Usuària:Mzamora2/Exposició Universal de Filadèlfia (1876)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'esdevenimentMzamora2/Exposició Universal de Filadèlfia
MainBuilding.jpg
Tipus exposició universal
Data 10 maig 1876 –
Coordenades 39° 58′ 58″ N, 75° 12′ 53″ O / 39.982777777778°N,75.214722222222°O / 39.982777777778; -75.214722222222
Lloc Filadèlfia
Estat Estats Units d'Amèrica

L' Exposició Universal de Filadèlfia de 1876 fou la primera fira mundial oficial als Estats Units, que va tenir lloc a Filadèlfia, Pennsylvania, del 10 de Maig al 10 de novembre de 1876, per celebrar el 100 aniversari de la signatura de la declaració d'independència a Filadèlfia. Nomenada oficialment la Exhibició Internacional de Art, Manufactures i Productes de la Terra i la mina, va tenir lloc a Fairmount Park al llarg del riu Schuylkill en parcs d'atraccions dissenyats per Herman J. Schwarzmann. Prop de 10 milions de visitants van assistir a l'exhibició i hi van participar 37 països.

Precedent[modifica | modifica el codi]

La Gran Fira Central de 1864, una de les moltes fires que van tenir lloc durant la Guerra Civil, va anticipar la combinació de public, privat i esforços comercials que eren necessaris pel centenari. La Gran Fira Central, que va tenir lloc a Logan Square, va tenir una aparença gòtica, les banderes onejant, els enormes halls centrals, les "curiositats" i relíquies, fetes a mà i les exhibicions industrials, i també una visita del president i la seva família, van donar uns mitjans creatius i comuns pels ciutadans per a promocionar el benestar dels soldats de la Unió i dedicar-se ells mateixos a la supervivència de la nació. Ells van fer també a Filadèlfia un centre vital en l'esforç de la guerra a la unió.

Planificació[modifica | modifica el codi]

The Great Sanitary Fair (1864) era el model per la Centennial Exhibition. Va aconseguir $1,046,859 per medicines i vendatges durant la guerra civil americana

La idea de l'exposició centenària fou de John L. Campbell, un professor de matemàtiques, filosofia natural i astronomia a Wabash College, Crawfordsville, Indiana.[1] El desembre de 1866, Campbell va suggerir a l'alcalde de Philadelphia que el Centenari dels Estats Units es celebrés amb una exposició a Philadelphia. Els detractors van dir que el projecte no seria capaç de trobar finançament, altres nacions no hi aniríem, i les exposicions dels Estats Units es podrien comparar a les exposicions extrangeres.[2]

El Institut Franklin va recolzar des de bon principi a l'exposició i va demanar al Philadelphia City Council poder utilitzar el Fairmount Park. Amb referència als nombrosos esdeveniments d'importància nacional que van tenir lloc en el passat i relacionats amb la ciutat de Philadelphia, el City Council va decidir, el gener de 1870, mantenir l'exposició centenària el 1876.[cal citació]

El Philadelphia City Council i el Pennsylvania General Assembly van crear un comitè per estudiar el projecte interdisciplinari i buscar el recolzament del Congrés dels Estats Units. El congressista William D. Kelley va parlar per la ciutat i per l'estat i Daniel Johnson Morrell va pressentar una llei per crear una Comissió del Centenari dels Estats Units. El projecte de llei, que va ser aprovat el 3 de Març de 1871, va dir que el govern dels Estats Units no seria el responsable de les despeses.

Joseph R. Hawley

La Comissió del Centenari dels Estats Units organitzada el 3 de Març de 1872, amb Joseph R. Hawley de Connecticut com a president. Els comissionats de la Comissió del Centenari incloïen un representant de cada estat i territori en els Estats Units.[1] L'1 de Juny de 1872, el Congres va crear el Centennial Board of Finance per tal d'ajudar a trobar finançamem. El president del Board era John Welsh, germà del filàntrop William Welsh, qui va donar fons per The Great Sanitary Fair del 1864.[2] El consell va ser autoritzat a vendre fins a US$10 milions en borsa a partir de US$10 accions. El consell va vendre US$1. Philadelphia va contribuir amb US$1.5 milions i Pennsylvania va donar US$1 milions. L'11 de febrer de 1876, el Congrés es va apropiar de US$1.5 milions en un prèstec. Originàriament, el consell va pensar que era una subvenció, però un cop va acabar el Centennial, el govern va portar a judici per tal de recuperar els diners, i la Cort suprema dels Estats Units van forçar finalment a la comissió a tornar els diners al govern. John Welsh va fer una llista amb les ajudes de les dones de Philadelphia que l'havien ajudat a la Gran Fira Sanitària. Es va formar un Comité Executiu de Dones pel Centenari amb Elizabeth Duane Gillespie, un descendent de Benjamin Franklin, com a president. En els seus primers mesos, el grup va aconseguir US$40,000. Quan el grup va veure que la comissió planificadora no estava fent gran cosa per mostrar el , el grup va donar US$30,000 per un edifici per a l'exposició de les dones.[3]

