Uadi el Natrun

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaUadi el Natrun
Deir as Suriani.jpg
Modifica el valor a Wikidata
TipusVall i regió geogràfica Modifica el valor a Wikidata
Ubicació
ContinentÀfrica Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativagovernació de Buhayra (Egipte) Modifica el valor a Wikidata
 30° 25′ N, 30° 20′ E / 30.42°N,30.33°E / 30.42; 30.33
Dades i xifres
Dimensions40 (longitud) km

L'Uadi el Natrun o Wadi el Natrun, conegut sota el nom de desert de Scetis[1] a la història cristiana o vall del Natron en francès medieval, és una vall àrida situada al desert occidental d'Egipte, a aproximadament 75 km al nord-oest o a 70  a l'oest del Caire i a 80  al sud-est d'Alexandria.

Durant molt de temps, la vall del Natron ha estat englobada, potser impròpiament per la majoria dels geògrafs de la tradició greco-romana, al Nitriotes nomos o desert de Nitria. La vall dels llacs Natron pròpiament dita acollia almenys set llacs.

Història i tradició[modifica]

Al Història del camperol eloqüent (IX o X dinastia), un habitant de l'Uadi el Natrun, anomenat Khoun-Inpou (Ḫwn-Ỉnpw), desposseït dels seus bens per un funcionari prevaricador, exposa en un discurs d'un estil força destacat la primacia de la justícia sobre la força.

Durant l'època dels faraons, aquesta vasta regió era considerada com sagrada pel natró, mineral natural definit i/o roca carbonatada a base de carbonat de sodi, Hidrogencarbonat de sodi, sulfat de sodi i clorur de sodi,[2] tenint diverses propietats netejadores, absorbents o antisèptiques, que s'hi trobava en abundància, i que era essencial, sota diverses formes, en les cerimònies de purificació i en la confecció de les mòmies. El molt gran consum d'aquest producte necessitava freqüents visites i el lloc va esdevenir ràpidament un santuari. Es pot encara veure-hi, als edificis religiosos construïts més tard, columnes, llindes i pedres que provenen de temples antics avui completament desapareguts.[3]

Era cristiana[modifica]

Conegut sota el nom de Scetis o desert de Scetis durant l'era cristiana, l'Uadi el Natrun va protegir sant Macari el Gran que s'hi va retirar l'any 330.[4] La seva presència va atreure nombrosos creients, a continuació van ser construïdes esglésies i hospicis per als pelegrins, així com monestirs per als religiosos.[5] No s'ha de confondre amb el desert de Nitria, situat més al nord, no lluny d'Alexandria.

Des dels primers segles de la nostra era, l'Uadi Natroun va servir de refugi als cristians d'Egipte castigats per les autoritats de Bizanci. Havent-se sovint exiliat per poder preservar la seva fe, els Coptes hi vivien, primer en ermites abans d'organitzar-se en comunitats. És així s'hi van establir al segle IV a prop de cinquanta monestirs. En l'actualitat, no en queden més que quatre, encara habitats per monjos.

  • Deir El-Suryani (monestir dels sirians)
  • Deir Baramos (monestir dels romans)
  • Deir Amba Bichoi
  • Deir Abu Makar (monestir Sant Macari de Scetis)

Referències[modifica]

  1. Coquin †, René-Georges. Scetis, Desert of (en anglès). James Clarke & Co, 2002. DOI 10.1093/acref/9780227679319.001.0001/acref-9780227679319-e-2586. ISBN 978-0-227-67931-9. 
  2. Taher, A. G. «Inland saline lakes of Wadi el Natrun depression, Egypt». International Journal of Salt Lake Research, 8, 2, 1999, pàg. 149–169. DOI: 10.1007/BF02442128.
  3. Mayor, Adrienne. The First Fossil Hunters. Princeton: Princeton University Press, 2011-12-31. ISBN 978-1-4008-3844-8. 
  4. "The first monk to settle in Wadi Natrun was Macarius the Egyptian, whose retirement to the desert took place in 330 A.D.." (Hugh G. Evelyn-White, "The Egyptian Expedition 1916-1919: IV. The Monasteries of the Wadi Natrun" The Metropolitan Museum of Art Bulletin, 15.7, Part 2: The Egyptian Expedition 1916-1919 [July 1920):34-39] p 34; Evelyn White's article gives a brief overview of Wadi Natrun from literary sources.
  5. Bagnall, Director of the Institute for the Study of the Ancient World Roger S. Egypt from Alexander to the Early Christians: An Archaeological and Historical Guide (en anglès). Getty Publications, 2004. ISBN 978-0-89236-796-2.