Vés al contingut

Universitat de Londres

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióUniversitat de Londres
(en) University of London Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusuniversitat
editor en accés obert
institució educativa universitària
organització educativa Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1836
Activitat
Membre deJoint Information Systems Committee
International Council for Open and Distance Education
Associació Internacional d'Universitats
IFLA
Digital Preservation Coalition
Associació d'Universitats Europees
University and College Union Modifica el valor a Wikidata
Nombre d'estudiants45.500 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Seu
Gerent/directorAdrian Smith (2012–) Modifica el valor a Wikidata
Filial
Propietari de
Senate House
Woburn Square (en) Tradueix
Torrington Square (en) Tradueix
Women's Art Library Collections, Goldsmiths, University of London (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Format per
Indicadors econòmics
FinançadorOpen Society Foundations (2021)
Open Society Foundations (2023)
Open Society Foundations (2023) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Número de telèfon+44-20-7636-8000 Modifica el valor a Wikidata
Lloc weblondon.ac.uk Modifica el valor a Wikidata
Facebook: LondonU X: UoLondon Instagram: _londonu Threads: _londonu Modifica el valor a Wikidata

La Universitat de Londres (en anglès: University of London i abreujat com a UoL o Lond) és una cèlebre institució d'educació superior amb seu en la capital britànica. No és una universitat tradicional sinó una federació voluntària de disset institucions membres totalment independents en l'àmbit acadèmic i administratiu, els quals al seu torn col·laboren de manera proporcional en el pressupost del sistema i en el sosteniment d'onze instituts. Va néixer, a partir d'una cèdula reial,[1] el 1826 com a tribunal examinador que atorgava títols a estudiants anglesos que per motius religiosos no podien assistir a la Universitat d'Oxford o a la Universitat de Cambridge, les quals només admetien alumnes anglicans,[2] i que tenien certificats del University College de Londres, el King's College de Londres o "altres institucions similars amb finalitats educatives, ja sigui dins de la metròpoli londinenca o en qualsevol altre lloc del Regne Unit".[3] És una de les tres institucions que ha reclamat el títol de la tercera universitat més antiga d'Anglaterra.[a][4][5]

La universitat està formada per disset institucions membres, anomenades "colleges" abans del 2018, i tres òrgans acadèmics centrals,[6] i més de 80 centres docents reconeguts a tot el món. Actualment té al voltant de 210.000 estudiants al campus de Londres i 40.000 estudiants d'ensenyament a distància repartits en 190 països, fet que la converteix en la universitat més gran per nombre d'estudiants del Regne Unit.[7] També és propietària de l'editorial University of London Press.

A partir del 2015, hi havia al voltant de 2 milions d'antics alumnes de la Universitat de Londres a tot el món,[8] incloent-hi almenys 14 monarques o membres de la reialesa, més de 60 presidents o primers ministres (inclosos cinc primers ministres del Regne Unit),[b] dos secretaris de gabinet del Regne Unit,[c] 98 guanyadors del premi Nobel,[d] cinc guanyadors de la medalla Fields, quatre guanyadors del premi Turing, sis guanyadors del premi Grammy, dos guanyadors de l'Oscar, tres medallistas d'or olímpics i diversos "Pares de la Nació" de diferents països.[e] La universitat és propietària de l'editorial University of London Press.

Rànquings

[modifica]
  • Al Rànquing de Xangai de 2026 apareixen quatre centres: Queen Mary University of London classificat en el lloc 201-300,[9] City St George’s, University of London classificat en el lloc 701-800,[10] Birkbeck, University of London classificat en el lloc 801-900[11] i Royal Holloway, University of London classificat en el lloc 801-900[12]
  • Al CWTS Leiden Ranking de 2026 el Queen Mary University of London està classificada en el lloc 117 d'Europa i en el lloc 20 del Regne Unit.[13]
  • Al QS World University Rankings de 2026 el Queen Mary University of London està classificada en el lloc 110 del món[14] i el City St George’s, University of London està classificat en el lloc 310 del món[15]
  • Al Times Higher Education Ranking de 2026 el Queen Mary University of London està classificada en el lloc 134 del món.[16]

Institucions

[modifica]

Per a la majoria de finalitats pràctiques, des de l'admissió d'estudiants fins a la negociació del finançament del govern, les 17 institucions membres es tracten com a universitats individuals. Legalment parlant, es coneixen com a Organismes Reconeguts, amb l'autoritat per examinar els estudiants i atorgar-los títols de la universitat. Algunes institucions membres també tenen la facultat d'atorgar els seus propis títols en lloc dels de la universitat.

La majoria de les decisions que afecten les institucions membres de la Universitat de Londres es prenen a nivell de les mateixes institucions. Tanmateix, la Universitat de Londres conserva la seva pròpia estructura de presa de decisions, amb el Consell Col·legial i el consell d'administració, responsables dels assumptes de política acadèmica. El Consell Col·legial està format pels caps de les institucions membres de la universitat.[17]

Els 12 instituts, o organismes llistats, de la Universitat de Londres ofereixen cursos que condueixen a títols que són examinats i atorgats per la Universitat de Londres. A més, dotze universitats a Anglaterra, diverses al Canadà i moltes d'altres països de la Commonwealth (sobretot a l'Àfrica Oriental) van començar la seva vida com a col·legis associats de la Universitat de Londres que oferien aquests títols.

Institucions membre

[modifica]

Segons la Llei de la Universitat de Londres de 2018 (c. 3), una institució membre es defineix com "una institució educativa, acadèmica o de recerca que és membre constituent de la Universitat i que actualment té―(a) l'estatus de facultat segons els estatuts; o (b) l'estatus d'universitat". Això no afecta el seu estatus com a institució membre de la universitat ni els títols que atorguen.[18]

Les disset institucions membres que formen la Universitat de Londres són:[6]

Institució Any d'associació Nombre d'estudiants (2024-2025)[19] Pot atorgar títols?[20] Estatus d'universitat Imatge
Birkbeck (BBK) 1920 7.720 Recerca Sí[21]
Brunel University of London (BUL) 2024 12.705 Recerca Sí[22]
City St George's, University of London 2016 24.305 Recerca Sí[23]
Courtauld Institute of Art 193 630 No
Goldsmiths, University of London (GUL) 1904 7.910 Recerca Sí[24]
Institute of Cancer Research (ICR) 2003 370 No
King's College de Londres (KCL) 1900 (membre fundador) 40.870 Recerca Sí[25]
Biblioteca Maughan
Biblioteca Maughan
London Business School (LBS) 1964 2.275 Recerca No
Centre Sammy Ofer
Centre Sammy Ofer
London School of Economics (LSE) 1900 12.950 Recerca Sí[26]
London School of Hygiene and Tropical Medicine (LSHTM) 1924 945 Recerca No
Queen Mary University of London (QMUL) 1915 24.640 Recerca Sí[27]
Royal Academy of Music (RAM) 2003 775 Ensenyament No
Central School of Speech and Drama (CSSD) 2005 1.015 Ensenyament No
Royal Holloway (RHUL) 1900 13.115 Recerca Sí[28]
Royal Veterinary College (RVC) 1949 2.575 Recerca Sí[29]
SOAS University of London (SOAS) 1916 6.400 Recerca Sí[30]
University College London (UCL) 1900
(membre fundador)		 51.315 Recerca Sí[31]

Segons la llei del 2018, a més de deixar de ser anomenades "colleges", també van obtenir el dret a sol·licitar l'estatus d'universitat sense haver d'abandonar la universitat federal: Birkbeck College, City, Goldsmiths, King's College London, London School of Economics and Political Science, London School of Hygiene & Tropical Medicine, Queen Mary, Royal Holloway, Royal Veterinary College, School of Oriental and African Studies, St George's i el University College de Londres han indicat que tenen la intenció de demanar-ho.[18]

Òrgans acadèmics centrals

[modifica]
  • University of London Worldwide
  • University of London Institute in Paris (anteriorment British Institute in Paris)
  • School of Advanced Study, i que que comprèn els següents instituts:
    • Institute of Advanced Legal Studies
    • Institute of Classical Studies
    • Institute of Commonwealth Studies
    • Institute of English Studies
    • Institute of Historical Research
    • Institute of Modern Languages Research
    • Institute of Philosophy
    • Warburg Institute

Antics colleges i escoles

[modifica]

Alguns colleges i escoles de la Universitat de Londres s'han fusionat en institucions més grans, han tancat o han abandonat la Universitat de Londres. Les que s'han fusionat amb universitats més grans inclouen (enumerades pel nom de la institució matriu actual):