The Centennial Tower, una 1.000-peu-tall (300 m) torre concebuda el 1874 pels enginyers Clarke i Reeves per l'exposició de 1876

El 1873, la Comissió Centenària va anomenar a Alfred T. Goshorn com a director general de l'Exposició. La Fairmount Park Commission va deixar de banda 450 acres (1,8 km2) del West Fairmount Park per l'exposició que va ser dedicada, el 4 de Juliol de 1873,[3] al Secretary of the Navy George M. Robeson. La comissió va decidir classificar les exposicions en diferents departaments: agricultura, art, educació i ciència, horticultors, maquinària, manufactures i mina i metalurgia. El publicista de la revista John W. Forney va estar d'acord per dirigir-se i pagar per les comissions de Philadelphia enviades a Europa per convidar a nacions per exhibir a l'exposició. [4]

Per tal d'acomodar els visitants d'altres llocs es van construir hotels temporals prop dels terrenys del Centennial. Una agència d'allotjament del Centennial va fer una llista de les habitacions en hotels, cases d'acollida i cases privades i va vendre tickets per les habitacions disponibles en ciutats que promovien el Centennial en trens en direcció cap a Philadelphia. Els cotxes de Philadelphia van incrementar el servei i els trens de Philadelphia's Market Street, New York City, Baltimore i Pittsburgh. La Philadelphia and Reading Railroad tenia trens especials des del centre de Philadelphia. Es va construir un petit hospital en els terrenys de Centennial Medical Bureau, però malgrat una onada de Calor durant l'estiu, no va haver-hi morts massives o epidèmies.[5]

El Centennial National Bankva va ser llogat el 19 de gener de 1876, per ser l'agent financer del Board a la Centennial Exhibition, rebent i comptabilitzant rebuts diaris, fent canvi de monedes estrangeres en la moneda vigent, etc acordant amb un article tracta dies més tard en el Philadelphia Inquirer. La seva branca principal, dissenyada per Frank Furness, es va obrir aquell abril en la cantonada sud-est de Market Street amb la 32a. Una oficina de la branca va operar durant Centennial en els parcs d'atraccions.[6]

Estructures[modifica | modifica el codi]

Map of the Exhibition complex.

Es van construir més de. 200 edificis en els camps de l'Exposició, que estaven envoltats per una tanca de casi tres milles de llarg.[7] Hi havia cinc edificis principals en l'exhibició. Hi havia l'edifici principal de l'exhibició, el Memorial Hall, el Machinery Hall, l'Agricultural Hall, i l'Horticultural Hall. A part d'aquests edificis, hi havien edificis separats per l'estat, federal, estrangers, corporatius. Part d'aquests edificis estaven separats dels de l'estat, dels federals, dels estrangers, dels corporatius i edificis de confort públics. Aquesta estrategia de números edificis en una exposició, separats de les feries primeres al voltant del món que desprenien exclusivament en tenir un o diversos edificis grans.

La Centennial Commission va esponsoritzar una competició en disseny dels edificis principals consistent en dues rondes; els guanyadors de la primera ronda havien de tenir detalls tals com el preu de la construcció i el temps de la preparació de la escorrentia el 20 de setembre de 1873. Després que els deu dissenys van ser escollits, es va determinar que cap d'ells permetia suficient temps de construcció i financer.[cal citació]

L'exhibició d'arquitectura consistia principalment en dos tipus d'edificis, els monuments tradicionals i els que tenien una estructura d'acer i ferro.

Edifici principal[modifica | modifica el codi]

Main Exhibition Building, Centennial Exposition, Philadelphia (1875–76, disassembled and sold 1881). In terms of total area enclosed, 21½ acres, it was the largest building in the world.

