Usuari:Josep Xicota/Franco i la Guerra Civil espanyola

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Franco i la Guerra Civil espanyola constitueixen una de les etapes més negres, fratricides i sanguinàries de la història moderna d'Espanya amb Francisco Franco com a protagonista i responsable principal. Fonts fidedignes xifren en més de mig milió els morts durant aquest període, que va de 1936 a 1939.[1][2] El general Francisco Franco es va atribuir a si mateix un paper clau en l'alçament, malgrat trobar-se aleshores còmodament establert a un hotel a Las Palmas de Gran Canaria amb la seva família.[3]

Quan el 17 de juliol de 1936 alguns generals espanyols es van alçar en armes contra la Segona República Espanyola, Franco era el Capità General de les Illes Canàries. Finalment, l'endemà, el 18 de juliol, va decidir traslladar-se al Marroc després de posar a la seva dona i la seva filla fora de perill, a bord del transatlàntic alemany Waldi que les conduiria a l'Havre (França). Després va volar cap a Tetuan.

Franco dóna, per fi, la cara a l'Àfrica[modifica]

Bandes militars i oficials exultants el van rebre a les oficines de l'Alt Comissariat espanyol. Es va desplaçar tot seguit a Ceuta on es va trobar amb soldats eufòrics cridant: Franco!, Franco!, Franco!. [4]

Va veure que els legionaris estaven desitjant combatre i va augmentar la seva paga, ja gairebé el doble que la de l'exèrcit regular, en una pesseta per dia. Així mateix va condecorar el gran visir Sidi Ahmed el Gamnia amb la medalla espanyola més alta al valor, la Gran Cruz Laureada de San Fernando, per la seva energia al contenir sense ajuda un disturbi antiespanyol a Tetuan. Va ser un gest clarament intencionat per facilitar el reclutament de mercenaris marroquins per lluitar contra l'Espanya peninsular.

Franco tenia previst que la lluita duraria un parell de mesos, no comptava amb la forta resistència que havia d'oposar la classe obrera.[5]

No obstant, els conspiradors van tenir la fortuna que els seus dos generals més capaços, Franco i Mola, triomfessin a les primeres hores del cop. Franco, des del sud, amb les brutals forces del protectorat marroquí, al nord Mola gaudia del suport gairebé absolut dels carlins de Navarra. Tots dos triomfs van permetre la posada en marxa del pla rebel per marxar simultàniament sobre Madrid.

Es comença a veure la divisió d'Espanya[modifica]

Mapa d'Espanya als dos mesos de la insurrecció feixista

Els triomfs rebels coincidien amb la geografia electoral de la República. A Galícia i les regions rurals i catòliques de Castella la Vella i Lleó el cop va trobar poca oposició. Les ciutats religioses i conservadores com Burgos, Salamanca, Zamora, Segòvia i Àvila, van caure sense lluita. En canvi, a la major part del camp andalús, l'esquerra va prendre el poder.

L'arribada de reforços procedents del Marroc van aconseguir doblegar la resistència de Còrdova, Huelva, Sevilla i Granada després d'un salvatge aixafament de la resistència obrera. A la majoria dels principals centres urbans i industrials, com Barcelona, Madrid, València i Bilbao les forces populars van prendre el poder. A Barcelona, Lluís Companys es va negar a distribuir armes, però la CNT es va apoderar dels arsenals.

Els anarquistes van atacar amb èxit les Drassanes, on els rebels tenien el seu quarter general. Va ser una victòria vital per al govern, perquè garantia la lleialtat de tot Catalunya. Per l'altre cantó queien, en mans dels rebels, Saragossa i Oviedo. Quedava, d'aquesta manera, dibuixat el primer mapa amb la situació política-militar d'ambdós bàndols.

Les dificultats per creuar l'Estret de Gibraltar[modifica]

Avió Fokker F. VIIb3m

Franco va establir un pont aeri per transportar als seus homes, amb tres trimotors de transport Fokker F. VIIb3m, i un hidroavió Dornier DOJ Wal als que es van unir, el 25 de juliol, un Douglas DC-2 i, a finals de mes un altre hidroavió. De tota manera, aquest sistema era molt lent. Davant la qual cosa decideix enviar un comboi de tropes per mar des de Ceuta, el dia 5 d'agost, obviant la perillositat de l'Armada republicana. Franco va dir, tot i les objeccions d'alguns comandaments, "he de creuar i creuaré." Seria una de les poques ocasions en què el Franco cautelós i previsor acceptaria córrer un risc.[6]

Mussolini li nega, en principi, l'ajut a Franco[modifica]