City St George's, University of London – format el 2024
  • City, University of London – fusionat el 2024
  • St George's, University of London – fusionat el 2024
King's College London
  • Chelsea College of Science and Technology
  • Queen Elizabeth College
  • Institute of Psychiatry – es va separar de l'Hospital Maudsley i fusionat el 1997.[32]
  • United Medical and Dental Schools of Guy's and St Thomas' Hospitals – fusionat el 1998. Ara forma part de la King's College School of Medicine and Dentistry.
Queen Mary, University of London
  • Westfield College – actualment part del Queen Mary and Westfield College
  • St Bartholomew's Hospital Medical College – fusionat el 1995
  • London Hospital Medical College – fusionat el 1995
Royal Holloway, University of London
  • Bedford College – actualment part del Royal Holloway and Bedford New College
  • Institute of Musical Research – traslladat de l'School of Advanced Study el 2015
University College London
  • The School of Pharmacy, University of London – fusionat el 2012
  • School of Slavonic and East European Studies
  • Institute of Education – fusionat el 2014
  • Middlesex Hospital Medical School – fusionat el 1987
  • Royal Free Hospital School of Medicine – fusionat el 1998
Institucions que han tancat o abandonat la universitat
  • Heythrop College – tancat el 2018
  • University Marine Biological Station, Millport – tancat el 2013; actualment gestionat pel Field Studies Council
  • Imperial College London – es va independitzar el juliol de 2007.[33] Prèviament havia absorvit a:
    • Wye College in Wye, Kent – actualment tancat
    • Royal Postgraduate Medical School – actualment part de l'Imperial College School of Medicine
    • St Mary's Hospital Medical School – fusionat el 1988
    • Charing Cross Hospital Medical School – fusionat el 1997
    • Westminster Hospital Medical School – fusionat el 1997
  • New College London – tancat el 1980
  • Lister Institute of Preventive Medicine
  • Richmond Theological College – tancat el 1972; el campus es va transferir a l'American International University in London
  • Regent's Park College – tranferit a Oxford el 1927, va convertir-se en una residència privada permanent de la Universitat d'Oxford a partir del 1957.

Centres dins el programa extern

[modifica]

Diverses universitats van sorgir com a col·legis universitaris que impartien titulacions externes de la Universitat de Londres. Aquestes inclouen:

Diverses altres universitats tenien títols validats i atorgats per la Universitat de Londres:[4]

  • St Patrick's, Carlow College, Irlanda: del 1840 al 1892 graus primaris en Arts (BA) i Dret (BLL).[35]
  • St Patrick's College, Thurles, Irlanda: des de 1849 la Universitat de Londres va permetre a Thurles oferir graus.[36]
  • Huddersfield College.
  • Queen's College, Birmingham.[37]
  • Stonyhurst College, Lancashire.
  • Wesleyan Collegiate Institution, Taunton, que es va convertir en Queen's College, Taunton.
  • Ceylon Technical College, 1933: graus d'enginyeria en BSc.
  • University College Lahore
  • Singapore Institute of Management
  • Northwest College for Advanced Learning, Índia.

Universitats amb relacions especials

[modifica]

Entre 1946 i 1970, la universitat va entrar en un programa de "relacions especials" amb universitats de la Commonwealth. Aquest programa va fomentar el desenvolupament d'universitats independents oferint una relació amb la Universitat de Londres. Les universitats d'aquests països van rebre una cèdula reial. Un consell acadèmic de la universitat va negociar amb la Universitat de Londres els requisits d'entrada per a l'admissió d'estudiants, els programes d'estudis, els procediments d'examen i altres assumptes acadèmics. Durant el període d'aquesta relació especial, els graduats de les diferents universitats van rebre títols de la Universitat de Londres. a partir del 1970 els programes de "relacions especials" es van eliminar gradualment. A continuació s'enumeren alguns d'aquests centres, juntament amb l'any en què es va establir la seva relació especial:

Símbols

[modifica]

Escut

[modifica]
Escut de la Universitat de Londres.

La Universitat de Londres va rebre una concessió d'escut d'armes el 10 d'abril de 1838[4] i que es correspondria amb el següent blasonament:

« D'argent, una creu de Sant Jordi, a sobre la Rosa de la Unió (una rosa Tudor) irradiada i insignida amb la Corona Imperial pròpia, un cap d'atzur i a sobre un llibre obert també propi amb fermalls d'or. »

La creu corresponen a l'escut de la ciutat de Londres, mentre que la rosa i la corona simbolitzen les connexions reials i imperials. El llibre obert del cap representa l'aprenentatge.

Vestit acadèmic

[modifica]

La Universitat de Londres va establir un codi rudimentari per a la vestimenta acadèmica el 1844. La universitat va ser la primera a idear un sistema de vestimenta acadèmica basat en els colors del professorat, una innovació que posteriorment van seguir moltes altres universitats. Les diferents universitats que atorguen els seus propis títols tenen la seva pròpia vestimenta acadèmica per a aquests títols.

Vida universitària

[modifica]

L'edifici de Malet Street (a prop de Senate House) va ser la seu de la University of London Union (ULU), que actuava com a consell estudiantil per a tots els estudiants de la Universitat de Londres juntament amb els sindicats individuals de col·legis i institucions. L'edifici va ser rebatejat breument com a "Student Central, London" del 2010 al 2022, oferint membresía completa als estudiants actuals de la Universitat de Londres i membresía associada a estudiants d'altres universitats i altres grups. El sindicat era propietari del London Student, el diari estudiantil més gran d'Europa, que ara funciona com una organització de notícies digital.[40] Tanmateix, des del 2022, l'edifici de la ULU va ser adquirit per Birkbeck i convertit en una extensió del seu campus, el que significa que la Universitat ja no té un espai formal per al consell d'estudiants.[41]

Esports, clubs i tradicions

[modifica]

Tot i que la majoria dels equips esportius s'organitzen a nivell universitari, la University of London Union (ULU) va dirigir diversos clubs esportius propis, alguns dels quals (per exemple, l'equip de rem) competeixen a les lligues de la British Universities and Colleges Sport (BUCS). La ULU també va organitzar lligues perquè els equips universitaris hi participessin. Aquestes lligues i clubs esportius compten amb el suport del Friends of University of London Sport, que té com a objectiu promoure'ls.[42]

La Universitat també compte amb diversos clubs culturals, com la University of London Symphony Orchestra (ULSO)[43] o el cor de cambra[44] passant pel ball de saló[45] o el club de judo[46] entre d'altres.

Residències

[modifica]
Residència Connaught Hall.

La universitat gestiona set residències interuniversitàries, que acullen estudiants de la majoria de les seves facultats i institucions membres:[47]

  • College Hall, Malet Street, WC1E.[48]
  • Connaught Hall, Tavistock Square, WC1H.[49]
  • Eleanor Rosa House, Lett Road, E15.[50]
  • Garden Halls, Cartwright Gardens, WC1H.[51]
  • International Hall, Lansdown Terrace, WC1N.[52]
  • Handel Mansions, Handel Street, WC1N.[53]
  • Nutford House, Brown Street, W1H.[54]

El model federal arreu del món

[modifica]

El 1850, la Universitat Queen's d'Irlanda[4] va ser creada com a universitat federal per proporcionar títols als estudiants dels colleges establerts a Belfast, Cork i Galway. Aquesta va ser succeïda el 1879 per la Universitat Reial d'Irlanda, una universitat examinadora seguint el model de la Universitat de Londres, i que al seu torn va ser succeïda per la Universitat Nacional d'Irlanda el 1908. Quan la Universitat de Nova Zelanda es va constituir el 1874,[55] era una universitat federal seguint el model de la Universitat de Londres, que funcionava principalment com a òrgan examinador, igual que la Universitat del Cap de Bona Esperança quan es va constituir el 1875 i va ser autoritzada a ser la responsable dels exàmens a tot Sud-àfrica.[55] Al Canadà, es varen adoptar estructures similars, però a nivell regional. La Universitat de Toronto va actuar com a òrgan examinador i d'atorgament de títols per a la província d'Ontario del 1853 al 1887, utilitzant un model operatiu basat en el de la Universitat de Londres.

A l'Índia, per satisfer la necessitat d'educació i aprenentatge superiors, el 1857 es van establir els centres de la Universitat de Calcuta, la Universitat de Mumbai i la Universitat de Madràs, en tres ciutats presidencials, seguint el model de la Universitat de Londres com a universitats afiliades.[56][57]

La Universitat de Gal·les es va establir el 1893 seguint un model federal que incorporava, originalment, universitats a Aberystwyth, Bangor i Cardiff.[58]

[modifica]

Literatura

[modifica]

[61] a la Facultat de Medicina de l'Hospital St Bart's (ara part de la Universitat Queen Mary de Londres), on va obtenir el títol de medicina de la Universitat de Londres, i va conèixer Sherlock Holmes al seu laboratori de química.[59][62]

  • Jim Hacker, un personatge fictici de la comèdia de situació britànica dels anys vuitanta Sí, ministre i la seva seqüela Sí, primer ministre, va obtenir el seu tercer títol a la London School of Economics (LSE).[63]
  • Graham Greene va ambientar la seva novel·la El ministeri de la por de 1943 i la seva adaptació cinematogràfica Ministry of Fear de Fritz Lang de 1944 a Bloomsbury.[64] L'esposa de George Orwell, Eileen, treballava al Senat per al Departament de Censura del Ministeri d'Informació,[65] i les seves experiències van inspirar la descripció del Ministeri de la Veritat a la novel·la 1984 d'Orwell de 1949.