La comissió centenària va donar el tercer lloc a l'arquitecte Henry Pettit i l'enginyer Joseph M. Wilson per dissenyar i construir l'edifici central de l'exhibició. Una estructura temporal, l'edifici principal era l'edifici més gran del món tenint en compte l'àrea, cobrint 215 acres (87 ha).[4] Mesurava 464 peus d'ample i 1,880 peus de longitud.

Es va construir usant parts prefabricades, amb un marc de fusta i acer que quedaven en una subestructura de 672 embarcadors de pedra, stone piers, es bigues del sostre de ferro forjat van ser recolzats per les columnes de la superestructura.

Es va trigar 18 mesos per completar-la i va costar $1,580,000. L'edifici estava envoltat per portals en totes les quatre cares, l'entrada est de l'edifici es va usar com un accés pels carruatges i l'entrada sud de l'edifici servia com a entrada principal pels cotxes. En la zona nord outh entrance of the building served as a primary entrance to the building for street cars. The North side connectat a l'edifico principal la galeria d'art i la part oest reservada com a passatge per la maquinària i material d'agricultura.

En l'edifici principal es van col·locar collumnes distanciades 24 peus les unes de les altres. L'estructura total consistia en 672 columnes, la més curta 23 peus de longitud, la més llarga 125 peus de longitud. La construcció incloia un disseny fet posant totxos vermells i negres amb  ft in length and the longest 125 ft in length. The construction included red and black brick-laid design amb vidres de colors o decoracions de vidre pintat. Els murs interiors estaven emblanquinats i la fusta estava decorada amb tons de verd, porpra, blau i or. El terra de l'edifici estava fet de taulells de fusta que es recolzaven directament en el terra sense cap espai sota d'ells.

La orientació de l'edifici era d'est a oest i el vidre es feia servir a les finestres per deixar entrar la llum. as used between the frames to let in light. Es van introduir lluernes dins de l'estructura, al llarg dels passadissos centrals. Els passadissos de l'edifici van ser separats per fonts, que eren estètiques i també serveixen el propòsit de refredament.

L'estructura de l'edifici, l'avinguda cenctral tenia una serie de cobertures paral·leles que eren de 120 ft (37 m) d'ample, 1.832 ft (558 m) llarg, i 75 ft (23 m) alt. Va ser la nau més llarga que mai havia estat introduida en un edifici d'exposició. En ambdós costats de la nau hi havien avingudes de 100 peus d'ample i 1832 peus de llarg. Es van col·locar passadissos de 48 peus d'ample entre la neu i les avingudes laterals, i petits passadissos de 24 peus d'ample estaven en la part exterior de l'edifici.

La part exterior de l'edifici consistia en 4 torres de 75 peus d'alt que destacaven a cada cantonada de l'edifici. Aquestes torres servien com a petits balcons o galeries d'observació a diferent alçades.

Les exhibicions estaven organitzades en una cuadrículal, arreglant-lo de dues maneres per tipus i per nació d'origen. Les exhibicions dels Estats Units van ser col·locades en el centre de l'edifici, i les exposicions estrangeres van ser col·locades al voltant del centre, basat en la distància de la nació amb respecte als Estats Units. Les exposicions dins de l'edifici principal tractaven de mineria, metal·lurgia, manufactura, educació i ciència.[8] Les oficines per a comissionats estrangers es van col·locar al llarg dels costats dels edificis, en els passadissos dels costats, en proximitat als productes exhibits. Les pasarel·les que portaven a la sortida tenien 10 peus d'ample.

Després de l'exposició, l'edifici es va convertir en un edifici permanent per l'exhibició internacional. Durant la subhasta que va tenir lloc l'1 de Decembre de 1876 l'edifici va ser comprat per $250,000. Ràpidament va entrar en dificultats però es va mantenir obert tot el 1879, abans que fos finalment demolit el 1881.

Horticultural Hall, Centennial Exposition, Philadelphia (1875–76, demolished 1954). Visió estereoscòpica de Robert N. Dennis Collection, New York Public Library.

Agricultural Hall[modifica | modifica el codi]

La tercera estructura més llarga del Centennial era el Agricultural Hall. Dissenyat per James Windrim, Agricultural Hall tenia 820 ft (250 m) de llarg i 540 ft (160 m) d'ample. Fet en fusta i vidre, l'edifici es va dissenyar per semblar a varios graners posats junts. L'edifici de l'exhibició incloia productes i màquines en agricultura i altre negocis relacionats.[9]

Herman J. Schwarzmann[modifica | modifica el codi]

La Ohio House és un dels quatre edificis que es mantenen de l'exposició, incloent el Memorial Hall i les estacions de comoditat del Centennial.

