Un poli

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaUn poli
Un Flic
Fitxa tècnica
Direcció Jean-Pierre Melville
Protagonistes
Direcció artística Théo Meurisse
Producció Robert Dorfmann
Guió Jean-Pierre Melville
Música Michel Colombier
So Jean Nény
Fotografia Walter Wottitz
Muntatge Patricia Nény
Vestuari Colette Baudot
Yves Saint Laurent (per Catherine Deneuve)
Maquillatge Michel Deruelle
Productora Euro International Film
Oceania Produzioni Internazionali Cinematografiche
Dades i xifres
País França
Itàlia
Data d'estrena 1972
Durada 98 minuts
Idioma original francès
Color en color
Temàtica
Gènere Policíac
Lloc de la narració París
Premis
Més informació
IMDb Fitxa 7.1/10 stars
FilmAffinity Fitxa 6.8/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Un poli (títol original en francès: Un Flic) és una pel·lícula francesa dirigida el 1971/ 1972 per Jean-Pierre Melville i estrenada el 1972. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

El dia abans de la nit de Nadal, un grup constituïda per Simon, Louis, Marc i Paul ataca un banc a Saint-Jean-de-Monts a Vendée. En el transcurs d'aquest robatori, Marc és greument ferit. A París, el comissari Édouard Coleman comença el seu periple nocturn pels Champs-Élysées. Té la seva roba al carrer d'Armaillé, al Simon's, el club pertanyent al cap de la banda, Simon. És, en efecte, l'amant de Cathy, la «dona» de Simon. Per impedir que la policia arribi fins a ells, Marc, tanmateix hospitalitzat en una clínica, és mort per Cathy. Simon, Louis i Paul projecten un nou cop audaç: l'agressió de «Mathieu la Valise» que ha de transportar una important quantitat de droga a bord del tren de nit París - Lisboa. Simon aconsegueix abordar el tren a partir d'un helicòpter a l'alçada de Morcenx en les Landes i amaga la preciosa mercaderia. Édouard continua la seva investigació i deté Louis, que acaba parlant. El comissari torna al Simon's per fer comprendre a Simon, no sense una certa ambigüitat, que no ignora res de les seves activitats. Simon adverteix Paul que es suïcidarà abans de ser detingut. Simon organitza la seva fugida amb Cathy, però de bon matí Édouard l'abat, a l'Avinguda Carnot, davant de Cathy.[2]

Repartiment[modifica]

Rodatge[modifica]

L'atracament va ser rodat a Saint-Jean-de-Monts al cafè "Le Cardinal" (des d'aleshores "La Piscine") decorat com a banc i les escenes relatives al cos de policia a l'immoble de despatxos de la Serete a París.

Musica de la pel·lícula[modifica]

Els crèdits del final són cantats per Isabelle Aubret amb la cançó « C'est ainsi que les choses arrivent » compost per Charles Aznavour i Michel Colombier i escrita per Charles Aznavour.

Rebuda de la crítica[modifica]

Tristan Renaud a la revista Cinema és decebut per l'evolució de Jean-Pierre Melville i sobretot per l'evolució dels seus temes, que esdevenen simples històries de lladres. Considera el guió com insignificant.[3]

A la revista Positif, Gérard Legrand és també molt dur respecte a la pel·lícula:

« No es gosa parlar de «buit», ja que aquesta paraula té encara alguna cosa de « mallarmé, que força el respecte.[4] »

Rebuda del públic[modifica]

Després d'una estrena mundial a Lió per a la inauguració dels «4 Pathé» el 24 d'octubre de 1972, la pel·lícula surt l'endemà a París a 15 sales i 7 sales a la perifèria), amb 106.102 entrades la 1a setmana. Després d'11 setmanes d'explotació, la pel·lícula totalitza 354.806 entrades a París. En total, la pel·lícula totalitza més d'1,4 milió d'espectadors a tota França, lluny dels 4,3 milions del Cercle rouge, però prop de l'1,9 milions del Samurai.[5][6][7]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

És l'última pel·lícula de Jean-Pierre Melville. Preparava la seva següent pel·lícula Contre-enquête amb Yves Montand. Després de la seva mort, Philippe Labro va intentar reprendre el projecte, després finalment hi va renunciar. Jean-Pierre Melville ha col·locat a la pel·lícula els seus dos cotxes personals, un Pontiac Firebird gris de 1969, i un Plymouth Fury III negre de 1966 conduït per Alain Delon, com ja ho havia fet a Le Cercle rouge el 1970.

Referències[modifica]

  1. «Un poli». esadir.cat.
  2. «Un flic». The New York Times.
  3. Renaud, Tristan «Un policia». Cinema, 1972, pàg. 140.
  4. Legrand, Gérard «Un policia». Positif, 1973.
  5. «Un Policia».
  6. «Le Samurai».
  7. «Le Cercle rouge».

Enllaços externs[modifica]