Pel·lícules i altres

[modifica]
  • L'edifici del Senat i les universitats constituents de la Universitat de Londres han aparegut tant en pel·lícules britàniques com de Hollywood.[67]

[68]

  • El 1916, Alfred Hitchcock es va matricular a la Universitat de Londres i va fer cursos nocturns i classes de dibuix i disseny, que més tard el 1920 el van ajudar a aconseguir un lloc de feina dissenyant targetes de títol.[69][70]

Història

[modifica]

Segle XIX

[modifica]

La University College de Londres (UCL) va ser fundada amb el nom d'"Universitat de Londres" (però sense reconeixement per part de l'estat) l'any 1826 com a alternativa laica a les universitats d'Oxford i Cambridge, que limitaven els seus títols als membres de l'Església d'Anglaterra.[71] Com a resultat de la controvèrsia que va envoltar l'establiment de la UCL, el King's College de Londres va ser fundat com a college anglicà per cèdula reial el 1829.[72]

El 1830, la University College de Londres va sol·licitar una cèdula reial com a universitat per poder atorgar títols superiors. Aquesta va ser rebutjada, però renovada el 1834.[73] En resposta a això, l'oposició als drets "exclusius" va créixer entre les facultats de medicina de Londres. La idea d'un organisme general d'atorgament de títols per a les escoles es va discutir a la premsa mèdica[74] i en les proves recollides pel Comitè Selecte d'Educació Mèdica.[75][76] Tanmateix, el bloqueig d'un projecte de llei per obrir els títols d'Oxford i Cambridge als dissidents va provocar una renovada pressió sobre el govern perquè atorgués poders d'atorgament de títols a una institució que no aplicaria proves religioses,[77][78] sobretot perquè els títols de la nova Universitat de Durham també es tancarien als no anglicans.[79]

El 1835, el govern va anunciar la resposta a la petició de la UCL a través d'una cèdula. S'en publicaren dues, una a la UCL incorporant-la com a college en lloc d'universitat, sense poder d'atorgar títols, i una segona "que establia una Universitat Metropolitana, amb poder d'atorgar títols acadèmics a aquells que estudiessin al London University College, o a qualsevol institució similar que Sa Majestat vulgui nomenar més endavant".[80]

Després de l'emissió de la cèdula el 28 de novembre de 1836, la nova Universitat de Londres va començar el març de 1837 l'elaboració de la regulació per als graus. La mort de Guillem IV al juny, però, va provocar un problema: la carta havia estat atorgada "durant la nostra voluntat i plaer reial", és a dir, que va ser anul·lada per la mort del rei.[81] La reina Victòria va emetre una segona cèdula el 5 de desembre de 1837, reincorporant la universitat, d'aquesta manera la universitat va atorgar els seus primers títols de grau el 1839, tots a estudiants de la UCL i del King's College.

La universitat establerta per les cèdules de 1836 i 1837 era essencialment un tribunal examinador amb dret a atorgar títols en arts, dret i medicina. Tanmateix, la universitat no tenia l'autoritat per atorgar títols en teologia, considerada la facultat més veterana de les altres tres universitats angleses. En medicina, la universitat tenia el dret de determinar quines facultats de medicina proporcionaven una formació mèdica suficient. En arts i dret, en canvi, examinava estudiants de la UCL, el King's College o qualsevol altra institució amb una ordre reial, donant efectivament al govern el control de quines institucions podien presentar estudiants per a l'examen de la universitat. Més enllà d'aquest dret a presentar estudiants per a l'examen, no hi havia cap altra connexió entre els col·legis i la universitat.

El 1849, la universitat va celebrar la seva primera cerimònia de graduació a la Somerset House després d'una petició al senat dels graduats, que anteriorment havien rebut els seus títols sense cap cerimònia. Uns 250 estudiants es van graduar en aquesta cerimònia. Les togues acadèmiques londinenques d'aquest període es distingien pels seus "rics revestiments de vellut".[82]

La llista d'institucions de les quals es podien presentar els estudiants als exàmens de la Universitat de Londres va créixer ràpidament el 1858, incloent-hi totes les altres universitats britàniques, així com més de 30 altres escoles i col·legis de fora de Londres. Aquell any, una nova cèdula va obrir els exàmens a tothom, abolint el vincle entre la universitat i els diferents col·legis.[83][84][85] Això va portar el comte de Kimberley, membre del senat de la universitat, a dir a la Cambra dels Lords el 1888 "que no hi havia colleges afiliats a la Universitat de Londres, tot i que n'hi havia hagut alguns fa molts anys".[86] Les reformes de 1858 també van incorporar els graduats de la universitat a una convocatòria, similar a les d'Oxford, Cambridge i Durham, i van autoritzar la concessió de títols en ciències, i el primer BSc (Batxillerat Universitari en Ciències) es va atorgar el 1860.[85]

L'augment del nombre d'estudiants que es presentaven als exàmens es va traduir en la construcció d'una nova seu al número 6 de Burlington Gardens, entre 1867 i 1870, que proporcionava a la universitat sales d'exàmens i oficines. I el 1863, mitjançant una quarta cèdula, la universitat va obtenir el dret d'atorgar títols en cirurgia.[87]

El 1878, la universitat va establir una altra primícia quan es va convertir en la primera universitat del Regne Unit a admetre dones als estudis de grau, mitjançant la concessió d'una cèdula suplementària. Quatre estudiants van obtenir títols de llicenciatura en arts el 1880 i dues més van obtenir-los en ciències el 1881.[88]

A finals del segle XIX, la universitat fou criticada per servir simplement com a centre de proves per a l'administració, i hi va haver crides per a fer una veritable "universitat docent" per a Londres. La University College de Londres (UCL) i el King's College de Londres (KCL) van considerar separar-se de la universitat per formar una universitat independent, coneguda com a Universitat Albert, Universitat Gresham i Universitat Westminster. Després de dues comissions reials, es va aprovar la Llei de la Universitat de Londres de 1898 (61 i 62 Vict. c. 62), que reformava la universitat i li donava una estructura federal amb la responsabilitat de supervisar el contingut dels graus i els estàndards acadèmics dins de les seves institucions. Això es va implementar el 1900 amb l'aprovació de nous estatuts per a la universitat.[89]

Segle XX

[modifica]
L'edifici de l'Imperial College a South Kensington, va ser la seu de la universitat del 1900 al 1937.

Les reformes iniciades per la llei de 1898 van entrar en vigor amb l'aprovació dels nous estatuts federals el 1900. Molts dels col·legis de Londres es van convertir en escoles de la universitat, incloent-hi la UCL, el King's College, el Bedford College, el Royal Holloway i la London School of Economics. El Regent's Park College, que s'havia afiliat el 1841, es va convertir en una escola de teologia oficial de la universitat el 1901 (els nous estatuts van donar a Londres el dret d'atorgar títols en teologia) i el Richmond Theological College va seguir com a escola de teologia de la universitat el 1902. El Goldsmiths College s'hi va unir el 1904. L'Imperial College London es va fundar el 1907. El Queen Mary College es va unir el 1915. L'Escola d'Estudis Orientals i Africans es va fundar el 1916, i el Birkbeck College, fundat el 1823, s'hi va unir el 1920.

La disposició anterior per a les universitats de fora de Londres no es va abandonar en la constitució de la federació, sinó que Londres oferia dues vies per obtenir els títols de grau: graus "interns" oferts per les escoles de la universitat i graus "externs" oferts en altres universitats (ara els programes d'aprenentatge flexible i a distància de l'actual University of London Worldwide).