Franco va demanar ajuda a l'agregat militar italià a Tànger, el comandant Giuseppe Luccardi,[7] per aconseguir transport aeri. Aquest telegrafià al servei d'informació militar a Roma, on es dubtava sobre la prudència d'ajudar als rebels espanyols, dubtes que Mussolini compartia al màxim. El 21 de juliol, Franco torna, exagerant la seva dificultat per passar les seves tropes per l'estret, a parlar amb Luccardi, el qual el posa en contacte amb el plenipotenciari italià a Tànger, Pier Filippo de Rossi del Lion. El 22 de juliol Franco el va convèncer perquè enviés un telegrama a Roma encarregant dotze bombarders o avions de transport civil. Mussolini simplement va escriure "NO" en llapis blau al peu del telegrama. A un desesperat telegrama posterior el Duce va escriure només: "arxivar".[8]

Finalment els moviments per part d'Emilio Mola i Galeazzo Ciano van aconseguir que Mussolini s'interessés per la situació espanyola com a conseqüència de les notícies que els francesos es disposaven a ajudar a la República. Per tant Ciano respongué finalment a la petició d'avions, amb dotze bombarders Savoia-Marchetti S.81 Pipistrello.

Franco demana ajuda a Alemanya[modifica]

Després de diversos intents frustrats, Rudolf Hess li va proporcionar el contacte amb el Führer, Adolf Hitler. Aquest va rebre, el 25 de juliol, als emissaris de Franco que portaven una breu carta en la qual li demanava fusells, avions de caça i transport i canons antiaeris. La reacció inicial de Hitler davant la carta va ser dubitativa, i va exclamar: "Aquesta no és manera de començar una guerra".

No obstant això, finalment, es va decidir. Va cridar immediatament els seus ministres de la Guerra i d'Aviació, Werner von Blomberg i Hermann Göring, i els va informar de la seva decisió de disposar el que s'anomenaria la "Unternehmen Zauberfeuer"[9] (Operació Foc Màgic) i va enviar a Franco vint avions, Junkers Ju 52, en comptes dels deu demanats. El Führer va decidir que aquesta operació havia de romandre absolutament en secret i va suggerir que es creés una companyia privada per organitzar l'ajuda i els consegüents pagaments dels espanyols.

Enigma, l'arma secreta de Franco[modifica]

Una màquina electromecànica de xifrat rotatiu, la versió mostrada és possiblement la militar, però és similar a la comercial Enigma-D

Una investigació feta pel diari El País[10] ha descobert en una oficina de l'Exèrcit de Terra un lot de les màquines Enigma, que, comprades a Hitler, van permetre al bàndol nacional encriptar missatges. Enigma era una mena de màquina d'escriure que consistia en un sofisticat sistema de xifrat, per al seu temps, fabricat per l'Alemanya nazi. La Guerra Civil espanyola va ser la primera contesa on es va posar en pràctica aquesta màquina de xifrat. Aquestes màquines secretes espanyoles, han estat ocultes més de 70 anys. Franco va comptar durant la Guerra Civil amb aquesta arma secreta, facilitada pels alemanys, que li va permetre estar connectat de forma segura i permanent amb els seus principals generals per coordinar les ofensives bèl·liques i mantenir els militars republicans cecs sobre les seves intencions.

Trasllat de Franco a la península[modifica]

Un cop aconseguit el suport d'Alemanya i Itàlia, Franco estableix un pont aeri amb el qual traslladà (amb 868 vols), entre juliol i octubre de 1936, a gairebé 14.000 homes, 44 peces d'artilleria i 500 tones d'equip. Això va significar un cop molt dur per a la República, alhora que va elevar els ànims de la zona nacional.

Així, doncs, a partir del 6 d'agost, vaixells de transport van creuar amb regularitat l'estret sota la cobertura aèria italiana. Els alemanys també van enviar sis caces Heinkel He-51 i noranta-cinc pilots i mecànics voluntaris de la Luftwaffe (literalment arma aèria). En qüestió d'una setmana, els rebels rebien aprovisionament regular de munició tant de Hitler com de Mussolini.[11]

Amb les seves tropes ja a Espanya, Franco va posar a Juan Yagüe al capdavant de tres columnes que van avançar en direcció a Sevilla, Badajoz i Mèrida (important centre de comunicacions entre Sevilla i Portugal), aniquilant a tots els esquerrans o simpatitzants del Front Popular i deixant un terrible rastre d'assassinats al seu pas. A l'execució dels milicians camperols es referien sarcàsticament com "donar-los la reforma agrària".[12] Després de la captura d'Almendralejo, van ser afusellats mil presoners, incloses cent dones. Quan les columnes africanes prenien cada poble o ciutat, deixaven darrere seu una matança de presoners i dones violades.

D'aquesta manera, les dues meitats de l'Espanya rebel s'ajuntaven en el que es va anomenar zona nacional.

Agost de 1936 - febrer de 1937[modifica]

Els èxits de les columnes africanes i l'imminent atac a Talavera, van fer que Franco traslladés, el 26 d'agost, el seu quarter general des de Sevilla a Càceres, a l'elegant palau de los Golfines de Arriba, del segle XVI (on es va mantenir durant 38 dies i on va ser aclamat cap d'Estat abans de la seva proclamació oficial a Burgos.[13] Estava desitjant marxar de Sevilla per gaudir d'autonomia total i lliurar-se de la interferència o menyspreu de Queipo de Llano, amb qui sempre s'hi sentia incòmode.

