Usuari:Amadalvarez/proves plantilla1
 | Apunts de treball per Teresa Baladia i entorn |
Retrat de la senyora Baladia (català)  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | pintura |
| Creador | Ramon Casas i Carbó |
| Creació | 1908 |
| Gènere | retrat |
| Material | pintura a l'oli |
| Mida | 150 ( ) × 100 ( ) cm |
| valor desconegut | |
El Retrat de la senyora Baladia és un oli sobre tela, obra de Ramon Casas de 1908, que pertany a una col·lecció particular. Representa a Teresa Mestre i Climent (1869-1948), esposa de Jaume Baladia i inspiradora de la icona noucentista de la "la ben plantada".
Poc abans de morir el pintor li va lliurar al fill petit de Teresa, Francesc Xavier Baladia i Mestre, conegut familiarment com Ninus.[1][2]
El personatge[modifica]
Teresa Mestre era una dona de la burgesia barcelonina, nascuda a Sarrià quan encara aquesta vila no s'havia fusionat amb Barcelona. Estava casada amb Jaume Baladia, un industrial del tèxtil de Mataró, hereu d'una considerable fortuna. La parella va representar un signe de modernitat a finals del segle XIX. Tenien residència a Argentona i a Barcelona, on acostumaven a mantenir una gran activitat social i cultural. Afeccionats a l'esport tots dos, Teresa va ser la primera dona espanyola a escalar l'Aneto el 1902.[3][4]
Era una dona culta, alta, de llavis perfectes i cabell castany, que va formar part d'un espai social que li va permetre vincular-se a personatges com Pompeu Fabra, casat amb la seva germana Dolors, Josep Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors i Francesc Cambó entre d'altres.[5]
Es considera que va ser la icona en que Eugeni d'Ors es va inspirar per descriure el personatge de Teresa a la seva obra La ben plantada, on descrivia l'ideal d’harmonia i equilibri que la burgesia catalana va bastir per orientar l’educació de les noves generacions noucentistes.
L'obra[modifica]
Es tracta d'un retrat realitzat sense presència de la model. Casas es va basar exclusivament en uns apunts que havia fet de Teresa durant les seves visites a la casa d'Argentona per realitzar dos retrats als seus fills Gip (Jaume) i Niní (Maria Teresa) datats el 1902 i 1906.
Casas, pintor habitual de la família Baladia, ja havia retratat Teresa l'any 1907 en una obra també anomenada Retrat de la senyora Baladia que es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya, però en aquest cas ho va realitzar pel seu compte. Aquest primer quadre va generar un fort enrenou familiar quan Eugeni d'Ors pretenia que formés part de la Galeria de dones formoses. Va ser el principi del trencament matrimonial dels Baladia que es materialitzaria a finals de 1909 quan Teresa va deixar la residència familiar d'Argentona per instal·lar-se a Barcelona.
Malgrat això, Casas va pintar aquest segon oli que va conservar tota la seva vida fins que el va passar al fill petit de la model, en Ninus. En paraules del besnet de Teresa, "és com si el pintor hagués volgut retornar-li allò que, sense voler, havia contribuït a robar-li per sempre".[2]
Si bé està datat el 1908, es considera que podria ser anterior, ja que al costat de la signatura s'observen restes d'una altra signatura feta amb una grafia utilitzada per Casas uns anys abans.[6]
La pintura mostra Teresa asseguda, quasi a mida natural. Subjecta una rosa groga a la mà, quasi inert, com la felicitat que estava a punt de perdre. Porta un vestit blanc, a l'estil Belle Époque de moda.[2] El tractament dels plecs i la brillantor del vestit recorda els pintors del romanticisme. La presència de les flors i un barret, com elements decoratius és un fet poc habitual als seus retrats, i generen un equilibri a la part inferior de l'escena que deixa la imatge de Teresa com a figura central de la meitat superior amb un rostre brillant amb una mirada melancòlica sobre la foscor del fons. Val a dir, que el dibuix subjacent mostra un lleu esbós de tot el conjunt, però un gran detall en l'expressió de la cara, sens dubte l'objecte que volia destacar l'autor.[6]
Exposicions[modifica]
- Exposició de retrats i dibuixos antics i moderns. Barcelona, 1910[6]
- Exposition universelle et internationale de Bruxelles de 1910. Bruxelles, 1910[6]
- I Saló Mirador. Cent anys de Retrat femení en la pintura catalana. 1830-1930. Barcelona, Galeries Laietanes, 15-29 d'abril de 1933.[6]
- Ramon Casas, Barcelona, Palau de la Virreina. febrer-març de 1958[6]
- Ramon Casas: el pintor del modernisme. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona 31 de gener - 1 d'abril, 2001[6]
- Ramon Casas: el pintor del modernismo. Fundación Cultural MAPFRE VIDA, Madrid 11 d'abril - 17 de juny 2001[6]
[[categoria:Quadres de Ramon Casas]]
per a TERESA MESTRE
Paràgraf: Els retrats de Casas
Ramon Casas, artista de referència del modernisme, va ser el pintor de la família Baladia a qui va realitzar fins a 11 retrats. De Teresa Mestre va pintar dos olis i, com a mínim, un dibuix al carbó.