La University College de Londres (UCL) i el King's College (KCL), la campanya dels quals per una universitat docent a Londres havia donat com a resultat la reconstitució de la universitat en una institució federal, van anar més enllà de convertir-se en escoles de la universitat i es van fusionar amb ella. La fusió de la UCL, en virtut de la University College London (Transfer) Act 1905 (5 Edw. 7. c. xci),[90] va tenir lloc el 1907. La cèdula de 1836 va ser cedida i tots els béns de la UCL van passar a ser de la Universitat de Londres. El King's College va seguir el 1910 en virtut de la King's College London (Transfer) Act 1908 (8 Edw. 7. c. xxxix).[91] Aquest va ser un cas una mica més complicat, ja que el departament de teologia del KCL (fundat el 1846) no es va fusionar amb la universitat, sinó que va mantenir una existència legal separada en virtut de la cèdula del King's College de 1829.[92]

L'expansió de la universitat va significar que les instal·lacions de Burlington Garden fossin insuficients, i el març de 1900 es va traslladar a l'Imperial Institute a South Kensington.[93] Tanmateix, la ràpida i contínua expansió va fer que ja no hi hagués prou espai a les noves instal·lacions a la dècada de 1920, fet que va requerir un altre trasllat. Es va adquirir una gran parcel·la de terreny a Bloomsbury, a prop del Museu Britànic, propietat del duc de Bedford i Charles Holden va ser nomenat arquitecte amb la instrucció de crear un edifici "que no suggerís una moda passatgera inapropiada per a edificis que albergaran una institució de caràcter tan permanent com una universitat". Aquesta missió inusual podria haver estat inspirada pel fet que William Beveridge, acabat de convertir-se en director de la LSE, en demanar a un taxista que el portés a la Universitat de Londres va rebre la resposta "Ah, et refereixes al lloc a prop de la Royal School of Needlework".[65] Holden va respondre dissenyant la Senate House, l'actual seu de la universitat, i en el moment de la seva finalització el segon edifici més gran de Londres.[94]

La Yeomanry House, a Handel Street, és la seu de la University Officers' Training Corps. La bandera que hi oneja és la de la Universitat de Londres.

El contingent de la Universitat de Londres del Cos d'Entrenament d'Oficials Universitaris (University Officers' Training Corps, UOTC) es va formar el 1908 i tenia matriculats 950 estudiants a la tardor de 1914.[95] Durant la Primera Guerra Mundial, l'UOTC va subministrar 500 oficials a l'exèrcit britànic entre l'agost de 1914 i el març de 1915.[96] Uns 665 oficials associats a la universitat van morir durant la Primera Guerra Mundial[97] i 245 oficials a la Segona Guerra Mundial.[98] L'any 2004, el Cos d'Entrenament d'Oficials Universitaris, format per 52 universitats i col·legis de la zona de Londres (no només la Universitat de Londres), era el UOTC més gran del Regne Unit, amb uns 400 cadets d'oficials.[99] Té la seu a la Yeomanry House de Handel Street (Londres) des del 1992.[100]

Durant la Segona Guerra Mundial, les facultats de la universitat, amb l'excepció de Birkbeck, i els seus estudiants van abandonar Londres per anar a zones més segures del Regne Unit, mentre que la Senate House va ser utilitzada pel Ministeri d'Informació, i el seu terrat es va convertir en un punt d'observació per l'organització de defensa civil Royal Observer Corps. Tot i que l'edifici va patir diversos impactes de bombes, va sortir de la guerra bastant ben parat. Hom rumorejava en aquell moment que la raó per la qual l'edifici havia tingut tan bons resultats era que Adolf Hitler havia planejat utilitzar-lo com a seu a Londres.[101]

La segona meitat del segle passat va ser menys moguda. El 1948, es va fundar Athlone Press com l'editorial de la universitat però el 1979 fou venuda a Bemrose Corporation,[102] i posteriorment va ser adquirida per Continuum Publishing.

La Llei de la Universitat de Londres de 1978 (c. ii) definia la universitat com una federació de col·legis autònoms, iniciant el procés de descentralització que conduiria a una marcada transferència de poder acadèmic i financer en aquest període des de les autoritats centrals del Senat a les col·legis individuals. En el mateix període, la UCL i el King's College van recuperar la seva independència legal mitjançant lleis del parlament i l'emissió de noves cartes reials. La UCL es va reincorporar el 1977, mentre que la nova carta del King's College el 1980 va reunir el cos principal del col·legi amb la corporació formada el 1829. El 1992, les cerimònies de graduació centralitzades al Royal Albert Hall van ser substituïdes per cerimònies individuals als col·legis.[103] Un dels canvis de poder més grans d'aquest període va arribar el 1993, quan el Consell de Finançament de l'Educació Superior per a Anglaterra (HEFCE) (actual Oficina per a Estudiants (OfS)[104] va passar de finançar la Universitat de Londres, que després assignava diners als col·legis, a finançar els col·legis directament i que aquests paguessin una contribució a la universitat.[89]

Segle XXI

[modifica]

El 2002, l'Imperial College i la UCL van plantejar-se la possibilitat d'una fusió. Posteriorment, una considerable oposició del personal acadèmic tant de la UCL com de l'Imperial va portar al rebuig d'aquesta fusió.[105]

Malgrat aquest fracàs, la tendència a la descentralització universitària va continuar. Un desenvolupament significatiu en aquest procés va ser el tancament de la Convocatòria de tots els antics alumnes de la universitat a l'octubre de 2003; això va reconèixer que les associacions individuals d'antics alumnes de la universitat eren cada cop més el centre d'atenció dels antics alumnes.[106] No obstant això, la universitat va continuar creixent fins i tot quan es va transformar en una federació més flexible i, el 2005, va admetre la Central School of Speech and Drama.

El 9 de desembre de 2005, l'Imperial College es va convertir en el segon òrgan constituent (després del Regent's Park College) a prendre la decisió formal d'abandonar la universitat. El seu consell va anunciar que estava iniciant negociacions per retirar-se de la universitat a temps per celebrar el centenari i per poder atorgar els seus propis títols. El 5 d'octubre de 2006, la Universitat de Londres va acceptar la sol·licitud formal de l'Imperial de desvincular-se'n. L'Imperial va esdevenir plenament independent el 9 de juliol de 2007.[107]

El Times Higher Education va anunciar el febrer de 2007 que la London School of Economics, la University College London i el King's College London tenien previst començar a atorgar els seus propis títols en lloc de la Universitat de Londres a partir de l'inici del curs acadèmic que començava a la tardor de 2007. Tot i que aquest pla d'atorgar els seus propis títols no equivalia a una decisió de desvincular-se de la Universitat de Londres, el THE va suggerir que això "plantejava nous dubtes sobre el futur de la Universitat de Londres".[108]

L'Escola de Farmàcia de la Universitat de Londres es va fusionar amb la University College de Londres (UCL) el primer de gener de 2012, convertint-se en la Facultat de Farmàcia de la UCL dins de la Facultat de Ciències de la Vida.[109] A això va seguir-ne la fusió el 2 de desembre de 2014 de l'Institut d'Educació amb la UCL, convertint-se en l'Institut d'Educació de la UCL.[110]

Després dels bons resultats del Research Excellence Framework de desembre de 2014, la City, University of London va dir que estaven explorant la possibilitat d'unir-se a la Universitat de Londres.[111] Posteriorment, es va anunciar el juliol de 2015 que la City s'uniria a la Universitat de Londres l'agost de 2016.[112] Deixarà de ser una universitat independent i es convertirà en un col·legi amb el nom de "City, University of London".[113]

El 2016 es van proposar reformes que farien que els col·legis es convertissin en institucions membre i poguessin convertir-se legalment en universitats per dret propi. A finals del 2016 es va presentar a la Cambra dels Lords un projecte de llei per modificar els estatuts de la universitat. El projecte de llei es va endarrerir per qüestions de procediment a la Cambra dels Comuns. Dotze dels col3legis, inclosos els de la UCL i el King's College, van dir que sol·licitarien l'estatus d'universitat un cop aprovat el projecte de llei.[114][115] El projecte de llei es va debatre i va aprovar-se en segona lectura el 16 d'octubre de 2018.[116] Va rebre la sanció reial el 20 de desembre de 2018, convertint-se en la Llei de la Universitat de Londres de 2018 (c. iii).[117] Els dotze col·legis (és a dir, tots excepte el Courtauld Institute of Art, l'Institute of Cancer Research, la London Business School, la Royal Academy of Music i la Royal Central School of Speech and Drama) van sol·licitar-ne posteriorment l'estatus d'universitat, tot i que van declarar que no tenien intenció de canviar els seus noms, publicant-se un avís a la The London Gazette el 4 de febrer de 2019.[118]

El 2018, el Heythrop College es va convertir en la primera gran institució d'educació superior britànica a tancar des de la Universitat medieval de Northampton el 1265.[119] La seva biblioteca de més de 250.000 volums es va traslladar a la Senate House Library.[120]

El 2019, la University of London Press, fundada el 1910, es va rellançar com una editorial d'accés obert especialitzada en "erudició distintiva a l'avantguarda de les Humanitats".[121]

Personalitats destacades

[modifica]

Entre els antics alumnes cal destacar:[122][123]

Guardonats amb el Premi Nobel

[modifica]

