Ugolino della Gherardesca
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | c. 1220 (Gregorià)  Pisa (Itàlia) | ||
| Mort | 1289 (Gregorià) (68/69 anys) Pisa (Itàlia) | ||
| Causa de mort | Emparedament, inanició | ||
| Sepultura | Església de San Francesco, Pisa | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític, soldat | ||
| Altres | |||
| Títol | Comte | ||
| Família | Della Gherardesca family (en)  | ||
| Fills | Gaddo della Gherardesca, Gherardesca della Gherardesca, Guelfo della Gherardesca, Uguccione della Gherardesca | ||
 | |||
Ugolino della Gherardesca (Pisa, c. 1220 (Gregorià) - Pisa, 1289 (Gregorià)) comte de Donoratico, va ser un noble i comandant naval de la República de Pisa.
Biografia
[modifica]Tot i que era el cap de la poderosa família della Gherardesca, la principal casa gibel·lina de Pisa, va casar la seva germana amb el güelf Giovanni Visconti. Les sospites que aquesta aliança va generar al seu partit es confirmaren amb els aldarulls que Ugolino i Visconti protagonitzaren entre 1271 i 1274.[1] Arran d'aquests fets, el govern de Pisa va exiliar a Ugolino.
Giovanni Visconti va morir poc després, i Ugolino, que ja no era considerat una amenaça, va ser alliberat i desterrat. A l'exili, Ugolino va començar immediatament a intrigar amb les ciutats güelfes de Florència i Lucca. Amb l'ajuda de Carles I d'Anjou, va atacar la seva ciutat natal i la va obligar a fer la pau en condicions humiliants, perdonant-lo a ell i a tots els altres exiliats güelfs.[2] Després del seu retorn, Ugolino al principi es va mantenir al marge de la política, però va treballar discretament per reafirmar la seva influència.
Des de l'exili va aliar-se amb les ciutats güelfs oposades a Pisa, i amb l'ajuda de Carles I d'Anjou va atacar la seva ciutat natal i la va obligar a rendir-se sota unes condicions humiliants, que anul·laven tots els càrrecs sobre ell i d'altres exiliats güelfs.
Va viure pacíficament a Pisa durant uns anys fins que el 1284 va esclatar la guerra entre Pisa i Gènova i Ugolino i Andreotto Saracini van ser nomenats capitans de dues divisions de flotes per Albertino Morosini, el Podestà de Pisa. Les dues flotes es van enfrontar a l'agost a la batalla de Meloria. Els genovesos van lluitar valentament i van destruir set galeres pisanes i en van capturar vint-i-vuit. Entre els onze mil captius hi havia el podestà.[3] Ugolino i la seva divisió van fer el senyal de rendició i es van retirar, decidint la batalla a favor de Gènova.[3] Aquesta fugida va ser interpretada posteriorment com a traïció, però no per cap escriptor anterior al segle xvi.[4] Però la seva habilitat política li va permetre no tan sols evitar sancions sinó ser nomenat podesta durant un any i capitano del popolo per deu més.
Florència i Lucca van aprofitar-se de la dnaval per atacar Pisa, Ugolino va ser nomenat podestà durant un any i va aconseguir pacificar-los cedint certs castells. En canvi no va fer moviments per signar la pau amb Gènova, ja que el retorn d'alguns presoners pisans (entre els quals es trobaven diversos dels principals gibel·lins) hauria reduït el seu poder.[5] Ugolino, ara nomenat capitano del popolo durant deu anys, va ser l'home més influent de Pisa, però es va veure obligat a compartir el seu poder amb el seu nebot Nino Visconti, fill de Giovanni.El duumvirat no va durar, ja que Ugolino i Nino aviat es van barallar.[6] El 1287, Nino, que intentava convertir-se en podestà, va iniciar negociacions amb Ruggieri degli Ubaldini, arquebisbe de Pisa, i els gibel·lins. Ugolino va reaccionar expulsant Nino i diverses famílies gibel·lines de la ciutat, destruint els seus palaus i ocupant l'ajuntament, on ell mateix s'havia proclamat senyor de la ciutat.
El 1288, Pisa va patir un augment dràstic dels preus, que va provocar escassetat d'aliments i disturbis entre la població enfadada. Durant un d'aquests disturbis, Ugolino va matar un nebot de l'arquebisbe, posant aquest últim en contra seva. L'1 de juliol de 1288, després de sortir d'una reunió del consell on es discutia la pau amb Gènova, Ugolino i els seus seguidors van ser atacats per una banda de gibel·lins armats. Ugolino es va retirar a l'ajuntament i va repel·lir tots els atacs. L'arquebisbe, acusant Ugolino de traïció, va incitar els ciutadans. Quan l'ajuntament va ser incendiat, Ugolino es va rendir. Mentre el seu fill il·legítim va ser assassinat, el mateix Ugolino, juntament amb els seus fills Gaddo i Uguccione i els seus néts Nino (de cognom "el Bandit") i Anselmuccio, van ser detinguts a la Muda, una torre pertanyent a la família Gualandi.[7] El març de 1289, per ordre de l'arquebisbe, que s'havia proclamat podestà, les claus van ser llançades al riu Arno i els presoners van ser abandonats a morir de fam.