Herman J. Schwarzmann, un enginyer de la Fairmount Park Commission, va ser assignat com el dissenyador principal de l'exposició. Schwarzmann va començar a treballar per la Fairmount Park Commission el 1869, que va esdevenir el lloc de la Centennial Exposition de 1876. És un dels gran parcs urbans d'Amèrica, la seva importància en la seva història del paisatge només va ser superada pel Central Park. Va ser l'arquitecte principal de l'exposició Centennial, dissenyabt el Memorial Hall, Horticultural Hall, i altres petits edificis i paisatge al seu voltant. El treball fet per l'exhibició Centennial era en referència a l' exposició internacional de Viena el 1873, per la qual Schwarzmann va visitar l'exhibició per analitzar els edificis i la disposició de fons. Agafant l'exposició internacional de Viena de 1873, l'exhibició es va planejar de manera que s'evités la desastrosa planificació logística que l'exposició de Viena va demostrar.

A l'exposició de Viena, no hi havia vies convenients pels visitants per arribar a les fires, i es cobraven taxes exorbitants pels conductors dels carruatges. Amb referència d'aquestes experiències, l'exposició de Filadelfia estava a punt pels seus visitants, amb connexions amb tren directes per donar servei al passatger cada 30 minuts, y 30 minutes, línies de troleibusos, tramvies, rutes de transport i fins i tot les instal·lacions d'atracada al riu.

Horticultural Hall[modifica | modifica el codi]

Situat en la part alta d'un turó presidint sobre Fountain Avenue, Horticultural Hal lassoliment floral personificada, que va atraure els jardiners professionals i aficionats. Amb diferència d'altres edificis principals, es va pensar que aquest fos permanent. Horticultural Hall tenia finestres d'acer i vidre en un fons de totxo i margre i era 383 ft (117 m) long, 193 ft (59 m) d'ample i 68 ft (21 m) d'alt[10] L'edificy tenia estil de Moorish architecture i va ser dissenyat com a tribut al The Crystal Palace de la gran exhibició de Londres. Dins, viveristes, floristes i Inside, nurserymen, florists i paisatgistes novells que exhibien una varietat de plantes tropicals, equips de jardí, i els plans de jardí. En una moda dramàtica, el Centennial va introduir al public en general la noció de disseny de paissatge, com exemplificat en el mateix edifici i els camps al voltant d'ells. En termes de paissatge, un parterre llarg i enfonsat que porta de l'Horticultural Hall esdevenir el Centennial's Iconic floral feature, reproduit en innombrables posals i altres ced on countless postcards i altres objectes de record, Aquest jardí baix va permetre als visitants veure millor els patrons i les formes dels llits dels passos elevats. L'edifici exibeix especialitats en horicultura i després de l'exposició va continuar fent exhibició de plantes fins que es va fer malbé pel huracá Hazel el 1954 i va ser demolit.[7]

Machinery Hall[modifica | modifica el codi]

Machinery Hall

Machinery Hall, el segon edifici més gran de l'exposició, localitzat en la part oest de l'edifici principal de l'exposició va ser dissenyat per Joseph M. Wilson i Henry Pettit. Aquesta estructura consistia en un hall principal de 1,402 peus de llarg i 360 peus d'ample, amb una ala de 208 peus per 210 peus enganxada a la part sud de l'edifici. L'edifici ocupava 558,440 peus quadrats i tenia 1,900 expositors en el Hall i va trigar sis mesos en ser construit. Tal com diu el seu nom, l'exhibició que mostrava el Machinery Hall es centrava en màquines i l'evolució de les indústries.[11]

L'edifici estava compost per una superestructura feta de fusta i vidre i que s'aposentava en uns fonaments d'obra massiva. L'edifici estava pintant de blau clar i tenia 8 entrades diferents. La longitud de l'edifici era 18 vegades la seva alçada. Machinery Hall era la vitrina per a l'estat de l'artt de la tecnologia industrial que s'estava produint en el moment. Els Estats Units d'Amèrica van agafar dues terceres parts de l'espai de l'exposició en l'edifici.

