Usuari:Lliura/prova7

Article principal: Vàndals

Denari de Genseric conqueridor vàndal de les Illes Balears

La dominació vàndala de les Illes Balears és un fosc període històric que s’inicia el 455, a la mort de l'emperador Valentinià III, en que les Illes Balears, de la mateixa manera que Sicília (440), Sardenya i Còrsega, foren incorporades al Regne Vàndal d'Àfrica i finalitza amb la seva incorporació a l’Imperi Romà d'Orient el 533/534.

Les notícies d’aquest període referides a les Balears són molt escasses i donen a entendre que ocupaven una posició política perifèrica i eventualment foren terres de refugi per a persones represaliades al nord d’Àfrica, centre polític del regne, especialment els catòlics perseguits pels monarques de religió arriana. Per això s’ha considerat que l'estructura militar i administrativa radicada a les Balears devia ser escassa, adhuc la població vàndala, i no va modificar substancialment l’organització social derivada del baix Imperi Romà. Però per una altre banda les illes permetien als vàndals comptar amb escales marítimes privilegiades des d’on distribuir els productes africans cap a la riba europea de la Mediterrània.

Antecedents

Els vàndals, juntament amb els sueus i els alans, envairen l’Imperi Romà creuant el Rin l’any 406 i durant alguns anys devastaren les Gal·lies, després, a la tardor de l’any 409, travessaren els Pirineus realitzant operacions militars i establint-se successivament en distintes zones peninsulars, però, mancats d’infraestructura naval, en un primer moment s'abstingueren d’actuar a les Balears. Tot i així els fets eren seguits amb interès i preocupació des de les illes, com ho acredita la Carta del bisbe Sever de Menorca (417) en la que: s'esmenta al Comes Asterius, que dirigí l'exercit romà contra els bàrbars; també es cita al refugiat jueu de la Tarraconense Innocentius, o; es fa un comentari en el que es compara la conducta dels priscil·lianistes amb la dels bàrbars a la Tarraconense.

En algun moment anterior a l’any 425 els vàndals es degueren apoderar d’una important intraestructura naval que els va permetre, a l’any citat, depredar les Illes Balears i poc desprès passar a Àfrica on establiren el Regne Vàndal. Amb aquests fets l’Imperi Romà perd el monopoli marítim de la Mediterrània i es posen les bases de l’únic regne bàrbar que es pot qualificar de talassocràtic. Les fonts sobre l’atac a les Balears, molt poc detallades, procedeixen del cronicó del bisbe i historiador de Gal·lècia, Hidaci, posteriorment reproduïdes, amb alguna alteració, a Historia de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum d'Isidor de Sevilla.

Context

El Regne Vàndal

Article principal: Regne Vàndal

L’any 429 els vàndals, conduïts per Genseric travessaren l'estret de Gibraltar amb 80.000 persones, i un any més tard, i després de recorrer 2000 quilometres, s’establiren a la província Proconsular, el graner de l’imperi romà d’occident. Una vegada assentats expandiren els seus dominis, especialment conquerint les illes de la Mediterrània occidental, de les quals també Sicília i Sardenya eren grans productors d’excedents de blat, cosa que li conferia una posició de domini quasi absolut en aquest producte de primera necessitat. Per aquest motiu la historiografia també ha batejat el regne amb el nom de l’"Imperi del Blat". .

Així el Regne Vàndal pogué prosperar alternant el comerç amb la pirateria, mantenint una certa estabilitat territorial, tret de Sicília, que més tard perdé a mans dels Ostrogots i comptant amb la convivència dels pobladors anteriors a causa d’una política fiscal més laxa que la baix imperial. Per contra alguns dels seus monarques, de religió arriana, desenvoluparen la política anticatòlica més contundent de tots els regnes bàrbars, essent aquesta la causa més important d’inestabilitat social, i una de les motivacions que portaren al col·lapse del regne amb la ràpida conquesta bizantina, realitzada en nou mesos, entre els anys 533 i 534.

Les illes mediterrànies en el Regne Vàndal

Màxima extensió del Regne Vàndal d’Africa (ca. 467)

La dominació vandala de les grans illes de la mediterrània occidental permet, a més del control del blat, assolir diversos objectius:

• Disposar d’una xarxa de ports en les proximitats dels mercats de destí pels seus productes i també per les seves activitats de rapinya.
• Controlar les principals rutes marítimes de la mediterrània occidental, tant nord-sud com est-oest, incloses les procedents de l’imperi bizantí.
• Disposar d’una primera línia de defensa marítima front a eventuals atacs de potències enemigues.

