Usuària:Judit Dominguez/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El constructivisme, com el terme suggereix, concibeix el coneixement com quelcom que es construeix; un factor que cada individu elabora a través d'un procés d'aprenentatge. Pel constructivisme, el coneixement no és fixe i objectiu sinó que es construeix i és una elaboració individual relativa i canviant. Els éssers humans construim, a través de la mateixa experiència, el propi coneixement; per això, és necessari crear models mentals que puguin ser canviants, amplificats, reconstruïts i acomodats a noves situacions. Doncs, el coneixement és un producte de la interacció social i de la cultura.[1]

Per tant, les dades i les pràctiques de la ciència són, o bé construccions socials en la seva totalitat (constructivisme dur) o bé ho són en part (constructivisme tou). [2]

A la pràctica, el constructivisme social s’interessa pel treball al laboratori, les publicacions científiques i els fluxes d’informació en tant què processos han d’estudiar-se des d’una perspectiva sociològica i no només en termes científics. [2]


Tesi Vigotsky[modifica]

Lev Vigotsky és un filòsof i psicòleg rus, aquest home és situat dins del camp de la psicologia evolutiva i la psicologia cultural. Tanmateix, comparteix les idees del constructivisme social ja que emfatitza la influència dels contextos socials i culturals en el coneixement i dóna suport a un model de descobriment de l’aprenentage.

Vigotsky va decidir desenvolupar la tesi de Piaget que, encara que mai negués la importància dels factors socials en el desenvolupament de la intel·ligència, tampoc va estudiar vigorósament l'importància d'aquests factors i pertant, va aportar poc d'aquest tema. Vygotsky parteix de la idea que el desenvolupament cognitiu de l’individu es realitza gràcies a la interacció sociocultural i el llenguatge. Contribueix a expressar i regular les emocions a partir de la interacció. Segons la tesi que va elaborar Vygotsky, les persones desenvolupem el nostre coneixement en la infància amb la interacció d’altres éssers humans del nostre entorn. En aquest punt, la cultura te un pes molt important, ja que ens fa interioritzar una sèrie de conductes, hàbits o normes que observem en les persones que ens envolten. A tot això, cal remarcar què entén Vigotsky per aprenentatge; que consisteix en adquirir funcions cognitives superiors. Les funcions cognitives són processos mentals que ens permeten dur a terme qualsevol tasca. Aquestes fan possible que el subjecte tingui un paper actiu en els processos de recepció, selecció, transformació, emmagatzematge, elaboració i recuperació de la informació, la qual cosa li permet desenvolupar-se en el món que l'envolta.

Zona de desenvolupament proper[modifica]

La ZDP es defineix com la distància entre el nivell real de desenvolupament, determinat per la capacitat de resoldre independentment un problema.Aquesta està determinada per la interació social de l'individu. Segons Vigotsky, tots els processos psicològics superiors (comunicació, llenguatge, raonament, etc.) s’adquireixen primer en un context social, i després s’internalitzen. Amb aquesta idea defensa que l'individu apren i és desenvolupa a través de l'acció i la interacció amb l'exterior, per exemple, s’aprén amb l’ajuda dels altres, La ZDP sorgeix generalment com el context per al creixement a través de l’ajuda. [3]

La zona de desenvolupament proper, doncs, és la possibilitat dels individus d'aprendre en l'ambient social, en la interacció amb els altres. El propi coneixement i l'experiència dels demés és el que possibilita l'aprenentatge; conseqüentment, mentre més freqüent sigui la interacció, el coneixement serà més ric i ampli.

Aquest concepte suggereix que el desenvolupament cognitiu està limitat a cert rang d'edad determinada. Tot i així, amb ajuda de la interacció social, com l'assistència per part d'un menor (un adult), els estudiants poden comprendre conceptes que, d'una altra manera, no podrien arribar a entendre.


Així doncs, la teoria de Vigotsky és coneguda com a constructivisme social per la importància que li dona a la cultura i al context social.