Una de les majors atraccions que hi havia en l'edifici era el Corliss Centennial Steam Engine que donava potència a tota la maquinària en l'edifici així com a altres parts de la feria mundial. El motor tenia 70 metres d'alt i produïa 1400 cavalls de vapor i pesava 650 tones. Tenia 5 milles epower and weighed 650 tons. It had 5 miles de cinturons de línies aèries que connectaven la màquina a l'edifici. Simbolitzava el poder de la tecnologia que estava transformant els Estats Units en una nació industrial.

Entre els serveis disponibles per als visitants dins de la sala estaven cadires de rodes, oficines de telègrafs i el sopar per cinquanta centaus. Machinery Hall tenia 8,000 màquines operant i estsava ple amb un ampli assortit d'eines manuals, eines per la maquinària, maneig de materials i la tecnologia més avançada.

Memorial Hall[modifica | modifica el codi]

També dissenyat per Herman J. Schwarzmann, l'edifici Art Gallery (ara conegut com a Memorial Hall) està fet de totxo, vidre, acer i granit. Memorial Hall, l'únic edifici de l'exposició que va sobreviure al Centennial, va ser dissenyat en l'artbeaux-arts style i va allotjar les exhibicions d'art. Va ser el hall més gran d'art en el pais quan es va obrir, amb un enome emprenta de1.5-acres i 150-peus sota la vosta i una estructura d'alçada de 59 peus amb una cúpula de 150 peus. Va donar 75,000 peus quadrats de superficie de paret per pintar i 20,000 peus quadrats de superficie de terra per a escultures. El Centennial va rebre tantes contribucions d'art que es va construir un anex per poder donar-li lloc a totes. Es va construir un altre edifici per a la mostra de fotografia[12] Schwarzmann va basar el seu disseny pel Memorial Hall en el projecte de Nicholas Felix Escaliers pel Prix de Rome publicat el 1867–69. Construit amb granit, totxo, vidre i acer, Memorial Hall consistia en una àrea centrar amb una cúpula envoltada de quatre pavellons en les cantonades amb arcades obertes a l'est i l'oest de l'entrada principal. Durant l'exhibició, l'edifici in entrance. During the exhibition,l'edifici juntament amb l'extensió de la galeria d'art directament a la seva part posterior mostra l'art de moltes nacions. Memorial Hall va esdevenir el prototip, tant d'un punt de vista estilístic com organitzatiu, per altre museus com el Art Institute of Chicago (1892–1893), Milwaukee Public Museum (1893–1897), Brooklyn Museum (1893–1924), i Detroit Institute of Art (1920–1927). Biblioteques com la Library of Congress, New York Public Library i Free Library of Philadelphia també van emular la seva forma.

Després de l'exposició, Memorial Hall va reobrir el 1877 com el Pennsylvania Museum of Art i va incloure el Pennsylvania Museum School of Industrial Art. El 1928 el museu es va traslladar a Fairmount al principi de Benjamin Franklin Parkway, i el 1938 es va canviar el nom a Philadelphia Museum of Art. Memorial Hall va continuar a allotjar l'escola i més tard va ser agafat per la Fairmount Park Commission el 1958.[13] L'escola del museu és ara l'University of the Arts. L'edifici va ser utilitzat més tard com a estació de policia i ha estat renovada per allotjar el Please Touch Museum.[4][14]

Memorial Hall

[[Please Touch Museum](http://www.pleasetouchmuseum.org/experience/permanent-exhibits/)] exibeix un model maco de 20 per 30 peus dels camps del Centennial i els seus 200 edificis.

Els edificis britànics eren extensius i entre altres coses mostraven a Amèrica l'evolució de la bicicleta amb Tension Spokes i una roda davantera gran. Dos manufacturadors anglesos van mostar les seves bicicletes (anomenades "Ordinary bikes" o en argot "penny farthings") a l'exposició: Bayless Thomas i Rudge. Van ser aquestes exposicions les que van causar que Col. A. Pope es decidís a fer aquest tipus de bicicletes als USA. Va començar la Columbia Bike Company i ens uns pocs anys va publicar un diari "LAW Bulletin and Good Roads". Això va ser el començament de Good Roads Movement.[cal citació]