D'aquesta manera, Franco, ja disposava d'una oficina diplomàtica, dirigida per José Antonio de Sangroniz. El tinent coronel Lorenzo Martínez Fuset actuava com a conseller legal i secretari polític, mentre que Millan Astray estava al càrrec de la propaganda. A hores d'ara, Franco era l'indiscutible Caudillo d'Espanya.

Amb la caiguda d'Irun, el 3 de setembre, i de Sant Sebastià, el dia 12, la zona nacional quedava unida en un sol bloc des dels Pirineus, passant per Castella i l'Espanya Occidental. Les províncies republicanes de Biscaia, Santander i Astúries van quedar aïllades. La pèrdua de Talavera i Irun va provocar la caiguda de José Giral i el seu relleu per part de Francisco Largo Caballero.

La República guanyava en resistència contra les tropes de Franco que avançaven amb més lentitud. Es feia urgent, d'aquesta manera, un comandament unificat per part dels revoltats. Les ambicions de Franco es dedueixen d'una declaració que va fer als alemanys al Marroc: "desitjo que em considerin no només el salvador d'Espanya, sinó també el salvador d'Europa de l'expansió del comunisme"."[14]

Franco ha de decidir si envia les seves tropes a Toledo per alliberar l'Alcàsser o emprèn una marxa cap a Madrid. Finalment es decideix per la primera opció. D'aquesta manera perd una excel·lent oportunitat per entrar fàcilment a Madrid. A la capital es reorganitzen les forces republicanes al mateix temps que reben ajuda estrangera per part de l'URSS.

Alemanya i, posteriorment Itàlia van exigir que al capdavant dels involucionistes hi hagués un sol home per negociar i dirigir la revolta. Després de diverses i dilatades reunions Franco va acceptar el comandament únic i la seva proclamació com a Generalísimo.[15]

La conquesta de l'Alcàsser de Toledo[modifica]

Els republicans es van equivocar amb el seu setge a l'Alcàsser, ja que aquest no era un punt estratègicament important. Però Franco va obtenir-ne un important benefici polític. Totes les sales de cinema del món van veure a Franco visitant les ruïnes amb un ullerós Moscardó. De la nit al dia, el Generalísimo Franco es va convertir en una figura internacional.[16]

Franco, Cap d'Estat[modifica]

L'1 d'octubre de 1936, va tenir lloc la investidura del nou cap de l'Estat. Una gran guàrdia d'honor, composta per milícies falangistes i carlines, esperava la seva arribada al capdavant de la capitania general de Burgos, amb una multitud enorme i delirant que va esclatar en aplaudiments quan el seu cotxe va entrar a la plaça de la caserna general. Miguel Cabanellas va dir: "Senyor Cap de l'Estat Espanyol. En nom de la Junta de Defensa Nacional, us lliuro els Poders absoluts de l'Estat".[17]

La Junta Tècnica va romandre a Burgos mentre, el sempre previngut Franco, establia el seu quarter general a Salamanca, a prop, encara que no massa, del front de Madrid, i a menys d'una hora de Portugal, per si les coses es posaven lletges.

Afusellament de Primo de Rivera[modifica]

Després de molts i frustrats intents per aconseguir l'alliberament de José Antonio Primo de Rivera, pres a la presó d'Alacant, aquest va ser afusellat el 20 de novembre de 1936. D'aquesta manera la Falange perdia al seu fundador. A partir de llavors, Franco només hauria de tractar amb una Falange decapitada, feliç d'explotar l'eterna absència de l'heroi falangista. Mentre s'orquestrava un culte a la personalitat de Franco per proclamar-lo com a hereu de José Antonio, el Caudillo expressava en privat la seva aversió envers el cap falangista. En una ocasió Franco va afirmar, encantat, de tenir proves que Primo de Rivera havia mort com un covard. És sabut que el fundador de la Falange era partidari d'una reconciliació nacional, el que no era compartit per Franco ni durant la guerra ni en els trenta-cinc anys que van seguir.[18]

El setge a Madrid[modifica]

Avió Polikarpov I-15
Avió Polikarpov I-16

Franco semblava no tenir pressa en avançar les seves tropes cap a Madrid, al mateix temps que va menysprear, en un error més de càlcul, el poder de resistència dels milicians que defensarien la capital.

Finalment, el 7 de novembre, els nacionals estaven preparats per a escometre el que suposaven seria el seu assalt frontal definitiu. En el bàndol franquista es creia que, en qüestió d'hores, els legionaris estarien a la Puerta del Sol, però, la notícia de l'arribada d'armament i tècnics russos juntament amb 1900 homes de les Brigades Internacionals, va fer minvar l'optimisme a la caserna del Generalísimo.