Importància del diàleg[modifica]

L'origen de tot coneixement no és llavors la ment humana, sinó una societat dins d'una cultura dins d'un època històrica. El llenguatge és l'eina cultural d'aprenentatge per excel·lència. L'individu construeix el seu coneixement perquè és capaç de llegir, escriure i preguntar a altres i a ell mateix sobre aquelles qüestions que realment l'interessen. La construcció del coneixement no sorgeix com a funció natural sinó que literalment se li ha ensenyat a l'individu a construir-lo a través d'un diàleg continu amb altres éssers humans. Doncs, el procés per crear coneixement és tan senzill com: pensar, comunicar el que s'ha pensat, confrontar amb altres les pròpies idees i a partir d'allà es construeix el coneixement consolidat. Vygostky va afirmar que el coneixement s'adquiriria a partit del diàleg amb altres persones i, sobretot, a la infància i en les etapes de desenvolupament es on aquest diàleg adquiria el paper de regulador de la pròpia conducta.[4]

Eines de pensament[modifica]

Segons Vigotsky, tota cultura posseeix les seves pròpies eines tècniques i psicològiques que es transmeten per mitjà de les interaccions socials (i al seu torn les eines culturals modelen la ment). Els números, les paraules i altres sistemes de símbols són exemple d'eines psicològiques. Unes altres poden ser els sistemes lògics, les normes i convencions socials, els conceptes teòrics, els gèneres literaris i els dibuixos. El llenguatge és l'eina que més influeix en el desenvolupament cognitiu i es distingeixen tres etapes:

  • Parla social: servir-se de llenguatge fonamentalment per comunicar-se i el pensament i el llenguatge compleixen funcions independents.
  • Parla egocèntrica: quan es comença a utilitzar la parla per regular la mateixa conducta i el mateix pensament, es parla en veu alta amb un mateix quan es realitzen algunes feines.
  • Parla interna: l'individu l'empren per dirigir el seu pensament i la seva conducta, pot reflexionar sobre la solució de problemes i la seqüència de les accions manipulant el llenguatge "al seu cap".

Constructivisme social a l'aula[modifica]

Vigotsky posa un gran èmfasi en el rol actiu del professor, mentre que les habilitats mentals dels estudiants es desenvolupen naturalment a través de diferents vies de descobriments. Els docents són facilitadors/es de l'aprenentatge i als estudiants són individus emergents no desenvolupats per complet. Així, el professor anima activament als estudiants, que treballen principalment en grups, per fer preguntes i contextualitzar les pròpies experiències d'aprenentatge. Es el propi alumne qui desenvolupa aquest aprenentatge, ja que aquest aprenentatge es una activitat social que no pot ser ensenyada per ningú. El paper del professor es d'acompanyament.

El nen o nena desenvolupa el seu coneixement a través del que Vigotsky anomena psicologia cultural. Això dona pas a un desenvolupament de la psicologia superior que farà que es possibiliti l'autocontrol del nen.

Quan al nen se li donen diferents instruments físics adequats que comportin la interacció amb altres factor psicològics, se li permetrà el desenvolupament real de la seva capacitat. Es per això que el contacte amb una persona que conegui el tema a tractar (professor, docents, company) ajudarà a potenciar el seu coneixement més pròxim. Aquest constructivisme pedagògic ens mostra un camí pel canvi eductiu on l'individu construeix el seu propi coneixement a través de la seva pròpia experiència i deixant de banda el paper tradicional com a esser passiu.


Tesi Bruner[modifica]

Jerome S. Bruner va ser un psicòleg nord-americà que va fer grans aportacions a la psicologia cognitiva i a les teories sobre l'aprenentatge en psicologia de l'educació. També va ser un dels màxims exponents del socioconstructivisme ja que, va elaborar la "teoria de la categorització". La nova teoria de Bruner està inspirada en l'autor Vigotsky. Ambdós defensaven la gran importància que té el paper de l'activitat i interacció social dins del procés d'aprenentatge. La nova proposta és una pinzellada de l'obra de Vigotsky, però segons Bruner, a més de l'activitat social, per aprendre una informació significativa, és essencial tenir l'experiència personal de descobrir-la. S'aferrava al raonament que "el descobrimient fomenta l'aprenentatge significatiu"[5].