Onze nacions a part de U.S. tenien el seu propi edifici d'exposició. Així van fer 26 dels 37 estats dels USA . (només va sobreviure l'Ohio House.)[15] El United States government va tenir un edifici en forma de creu que hostatjava les exposicions de varios departaments del govern. El Women's Pavilion era la primera estructura en l'exposició internacional dedicada a mostrar el treball de les dones. Les exposicions en aquest edifici van ser creades i operades per dones. També es mostraven aparells per estalviar feina en els treballs domèstics inventats per dones. Entre el que s'exposava hi havia un rentaplats, una estufa, una surgidora, etc. Els objectius de l'exposició van ser promoure aparells domèstics d'estalvi de mà d'obra per tal que es poguessin centrar en altres activitat d'interès. La resta de les estructures en el Centennial eren exposicions de companyies, edificis d'administració, restaurants, i altres edificis dissenyats pel comfort públic.[16]

Woman's Pavilion[modifica | modifica el codi]

Women's Pavilion

El Women's Pavilion era un projecte de Women's Centennial Executive Committee, va ser proposat el 1873 per United States Centennial Board of Finance. Esperaven que el Women's Pavilion generaria un entusiasme més gran en la celebració de la fira incrementant les subcripcions al Centennial stock. Molta part del pavelló es va dedicar al que seria classificat com a producció domèstica de la dona..

El president de Women's Centennial Committee va ser Elizabeth Duane Gillespie, besnéta de Benjamin Franklin. Gillespie va conduir el Women's centennial executive committee a crear fons per fer el primer pavelló per les dones en la història de l'exposició. Amb l'ajuda de Gillespie, el comité de les dones del centennial va arribar al seu objectiu de 82,000 signatures en 2 dies per recaptar diners pel pavelló, ella també va convencer el Congress per donar al comité més diners. Les organitzadores femenines de l'event es van basar en les tradicions profundament arrelades de separatisme i germanor, tal com havien planejat, fundat i manegar el seu propi pavelló i es van dedicar enterament a les seves activitats industrials i artístiques del seu gènere. El seu objectiu per sobre de tot era incrementar la confiança femenina i les tries, i avançar en aspectes socials, econòmics i legals, abolir les restriccions injustes que discriminaven el seu gènere, encoratjar l'harmonia sexual, i guanyar influencia, apalancament, i llibertat per totes les dones dins i fora de casa. Elles havien de construir el seu propi edifici perque havien perdut el seu lloc en un dels pavellons més grans (Main Building) degut al gran augment en l'interès estranger. Només els va costar 4 mesos recaptar els fons necessaris per construir el pavelló. El seu objectiu era només la utilització de dones per a construir el seu pavelló, avilion, fins i tot per proporcionar tot el que calia al seu propi edifici. Per la qual cosa van fer-ho tot amb excepció d'un aspecte que va ser el disseny de l'edifici. L'edifici va ser dissenyat per Hermann J. Schwarzmann. El Centennial Women no només mostrava producció domèstica sinó que també empleava un mitjà popular per justificar l'autonomia de la dona també fora de la casa. Ho van fer demostrant als visitants per quins camins les dones estaven fent un estat rendible. Quan els visitants entraven a l'exhibició que demostravaelsi èxits positius i influències com ara; arts industrials i fines: talles de fusta, fabricació de mobles i ceràmica; articles de luxe: roba, i articles teixits, la filantropia: la filosofia, la ciència i la medicina; l'educació; literatura; i invencions. El pavelló també exhibia més de vuitanta invencions patentades per exemple: The pavilion also exhibited over eighty patented inventions for example:una estufa de dependència, un accessori de la mà d'una màquina de cosir, un rentaplats, una font griddle- greixador, una planxa d'escalfament espontani, un marc d'estirament i cortines d'encaix d'assecat, i un surgidor emmagatzematge i el guant.

Exposició[modifica | modifica el codi]

Interior of Horticultural Hall. (1876)

El nom formal de l'Exposició era International Exhibition of Arts, Manufactures, and products of the Soil and Mine, però el tema oficial era la celebració del Centenial dels Estats Units. Això va estar reforçat pels lligams promocionals, com la publicació de Kate Harrington's Centennial, and Other Poems, que conmemorava l'exposició i el centennial. Al mateix temps, l'Exposició va ser dissenyada per mostrar al mon les proeses industrials i d'innovació dels Estats Units.[1] El Centennial es va posar originàriament que comencés a l'Abril per l'aniversari de les Battles of Lexington and Concord, però endarreriments en la construcció van causar que la data fos endarrerida fins al 10 de Maig. Les campanes van tocar per tot Filadelfia com a senyal d'obertura del Centennial. La cerimonia d'obertura va tenir com a convidats el president dels Estats Units President Ulysses Grant i la seva dona i l'emperador Emperor Pedro II of Brazil i la seva dona. La cerimònia d'obertura va finalitzar en Machinery Hall amb Grant i Pedro II donant voltes al Corliss Steam Engine que donava energia a la majoria de les altres màquines de l'Exposició. El nombre oficial d'assistents el primer dia fou de 186,272 persones amb 110,000 que van entrar amb passis gratuits.