El 4 de novembre, per primera vegada van entrar en combat caces soviètics I-15 i I-16, pilotats per aviadors russos que, durant sis mesos, van anul·lar la superioritat aèria que les forces nacionals havien gaudit durant la marxa sobre Madrid. Els alemanys començaven a sentir-se frustrats per la lentitud de Franco en prendre la capital. D'altra banda l'indecís govern de Largo Caballero fuig de Madrid cap a València. Això comportà que l'atmosfera de pessimisme, encara més davant la proximitat de les tropes de Franco, s'esvaís i s'esborressin les disputes polítiques internes.

L'exèrcit d'Àfrica, en un intent de creuar el Manzanares va patir un nombre elevat de baixes. el comandant Castejón, qui estava al capdavant de les tropes, va dir al periodista americà John Whitaker: "Nosaltres organitzem aquesta revolta i ara som nosaltres els vençuts." El 10 de novembre, l'atac de Varela a través de la Casa de Campo també va fracassar tot i que en la seva defensa van morir la tercera part de les Brigades Internacionals. Franco, després de reunir-se amb Mola, Saliquet i Varela, va decidir suspendre els atacs frontals a Madrid.

Mussolini i Hitler decideixen donar suport absolut a Franco sota unes premisses humiliants que el Generalísimo va haver d'acceptar atès que ara s'enfrontava a una possible derrota i necessitava més que mai l'ajut dels seus aliats. Sotmès a les decisions d'Itàlia i Alemanya, els dirigents estaven convençuts que les estratègies de Franco no eren útils, se li va donar nova ajuda amb l'advertiment que podia ser l'última. Els aliats creien que Màlaga era un punt clau. D'aquesta manera tropes italianes van conquerir aquesta ciutat i Mussolini va enviar un telegrama, especialment feridor a Franco que deia: "Les tropes sota el meu comandament tenen l'honor de lliurar la ciutat de Màlaga a la seva Excel·lència".

Mentrestant l'avanç de les tropes de Franco al Jarama va quedar estancat. La tropes republicanes, reforçades per les Brigades Internacionals, defenien amb tenacitat la vall del Jarama i la batalla va esdevenir una de les més cruentes de tota la Guerra Civil. Franco abandona, de moment, l'avanç cap a Madrid, amb mires cap a altres fronts com Guadalajara, ciutat que va poder rebutjar en primera instància a les forces italianes que van patir un dur revés.

Atacs cap a altres ciutats[modifica]

Mentre la República estava concentrant les seves tropes millor entrenades i equipades al centre d'Espanya, els nacionals només aconseguien petites victòries a costa d'un copiós vessament de sang. Era qüestió de desistir de l'obsessiva concentració a Madrid.

Els consellers alemanys de Franco van interpretar que les derrotes a la perifèria de Madrid feien necessari un exèrcit modern a gran escala. Per tant, el 20 de març de 1937, Franco va reaccionar per fi a la pressió que havien exercit Mola i Hugo Sperrle per llançar un atac al País Basc.

Amb el suport de la Legió Còndor, Mola va ser l'encarregat d'iniciar la campanya el 31 de març desplegant l'arma del terror amb un intens bombardeig sobre la pintoresca ciutat de Durango. Això va suposar la mort de 127.000 civils i la total destrucció de la ciutat.

Franco i Mola havien infravalorat la determinació dels bascos en confiar que tot el nord d'Espanya caigués en tres setmanes. Encara que els bascos s'oposessin amb una tenaç resistència això costava un alt preu a les forces atacants, però el terror provocat per l'artilleria i l'aviació, així com les disputes polítiques internes en les files republicanes van assegurar l'enfonsament gradual de la resistència basca.

Guernica[modifica]

Reproducció del Guernica de Picasso, fet amb rajoles, instal·lat al municipi homònim en homenatge al bombardeig de Guernica

Els bombardejos tenien com a fi minar la moral del bàndol republicà. Guernica va patir, entre les 4:40 i les 7:45 de la tarda del 26 d'abril, un ferotge atac aeri. Les autoritats militars havien intentat suspendre el mercat a causa de la guerra, però els camperols procedents dels caserius veïns s'havien acostat com tots els dies de mercat, el que significa que a la població hi havia en aquell moment unes 10.000 persones. La ciutat no tenia defenses antiaèries. Va ser destruïda en tres hores d'incessant bombardeig per part de la Legió Còndor (pilotada pels alemanys) i l'aviació legionària sota el comandament suprem de Richthofen. Vint-i-tres Junkers Ju 52, quatre nous He 111, deu Heinkel He 51, tres Savoia-Marchetti S.81 Pipistrelli i un Dornier Do 17, escortats per dotze Fiat C.R.32 i, possiblement, sis dels primers Messerschmitt Bf 109, van dur a terme la incursió per sorpresa.[19]

Per ser la primera destrucció d'una ciutat oberta mitjançant un bombardeig. Guernica va quedar gravada a foc en la consciència europea com el gran crim de Franco. El bombardeig de Guernica va esdevenir un desastre propagandístic per Franco. El periodista George Steer, corresponsal de The Times va ser un dels primers a arribar al lloc. El seu reportatge, publicat dos dies més tard al seu diari i a The New York Times, va generar una onada internacional de condemnes.