Antics alumnes

[modifica]
Categoria principal: Alumnes de la Universitat de Londres
  • Edward Jenner (1749-1823), investigador, poeta i metge anglès que va descobrir la vacuna contra la verola.
  • John Snow (1813-1858), metge anglès precursor de l'epidemiologia.
  • Henry Gray (1827-1861) anatomista i cirurgià.
  • Alexander Graham Bell (1847-1922), científic, inventor i enginyer a qui s'atribueix la invenció del primer telèfon pràctic.
  • Ramsay MacDonald (1866-1937), polític britànic dues vegades Primer Ministre del Regne Unit.
  • Mohandas Gandhi (1869-1948), pensador i polític indi considerat el pare de la nació índia.[f]
  • Joseph Lister (1827-1912), cirurgià britànic pioner en l'ús dels antisèptics.
  • James Clerk Maxwell (1831-1879), matemàtic i físic teòric escocès que va formular d'un conjunt d'equacions —conegudes com a equacions de Maxwell— que per primer cop expressà les lleis bàsiques de l'electricitat i el magnetisme d'un mode unificat.
  • B. R. Ambedkar (1891-1956), jurista, economista, polític indi i activista social a favor dels drets dels dàlits a l'Índia, dels drets de la dona i del dret laboral.
  • John Harding (1896-1989), militar britànic cap de l'Estat Major Imperial General.
  • Louis Essen (1908-1997), físic que va mesurar de forma precisa el temps i la determinació de la velocitat de la llum.
  • John Fitzgerald Kennedy (1917-1963), va presentar una sol·licitud i va pagar les taxes per un any d'estudis a la London School of Economics, però més tard va emmalaltir i va deixar la universitat sense assistir a ni una sola classe.[137]
  • Shankar Dayal Sharma (1918-1999), advocat i persident de l'Índia del 1992 al 1997.[g]
  • Nelson Mandela (1918-2013), polític sud-africà considerat el pare de la nació sud-africana.
  • Billy Strachan (1921-1998), activista pels drets civils de la població negra.
  • Meir Shamgar (1925-2019), president del Tribunal Suprem d'Israel del 1983 al 1995.
  • Ibrahim Egal (1928-2002), polític somali, primer ministre de Somàlia i president de Somalilàndia.
  • George Soros (nascut el 1930), empresari financer, inversionista, activista polític i filantrop d'origen hongarès i nacionalitat estatunidenca.
  • Desmond Tutu (1931-2021), arquebisbe anglicà i activista pacifista sud-africà que s'oposà a l'aparheid de Sud-àfrica.
  • Charles Kao (1933-2018), enginyer electrònic i físic xinès pioner en el desenvolupament i l'ús de la fibra òptica en les telecomunicacions.
  • Basdeo Panday (1933-2024), primer ministre de Trinitat i Tobago dle 1995 al 2001.
  • Romano Prodi (nascut el 1939), polític italià que fou Primer Ministre d'Itàlia entre 1996 i 1998 i President de la Comissió Europea entre 1999 i 2004.
  • Margarida II de Dinamarca (nascuda el 1940), actual reina emèrita de Dinamarca.
  • Tarō Asō (nascut el 1940), va ser el Primer ministre del Japó del 2008 al 2009.
  • Junichirō Koizumi (nascut el 1942), polític japonès que fou primer ministre del Japó del 2001 fins al 2006.
  • Emmerson Mnangagwa (nascut el 1942), president de Zimbàbue des del 2017.
  • Walter Rodney (1942-1980), historiador, acadèmic i activista polític de la Guyana.
  • Mick Jagger (nascut el 1943), cantant i compositor del grup de rock britànic The Rolling Stones.
  • Camil·la del Regne Unit (nascuda el 1947), reina consort del Regne Unit.[h]
  • Tom Wolf (nascut el 1948), polític i empresari estatunidenc que va exercir com a 47è governador de Pennsilvània del 2015 al 2023.[138]
  • Leszek Borysiewicz (nascut el 1951), director executiu de la Universitat de Cambridge.[i]
  • Timothy L. Killeen (nascut el 1952), geofísic, físic espacial, professor i administrador universitari britànic i estatunidenc.[139]
  • Anne O'Garra (nascuda el 1954), immunologista que ha fet importants descobriments sobre el mecanisme d'acció de la interleucina 10.
  • Peter Mathieson (nascut el 1959), nefròleg i actual rector de la Universitat d'Edimburg des del 2018.
  • Achim Steiner (nascut el 1961), economista i ambientòleg. És director executiu del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP en anglès).
  • Jeremy Heywood (1961-2018), secretari del gabinet de David Cameron i Theresa May del 2012 al 2018 i secretari privat principal dels primers ministres Tony Blair i Gordon Brown.
  • Tedros Adhanom (narcut el 1965), investigador de la salud pública, ha ocupat el càrrec de director general de l'Organització Mundial de la Salut.[140]
  • Todd Young (nascut el 1972), polític estatunidenc del Partit Republicà i senador per Indiana.

Professorat

[modifica]
Categoria principal: Professors de la Universitat de Londres
  • James Joseph Sylvester (1814-1897), matemàtic, va fer importants contribucions al camp de les matrius (utilitzant el terme «matriu» per primer cop).
  • Thomas Hardy (1840-1928) va ser un novel·lista i poeta vinculat al naturalisme.
  • Margaret Jane Benson (1859-1936), botànica.
  • H.G. Wells (1866-1946), escriptor de novel·les de ciència-ficció.
  • G.K. Chesterton (1874-1936), escriptor, filòsof, apologista cristià i crític literari i d'art.
  • Lascelles Abercrombie (1881-1938), dramaturg, poeta i crític.
  • Dmitri Mirski (1890-1939), filòleg, crític literari i periodista rus que escrigué en rus i anglès.
  • Arthur C. Clarke (1917-2008), escriptor i científic, és onsiderat un dels millors escriptors de ciència-ficció.
  • Donald B. Prell (1924-2020), inversor estatunidenc de capital risc i futurista que va crear Datamation, la primera revista dedicada exclusivament a la indústria del maquinari i programari informàtic.
  • James Graham Ballard (1930-2009), escriptor dins del gènere de la ciència-ficció.
  • Malcolm Bradbury (1932-2000), autor i acadèmic.
  • Laura Mulvey (nascuda el 1941), teòrica del cinema i realitzadora.
  • Sally Alexander (nascuda el 1943), acadèmica, historiadora i feminista.
  • Felicity Lott (nascuda el 1947), soprano coneguda familiarment com a Flott.
  • John Kay (nascut el 1948), economista. Va ser el primer degà de la Saïd Business School de la Universitat d'Oxford i va ocupar càtedres a la London School of Economics, la Universitat d'Oxford i la London Business School.
  • Simon Rattle (nascut el 1955), director d'orquestra.
  • David Vilaseca Pérez (1964-2010), escriptor i filòleg català.
  • Jonathan Myles-Lea (1969-2021), pintor de cases de camp, edificis històrics i paisatges.
  • Victoria Coleman, Cap científic de les Forces Aèries dels Estats Units.
  • Tracey Emin (nascuda el 1963), artista reconeguda dins el grup dels Young British Artists.
  • Damien Hirst (nascut el 1965), artista representatiu del grup anomenat Young British Artists.
  • Ian Davenport (nascut el 1966), pintor abstracte.
  • Catherine Clarke, medievalista.

Alumnes honorífics

[modifica]

La Universitat de Londres va presentar els seus primers títols honorífics el juny de 1903.[141] Aquest guardó ha estat atorgat a diversos monarques del Regne Unit, molts membres de la família reial britànica i una àmplia gamma de persones distingides tant del món acadèmic com del no acadèmic. Els títols honorífics són aprovats pel Consell Col·legial, que forma part de l'estructura de govern de la universitat.[142]

  • Jordi V del Regne Unit (Hon. 1903), rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord (1922-1936), emperador de l'Índia (1910-1936), rei dels Dominis Britànics d'Ultramar (1910-1936, i rei d'Irlanda.
  • Eduard VIII del Regne Unit (Hon. M.Com. 1921, D.Sc. 1921), rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord, d'Irlanda i dels Dominis britànics d'ultramar, i emperador de l'Índia.
  • Elisabet Bowes-Lyon (Hon. D.Lit. 1937), esposa de Jordi V.
  • Alícia del Regne Unit (1933), membre de la família reial britànica.[j]
  • Elisabet II del Regne Unit (Hon. BMus, Hon. LLD), reina del Regne Unit i dels altres regnes de la Commonwealth.
  • Felip d'Edimburg (Hon. LLD), marit d'Elisabet II.
  • Margarida del Regne Unit (Hon. D.Mus. 1957), membre de la família reial britànica.
  • Albert Einstein (1936), físic teòric i guanyador del Premi Nobel de Física el 1921.
  • Alexander Fleming (1948), guanyador del Premi Nobel de Medicina el 1945.
  • René Cassin (1969), guanyador del Premi Nobel de la Pau el 1968.
  • Amartya Sen (DSc Econ 2000), guanyador del Premi Nobel d'Economia el 1998.
  • Lars Ahlfors (1978), matemàtic finlandès. Guanyador de la Medalla Fields el 1936.
  • Franklin D. Roosevelt (1941; nomenat el 1945), 32è president dels Estats Units.
  • Winston Churchill (Hon. LLD 1948), primer ministre del Regne Unit.
  • Stanley Baldwin (1933), primer ministre del Regne Unit.
  • Helena Kennedy (2015), directora del Mansfield College, Oxford.
  • John Beddington (2015), assessor científic en cap del govern del Regne Unit.
  • Rolph Payet (Hon. D.Sc. 2016), secretari executiu de les Nacions Unides per a la Convenció de Basilea, Rotterdam i Estocolm.
  • Cosmo Gordon Lang (1933), arquebisbe de Canterbury.
  • Eliza Manningham-Buller (2019), directora general de l'MI5.
  • Jack Higgins, escriptor.
  • David Cannadine (Hon. D.Litt. 2017), president de l'Acadèmia Britànica.
  • Sue Black (Hon. D.Sc. 2018), presidenta del St John's College, Oxford.
  • Kumar Mangalam Birla (Hon. DSc Econ 2025), empresari multimilionari indi. És el president del Grup Aditya Birla, un dels conglomerats més grans de l'Índia, i rector del Birla Institute of Technology & Science.