Aprenentatge per Descobriment[modifica]

Aquest nou model educatiu anomenat aprenentatge per descobriment, permet eliminar la figura impositiva i elitista dels docents, que s’encarreguen d’impartir i imposar uns coneixements sense possibilitat de participació per part dels alumnes. En aquest cas, són els mateixos alumnes qui construeixen el seu propi coneixement a través d'un procés actiu d'aprenentatge (protagonistes del seu propi desenvolupament cognitiu). Mentre que els professors tenen la responsabilitat de proposar reptes, problemes... que els inciti i els generi interès per resoldre-los. Aquest mètode és anomenat raonament inductiu. Un mètode que treballa  a partir de les interaccions generades per uns exemples específics, amb l'objectiu d'analitzar-los i arribar a una conclusió. A més, l'equip docent, ha de proporcionar les eines i els recursos necessaris perquè els estudiants puguin resoldre els seus problemes, i assolir les seves metes i objectius. Els docents actuen com a mediadors i guies dels seus alumnes.[6]

Segons Bruner, la nova estratègia d'aprenentatge és dividida en tres fases. Una primera fase de selecció, on l'alumne es nodreix i recapta informació sobre l'objecte d'estudi. Una segona, on elabora a partir de la informació recollida, la seva pròpia hipòtesi. I una tercera i última fase on prendrà una decisió, integrant aquestes noves experiències en les ja seves construccions mentals.

Formes de descobriment[modifica]

Bruner ens parla de tres formes de descobriment [7]:

  • Descobriment inductiu: Es basa en recolectar i ordenar la informació necessària, amb l’objectiu de generar una nova categoria o concepte.
  • Descobriment deductiu: És la combinació d'idees i conceptes diferents, amb l'objectiu de construir un únic enunciat.
  • Descobriment transductiu: És la comparació o relació de dos conceptes/elements, amb l’objectiu de descobrir i destacar alguns dels trets comuns.


Tesi Berger i Luckmann[modifica]

Peter L. Berger va ser un teòleg luterà i sociòleg vienès, i Thomas Luckmann fou un sociòleg alemany d’origen eslovè. Tots dos junts van fer un llibre que rep el nom de “La construcción social de la realidad”, en el qual proposaven una fundamentació teòrica per una sociologia del coneixement, inspirant-se, sobretot, en la fenomenologia d’Alfred Schütz.

La construcció social de la realitat[modifica]

Ambdos autors anomenen el constructivisme social com la construcció social de la realitat, i són els primers que comencen a parlar més a fons del procés de socialització. Així doncs, teoritzen que hi ha un procés per construir socialment aquesta realitat:

1. Externalització: L’ordre social és un producte humà tant per origen com per existència, per dos motius: - Per gènesi, ja que el passat va ser construit per persones. - Per existència, ja que només pot existir aquest ordre (present i futur) si existeixen persones que el sostenen.

2. Objectivació: Converteix un producte de l’acció humana en exterior a ella. Aquest factor inclou: - La institucionalització: repetició d’una acció que es converteix en típica i que, al passar a altres generacions, apareix com a objectiva. - La legitimació: abasta els coneixements i normes que expliquen i justifiquen les institucions (filosofia, ciència...)

3. Internalització. Explicat com allò que ve de fora i fem nostre; és a dir, el procés de socialització (en realitat és una construcció subjectiva d’altres persones). Quan hi ha suficient grau d’internalització: com per considerar-nos membres d’una societat estem parlant de socialització.

Tesi Ausubel i Novak[modifica]

David Ausubel (1918) va ser un psicòleg i pedagog estatunidenc, el qual és un referent del constructivisme i creador de la teoria de l’aprenentatge significatiu. Va estudiar medicina i psicologia a la Universitat de Pennsylvania i Middlesex. Va ser cirurgià assitent i psiquiatre resident del Servei Públic de Salut dels Estats Units. Després de la segona guerra mundial va treballar a Alemanya en el tractament mèdic de persones desplaçades. Al 1950 va publicar extensament sobre la psicologia cognitiva.