El primer retrat - Retrat de la senyora Baladia (MNAC)- és de 1906, es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya i representa Teresa dempeus amb una túnica blanca i un estil clarament classicista.[7] L'obra no va estar exempta de problemes, ja que la figura sembla que va ser la imatge que materialitzava l'ideal noucentista que Eugeni d'Ors apreciava en la personalitat de Teresa. Segons Joan Ainaud de Lasarte, d'Ors havia influït en la Junta de Museus que estava organitzant l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de 1906, per a que hi afegís un premi especial que recaigués en aquesta obra. L'interès responia, d'una banda, a la seva idealització d'aquesta imatge i, d'altra, al fet que volia que fos la primera obra que formés part de la Galeria de dones formoses impulsada per ell.[8] Aquesta exposició pública d'una dama de la burgesia no va agradar la família. Ramona, la tieta i padrina de Jaume Baladia sobre qui exercia una forta influència, considerava que "només les dones solteres podien fer de model en un retrat". Aquest fet va provocar que Ramon Casas en una carta de 16 de novembre de 1906 acceptés la compra de l'obra per part de la Junta de Museus subjecte a unes condicions que la família imposava. En concret indicava que "no podia figurar en cap mena de galeria de retrats i tant sols formar part dels museus municipals".[7][9]
El segon retrat a l'oli -també anomenat Retrat de la senyora Baladia- és de 1908 i forma part de la col·lecció familiar. Casas ho va pintar a partir d'apunts que havia pres durant les seves estades a la residència d'Argentona quan estava fent els retrats dels fills de Teresa. No hi ha constància del coneixement per part de Teresa, però està clar que ho va fer a esquenes de la família després de les tensions generades pel primer retrat.[10] Quan la tieta Ramona ho va descobrir va forçar el seu nebot Jaume a expulsar la seva dona.[9]
Aleshores, un dels molts admiradors d'aquella bellesa extraordinària, Josep Pijoan, va fer un pas endavant, ell que no se sabia estar quiet, i va dir les paraules justes en el moment oportú per precipitar la fugida de Teresa Mestre. Ella el va esperar a Suïssa, i després tots dos, amb una mà al davant i una al darrere, van començar una nova vida al Canadà, en concret a Toronto. A partir d'aquí ja sabem molt menys de Pijoan, i gairebé tot ho sabem gràcies a les seves converses amb Josep Pla entre 1959 i 1961 a Suïssa. Cada 8 o 10 anys, canvi d'escenari: Toronto, Califòrnia, Chicago, Nova York, fins que torna a Europa, en concret a Suïssa, a començament de la dècada dels 50. (ref: https://www.ccma.cat/324/lhome-enfebrat/noticia/1023126/)
Su primer matrimonio (Pijoan) con Teresa Mestres (antes señora deBaladía), hérmana de la esposa de Pompeu Fabra, le dio un hijoy una hija que viven en USA, En 1950, a sus 70 años, después del fallecimiento de Tei-esa, se casó con Genevieve en Suizay tuvo una hija, Irene, concebida cuando Pijoan tenía 72 años.De la primera esposa, Teresa, existen dos bellísimos retratosde Ramón Casas. Uno se halla en nuestro Museo de Arte Mo-derno, otro en poder del hijo de la señora Baladía.