En els següents dies a la ceremòia innaugural, l'assistència va caure dramàticament, amb només 12,720 persones visitant l'Exposició. La mitjana d'assistencia per dia durant el més de Maig va ser de 36,000 i 39,000 pel Juny. Una onada de calor mortal va començar a mitjans de juny i va continuar fins a juliol empitjorant l'assistència. La temperatura mitjana va ser de 81 °F (27.2 °C), and ten times during the heat wave, the temperatures reached 100 °F (37.8 °C). L'assistència mitjana per a Juliol va ser 35,000, però va pujar a l'Agost fins a 42,000 malgrat la tornada de les altes temperatures cap a finals de mes.[17]

Temperatures més fresques, nous informes i reports i el boca en boca va començar a augmentar l'assistència en els últims tres mesos de l'Exposició, amb molts dels visitants venint de distàncies llunyanes. Al Setembre l'assistència mitjana va pujar fina a 94,000 i fins a 102,000 a l'Octubre. L'assistència més elevada de tota l'Exposició va ser el dia 28 de Setembre. Aquell dia, prop d'un quart de milló de persones van assistir ja que era el dia de Pennsylvania. El dia de Pennsylvania celebrava el 100 aniversari de la Pennsylvania Constitution of 1776 i els esdeveniments de l'Exposició van incloure xerrades, recepcions i focs d'artifici. L'últim mes de l'Exposició, Novembre, va tenir una assistencia mitjana diària de 115,000. Durant tot el temps que va estar l'Exposició que va acabar el 10 de Novembre, un total de 10,164,489 l'havien visitat.[5] Entre els assistents que van estar molt impressionats per l'exposició hi havia l'estudiant de segon any de la Princeton University Woodrow Wilson i el seu pare Dr. Joseph Ruggles Wilson, visitants de North Carolina.[18]

Malgrat que no va ser financialment exitosa pels inversors, la Centennial Exposition va impressionar els estrangers fent veure que el pais creixia industrial i comercialment. El nombre d'exportacions es van incrementar, el nombre d'importacions va decréixer i el balanç va créixer en favor d'Amèrica.

Invents[modifica | modifica el codi]

Monorail

Productes produïts en massa i noves invencions es van exposar en la fira mundial de 1876, molts van trobar dins dels murs del Machinery hall. Algunes de les invencions principals en exposició incloien màquines de cosir, màquines d'escriure, s, typewriters, estufes, llanternes i armes de foc, a més de carros tirats per cavalls, carruatges i equip agrícola.

Alguns de les característiques més reconegudes de l'actualitat en la Centennial Exposition, era una secció de l'estatua de la llibertat (el seu braç i torcha) i el debut del primer sistema de monorail mundial en el que es presentava la locomotora que destacava l'equip i automòbil de turisme que a cavall sobre una única barra de ferro elevat que estava recolzada a diversos peus de terra.

L'exposició també destacava molts objectes ben coneguts com el primer telèfon d'Alexander Graham Bell que estava col·locat en la part final del Machinery Hall per demostrar la transferència de la veu humana a través dels fils, el sistema automàtic del telègraf i bolígraf elèctric per Thomas Edison, màquines de tall de rosca que van millorar dràsticament la producció de cargols i perns de 8.000 a 100.000,en un dia i una rectificadora universal per part de Brown & Sharpe Manufacturing Co.

Una nova tecnologia exposada eren eines pneumàtiques juntament amb la calculadora mecànica de George B. Grant. John A. Roebling's Sons & Co. també van mostrar la seva secció de cable de 5 ¾ inch de diàmetre que anava a ser utilitzada pel the Brooklyn Bridge. A part de maquinària, els visitants també podien trobar nous menjars com bananas, crispetes i ketchup Heinz.