Joseph Donald Novak (1933) va ser un educador estatunidenc, professor en la Universitat de Cornell i investigador científic, es conegut pel seu desenvolupament de la teoria del mapa conceptual de l’any 1970. La seva teoria proposa que construir significat implica pensar, sentir i actuar i que aquests aspectes s’han d’integrar per construir un aprenentatge significatiu diferent, sobretot per poder crear nous coneixements.

Aprenentatge significatiu[modifica]

El aprenentatge per Ausubel consisteix en un procés pel medi que es relaciona nova informació amb algun aspecte que ja existeix en la estructura cognitiva d’un individu i que sigui rellevant pel material que s’intenta aprendre. L’aprenentatge ha de ser necessàriament significatiu per l’estudiant, si el que volem es que representi alguna cosa més que paraules o frases, i no simplement memoritzar per un examen, sinó poder entendre-ho. És important que tingui aquest significat, perquè si s’expliquen les coses amb una falta de sentit se’ns obliden ràpidament, aleshores no podem relacionar amb altres dades estudiades prèviament, ni aplicar-se a la vida de tots els dies.

- Base biològica: Suposa l’existència de canvis en el número de o característiques de les neurones que participen en el procés.

- Base psicològica: Suposa l’assimilació de nova informació per una estructura específica de coneixement ja existent. Aquestes entitats psicològiques són definides com conceptes inclusors.

La capacitat o comprensió d’entendre clarament l’aprenentatge és un element molt important de l’aprenentatge significatiu. Quan aquest aprenentatge no es dona, és quan té lloc la memorització, el que correspon a un emmagatzematge arbitrari en l’estructura cognitiva.

Concepte d'estructura mental[modifica]

Es construeix pel mitjà de conceptes relacionats que faciliten l’assimilació de nocions noves. Ausubel parla d’uns ponts cognitius o organitzadors previs que afavoreixen aquesta assimilació. Perquè es pugui crear aquest pont, els educadors deuen portar a la consciència dels alumnes les idees que ja coneixen i que es relacionen amb el tema. Això s’ha de portar a terme mitjançant la predisposició adequada dels alumnes i la presentació motivadora del tema que s’està parlant.

L’organització de les lliçons deuen donar-se sota els següents principis:

  1. La diferenciació progressiva:

El moment en el què es dona la transformació dels inclusors dins l’aprenentatge, els qual tenen com a funció facilitar les connexions entre la informació nova i el coneixement adquirit anteriorment. Es mostra el material amb informació general i després es treballa en el què és específic, és a dir, d’allò general a específic. Quan succeeix aquets procés, és quan podem trobar que hi ha un aprenentatge significatiu.

2. La reconciliació integradora:

Com ha resultat del procés de la diferenciació cognitiva, els conceptes arriben a adquirir un nou significat, i com a conseqüència. La informació que abans no era important per la comprensió, arriba a ser-ho.

Aquest principi afegeix la capacitat per fer referència creuada de les idees, aconseguir dades, trobar vincles en tota la informació disponible, explorar relacions entre les diverses idees i establir nexes, ja que guarden relació amb el concepte o amb el coneixement que s’està aprenent.

L’organització de les lliçons deuen donar-se sota els següents principis[modifica]

1-    La diferenciació progressiva:

El moment en el què es dona la transformació dels inclusors dins l’aprenentatge, els qual tenen com a funció facilitar les connexions entre la informació nova i el coneixement adquirit anteriorment.

Es mostra el material amb informació general i després es treballa en el què és específic, és a dir, d’allò general a específic. Quan succeeix aquets procés, és quan podem trobar que hi ha un aprenentatge significatiu. 

2-    La reconciliació integradora:

Com ha resultat del procés de la diferenciació cognitiva, els conceptes arriben a adquirir un nou significat, i com a conseqüència. La informació que abans no era important per la comprensió, arriba a ser-ho.

Aquest principi afegeix la capacitat per fer referència creuada de les idees, aconseguir dades, trobar vincles en tota la informació disponible, explorar relacions entre les diverses idees i establir nexes, ja que guarden relació amb el concepte o amb el coneixement que s’està aprenent. 