La controvèrsia va fer de Guernica un símbol fonamental de la guerra, immortalitzat en el quadre de Pablo Picasso.

Malgrat tot, el bàndol nacional va negar la seva intervenció a Guernica fins a l'extrem de dir que: havia estat dinamitada pels propis bascos. Alguns van mantenir aquesta història fins als anys noranta.

Unificació dels partits nacionals[modifica]

Després d'una infinitat de semi-revoltes per part de la Falange i els carlins, que no volien a Franco com el seu cap, aquest va moure tots els fils per tal d'aconseguir obtenir el comandament únic de totes les fraccions polítiques del bàndol nacional. La intrigues van ser enormes per aconseguir aquesta fita. Franco va mobilitzar al seu servei secret. El 19 d'abril Franco va utilitzar aquest aparent triomf polític per proclamar un decret formal d'unificació, una iniciativa unilateral que va emanar del Caudillo i del seu cunyat Serrano Suñer, amb l'acord dels generals Queipo de Llano i Mola.

Segons el decret, la Falange quedava unificada, a la força, amb els carlins per formar un partit únic: la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (FET i de les JONS), més notable per la longitud del seu nom que pel seu contingut ideològic. El decret atorgava plens poders dins el nou partit únic al Caudillo. D'aquesta manera carlins i falangistes es van trobar, al front de batalla, bruscament tractats com subordinats per oficials de l'exèrcit de Franco.[20]

Guerra d'aniquilació[modifica]

A Franco li quedaven encara batalles per guanyar contra la República, però havia superat la pugna política. La data del 18 de juliol va ser proclamada festa nacional. Es va instituir un calendari franquista, vigent des de la mateixa data de 1937, Segon Any Triomfal, així com l'1 d'octubre com "Día del Caudillo".

Al País Basc les forces republicanes s'havien reorganitzat i els vuitanta quilòmetres que separaven Guernica de Bilbao es van defensar pam a pam. Fins a finals de maig les tropes de Mola no van aconseguir arribar als voltants de Bilbao.

Franco rebutja totes les peticions de pau, incloses les que procedien del Vaticà i assumeix una guerra a mort. En la ment suspicaç del Caudillo, Mola sempre havia constituït una amenaça. Franco deia en privat: "És un ximple". Mola havia comprès la impossibilitat de conquerir Madrid i dedicar-se a la lluita contra el país basc, Franco li va posar algunes petites traves en el camí de la batalla del nord. El 3 de juny 1937, Mola va partir, a bord d'un Aisrpeed Envoy, de Pamplona cap a Vitòria i d'allí a Burgos quan el seu avió es va estavellar i no hi va haver supervivents. Es va dir que el xoc no havia estat un accident, sinó conseqüència d'un sabotatge. El Caudillo quan va rebre la notícia va reaccionar amb una absoluta fredor. Anys més tard, Hitler va comentar: "La veritable tragèdia per Espanya va ser la mort de Mola, allà hi havia l'autèntic cervell, el veritable líder. Franco va arribar al cim com Ponci en el Credo". A conseqüència de la mort de Mola, per alleujament del seu Estat Major, Franco va deixar de viatjar en avió i va començar a visitar el front amb cotxe.

Les tropes de Franco segueixen avançant[modifica]

Després d'un intens bombardeig de l'artilleria cau finalment Bilbao, el 19 de juny, gairebé sense oposar resistència. Sens dubte els bascos temien un altre Guernica. Gairebé mil bascos van ser executats i altres setze mil empresonats. Després de la caiguda de Bilbao, l'avanç dels nacionals en aquesta regió de la península va trobar pocs obstacles. Passaren tres setmanes abans de la següent etapa de l'avanç nacional a través de Santander i Biscaia, que es va desplegar el 9 de juliol. Tot esperant una gran victòria Franco va traslladar la seva caserna general a Burgos on romandria fins a uns mesos després de la seva victòria definitiva sobre la República.

Les tropes republicanes, liderades per Vicente Rojo Lluch reconquisten el poble de Brunete. En el punt més feble de les línies nacionals del centre, un exèrcit republicà de més de vuitanta mil homes trencava en cèrcol i avançava dotze quilòmetres. Tal com Rojo esperava, Franco va suspendre l'atac al nord i va enviar dues brigades navarreses, la Legió Còndor i l'Aviazione Legionaria a Madrid. Amb això, i la introducció del nou caça alemany, el BF 109, contraatacà el 18 juliol, prenent Brunete gràcies al suport aeri alemany.