Problemàtiques

[modifica]

En els darrers anys, la Universitat de Londres s'ha vist envoltada de controvèrsia degut al tracte amb el personal i els estudiants.

El 2012, el personal de neteja externalitzat va dur a terme la campanya "3 Cosas", lluitant per millores en tres àrees: baixa per malaltia, vacances i pensions. Després de més d'un any de vagues, protestes i ocupacions de gran repercussió, la universitat va fer concessions pel que fa a les baixes per malaltia i les vacances; tanmateix, aquestes millores no van ser ni de bon tros a l'abast del que exigia la campanya.[143][144]

El 2013, després d'una ocupació estudiantil a favor de deu demandes, incloent-hi un salari just per als treballadors, l'aturada de la privatització de la universitat i la fi dels plans per tancar el consell d'estudiants University of London Union, es va trucar a la policia, cosa que va provocar el desallotjament violent i les detencions de més de 60 estudiants, així com la violència policial contra els estudiants que donaven suport a l'ocupació a fora.[145] Després d'aquests esdeveniments, es va celebrar una manifestació d'alt perfil "Cops Off Campus" contra les polítiques de seguretat de la universitat, amb milers d'assistents.[146]

El 2018, el mitjà digital Vice va publicar un article que informava de les preocupacions sobre les mesures de seguretat de la universitat a la Casa del Senat, on s'havien incorporat més de 25 membres del personal de seguretat privada addicionals. Els estudiants que havien participat en una ocupació de la Casa del Senat tenien prohibit utilitzar les instal·lacions universitàries, i hi va haver nombroses denúncies d'estudiants que van ser agredits verbalment, físicament i sexualment per part del personal de seguretat temporal.[147]

El desembre de 2018, el Sindicat de Treballadors Independents de Gran Bretanya va demanar un boicot als esdeveniments als edificis d'administració central de la universitat, inclosa la Casa del Senat, amb l'objectiu de pressionar la Universitat perquè havia externalitzat el personal de neteja, càtering i seguretat, tot buscant un flux d'ingressos per valor d'uns 40 milions de lliures anuals.[148][149]

El maig de 2019, el congrés del sindicat University and College Union (UCU) va votar a favor de boicotejar els edificis de l'administració central de la Universitat de Londres, inclosa la Casa del Senat, cosa que va augmentar la pressió sobre la Universitat.[150] Dion Georgiou, un acadèmic que donava suport al boicot i membre de la UCU, va escriure un article al diari The Guardian poc abans de la votació, instant el congrés a aprovar la moció i afirmant que: "...[els treballadors externalitzats] s'enfronten a una direcció universitària intransigent, la resposta de la qual ha barrejat sovint el curtterminisme amb la mà dura".[151] La moció es va aprovar dos dies després.

