Usuari:Jolle/Sanusiyya

Jolle/Sanusiyya

[[File:Flag of Cyrenaica.svg|thumb|La bandera senusita tradicional, més tard utilitzada com la bandera de Cirenaica i finalment incorporada a la bandera de Líbia El Senusites o Sanusiyya és el nom donat a una ordre política i religiósa musulmana a Líbia i a la regió del Sudan (Sahel) fundada a la Meca el 1837 pel gran Sanusi, Sayyid Muhammad Ibn Ali As-Sanusi. Senusi es preocupava tant amb la decadència de pensament islàmic i l'espiritualitat com amb el debilitament de la integritat política musulmana. Estava influït pel moviment del salafisme, al qual afegia ensenyaments des de diverses ordres Sufís. Des de 1902 a 1913 els senusites van combatre l'expansió francesa al Sàhara, i la colonització italiana de Líbia que va començar el 1911. El nét del gran Sanusi esdevingué el 1951 el rei Idris I de Líbia fins que fou enderrocat pel cop d'estat del coronel Moammar al-Gaddafi el 1969. Un terç de la població a Líbia continua afiliat al moviment senusita.

Començaments 1787-1859

L'ordre senusita ha estat tancada històricament a europeus i persones de fora, i els informes principals de les seves creences i pràctiques varia immensament. Encara que és possible fer-se una mica d'idea amb les vides dels xeics senusites, altres detalls són difícils d'obtenir.

Sayyid Muhammad Ibn Ali As-Sanusi (1787-1859), el fundador de l'ordre, va néixer prop de Mostaganem, Algèria, i fou anomenat al-Sanusi en honor d'un venerat mestre musulmà. Era membre de la tribu Walad Sidi Abdalla, i era un xerif que traçava la seva ascendència de Fàtima, la filla de Mahoma. Estudiava a una madrassa a Fes i va viatjar pel Sàhara on va predicar una reforma que purificaria la fe a Tunísia i a Trípoli, guanyant molts partidaris, i llavors va anar al Caire per estudiar a la universitat al-Azhar. El pietós estudiant era enèrgic en la seva crítica dels ulemes egipcis per allò que percebia com la seva tímida conformitat amb les autoritats otomanes i el seu conservadorisme espiritual. També sostenia que els musulmans erudits no hauran de seguir cegament les quatre escoles clàssiques de llei islàmica, sinó en canvi participar ells mateixos a la ijtihad. No pot sorprendre doncs que trobés l'oposició dels ulemes com heterodox i emetessin una fàtua contra ell. Sanusi se'n va anar a la Meca, on es va reunir amb Ahmad Ibn Idris al-Fasi, el cap dels khadiriyya, una fraternitat religiosa d'origen marroquí. A la mort d'Ahmad Ibn Idris Al-Fasi a al-Bayda, Sanusi va esdevenir cap d'una de les dues branques en què es van dividir els khadirites, i el 1835 fundava el seu primer monastir o zawiya, a Abu Kobeis prop de la Meca. Mentre a Aràbia, les connexions de Sanusi amb el moviment salafista feien que fos mirat amb sospites pels ulemes de la Mecca i per les autoritats otomanes. Trobant l'oposició de la Meca massa poderosa, al-Sanusi es va instal·lar a Cirenaica el 1843, on a les muntanyes prop de Sidi Rafaa ' (al-Bayda) construïa la Zawia Baida ("Monastir Blanc"). Allà va rebre suport de les tribus locals i del soldà de Waddai i les seves connexions es van estendre per tot el Magrib.

Al-Sanusi no tolerava el fanatisme i prohibia l'ús d'estimulants així com la pobresa voluntària. Els membres menjaven i vestien dins dels límits de llei islàmica i, en comptes de dependre de la caritat, s'exigia que guanyessin la vida amb el treball. No hi havia ajuts a la contemplació, com les processons, giracions, i no es permetien mutilacions com les emprades pels dervissos sufís. No acceptava ni les maneres completament intuïtives descrites per místics sufís ni la racionalitat dels ulemes ortodoxs; més aviat intentava aconseguir un camí mitjà. Les tribus beduïnes no havien mostrat gens d'interès en les pràctiques dels sufís (que en canvi estaven guanyant partidaris a les ciutats) però foren atres en gran nombre pels senusites. L'austeritat relativa del missatge senusita s'adaptava especialment al caràcter dels beduïns de la Cirenaica, la manera de vida dels quals no n'havia canviat gaire en els segles des que els àrabs havien acceptat els ensenyaments de Mahoma.