Tot i aquesta incardinació en les línies mestres de la política del regne, la historiografia ha pogut provar que la realitat política i social del Regne Vàndal tenia característiques diferenciades entre el continent i els seus territoris insulars. Així el control polític i, sobretot, religiós era més lax a les illes, com ho demostra l'exili a Sardenya de bisbes, preveres i laics catòlics represaliats al continent que podien desenvolupar lliurament les seves activitats religioses a la terra de refugi, aspecte s’ha relacionat amb l'extraordinària presència de basíliques actives a les Balears durant la dominació vàndala. També consta, en el cas de Sardenya, la continuïtat de l’administració municipal romana i, tal vegada, la d’una administració provincial més o menys autònoma.

Aquest diferencial, tot i no permetre fer paral·lelismes mimètics entre les característiques de les Balears d’aquelles saons i la resta d’illes del regne, si que reflexa unes circumstàncies més similars, que tendria com a causa estructural la debilitat demogràfica vàndala en els territoris nordafricans, estimada en el 5% de la seva població, la qual cosa no li permetria desviar importants recursos civils i militars al control insular, en combinació amb el caràcter “fronterer” de les illes en relació als distints estats de la riba mediterrània europea, cosa que no faria aconsellable estimular el descontent de la població local amb polítiques impopulars.

La incorporació de Balears als Regne Vàndal

El saqueig de Roma (455) contemporani de la conquesta de Balears

Amb l’assassinat de Valentinià III, l’any 455 i la seva successió per part de a Petroni Màxim, Genseric considerà romput el tractat que mantenia amb Roma des de l’any 442, armà una flota que traslladà l'exercit vàndal a la península Itàlica i saquejà Roma. Relacionat amb aquesta expedició, sense que se’n pugui establir una seqüència precisa dels fets, protagonitzà la major expansió territorial vàndala des de l'establiment a la província Proconsular, ampliant els dominis africans i conquerint Còrsega, Sardenya, Mallorca, Menorca i Eivissa, d’acord amb el relat de Victor de Vita a la Historia persecutionis Vandalicae.

Una altra notícia pròxima a la conquesta, però encara més indiciaria, fa referència a la desfeta i confiscació de la flota de l'emperador Majorià a mans dels vàndals, que es va produir en aigües de l’actual Cartagena l’any 460, la qual sembla probable que comptas amb el suport logístic d’algun dels ports de les Balears, per ser el territori vàndal més pròxim a l'escenari dels fets, però el relat no ho concreta. En tot cas, l’assumpte acabà amb Roma com potència naval i el domini marítim a la Mediterrània occidental fou exclusivament dels vàndals que ja només tendrien com rival a la mar a l’Imperi Bizantí, cosa que permetia alliberar les illes occidentals de contingents militars significatius.

Es desconeixen les transformacions concretes que la conquesta de Balears va tenir sobre la realitat sociopolítica insular i no s’hi tenen més notícies explicites fins uns trenta anys després de la conquesta en que s’esmenta als bisbes d’Eivissa, Menorca i Mallorca, que juntament amb els de Còrsega, es troben integrats en l’apartat de bisbes de Sardenya. Per alguns historiadors aquesta informació és extrapolable a una organització administrativa equivalent i indicaria l'existència d’una província vàndala que englobaria Balears, Còrsega i Sardenya, amb capital en aquesta darrera. Una altra dada significativa d’aquesta documentació és l’ús de topònims insulars, enlloc del nom de la ciutat on hi havia la seu episcopal, com succeeix en la resta d’aquesta extensa llista que abasta tot el Regne Vàndal. Aquesta dada planteja un important interrogant: amb aquests noms es volia designar a les illes o a unes ciutats que ja haurien adquirit el nom de l’illa, com es documenta a partir de la dominació musulmana? Si la resposta fos la segona s’estaria acreditant l’origen preislàmic dels topònims urbans balears i el canvi de capitalitat de la Pol·lentia romana a l’actual Palma. S’ha de insistir però que totes aquestes qüestions no estan plenament resoltes per manca d’un suport documental més explícit o de proves arqueològiques concloents.

La llegendària dependència visigòtica de les Illes Balears

Hispània a principis del segle V

L’obra de Joan Binimelis i Garcia, Història nova de l'illa de Mallorca (ca. 1595), té un capítol titulat De la nación de los godos, y de como supeditaron España y las Islas Baleares, en la qual introdueix fets bèl·lics que haurien donat peu a una suposada dominació visigòtica de les Illes Balears que s’hauria iniciat l’any 417, que de ser certa entraria en contradicció amb el relat històric de la dominació vàndala.

La historiografia moderna, des del segle xviii, considera falsa i mancada de tot fonament històric la proposta a causa de ser contradictòria amb els fets documentats sobre l’època i perquè els indicis, com la manca d’infrastructura naval dels visigots i l’absència de bisbes balears en la nòmina dels que assistiren als distints concilis de Toledo, no permeten prendre-la en consideració.. Per Josep Amengual i Batle, és producte de l’inventiva de Binimelis i respon al mimetisme respecte de la historiografia peninsular. Tot i així, la proposició ha tengut alguna difusió que ha arribat a l'actualitat, sobre tot en mans de divulgadors, més que d’historiadors.