Implicacions pedagògiques[modifica]

Ausubel vol donar tota la èmfasis al contingut i no tant a la metodologia ni a les tècniques d’ensenyar. El material que ha d’entendre l’estudiant ha de ser significatiu per així poder suscitar una curiositat cap a ells. Per això, es important que el mestre pugui establir uns ponts cognitius entre el coneixement previ de l’estudiant i el que vol pretendre explicar, el mestre ha de presentar les idees i buscar situacions amb les que els estudiants es puguin sentir més familiaritzats.

S’ha de tenir en compte els estils d’aprenentatges i les característiques psicosocials dels estudiants, per poder comprendre les diferències individuals de cada persona alhora de percebre, processar i analitzar els estímuls i informació que se’ls presenta.

Diferents estils d'aprenentatge[modifica]
  • Holístic o globalitzador: Veuen les coses en la seva totalitat, obtenen les relacions entre parts i el tot, i no donen importància als detalls.
  • Analista o detallista: Veuen les coses des dels detalls, perquè els hi és difícil veure-ho des d’una visió més amplia o conjunta.

Els mestres han de tenir en compte el context social i cultural dels estudiants en el que es troben a l’hora d’organitzar les seves lliçons, degut a què els continguts de les estructures mentals depenen del context cultural en el que es troben actualment.


Tesi Glaserferd[modifica]

Per Glaserfeld (1994), els coneixements no es poden transmetre. Qui aprèn unes pautes de comportament o uns continguts alhora els construeix i després aquests es mantenen interioritzats dins seu mentre els siguin viables. És a dir mentre siguin significatius. En definitiva, el que és determinant per als aprenentatges ja no és tant el contingut disciplinari, sinó les situacions en les quals l'alumne pot utilitzar aquest contingut com a “coneixement viable”. Per tant, la naturalesa dels coneixements s'hauria d'abordar des d'una perspectiva socioconstructivista, basada en quatre aspectes clau:

  1. Els coneixements es construeixen (i no es transmeten)
  2. Són temporalment viables (i no estan definits d'una vegada per totes).
  3. Requereixen una pràctica reflexiva (no s'admeten com a tals sense ser qüestionats)
  4. Estan situats en contextos i en situacions pertinents en relació amb les pràctiques socials establertes (i no estan descontextualitzats).

A més, del context el terme constructivisme social està fortament connotat per aquesta dimensió socio. És l'embolcall dins del qual l'alumne podrà donar sentit als coneixements que construeix. A través de les interaccions socials, la dimensió socio especifica condicions de construcció i de validació dels coneixements. Perquè hi hagi construcció de coneixements, no hi ha prou amb submergir una persona en un context i que aquesta desenvolupi interaccions socials de diversa índole, el procés és més complex. El mateix subjecte que coneix ha d'interactuar amb el medi que l'envolta. El subjecte que coneix construeix nous coneixements fent interactuar els seus coneixements anteriors. Mitjançant aquesta interacció, que ràpidament es converteix en una dialèctica “anterior/nou”. El subjecte que coneix modifica, per tant, els seus coneixements anteriors per adaptar-se al medi que l'envolta i d'aquesta manera poder construir nous coneixements. En definitiva aquesta manera d'actuar es basa en un enfocament constructivista, social i interactiu.

Constructivisme social en línia[modifica]

Els nous mitjans i tecnologies, han suposat una revolució pel sistema educatiu, aportant noves tècniques educatives. Aquests nous mètodes provoquen un abans i un després per l’ensenyament tradicional, ja que no exigeix ser-hi present a l’aula per dur a terme els diferents processos d’ensenyament. L’Educació en línia, es regeix segons les bases del constructivisme social, en tant que en aquest nou sistema, és l’estudiant el protagonista dels seus aprenentatges.

