Usuària:Llopezmartinez/proves/Emulació
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Llopezmartinez. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
Emulació[modifica]
Estratègia de preservació de recursos d'informació digital utilitzada per a evitar la pèrdua d'informació que es produeix a causa de la obsolescència de l’entorn digital.
En termes generals, l’emulació rau en la possibilitat de poder recrear l’aparença i la funcionalitat originals d'un objecte digital mitjançant la utilització d'aplicacions que emulin el funcionament dels programes originals amb els que van ser creats quan aquests ja estan obsolets. És a dir, la emulació permet recrear un entorn tècnic requerit per a poder veure i utilitzar una col·lecció digital, independentment del programa original amb el que es podia visualitzar i treballar la col·lecció digital.
L'emulació és considerada una de les tècniques més riques i prometedores per a garantir la longevitat dels objectes digitals, ja que combina elements de software i hardware per a reproduir en un context diferent a l’original les característiques essencials de l’arxiu digital.
De fet, en l’informe Avoiding technological quicksand, Jeff Rothenbgerg, el primer en proposar aquesta tècnica de preservació de recursos d'informació digital, argumentava que l’emulació era la única manera capaç – al menys en teoria – de garantir la conservació de les dades junt amb els seus elements essencials, en el que es refereix tant a la seva aparença com a la seva funcionalitat “de manera coherent, automàtica i homologable per a diferents tipus de documents”. (Rothenberg, 1999).
Un exemple d’emulació és el que practica Linux per a que funcioni Microsoft Office, que va ser creat per a ser utilitzat en el sistema operatiu de Windows; els emuladors que s’utilitzen en aquest cas són Wine o CrossOver Office.
Un altre exemple d’emulació el podem trobar amb Macintosh Apple per a poder veure i treballar antics arxius que només es podien visualitzar en els ordinadors Apple.
Procès de l'emulació[modifica]
L’estratègia de l’emulació necessita un nou software (programa) i un emulador, que traduirà els codis i les instruccions des de l’antic entorn digital per a que s’executi correctament el nou. Per a crear un emulador, cal analitzar les característiques del software original amb la finalitat d'esbrinar de què està fet i de quina manera funciona. A l’aprofundir en aquest estudi, es poden entendre, modificar i millorar les característiques del software.
L’estratègia de l’emulació, doncs, implica:
- Generalitzar les especificacions quan es desenvolupi un software, de manera que després un programa d’emulació pugui interpretar els continguts i fer que s’entenguin en un nou entorn informàtic.
- Desenvolupar les tècniques per guardar en metadades llegibles la informació necessària per a trobar, accedir i recrear els documents digitals.
- Crear i desenvolupar els procediments per encapsular el software, les metadades i les especificacions per a l’emulació. D’aquesta forma, s’evitaria una possible desagregació de les dades en un futur.
Qualsevol document digital, en conjunt amb el seu entorn informàtic, parteix de:
- L’objecte digital.
- Els fitxers que representen la cadena de bits executable original que permetia reproduir l’objecte digital.
- Els fitxers que representen la cadena de bits del sistema operatiu que permetia que s’executés el software.
Per tant, el procés de l’emulació consisteix en:
| Anotació | Encapsulació | Transliteració | Emulació |
|---|---|---|---|
| Crear explicacions sobre el context del document i sobre com fer servir l'encapsulació. | Construir una estructura lògica que contingui tots els elements citats. | Actualitzar periòdicament les anotacions per a mantenir-les intel·ligibles. | Obrir l'encapsulació, crear l'emulador i fer-lo funcionar en un futur. |
Què és un emulador[modifica]
Un emulador és un programari que permet executar programes d'ordinador en una plataforma diferent d'aquella per la qual van ser creats en un principi. No és un simulador, ja que l’emulador permet modelar de forma precisa les característiques i les funcionalitats del programari.
L’any 2000, Rothenberg (Rothenberg, 2000, p.69) va resumir el que calia fer per a desenvolupar un sistema operacional:
- Desenvolupar tècniques d'especificacions que puguin descriure tots els atributs pertinents de les plataformes informàtiques, amb suficient detall per a que puguin ser emulades en sistemes del futur.
- Desenvolupar tècniques per a l’allotjament, amb un mínim d'esforç, d'aquests emuladors en qualsevol plataforma del futur.
- Seguir retocant les metadades necessàries per a descriure els documents digitals i per enllaçar-los amb el conjunt de software i el hardware emulat que els hi permetrà accedir en el futur.
- Assegurar que les descripcions podran mantenir-se en format llegible a llarg termini.
- Seguir identificant i retocant els criteris d'autenticitat i les proves que validen els recursos digitals de diversos tipus, i així oferir un mecanisme per a avaluar l’èxit de la preservació basada en l’emulació.
Beneficis de l'emulació[modifica]
Els principals beneficis d’aquesta estratègia de preservació de recursos d'informació digital són:
- Reprodueix el document original.
- No requereix un seguiment continu del format del recurs.
- Ofereix una solució per als recursos digitals complexos, ja que no cal controlar cada tipus de format i funcionalitat que continguin.
Inconvenients de l'emulació[modifica]
Els principals inconvenients d’aquesta estratègia de preservació de recursos d'informació digital són:
- Hi ha poques experiències reals, la majoria són experimentals.
- Els emuladors s’haurien actualitzar amb cada canvi significatiu de sistemes.
- La programació dels emuladors és complexa i exigeix coneixements especialitzats.
- Cal encapsular grans quantitats d'informació, el que representa un cost elevat.
- Depèn de la predisposició dels informàtics en el futur.
Temes relacionats[modifica]
Bibliografia[modifica]
Keefer, A; Gallar, N. La preservación de recursos digitales: El reto para las bibliotecas del siglo XXI. Prólogo de Dolors Lamarca. 1a ed. Barcelona: UOC, 2007. 233 p. ISBN 9788497885676.
Rivera Donoso, M.A. Directrices para la creación de un programa de preservación digital. Serie Bibliotecología y Gestión de Información. 2009, núm. 43, p. 1-63. ISSN 0718-1701.
Toolkit [en línia]: Para la creación de productos y servicios de información sobre riesgo y desastres. [Consultat 14/03/2013]. Módulo 2. Gestión de información. Unidad 2. Preservación de colecciones digitales. Estrategias de la preservación digital.
Salvador Benitez, A; Ruiz Rodriguez, A.A. Metadatos para la preservación de colecciones digitales [PDF]. [Consultat 13/03/2013].