El 1855 al-Senussi va anar més enllà d'on podia ser vigilat directament pels otomans i es va establir a al-Jaghbub, un petit oasi a uns 50 kms cap al nord-oest de Siwa. Moria el 1860, deixant dos fills, Mahommed Sherif (1844-95) i Muhammad al-Mahdi, que el van succeïr.

Desenvolupaments des de 1859

Sayyid Muhammad al-Mahdi ibn Sayyid Muhammad al-Sanusi (-1845 - 30 de maig de 1902) tenia 14 anys quan el seu pare va morir, i fou col·locat sota cura dels amics del seu pare.

Els successors del soldà de Waddai, Sultan Ali (1858-74) i Sultan Yusef (1874-98) continuaren donant suport als senusites. Sota al-Mahdi les zawiyes de l'ordre es van estendre a Fes, Damasc, Constantinoble i l'Índia. A l'Hedjaz els membres de l'ordre eren nombrosos. En la majoria d'aquests països els senusites no tenien cap poder polític major que altres fraternities musulmans, però al Sàhara oriental i Sudan central les coses eren diferents. Muhammad al-Mahdi tenia l'autoritat d'un sobirà en un desert vast però gairebé buit. La sèrie d'oasis que anaven des de Siwa fins a Kufra i Borku era conreada pels senusites i el comerç amb Trípoli i Bengasi era animat.

Encara que anomenat al-Mahdi pel seu pare, Muhammed mai no va afirmar ser el Mahdí (El Promès), encara que era considerat com a tal per alguns dels seus seguidors. Quan Muhàmmad Àhmad es va proclamar al-Mahdi al-Muntazar o 'el Salvador Esperat' el 1881, al Sudan, Muhammad al-Mahdi al-Sanusi va decidir no tenir res a fer amb ell. Encara que Muhammad Ahmad li va escriure dues vegades demanant-li que es convertís en un del seus quatre grans califes, no va rebre cap resposta. El 1890 els mahdistes van avançar des de Darfur però foren aturats a la frontera de Waddai, i el sultà Yusef es va mostrar intransmutable en la seva adhesió als ensenyaments senusites.

La fama creixent de Muhammad al-Mahdi el feia molest el règim otomà i va cridar l'atenció de manera importuna. En la majoria de Trípoli i Bengasi la seva autoritat era més gran que la dels governadors otomans. El 1889 el xeic fou visitat a al-Jaghbub pel pasha de Bengasi acompanyat per tropes otomanes. Aquest esdeveniment va mostrar la possibilitat de perill al xeic, i el va fer traslladar prudentment la seva seu a Jof, als oasis de Kufra, el 1894, un lloc suficientment remot per protegir-lo d'un atac sobtat.

En aquest temps havia sorgit un nou perill pels territoris senusites: els colonialistes francesos, qui avançaven des del Congo cap a les fronteres occidentals i del sud de Waddai. Al-Sanusi els impedia avançar cap al nord del Txad.

El 1902, Muhammad al-Mahdi va morir i era succeït pel seu nebot Ahmed Sherif as-Sanusi, però els seus partidaris als deserts a la zona de la frontera amb Egipte van mantenir durant anys que no era mort. El nou cap dels senusites va mantenir les mateixes relacions amistoses que els seus predecessors amb els sultans de Wadai, i va governar l'ordre com regent en nom del seu jove cosí Muhammad Idris (després [[Idris I de Líbia), que fou nomenat emir de Cirenaica pels britànics el 1917.

El senusites, encoratjats pels alemanys i l'Imperi otomà, van jugar no obstant una part menor en la Primera Guerra Mundial, contra els britànics i italians a Líbia i Egipte des del novembre de 1915 fins al febrer de 1917 en una guerra de guerrilla dirigida per Sayyid Ahmed i al Sudan, des de març fins al desembre de 1916, portada per Ali Dinar, el soldà de Darfur.. El 1916 els britànics van enviar una força expedicionaria contra ells dirigida pel Major General William Peyton. Segons Wavell i McGuirk, la Força Occidental fou primer dirigida pel general Wallace i posteriorment per Hodgson.