Franco va estar una setmana pensant en abandonar, de moment, el front del nord i concentrar les seves forces en un altre intent seriós per a prendre Madrid. Finalment, després de reconquerir Brunete no es van fer els esforços suficients per reorganitzar les seves forces al nord. En definitiva, l'anunciada caiguda de Santander es va retardar cinc setmanes i la de la resta del nord dos mesos. La batalla va concloure el 25 de juliol, el dia de Sant Jaume, patró d'Espanya. Això va permetre a Franco declarar: "l'apòstol m'ha donat la victòria el dia de la seva festa".[21]

Mussolini va recomanar a Franco que pactés amb els bascos una retirada. Les negociacions van durar gairebé dos mesos, temps en el qual els bascos van tractar de guanyar temps. El 26 d'agost, davant l'avanç inexorable de les forces nacionals, els bascos van acordar per fi rendir-se als italians a Santoña, a l'est de Santander. Segons l'acord, les personalitats basques van embarcar en dos vaixells britànics, el Seven Seas Spray i el Bobi sota protecció italiana.

El 27 d'agost, els vaixells de guerra nacionals van bloquejar el port per ordre de Franco i Fidel Dávila va ordenar als italians que desembarquessin als refugiats, a la qual cosa es van negar. Durant quatre dies els italians van custodiar als presoners. Finalment, el 31 d'agost Franco va manar a Bastico que se'ls lliurés. Aquest va vacil·lar i, només després que Barroso garantís les condicions de rendició, el 4 de setembre va lliurar als captius. Immediatament es van iniciar judicis sumaris i es van dictar centenars de sentències de mort. Els italians van quedar horroritzats per la crueltat de Franco. Cap dels intents, per part italiana, perquè Franco cessés les execucions va servir de res tot i que estava en joc l'honor italià.

El 26 d'agost els italians van entrar a Santander. Es va pregonar com un gran triomf quan en realitat no havien trobat cap resistència. Gijón i Avilés van caure, el 21 d'octubre, en mans dels nacionals que van passar a controlar la indústria del carbó d'Astúries i la producció de ferro del País Basc. Tots els ports de l'Espanya septentrional estaven en mans de Franco.

Franco es dedicava més a pensar en el seu futur polític que en la guerra, ja que la situació militar apuntava cap a la seva victòria militar definitiva. Això es podia deduir del trasllat del govern republicà de València a Barcelona. La raó real de l'evacuació era que la capital catalana es trobava més a prop de la frontera francesa i davant la temuda ofensiva nacionalista contra València.

Franco va enviar tropes a Aragó sense renunciar del tot a la seva ofensiva sobre Madrid. No obstant això, per alegria de Vicent Rojo, va retirar forces de la capital i les va dirigir cap a Terol. Galeazzo Ciano va comentar: "Franco no té cap visió de síntesi de la guerra". Una vegada més Franco quedava com un militar incompetent."[22] El 20 de desembre, Franco va decidir enviar tot un cos de l'exèrcit al comandament de Valera cap a Terol. L'endemà, per a mortificació de molts dels seus oficials, abandona definitivament l'atac previst sobre Madrid. La manera com Franco dirigia l'operació va merèixer només les crítiques del comandant italià, el general Berti, que va informar a Roma que hi havia "falta d'unitat en el comandament, una coordinació inadequada, sense mordent ni inquietud per concloure la campanya."

La batalla de Terol va suposar un enorme cost per ambdós bàndols. Per fi, el 7 de febrer de 1938 els nacionals prenen Terol amb la captura de gairebé 15 mil presoners i la pèrdua de més equip. Ara els nacionals podien avançar al seu aire per Aragó.

La victòria final[modifica]

La caiguda de Terol va obrir la possibilitat d'una sèrie de cops demolidors contra la República. No obstant això Franco, a la primavera i l'estiu de 1938, va cometre greus errors militars. El seu interès per l'aniquilació física de l'enemic dominava la seva forma de pensar i no deixava espai per complexes operacions estratègiques.[23]

El general Juan Vigón va traçar els plans per a una marxa cap a l'est. El 24 de febrer de 1938, el Generalísimo els va exposar en una reunió a Saragossa d'alts càrrecs militars. 200.000 homes avançarien al llarg d'un front de 260 quilòmetres per la vall de l'Ebre amb importants operacions al nord, cap als Pirineus, i al sud, cap a València. El comandament suprem es va confiar al general Dávila i la tasca de penetrar a través de les línies enemigues va recaure en Juan Yagüe.

El 6 de març de 1938 la Marina republicana aconsegueix enfonsar el creuer Baleares. Això va afectar seriosament al Generalisimo. Curiosament, aquesta va ser l'única victòria naval de la República en tota la guerra.

El 9 de març va començar la gran ofensiva a través d'Aragó amb l'objectiu de destruir més forces republicanes i aconseguir el punt en què el riu Segre es troba, més a prop de Lleida, amb l'Ebre, al que va seguir, en un intent per destruir la moral civil, un indiscriminat bombardeig italià a Barcelona, on més de mil persones van perdre la vida.[24]

El 23 de març Yagüe va creuar el riu Ebre, Solchaga havia arribat als Pirineus, mentre que els italians, les forces d'Aranda i les del jove Rafael García Valiño, s'internaven al Maestrat. A principis d'abril els nacionals van prendre Lleida.

