legitimitat del MPLA, finalment va reconèixer el govern d'Angola, alienant encara més Savimbi. Després de les converses fallides en 1993 per posar fi al conflicte, el 1994 es va dur a terme un altre acord, el Protocol de Lusaka, per formar un govern d'unitat nacional. El 1995 hi van arribar soldats de l'ONU. Però Unita es van separar de l'Acord de Lusaka el 1998, al·legant-ne violacions pel MPLA. A finals de 1998 un grup militant autoanomenat Unita Renovada es va escindir d'Unita, quan nombrosos comandants d'Unita insatisfets amb el lideratge de Jonas Savimbi trencaren la seva aliança amb l'organització. Milers més desertaren d'Unita en 1999 i 2000.[22]

En 1999 una ofensiva militar del MPLA va danyar Unita considerablement, destruint-la com a força militar essencial i i forçant-la a tornar a la seva tradicional tàctica de guerrilles.[23][24]

Dècada del 2000[modifica]

La guerra civil angolesa va acabar només després de la mort de Savimbi, qui va morir en una emboscada el 22 de febrer de 2002. La seva mort va ser xocant per a molts angolesos, molts dels quals havien crescut durant la guerra civil d'Angola i havien estat testimonis de la capacitat de Savimbi per evadir amb èxit els esforços soviètics, cubans i angolesos per matar-lo.[25]

Sis setmanes després de la mort de Savimbi, l'abril del 2002, UNITA va acordar un alto el foc amb el govern. En virtut d'un acord d'amnistia, els soldats d'UNITA i les seves famílies, que comprenien aproximadament 350.000 persones, es van reunir en 33 camps de desmobilització en el marc del "Programa per a la Reintegració Social i Productiva dels desmobilitzats i de les persones desplaçades per la guerra". A l'agost de 2002, Unita va dissoldre oficialment el seu braç armat, i Unita posà tots els seus esforços en el desenvolupament com a partit polític. Malgrat l'alto el foc, encara roman un profund conflicte polític entre UNITA i el MPLA.[26]

Savimbi fou succeït immediatament per António Dembo, qui va morir pod després que Savimbi. Després de Dembo es convocaren eleccions internes del partit en les que es presentaren el teneral Paulo Lukamba, Dinho Chingunji i Isaías Samakuva, qui finalment es va imposar i fou nomenat president d'Unita.

Resultats electorals[modifica]

Elecció Vots % Diputats +/- Estatus
1992 1.347.636 34,1 (#2)
70 / 220
Oposició
2008 670.363 10,4 (#2)
16 / 220
Disminució54 Oposició
2012 1.074.565 18,7 (#2)
32 / 220
Augment16 Oposició

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Obituary: Jonas Savimbi, Unita's local boy, February 25, 2002. BBC News.
  2. Kukkuk, Leon. Letters to Gabriella, 2005, p. 156. 
  3. «"The War against Soviet Colonialism", by Jonas Savimbi, Policy Review, January 1986, pp. 18-25». UNZ.org. [Consulta: 20 gener 2015].
  4. «Political background - Angola - area, power». [Consulta: 20 gener 2015].
  5. 5,0 5,1 «BBC News - Angola country profile - Overview». BBC News. [Consulta: 20 gener 2015].
  6. Michael Johns, "Savimbi's Elusive Victory in Angola", Human Events (entered in Congressional Record), October 26, 1989.
  7. David Aaronovitch. «David Aaronovitch: Terrible legacy of the Reagan years». the Guardian. [Consulta: 20 gener 2015].
  8. «Angola». U.S. Department of State. [Consulta: 20 gener 2015].
  9. «Angola: Key Figures». Telegraph.co.uk, 08-08-2002. [Consulta: 20 gener 2015].
  10. "Angolan peace talks stall over alleged attempt to kill Savimbi", The Washington Post, December 19, 1993.
  11. Zolberg, 1992: 312
  12. Escola de Cultura de Pau
  13. «Angola: Human Rights Watch Report, 9/26/99». [Consulta: 20 gener 2015].
  14. "Cuban troops begin withdrawal from Angola", History.com, January 10, 1989.
  15. "Congress to Act Soon on Angola: Urgent Lobbying Needed", Association of Concerned Africa Scholars, May 5, 1989.
  16. "U.S. and Soviets Bridge Gap on Conventional Weapons and Plan for Summit Soon; Bush Hails Accord", The New York Times, June 2, 1991.
  17. Michael Johns, With Freedom Near In Angola, This is No Time to Curtail Unita Assistance, Heritage Foundation Executive Memorandum 276, July 31, 1990, as entered in U.S. Congressional Record.
  18. Michael Johns, Savimbi's Elusive Victory in Angola, Human Events magazine, October 26, 1989, as entered in U.S. Congressional Record.
  19. Michael Johns, Angola: Testing Gorbachev's 'New Thinking', The Heritage Foundation, February 5, 1990.
  20. «Former Rebels in Angola Shun Unity Meeting», 22-11-1992. [Consulta: 20 gener 2015].
  21. «Final Report of the UN Panel of Experts ("The "Fowler Report")». Global Policy Forum, 10-03-2000. [Consulta: 20 març 2010].
  22. Hodges, Tony. Angola: Anatomy of an Oil State, 2004. Pages 15–16.
  23. «World briefing», 29-12-1999. [Consulta: 20 gener 2015].
  24. Chris McGreal. «Rebels lose former HQ to Angolan army». the Guardian, 27-12-1999. [Consulta: 20 gener 2015].
  25. «Angolan rebel leader 'killed'». BBC News. [Consulta: 20 gener 2015].
  26. «Angola opposition will contest election result». Telegraph.co.uk, 07-09-2008. [Consulta: 20 gener 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Beaudet, Pierre. "War and peace and war Angola: War without end". Southern Africa Report. Vol. 9, Nº. 1, julio de 1993.
  • Biosca, Ana; Daniel Torras & María Villalba, editores (2001). Atlas Geográfico Universal y de Chile. Barcelona: Océano. ISBN 84-494-1132-7.
  • Collelo, Thomas & American University (Foreign Area Studies) (1991) [1989]. Angola, a country study. Washington DC: The Division. ISBN 978-0-16030-844-4.
  • Mallin, Jay (1995) [1970]. "The Cuban Military in Angola". En Cuban Communism: 1959-1995. Londres; New Brunswick: Transaction Publishers. 8ª edición. Edición de Irving Louis Horowitz. ISBN 9781412820899.
  • Hughes, John (2003). "Angola: Physical and Social Geography". En Africa South of the Sahara 2004. Londres: Routledge. ISBN 978-1-85743-183-4.
  • Schmid, Alex & Albert Jongman (2005) [1988]. Political Terrorism: A new guide to actors, authors, concepts, data bases, theories and literature. Amsterdam; New York: North-Holland; New Brunswick: Transaction Books. ISBN 9781412804691.
  • Zolberg, Aristide R.; ‎Astri Suhrke & ‎Sergio Aguayo (1992) [1989]. Escape from Violence: Conflict and the Refugee Crisis in the Developing World. Nueva York; Oxford: Oxford University Press. ISBN 9780195079166.