Líbia fou arrabassada als otomans per Itàlia en la Guerra Italoturca de 1911. El 1922, el líder feixista italià Benito Mussolini llançava la seva infame "Riconquista" de Líbia al·legant la conquesta per l'Imperi Romà 2.000 anys abans. Els senusites encapçalaren la resistència i els italians atacaren les bases senusites, arrestaren xeics, i confiscaren terres de mesquites. Els libis lluitaren contra els italians fins a 1943, amb entre 250.000 i 300,000 morts en el procés.

Caps de l'Ordre Sanusiyya

Sidi Muhammad Idris al-Mahdi al-Senussi, rei de Líbia

Estendard reial del rei Idris de Líbia

• Sayyid Muhammad ibn Ali as-Sanusi (1843–1859)
• Sayyid Muhammad al-Mahdi ibn Sayyid Muhammad as-Sanusi (1859–1902)
• Sayyid Ahmad Sharif as-Sanusi (1902–1916; + 1933)
• Sidi Muhammad Idris al-Mahdi al-Sanusi (1916–1969; + 1983), emir de Cirenaica i després rei de Líbia
• Sayyid Hasan ar-Rida al-Mahdi as-Sanusi (1969–1992)
• Sayyid Muhammad ibn Sayyid Hasan ar-Rida al-Mahdi as-Sanusi (1992–present)

Vegeu també

• Omar Mukhtar

Referències

• Encyclopædia Britannica 1911
• E. E. Evans-Pritchard, The Sanusi of Cyrenaica (1949, reimpressió 1963)
• N. A. Ziadeh, Sanusiyah (1958, reimpressió 1983).
• Bianci, Steven, ''Libya: Current Issues and Historical Background New York: Nova Science Publishers, Inc, 2003
• L. Rinn, Marabouts et Khouan, bon relat històric fins a l'any 1884
• 0. Depont i X. Coppolani, Les Confrèries religieuses musulmanes (Alger, 1897)
• Si Mohammed al-Hechaish, Chez les Senoussia et les Touareg, a "L'Expansion cot. française" pel 1900 i la "Revue de Paris" pel 1901. Aquestes són traduccions des de l'àrab d'un musulmà educat qui visità els centres principals del cap senusita. Una esquela de al-Sanusi al-Mahdi pel mateix escriptor apareixia al diari àrab al-Iladira de Tunis el 2 de setembre de 1902; una condensació d'aquest article apareix en el "Bull. du Corn. de l'Afrique française" per a 1902; Les Senoussia, una contribució anònima al suplement d'abril del mateix volum, és un resum assenyat d'esdeveniments, amb l'afegit d'una bibliografia curta; Capità Julien, a "Le Dar Ouadai" publicat al mateix Butlletí (volum del 1904), localitza la connexió entre Wadai i el senusites.
• L. G. Binger, a Le Peril de l'Islam al volum de 1906 del butlletí, parla de la posició i perspectives dels senusites i altres sectes islàmiques a l'Àfrica del nord. Von Grunau, a "für Erdkunde Verhandlungen der Gesellschaft" del 1899, dóna compte de la seva visita a Siwa.
• M.G.E. Bowman–Manifold, An Outline of the Egyptian and Palestine Campaigns, 1914 to 1918 2a Edició (Chatham: The Institution of Royal Engineers, W. & J. Mackay & Co Ltd, 1923)
• Russell McGuirk The Sanusi's Little War The Amazing Story of a Forgotten Conflict in the Western Desert, 1915–1917 (London, Arabian Publishing: 2007)
• Field Marshal Earl Wavell, The Palestine Campaigns 3a Edició 13a impressió; Sèrie: A Short History of the British Army 4th Edition pel Major E.W. Sheppard (Londres: Constable & Co., 1968)
• Sir F. R. Wingate, a Mahdiism and the Egyptian Sudan (London, 1891), narra els esforços fets pel Mahdi Muhàmmed Àhmad per obtenir el suport dels senusites.
• Sir W. Wallace, al seu informe a la Colonial Office de Nigèria Septentrional per 1906-1907, parla dels senusites en aquest territori.
• H. Duveyrier, La Confrèrie musulmane de Sidi Mohammed ben Au es Senoussi (Paris, 1884), un llibre que conté molta exageració
• A. Silva White, des d'Esfinx fins a Oracle (Londres, 1898), que encara que repeteix els punts de vista extremistes de Duveyrier, conté informació útil.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jolle/Sanusiyya

[[Categoria:Història de Líbia]] [[Categoria:Dinasties musulmanes]] [[Categoria:Història de Líbia]] [[Categoria:Confraries sufís]]