En los últimos años cuarenta su esposa (de Pijoan) Teresa residió durante unos meses en casa de mi hermano José Maragall en La Ametlla del Vallés. En estos años le veíamos pues con mu-cha frecuencia. (ref:http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1980/11/11/pagina-8/32915962/pdf.html?search=jordi%20maragall)
per LA BEN PLANTADA
Tanmateix, la distància no va comportar l’oblit i quan, set anys més tard, publicà 'La Ben Plantada', ella va llegir-la atentament. Convençuda que Xènius, partint del record de Cadaqués, l’havia pres com a model de l’heroïna literària, va donar per descomptat que Teresa la Ben Plantada era ella. En el llibre, la Ben Plantada és una figura femenina de l’imaginari masculí; darrere d’ella s’han apuntat noms com Ursulita Matas, Teresa Baladía, Maria Gay i altres dones de l’alta burgesia del país. Però la figura de Teresa no correspon a cap dona: és un nom per a una idea. S’hi projecta un cànon clàssic de bellesa i un ideal polític conegut com a noucentisme. El llibre va ser un 'best-seller' i al seu autor aviat se’l va reconèixer com un sòlid periodista. La Lídia, per la seva banda, es va convertir en una singular lectora dels articles Eugeni d’Ors que interpretava com missatges xifrats que el 'mestre' —així l’anomenava— li adreçava. (ref:https://www.sapiens.cat/temes/personatges/lidia-noguer-la-dona-que-es-va-enamorar-obsessivament-d-eugeni-d-ors_201197_102.html)
Retrat senyora Baladia (MNAC)
El retrato de la Señora de Baladia lo adquirió la Junta de Museos de Barcelona para formar parte de las colecciones municipales. Este cuadro se vincula a un momento en que la tradición clásica en Cataluña estaba de moda, con las excavaciones de Empúries y la irrupción de los preceptos del Noucentisme.
Tanto la indumentaria clásica alejada de cualquier ornamento accesorio, como la posición de la figura femenina con el brazo derecho en alto, aluden a esta tradición buscada. Hay que añadir que Teresa Mestre de Baladia fue uno de los modelos que sirvió a Eugeni d’Ors para crear la figura de “La Ben Plantada”, esencia del Noucentisme. No es extraño que el propio d’Ors insistiera en que la obra de Casas debía formar parte de una “Galeria de Catalanes Formoses”, como complemento a la “Galeria de Catalans Il·lustres”.
Como apunta Isabel Coll, seguramente esta idea surgió del conocimiento de la existencia de la galería de bellezas femeninas que poseía Luís I de Baviera en el Palacio de Nymphenburg de Munic.[4] No obstante, Ramon Casas permitió la adquisición de la obra por parte de la Junta de Museos de Barcelona con la condición que tan solo formara parte del Museo y no de esta supuesta “Galeria de Catalanes Formoses”, que jamás llegó a conformarse. (ref:http://salapares.com/rere-el-perfil-de-teresa-mestre-de-baladia/)
- ↑ Maragall, Jordi «Josep Pijoan» (en castellà). la Vanguardia, 11-11-1980 [Consulta: 13 gener 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Baladía, F. Javier. Abans que el temps ho esborri. RBA, 2010-11-19, p. 83. ISBN 9788482649993.
- ↑ «La formosa Teresa a l'Aneto». Avui, 10-09-1981. [Consulta: 12 gener 2019].
- ↑ Centre Excursionista de Catalunya : 120 anys d'història : 1876-1996. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1996, p. 115. ISBN 8492209305.
- ↑ «Tras el perfil de Teresa Mestre de Baladia» (en espanyol europeu). Fuentes milà, Sergio. [Consulta: 12 gener 2019].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Coll, Isabel; Mendoza, Cristina. Ramón Casas: el pintor del modernismo : Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona 31 de gener - 1 d'abril, 2001 ; Fundación Cultural MAPFRE VIDA, Madrid 11 d'abril - 17 de juny 2001 (en catalan), 2001, p. 252. ISBN 9788480430777.
- ↑ 7,0 7,1 «Retrat de la senyora Baladia | Museu Nacional d'Art de Catalunya». [Consulta: 13 gener 2019].
- ↑ Ainaud i de Lasarte, Joan «Eugeni d'Ors i els artistes catalans». Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, 1981.
- ↑ 9,0 9,1 «L'estrepitosa i misteriosa fugida». Avui, 23-08-1981. [Consulta: 13 gener 2019].
- ↑ «La misteriosa fuga de Teresa de Baladia» (en castellà). La Vanguardia, 09-08-2011. [Consulta: 13 gener 2019].