El maig de 2025, la vicerectora en funcions, la professora Wendy Thomson, va ser suspesa a l'espera de noves investigacions sobre les acusacions d'assetjament i mal lideratge. El 27 del mateix mes, el professor David Latchman va assumir el càrrec de vicerector en funcions.[152]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Després de la fundació de les universitats d'Oxford (el 1167) i Cambridge (1209), el títol també el reclamen el University College de Londres (fundat el 1826 però no reconegut com a universitat) i la Universitat de Durham (fundada com a universitat el 1832 però no incorporada per cèdula reial fins al 1837).
  2. ↑ Ramsay MacDonald va ser un estadista britànic i el primer polític del Partit Laborista a convertir-se en primer ministre del Regne Unit.
  3. ↑ Jeremy Heywood i Simon Case.
  4. ↑ El nombre total de guanyadors del Premi Nobel inclou totes les institucions membre actuals (anteriorment col·legis constituents), organismes centrals i instituts de recerca. El nombre total també inclou antics alumnes de l'Imperial College London (ICL) fins al 2007. L'ICL només va atorgar títols de la UOL fins al 2007, ja que era un col·legi constituent dins la universitat federal. El 2007, l'ICL va deixar oficialment la UOL i es va convertir en una universitat externa.
  5. ↑ Aquests inclouen Mahatma Gandhi, Nelson Mandela, Muhammad Ali Jinnah, Lee Kuan Yew, Seewoosagur Ramgoolam, Jomo Kenyatta i Kwame Nkrumah.
  6. ↑ Mohandas Gandhi va aprovar l'examen de matriculació de la Universitat de Londres el juny de 1890.
  7. ↑ Shankar Dayal Sharma va obtenir el Diploma en Administració Pública (DPA) de la Universitat de Londres.
  8. ↑ Va estudiar a l'Institut de la Universitat de Londres a París (òrgan acadèmic central de la UOL). No es va graduar.
  9. ↑ L'Imperial College London va ser un col·legi constituent de la Universitat de Londres des del 1908 fins al 2007. L'Imperial College va deixar la UoL el 2007 i, des de llavors, ha expedit títols amb el seu propi nom.
  10. ↑ La Universitat de Londres va atorgar el doctorat honoris causa a la princesa Alícia en la cerimònia del Dia de la Fundació el 18 de novembre de 1933.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «University of London Royal Charter 1863» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  2. ↑ Hedges, Paul. Religious Hatred: Prejudice, Islamophobia and Antisemitism in Global Context (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2021, p. 92. ISBN 1350162884.
  3. ↑ University of London, the Historical Record: (1836-1912) (en anglès). University of London, 1912 [Consulta: 25 març 2026].
  4. 1 2 3 4 Harte, Negley. University of London: An Illustrated History: 1836–1986 (en anglès). Londres: A&C Black, 2000. ISBN 9780567564498 [Consulta: 30 març 2026].
  5. ↑ Sunderland, David «Is Durham Really England’s Third Oldest University? Well, it’s Complicated» (en anglès). Durham Magazine, 4 agost 2016 [Consulta: 25 març 2026].
  6. 1 2 «Our federation» (en anglès). University of London. [Consulta: 25 març 2026].
  7. ↑ «Facts and figures» (en anglès). University of London. [Consulta: 25 març 2026].
  8. ↑ «University of London Alumni» (en anglès). University of London. [Consulta: 25 març 2026].
  9. ↑ «Queen Mary University of London» (en anglès). ShanghaiRanking Consultancy. [Consulta: 30 març 2026].
  10. ↑ «City St George’s, University of London» (en anglès). ShanghaiRanking Consultancy. [Consulta: 30 març 2026].
  11. ↑ «Birkbeck, University of London» (en anglès). ShanghaiRanking Consultancy. [Consulta: 30 març 2026].
  12. ↑ «Royal Holloway, University of London» (en anglès). ShanghaiRanking Consultancy. [Consulta: 30 març 2026].
  13. ↑ «CWTS Leiden Ranking 2025» (en anglès). Leiden University. [Consulta: 30 març 2026].
  14. ↑ «About Queen Mary University of London» (en anglès). QS Quacquarelli Symonds Limited. [Consulta: 30 març 2026].
  15. ↑ «About City St George’s, University of London» (en anglès). QS Quacquarelli Symonds Limited. [Consulta: 30 març 2026].
  16. ↑ «Queen Mary University of London» (en anglès). Times Higher Education. [Consulta: 30 març 2026].
  17. ↑ «Collegiate Council» (en anglès). University of London. [Consulta: 26 març 2026].
  18. 1 2 «University status» (en anglès). The London School of Economics and Political Science. [Consulta: 25 març 2026].
  19. ↑ «Where do HE students study?» (en anglès). HESA. [Consulta: 26 març 2026].
  20. ↑ «The OfS Register» (en anglès). Office for Students. [Consulta: 26 març 2026].
  21. ↑ «Charter» (en anglès). Birkbeck. [Consulta: 26 març 2026].
  22. ↑ «Charter» (en anglès). Brunel. [Consulta: 26 març 2026].
  23. ↑ «Charter» (en anglès). City St George's. [Consulta: 26 març 2026].
  24. ↑ «Supplemental charter» (en anglès). Goldsmiths. [Consulta: 26 març 2026].
  25. ↑ «Charter» (en anglès). King's College. [Consulta: 26 març 2026].
  26. ↑ «Report of the Chair of the Council. Financial Statements For the year ending 31 July 2022» (en anglès). London School of Economics. [Consulta: 26 març 2026].
  27. ↑ «Charter» (en anglès). Queen Mary University of London. [Consulta: 26 març 2026].
  28. ↑ «Royal Holloway and Bedford New College» (en anglès). Privy Council Office (the National Archives). [Consulta: 26 març 2026].
  29. ↑ «Annual Report and Financial Statements 2022/23» (en anglès). Royal Veterinary College. [Consulta: 26 març 2026].
  30. ↑ «Constitutional Documents 2024/25» (en anglès). SOAS. [Consulta: 26 març 2026].
  31. ↑ «Charter» (en anglès). University College London. [Consulta: 26 març 2026].
  32. ↑ «Provider changes and mergers» (en anglès). HESA. [Consulta: 26 març 2026].
  33. ↑ «Imperial College Leaves University of London». University of London. Arxivat de l'original el 22 maig 2011. [Consulta: 26 març 2026].
  34. ↑ «University History». University of Hull. Arxivat de l'original el 7 gener 2015. [Consulta: 30 març 2026].
  35. ↑ «Panel of Experts Report». Carlow College. Arxivat de l'original el 23 juliol 2011. [Consulta: 30 març 2026].
  36. ↑ «University of London» (en anglès). The Illustrated London News. [Consulta: 30 març 2026].
  37. ↑ Upton, Chris. A History of Birmingham (en anglès). Phillimore & Co Ltd, 2003. ISBN 978-0850338706 [Consulta: 30 març 2026].
  38. ↑ «Brief History». University of the West Indies. Arxivat de l'original el 27 maig 2010. [Consulta: 30 març 2026].
  39. ↑ «History». University of Ibadan. Arxivat de l'original el 27 maig 2010. [Consulta: 30 març 2026].
  40. ↑ «About London Student: A workers’ co-operative student media startup». London Student. Arxivat de l'original el 16 juliol 2015. [Consulta: 30 març 2026].
  41. ↑ «Refurbished Birkbeck Central building opens its doors to the campus community» (en anglès). Birkbeck. [Consulta: 30 març 2026].
  42. ↑ «UoL Clubs and Societies» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  43. ↑ «Orchestra» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  44. ↑ «Chamber Choir» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  45. ↑ «Dancesport» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  46. ↑ «Judo club» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  47. ↑ «Intercollegiate Halls» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  48. ↑ «College Hall» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  49. ↑ «Connaught Hall» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  50. ↑ «Eleanor Rosa House» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  51. ↑ «Garden Halls» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  52. ↑ «International Hall» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  53. ↑ «Handel Mansions» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  54. ↑ «Nutford House» (en anglès). University of London. [Consulta: 30 març 2026].
  55. 1 2 Schreuder, Deryck M. Universities for a New World: Making a Global Network in International Higher Education, 1913-2013 (en anglès). SAGE Publications India, 2013. ISBN 9788132117780 [Consulta: 1 abril 2023].
  56. ↑ Sharma, K. R.. Accounting Education In South Asia (en anglès). Concept Publishing Company, 2004. ISBN 9788180690426 [Consulta: 1 abril 2023].
  57. ↑ Altbach, P.G.; Selvaratnam, V. From Dependence to Autonomy: The Development of Asian Universities (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012. ISBN 9789400925632 [Consulta: 1 abril 2023].
  58. ↑ «About Us». University of Wales. Arxivat de l'original el 24 gener 2021. [Consulta: 1 abril 2026].
  59. 1 2 Peschel, Bill. The Illustrated Life and Career of William Palmer: Volume 1 of Rugeley Poisoner (en anglès). Peschel Press, 2016 [Consulta: 1 abril octubre 2026].
  60. ↑ Marcum, David. The MX Book of New Sherlock Holmes Stories Part V: Christmas Adventures (en anglès). Andrews UK Limited, 2016. ISBN 9781780929989 [Consulta: 1 abril octubre 2026].
  61. ↑ Furneaux, Rupert. The World's Strangest Mysteries: Happenings that Have Intrigued and Baffled Millions (en anglès). Odhams Press, 1961. ISBN 9781780929989 [Consulta: 1 abril octubre 2026].
  62. ↑ Christopher, John. [https The London of Sherlock Holmes] (en anglès). Amberley Publishing Limited, 2012. ISBN 978-1445603544 [Consulta: 16 octubre 2023].
  63. ↑ «LSE on the big and the small screen» (en anglès). LSE. [Consulta: 1 abril 2026].
  64. ↑ Pleßke, Nora. The Intelligible Metropolis: Urban Mentality in Contemporary London Novels (en anglès). Transcript Verlag, 2014, pp.285. ISBN 9783839426722 [Consulta: 1 abril 2026].
  65. 1 2 «Senate House, University of London». City of Sound. Arxivat de l'original el 3 agost 2009. [Consulta: 1 abril 2026].
  66. ↑ «SOAS’ incognito academic inspires world’s most famous fictional archaeologist». SOAS University of London. Arxivat de l'original el 13 gener 2019. [Consulta: 1 abril 2026].
  67. ↑ «Nearby locations». OK Onscreen. Arxivat de l'original el 17 juliol 2011. [Consulta: 1 abril 2026].
  68. ↑ Stasukevich, Iain «Batman to the Max» (en anglès). American Cinematographer, 8, 2012, p. 93. ISSN: 0002-7928.
  69. ↑ «10 great films that influenced Alfred Hitchcock» (en anglès). BFI. [Consulta: 1 abril 2026].
  70. ↑ Adair, Gene. Alfred Hitchcock: Filming Our Fears (en anglès). Oxford University Press, 2002. ISBN 9780195119671 [Consulta: 1 abril 2026].
  71. ↑ «History». UCL. Arxivat de l'original el 17 gener 2011. [Consulta: 1 abril 2026].
  72. ↑ «Our history» (en anglès). King's College. [Consulta: 1 abril 2026].
  73. ↑ «University of London. Address from the Senate to the Council in support of the application of the University for a charter» (en anglès). John Taylor. [Consulta: 1 abril 2026].