Exposicions[modifica | modifica el codi]

Italian Dept. Memorial Hall Annex
Interior de l'edifici principal de l'exposició, mirant cap a l'oest des d'una tribuna.
Exhibició de Krupp

Les tecnologies introduïdes a la fira incloïen el Corliss Steam Engine. Pennsylvania Railroava mostrar el John Bull steam locomotive que va ser construït originalment el 1831.[19] Waltham Watch Company va mostrar el primer tornavis automàtic i va guanyar la medalla d'Or en la competició de precisió de la fira internacional. Fins el començament del 2004, moltes de les exhibicions de la feria estaaven en el Smithsonian Institution's Arts and Industries Building de Washington, DC, adjacent a l'edifici del Castell.

Productes pel consumidor que es van exposar per primer cop incloien:

Una reconstrucció d'una "cuina colonial" plena de rodes que giren i presentadors disfressats va provocar una era de "renaixement colonial" en l'arquitectura i el mobiliari de les cases americanes. La Casa sueca, que representa una escola sueca rural d'estil tradicional, va ser re-erigida després de l'exposició tancada, al Central Park, New York. Ara és el Swedish Cottage Marionette Theatre.

El New Jersey official State Pavilion va ser una reconstrucció del Ford Mansion, que va ser utilitzat com a seu del General George Washington durant l'hivern de 1779–80 a Morristown, New Jersey. La reconstrucció tenia una "cuina colonial" que ofereix una featuring a narrativa polèmica de "antiquada vida domèstica." Aquesta casa i llar vista pintoresca del passat colonial es juxtaposa a la temàtica del progrés, el tema general de l'exposició que serveix per a reforçar una visió del progrés americà en evolució a partir d'un petit estoc colonial abundant i no d'un continu flux de les ones multiètniques de la immigració.

Right Arm and Torch of Statue of Liberty, 1876 Centennial Exposition.

El braç dret i la torcha de l'Estatua de la Llibertat van ser exhibides a l'exposició. Per una entrada de 50 cèntims, els visitants podien pujar l'escala al balcó, i els diners recollits d'aquesta manera es van utilitzar per fundar el pedestal de l'estàtua.

També estava exposat l'altar d'un estil gòtic esquisit que Edward Sorin (fundador de la University of Notre Dame) encarregat dels estudis de Robert Froc a París. Després de l'exposició, l'altar va ser instal·lat a la basílica del Sagrat Cor al campus de Notre Dame, on roman fins als nostres dies.

La participació catalana i espanyola en aquesta fira Mundial va ser àmpliament comentada i referenciada per la revista La Llumanera de Nova York que aquells anys s'editava en català a Nova York.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Gross, Linda P. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition. Arcadia Publishing, 2005, p. 7. ISBN 0-7385-3888-4. 
  2. 2,0 2,1 Wainwright, Nicholas; Weigley, Russell; Wolf, Edwin. Philadelphia: A 300-Year History. W.W. Norton & Company, 1982, p. 460. ISBN 0-393-01610-2. 
  3. 3,0 3,1 Philadelphia: A 300-Year History, p. 461
  4. 4,0 4,1 4,2 Philadelphia: A 300-Year History, p. 462
  5. 5,0 5,1 Philadelphia: A 300-Year History, pp. 467–468
  6. Centennial National Bank
  7. 7,0 7,1 Philadelphia: A 300-Year History, p. 464
  8. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, pp. 29–30
  9. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, pp. 85–86
  10. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, p. 95
  11. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, p. 67
  12. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, pp. 101–103.
  13. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, p. 105
  14. Resinger, Kelly. «Memorial Hall Update». Please Touch Museum. [Consulta: 17 gener 2007].
  15. «Ohio House». Philadelphia Parks & Recreation: Fairmount Park. [Consulta: 19 gener 2012].
  16. Philadelphia's 1876 Centennial Exhibition, p. 109.
  17. Philadelphia: A 300-Year History, p. 466
  18. Berg, A. Scott. Wilson. New York, NY: G.P. Putnam's Sons, 2013, p. 62. ISBN 978-0-399-15921-3. 
  19. Forney, M. N. «American Locomotives and Cars». Scribner's Magazine, vol. IV, 2, August 1888, pàg. 177.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mzamora2/Exposició Universal de Filadèlfia (1876) Modifica l'enllaç a Wikidata

Plantilla:List of world exhibitions