Els seus cadàvers van ser enterrats al claustre de l'església de Sant Francesc i hi van romandre fins al 1902, quan van ser exhumats i traslladats a la capella de la família Gherardesca.
La llegenda
[modifica]Els detalls històrics de l'episodi encara estan envoltats d'una certa obscuritat, i tot i que Villani i altres escriptors l'esmenten, deu la seva fama completament a la Divina Comèdia de Dante. El relat de Dante ha estat parafrasejat per Chaucer al Conte del monjo dels Contes de Canterbury, així com per Shelley.[8] El poeta irlandès Seamus Heaney també relata la llegenda al seu poema "Ugolino", una traducció lliure de Dante, que es troba al seu llibre de 1979 Treball de camp. Giovanni Pascoli escriu sobre Ugolino a "Conte Ugolino", un poema dels seus Primi Poemetti.
Tot i que els obscurs detalls de la vida d'Ugolino havien estat mencionats per alguns escriptors, el comte deu la seva fama a Dant, que en la seva Divina Comèdia va situar-lo a l'últim cercle de l'Infern (cants XXXII i XXXIII). En un terrible passatge que el poeta anglès Walter S. Landor va qualificar com les trenta millors línies de tota la poesia, es veu el comte Ugolino mossegant el cap de l'arquebisbe Ruggieri.
A la Comèdia, Ugolino explica a Dant com els presoners van morir lentament de gana i, abans de morir, els fills d'Ugolino van demanar-li que es mengés els seus cossos ("Pare: més curts seran els dols si menges de nosaltres. Tu que vestires nostra carn, despulla-la si vols.")
Al final, Ugolino diu que "la fam va poder més que el dolor". Tot i que la frase deliberadament ambigua podria ser entesa en el sentit que Ugolino va morir de gana abans que de pena, la interpretació més popular és que es va acabar menjant els cossos dels seus fills i nets. Per aquest motiu Ugolino és conegut com "el comte caníbal", i sovint és representat mossegant-se els seus propis dits (simbolitzant que menja la seva pròpia carn).
El 2002, el paleoantropòleg Francesco Mallegni va dur a terme proves d'ADN als cossos recentment excavats d'Ugolino i els seus fills. La seva anàlisi coincideix amb que les restes són les d'un pare, els seus fills i els seus néts. Una comparació addicional amb l'ADN dels membres actuals de la família Gherardesca deixa Mallegni aproximadament un 98% segur que ha identificat les restes correctament. Tanmateix, l'anàlisi forense desacredita l'acusació de canibalisme. L'anàlisi dels ossos de les costelles de l'esquelet d'Ugolino revela traces de magnesi, però no de zinc, cosa que implica que no havia consumit carn en els mesos anteriors a la seva mort. A Ugolino també li quedaven poques dents i es creu que tenia uns 70 anys quan va ser empresonat, cosa que fa encara més improbable que hagués pogut sobreviure i menjar-se els seus descendents en captivitat. A més, Mallegni assenyala que el suposat crani d'Ugolino estava danyat; potser finalment no va morir de fam, tot i que la desnutrició és evident.[9][10]
El 2008, Paola Benigni, superintendent del Patrimoni Arxival de la Toscana, va qüestionar les troballes de Mallegni en un article, afirmant que els documents que assignaven l'enterrament a Ugolino i els seus descendents eren falsificacions de l'època feixista.[11]
Galeria d'imatges
[modifica]
Ugolino i els seus fills a la seva cel·la (William Blake, vers 1826).
Referències
[modifica]- ↑
Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911. - ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- 1 2 "Count Ugolino of Pisa", Bentley's Miscellany 55 (1864), p. 173–78.
- ↑ G. del Noce, in Il Conte U. della Gherardesca (1894), takes treachery as the only motive behind the flight, while Daniella Bartoli, in the 6th volume of his Storia della letteratura italiana, suggests Ugolino's alliance with the Ghibellines as the motive.
- ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Nicole Martinelli, "Dante and the Cannibal Count" Arxivat 2009-01-06 a Wayback Machine., Newsweek (1 February 2007).
- ↑ Francesco Mallegni, M. Luisa Ceccarelli Lemut.
- ↑ Paola Benigni, Massimo Becattini.