  74. ↑ «Proposed University in London» (en anglès). London Medical Gazette. [Consulta: 1 abril 2026].
  75. ↑ «"Select Committee on Medical Education» (en anglès). London Medical Gazette. 13: 836–839. 1834. [Consulta: 1 abril 2026].
  76. ↑ «Select Committee on Medical Education» (en anglès). Selection of Reports and Papers of the House of Commons: Medical; [2], Volume 36. 1836. p. 111. [Consulta: 1 abril 2026].
  77. ↑ «Admission to the Universities (Hansard, 1 August 1834)» (en anglès). Parliamentary Debates (Hansard). [Consulta: 1 abril 2026].
  78. ↑ «London University (Hansard, 26 March 1835)» (en anglès). Parliamentary Debates (Hansard). [Consulta: 1 abril 2026].
  79. ↑ «Durham University (Hansard, 27 June 1832)» (en anglès). Parliamentary Debates (Hansard). [Consulta: 1 abril 2026].
  80. ↑ «London University» (en anglès). UK Parliament. [Consulta: 20 abril 2026].
  81. ↑ Huber, V.A.; Newman, F.W.. The English Universities: From the German. vol. 3 (en anglès). William Pickering p. 565. [Consulta: 20 abril 2026].
  82. ↑ «University of London» (en anglès). Morning Chronicle, 11-05-1849 [Consulta: 20 abril 2026].
  83. ↑ Allchin, William Henry. An Account of the Reconstruction of the University of London, Part 1 (en anglès). H. K. Lewis, 1905 [Consulta: 20 abril 2026].
  84. ↑ Willson, Francis Michael Glenn. The University of London, 1858-1900: The Politics of Senate and Convocation (en anglès). Boydell Press p.1, 1905. ISBN 9781843830658 [Consulta: 20 abril 2026].
  85. 1 2 «'Historical introduction', in University of London: the Historical Record (1836-1926)» (en anglès). British History Online. [Consulta: 20 abril 2026].
  86. ↑ «"Consideration of Commons" Amendments (Hansard, 11 August 1888)» (en anglès). Parliamentary Debates (Hansard). [Consulta: 20 abril 2026].
  87. ↑ University of London, the Historical Record: (1836-1912) Being a Supplement to the Calendar, Completed to September 1912 (en anglès). University of London Press, 1912 [Consulta: 20 abril 2026].
  88. ↑ «History of the University of London» (en anglès). University of London. [Consulta: 20 abril 2026].
  89. 1 2 «The future of the University of London: a discussion paper from the Provost of UCL (p. 3–6)». Malcolm Grant. Arxivat de l'original el 10 març 2021. [Consulta: 20 abril 2026].
  90. ↑ «University College London (Transfer), Act, 1905» (en anglès). UK Parliament. [Consulta: 20 abril 2026].
  91. ↑ «King's College London (Transfer) Act 1908» (en anglès). Legislation.gov.uk. [Consulta: 20 abril 2026].
  92. ↑ University of London. p. 7–24. (en anglès). University of London Press, 1912 [Consulta: 20 abril 2026].
  93. ↑ Willson, Francis Michael Glenn. The University of London, 1858-1900: The Politics of Senate and Convocation (en anglès). Boydell Press p. 8, 1905. ISBN 9781843830658 [Consulta: 20 abril 2026].
  94. ↑ «Senate House». Emporis Buildings. Arxivat de l'original el 11 maig 2007. [Consulta: 20 abril 2026].
  95. ↑ Spiers, Edward M. «UNIVERSITY OFFICERS’ TRAINING CORPS AND THE FIRST WORLD WAR» (PDF) (en anglès). COMEC OCCASIONAL PAPER. No 4., 4, 2002.
  96. ↑ Beckett, Ian; Bowman, Timothy; Connelly, Mark. The British Army and the First World War (en anglès). Cambridge University Press, 2017. ISBN 9781107005778 [Consulta: 20 abril 2026].
  97. ↑ «Roll of War Service 1914 to 1919» (PDF). University of London. Arxivat de l'original el 26 agost 2014. [Consulta: 20 abril 2026].
  98. ↑ «Roll of the Fallen 1939 to 1945» (PDF). University of London. Arxivat de l'original el 28 agost 2014. [Consulta: 20 abril 2026].
  99. ↑ Wilkinson, Carl «Room for manoeuvres» (en anglès). The Telegraph, 10 gener 2004 [Consulta: 20 abril 2026].
  100. ↑ «London» (PDF). University of London Officers' Training Corps. Arxivat de l'original el 8 maig 2017. [Consulta: 20 abril 2026].
  101. ↑ «Building of the month» (en anglès). Twentieth Century Society. [Consulta: 20 abril 2026].
  102. ↑ «Athlone Press 1933-1979». University of London. Arxivat de l'original el 6 juny 2011. [Consulta: 20 abril 2026].
  103. ↑ «The World of UCL» (en anglès). UCL Press. [Consulta: 20 abril 2026].
  104. ↑ «Welcome to the Office for Students» (en anglès). Office for Students. [Consulta: 20 abril 2026].
  105. ↑ MacLeod, Donald «Opposition ends Imperial and UCL merger dream» (en anglès). The Guardian, 18 novembre 2002 [Consulta: 2o abril 2026].
  106. ↑ «Review of Convocation». University of London. Arxivat de l'original el 7 agost 2013. [Consulta: 20 abril 2026].
  107. ↑ «About Imperial» (en anglès). Imperial College London. [Consulta: 20 abril 2026].
  108. ↑ «London trio to award their own degrees» (en anglès). Times Higher Education, 23 febrer 2007 [Consulta: 20 abril 2026].
  109. ↑ «School of Pharmacy merges with UCL» (en anglès). UCL. [Consulta: 20 abril 2026].
  110. ↑ «UCL and the Institute of Education confirm merger» (en anglès). UCL. [Consulta: 20 abril 2026].
  111. ↑ Swain, Harriet «Universities worry about fallout from research ranking» (en anglès). The Guardian, 20 gener 2015 [Consulta: 20 abril 2026].
  112. ↑ Grove, Jack «City University London to join University of London» (en anglès). Times Higher Education, 16 juliol 2015 [Consulta: 20 abril 2026].
  113. ↑ «Application from City University London to join the University of London federation» (PDF) (en anglès). democracy.cityoflondon.gov.uk. [Consulta: 20 abril 2026].
  114. ↑ Morgan, John «Bill paves way for London colleges to gain university status» (en anglès). Times Higher Education, 18 abril 2018 [Consulta: 20 abril 2026].
  115. ↑ Kernohan, David «The strange tale of the University of London Bill» (en anglès). Wonkhe, 26 juliol 2018 [Consulta: 20 abril 2026].
  116. ↑ «University of London Bill [Lords]» (en anglès). UK Parliament. [Consulta: 20 abril 2026].
  117. ↑ «University of London Act 2018» (en anglès). UK Parliament. [Consulta: 20 abril 2026].
  118. ↑ «Other Notices» (en anglès). The Gazette. [Consulta: 20 abril 2026].
  119. ↑ Grove, Jack «Heythrop College: innovation can’t save first victim of £9K fees» (en anglès). Times Higher Education, 3 setembre 2018 [Consulta: 20 abril 2026].
  120. ↑ «Heythrop Library relocating to Senate House». Heythrop College. Arxivat de l'original el 30 setembre 2018. [Consulta: 20 abril 2026].
  121. ↑ «University of London Press». University of London. Arxivat de l'original el 16 abril 2022. [Consulta: 20 abril 2026].
  122. ↑ «100 Notable alumni of University of London» (en anglès). EduRank. [Consulta: 30 març 2026].
  123. ↑ «University of London» (en anglès). Academic Jobs. [Consulta: 30 març 2026].
  124. ↑ «Sir William Ramsay» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 31 març 2026].
  125. ↑ «T.S. Eliot» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 31 març 2026].
  126. ↑ «Edward V. Appleton» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 31 març 2026].
  127. ↑ «Peter Medawar» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 31 març 2026].
  128. ↑ «Francis Crick» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  129. ↑ «Maurice Wilkins» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  130. ↑ «Rodney R. Porter» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 31 març 2026].
  131. ↑ Peretó, Juli «[https://metode.cat/noticies/rosalind-franklin-mes-enlla-de-la-llegenda.html Notícies Rosalind Franklin, més enllà de la llegenda]» (en anglès). Mètode, 25 juliol 2020 [Consulta: 30 març 2026].
  132. ↑ «Sir Alexander Fleming» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  133. ↑ «Ernst B. Chain» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  134. ↑ «William Bragg» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  135. ↑ «Charles Glover Barkla» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  136. ↑ «Aung San Suu Kyi» (en anglès). The Nobel Prize. [Consulta: 30 març 2026].
  137. ↑ «LSE’s almost alumnus – John Fitzgerald Kennedy» (en anglès). London School of Economics and Political Science. [Consulta: 31 març 2026].
  138. ↑ «Sen. Harris Wofford's Advisory Committee on Judicial and U.S. Attorney Nominations for the Middle District». Times Leader. Arxivat de l'original el 18 octubre 2014. [Consulta: 30 març 2026].
  139. ↑ «President Timothy L. Killeen - Biography» (en anglès). University of Illinois System. [Consulta: 30 març 2026].
  140. ↑ «Dr Tedros takes office as WHO Director-General» (en anglès). World Health Organization, 1 juliol 2017 [Consulta: 30 març 2026].
  141. ↑ Harte, Negley. University of London: An Illustrated History: 1836-1986 (en anglès). Athlone Press Ltd, 1968. ISBN 9780567564498 [Consulta: 31 març 2026].
  142. ↑ «Foundation Day». University of London. Arxivat de l'original el 22 febrer 20185. [Consulta: 31 març 2026].
  143. ↑ «The '3 Cosas campaign'» (en anglès). The University of Leeds. [Consulta: 31 març 2026].
  144. ↑ «3 Cosas Campaign - Equal Rights for Outsourced workers!» (en anglès). YouTube. [Consulta: 31 març 2026].
  145. ↑ Rawlinson, Kevin «Police officer accused of punching student at University of London protest» (en anglès). The Guardian, 5 desembre 2013 [Consulta: 31 març 2026].
  146. ↑ ; Jackson, Ben «Thousands of students attend 'cops off campus' demo - with police so far nowhere to be seen» (en anglès). The Independent, 11 desembre 2013 [Consulta: 31 març 2026].
  147. ↑ Childs, Simon «The University of London’s ‘Theatre of Security’ Is Clamping Down on Student Dissent» (en anglès). Vice, 23 maig 2018 [Consulta: 31 març 2026].
  148. ↑ McCulloch, Adam «Largest university in UK hit by boycott over outsourced staff» (en anglès). Personnel Today, 10 desembre 2018 [Consulta: 31 març 2026].
  149. ↑ «Academics, politicians and trade unionists join boycott of UoL's use of outsourced workers» (en anglès). Morning Star, 10 desembre 2018 [Consulta: 31 març 2026].
  150. ↑ Busby, Mattha «University of London faces boycott over treatment of staff» (en anglès). The Guardian, 26 maig 2019 [Consulta: 1 abril 2026].
  151. ↑ Georgiou, Dion «I'm proud to back a University of London boycott – the outsourcing has to end» (en anglès). The Guardian, 24 maig 2019 [Consulta: 1 abril 2026].
  152. ↑ Howe, Megan «University of London vice-chancellor suspended amid bullying allegations» (en anglès). The Standard, 30 maig 2025 [Consulta: 1 abril 2026].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Universitat de Londres
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Universitat_de_Londres&oldid=38362249»