Segons Hernández (com es cita a Hernàndez, 2007)[8] podem diferenciar dos tipus d’aprenentatge, l’aprenentatge cooperatiu i l’aprenentatge mediat. Els dos casos, són formes socioconstructivistes adaptades a les noves tecnologies, en les que desapareix la figura del professor, per donar pas a la d’un assessor. D’una banda, l'aprenentatge cooperatiu tracta d’una discussió acadèmica entre un grup de participants en línia. Els diferents integrants tenen el dret d’aprendre dels altres, dintre d’un clima democràtic i d’igualtat. D’altra banda, l’aprenentatge mediat es basa en la interacció entre els diferents parçoners, sigui únicament entre els estudiants o incloent l'assessor, amb la finalitat d’aprendre de les experiències compartides.

Educació en línia[modifica]

Aquest nou model educatiu, està pensat perquè a través de la cooperació de grups d’estudiants, s’aconsegueixi desxifrar i assolir els diferents coneixements que falten per conèixer. Mentre que l'assessor, ha de formular les diferents activitats d’aprenentatge, de tal manera, que els estudiants puguin assolir els objectius prèviament proposats. Per tant, estem parlant d’un sistema en línia, que permet que els alumnes generin els seus propis objectes d’estudi des de localitzacions diverses.

Hernández (2007)[8], considera que la combinació de les TIC junt amb polítiques socioconstructivistes, ha permès crear un ambient educatiu innovador, en el que no hi ha una única forma d’aprendre, i a més, s’atenen les diferents necessitats dels estudiants de forma individualitzada. Un disseny que permet el màxim desenvolupament de les capacitats dels alumnes, tant en l’àmbit individual com social. Per tant passem d’una educació tradicional amb alumnes insatisfets i desmotivats, a  una educació en línia amb estudiants amb ambició i motivació.

Els beneficis de l’educació en línia són:

  1. L’estudiant és el protagonista del seu aprenentatge.
  2. Treballen l’autogestió i desenvolupen noves tècniques, ja que el mateix sistema els obliga a ser més independents.
  3. No hi ha un horari establert de treball, els estudiants tenen la capacitat de crear el seu propi horari. Possibilita la realització de les tasques escolars en qualsevol lloc, a qualsevol hora.
  4. Utilitza un sistema individualitzat que s’adapta a les necessitats de cadascun dels estudiants.
  5. Dóna la possibilitat de finalitzar estudis que no s’han pogut  acabar en un altre moment.
  6. Familiaritza i desenvolupa noves habilitats amb les TIC.


Referències[modifica]

  1. Johnson, Matthew.. Teoría arqueológica : una introducción. 1a ed. Barcelona: Editorial Ariel, 2000. ISBN 8434466236. 
  2. 2,0 2,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades cs
  3. Montané, José «Estudio del perfil de buenos y malos repetidores: algunas consideraciones sobre el fracaso escolar». Infancia y Aprendizaje, 6, 23, 1983-01, pàg. 43–52. DOI: 10.1080/02103702.1983.10821984. ISSN: 0210-3702.
  4. ÁLVAREZ GONZÁLEZ, CARLOS J «LA RELACIÓN ENTRE LENGUAJE Y PENSAMIENTO DE VIGOTSKY EN EL DESARROLLO DE LA PSICOLINGÜÍSTICA MODERNA». RLA. Revista de lingüística teórica y aplicada, 48, 2, 2010. DOI: 10.4067/s0718-48832010000200002. ISSN: 0718-4883.
  5. Aibar, Eduardo «La vida social de las máquinas: orígenes, desarrollo y perspectivas actuales en la sociología de la tecnología». Reis, 76, 1996, pàg. 141. DOI: 10.2307/40183990. ISSN: 0210-5233.
  6. Walter; Oblitas «Aprendizaje por descubrimiento vs. Aprendizaje significativo: Un experimento en el curso de historia de la psicología». Bol. Acad. Paulista de Psicologia, V. 34, no 87, 2014, pàg. 455-471.
  7. Baro, Alejandría «“METODOLOGÍAS ACTIVAS Y APRENDIZAJE POR DESCUBRIMIENTO”». PEDAGOGÍA y NNTT, 2011, pàg. 1-11.
  8. 8,0 8,1 Gallardo, Sara Catalina Hernández «El constructivismo social como apoyo al aprendizaje en línea» (en castellà). Apertura, 0, 7, 2007. ISSN: 1665-6180.