Les forces de Franco van baixar per la vall de l'Ebre aïllant Catalunya de la resta de la República. El 15 d'abril, en Divendres Sant, van aconseguir el mar al poble costaner de Vinaròs i el 15 de juny Aranda va prendre Castelló.

Paradigmàtic bombardeig sobre la ciutat de Granollers el 31 de maig de 1938. L'objectiu fou minar la moral. No es va bombardejar ni un sol objectiu militar.

En un esforç per demolir la moral republicana, es van llançar ferotges atacs sobre ciutats com València, Alacant i Barcelona. El 2 de juny, Granollers va ser bombardejada i van morir diversos centenars de dones i nens. Això va provocar les protestes de Londres, on Winston Churchill va fer una crida per adoptar una actitud més ferma, malgrat va quedar només en una declaració d'intencions.

L'1 d'agost les tropes rebels arribaven a Gandesa. Aquesta població era el centre d'una important xarxa de carreteres. Franco va concentrar les seves millors tropes en aquesta zona i l'atac republicà va ser contingut en un bany de sang encara pitjor que el de Brunete, Belchite i Terol. Va preferir convertir Gandesa en el cementiri de l'exèrcit republicà, en lloc d'obtenir una ràpida i imaginativa victòria. La desil·lusió de l'alt comandament nacional va revertir en la moral i va esdevenir una onada de crítiques al judici del Generalísimo. El Duce era cada vegada més pessimista sobre el "inconscient rumb de la guerra" de Franco. Li va dir a Ciano: "escriu en el teu diari que avui, 29 d'agost, profetitzo la derrota de Franco. O l'home no sap com fer la guerra o no vol".[25]

Chamberlain pronunciant el seu famòs discurs en el qual proclamava l'anomenada "Pau d'aquest segle."

La crisi germànica-txecoslovaca de finals de setembre de 1938 i amb la Segona Guerra Mundial germinant, presagiava als ulls de Franco que l'Espanya nacional es veuria pràcticament aïllada de les potències de l'Eix.

L'Ebre constituïa un desolador carreró sense sortida i les possibles incursions franceses a Catalunya, el País Basc i el Marroc espanyol eren una perspectiva descoratjadora per unes tropes de Franco excessivament desplegades. A més a més, el Caudillo estava dolgut per no haver rebut cap informació de Berlín fins que no hi va haver signat el Pacte de Munic.

Els signants del Pacte de Munic[modifica]

Tot i sentir-se traït, Franco va emprendre accions per desvincular a Espanya de qualsevol conflicte internacional relacionat amb Txecoslovàquia. Va comunicar a Chamberlain "els més càlids sentiments de simpatia cap a Anglaterra." Franco estava decidit a evitar el distanciament dels seus aliats de l'Eix. Es va informar a alemanys i italians que compartia la seva causa però que l'Espanya nacional no era encara prou forta per posar-se del seu costat. Ciano va escriure al seu diari: "Vergonyós!" Hitler, pel seu costat, estava ofès davant el que considerava una ingratitud per part de Franco.

Després de quatre mesos de batalla les tropes de Franco aconsegueixen creuar l'Ebre en l'acció més sagnant de tota la Guerra Civil. Tots dos bàndols van patir quantioses baixes. Els nacionals van perdre més de 6.500 homes i gairebé 30.000 ferits. Els republicans van patir un nombre semblant de ferits i gairebé 15.000 morts.

El 15 gener 1939 va caure Tarragona. El camí cap a una Barcelona pràcticament indefensa estava clar. En tres setmanes d'avanç, tres mil quilòmetres quadrats van caure en mans dels nacionals. El 16 de gener, davant la desbandada de les tropes republicanes, Franco va donar l'ordre d'accelerar la marxa sense donar quarter. El 25 d'aquest mateix mes, el govern republicà fugia en direcció a Girona, mentre Yagüe creuava el riu Llobregat, al sud de Barcelona. L'endemà, els rebels van entrar als carrers deserts de la famolenca capital catalana. Va començar una purga salvatge en què van ser afusellades milers de persones. El 10 de febrer havia caigut tot Catalunya. El que quedava de les Corts republicanes es va reunir per última vegada a Figueres, prop de la frontera francesa. El diumenge, 6 de febrer, Manuel Azaña va partir cap a l'exili. Tres dies més tard li van seguir Negrín i el general Rojo. A la fi de febrer Azaña va dimitir i Diego Martínez Barrio, el seu successor, es va negar a tornar a Espanya. El 13 de febrer es dicta la "Llei de Responsabilitats Polítiques" que declarava com a crim donar suport a la República, pertànyer a partits polítics d'esquerres o lògies maçòniques. Això va comportar una onada massiva d'arrestos, judicis, execucions i empresonaments polítics.

La presa de Madrid i la fi de la guerra[modifica]

Després de dos anys de setge, a començaments de 1939 la moral de les tropes que guarnien el front de Madrid es trobava pràcticament enfonsada davant l'esdevenir general de la guerra i l'exigu racionament que cada vegada anava a menys. Després de la caiguda de Catalunya es va fer evident que la guerra estava completament perduda. A Segismundo Casado, soldat republicà intel·ligent i sense ambicions personals, li exasperava que Negrín i els comunistes parlessin de resistència fins al final mentre al mateix temps se les arreglaven per treure fons d'Espanya i aconseguir avions per volar cap a l'exili. Es va produir, d'aquesta manera, una segona guerra civil dins de la zona republicana.

El 7 de març, el comandant pro-comunista Luis Barceló Jover[cal citació] va decidir passar a una acció més directa. Les seves tropes van envoltar Madrid i durant diversos dies es va lliurar una ferotge lluita a la capital d'Espanya fins que, el 10 de març, es va acordar un alto el foc. Barceló va ser arrestat i executat juntament amb altres oficials comunistes. Era la fi del domini del Partit Comunista a la zona central.

El 26 de març es va produir un avanç gegantí i pràcticament sense oposició. Les forces de Franco es van limitar a ocupar les posicions abandonades. El 27 de març, els nacionals entraven a Madrid enmig d'un silenci fantasmal. Seguidament van caure ciutats com Jaén, Cartagena, Cuenca, Guadalajara o Ciudad Real. El 31 de març, tot Espanya estava en mans dels nacionals.

El comunicat radiat de Franco[modifica]

Original del parte redactat per franco anunciant la fi de la Guerra Civil espanyola.

Aquest és l'original del comunicat de guerra que va redactar Franco, radiat pel "locutor soldado" Fernando Fernández de Córdoba:[26] "Parte oficial de guerra, correspondiente al día 1º de abril de 1939. En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El Generalísimo, FRANCO". Aquest va ser l'únic "parte" signat per Franco, que va revisar minuciosament el seu redactat i va fer diverses correccions. El text definitiu va ser portat a corre-cuita des del burgalès Palacio de la Isla, seu del govern franquista, fins al llavors estudi de Ràdio Nacional, en el proper Passeig de l'Espolón.

Amb la victòria i el final de la guerra Franco va esdevenir el cap de l'Estat absolut que, després, declararia a Espanya la Democràcia orgànica, on no tenien cabuda ni el sufragi universal, ni els partits polítics. Va imposar un sindicat vertical únic, incloent als obrers, i als patrons, i a totes les branques de la producció. Amb tots aquests ingredients Espanya va viure, sota el seu comandament, gairebé quaranta anys de dictadura militar.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia principal[modifica]

Referències[modifica]

  1. THOMAS, Hugh. «The Spanish Civil War» (en anglés) 899–901, 2001. [Consulta: 31-03-2011]. «El nombre de baixes és controvertit, les estimacions creuen en general que entre 500.000 i 1 milió de persones van morir en la contesa. Amb el pas dels anys els historiadors donen més crèdit en què la xifra de mig milió de persones s'ajusta més a la realitat.»
  2. Franco. "Caudillo de España". Pag. 398, Paul Preston.
  3. Franco. "Caudillo de España". Pag. 180, Paul Preston.
  4. Franco. "Caudillo de España". Pag. 188-189, Paul Preston.
  5. Franco. "Caudillo de España". Pag. 187, Paul Preston.
  6. La trama oculta de la Guerra Civil, Google libros.
  7. Franco. "Caudillo de España". Pag. 190, Paul Preston.
  8. Franco. "Caudillo de España". p. 200-201.
  9. Unternehmen Zauberfeuer
  10. Franco. "Caudillo de España". Pag. 206, Paul Preston.
  11. Franco. "Caudillo de España". Pag. 208, Paul Preston.
  12. Franco. "Caudillo de España". Pag. 221, Paul Preston.
  13. Franco. "Caudillo de España". Pag. 223, Paul Preston.
  14. Franco. "Caudillo de España". Pag. 231, Paul Preston.
  15. Franco. "Caudillo de España". Pag. 232, Paul Preston.
  16. Franco. "Caudillo de España". Pag. 236, Paul Preston.
  17. Franco. "Caudillo de España". Pag. 247, Paul Preston.
  18. Franco. "Caudillo de España". Pag. 257, Paul Preston.
  19. George Steer, corresponsal de guerra
  20. Segon any triomfal.
  21. Franco. "Caudillo de España". Pag. 358, Paul Preston.
  22. Franco. "Caudillo de España". Pag. 378, Paul Preston.
  23. El monument al creuer Baleares rebrà més atacs, Diari de Balears, 04-02-2010.
  24. Franco. "Caudillo de España". Pag. 384, Paul Preston.
  25. Franco. "Caudillo de España". Pag. 391, Paul Preston.
  26. El "parte" de Franco emés per la veu de Fernando Fernández de Córdoba