Usuari:Lluis tgn/Lab 4
La moneda bizantina va ser la unitat monetària utilitzada a l'Imperi Romà d'Orient després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, formada principalment per dos tipus de monedes, el Sòlid d'or i una varietat d'altres de bronze. Cap al final de l'imperi la moneda va ser passar a ser emesa només amb plata i era anomenada stavraton i altres monedes menors de coure.
Iconografia[modifica]
Les monedes bizantines primerenques van seguir amb les convencions Romanes tardanes: a l'anvers el cap de l'emperador, tot i que mostrat de cara més que de perfil. I al revés normalment un símbol cristià com la creu, una Victòria o un àngel. Les monedes d'or de Justinià II van apartar-se d'aquestes convencions establertes per posar una imatge de Crist a l'anvers,[nota 1] i un mig o retrat sencer de l'emperador al revés. Aquestes innovacions van fer que el Califa Abd al-Malik, qui anteriorment hi havia copiat estils bizantins però reemplaçant símbols cristians amb equivalents islàmics, finalment optés per desenvolupar un estil islàmic distintiu, únicament utilitzant lletres en ambdós cares. Això va seguir d'aquesta manera fins a l'encunyació de moneda islàmica moderna.
El model de Justinià II va ser revifat després del final de l'Iconoclàstia, i amb algunes variacions es va mantenir com a model fins al final de l'imperi.
Al segle x, les anomenades "follis anònimes" van sorpendre en comptes de les monedes més primerenques que mostraven l'imatge de l'emperador. Les "follis anònimes" presentaven el bust de Jesús a l'anvers i l'inscripció "XRISTUS/bASILEU/bASILE", la qual es pot traduir a "Déu, Emperador d'Emperadors".
Les monedes bizantines van seguir, i ho van portar a l'extrem, la tendència d'aprimar l'ús de metalls valuosos a l'encunyació per aconseguir monedes més primes i amb més superfície. Les monedes d'or tardanes eren oblies que podien ser doblegades amb la mà.
L'encunyació bizantina va gaudir de molt prestigi que va durar fins gairebé el final de l'imperi. Governants europeus, una vegada van haver de començar a emetre les seves pròpies monedes, van tendir a seguir una versió simplificada dels patrons bizantins, amb retrats de governants de cara a l'anvers.
Denominacions[modifica]
L'inici del que es coneix com a moneda bizantina pels numismàtics va començar amb la reforma monetària Anastasi I Dicor el 498, que va reformar la moneda de l'imperi romà tardà que consistia en Sòlids d'or i Nummis de bronze. El Sesterci era una moneda de bronze molt petita, entre 8 i 10 mm. de diàmetre i un pes d'entre 0,56 i una lliura romana cosa que era un gran inconvenient ja que es necessitava un gran número d'ells fins i tot per a fer transaccions petites. [1]
Noves monedes de bronze, múltiples del nummus, van ser introduïdes, com per exemple els 40 nummi (també coneguts com a "follis"), de 20 nummi, 10 nummi i 5 nummi (altres denominacions eren ocasionalment produïdes). L'anvers d'aquestes monedes presentava un retrat altament estilitzat de l'emperador mentre el revés presentava el valor de la denominació segons el sistema de numeració grec (M=40, K=20, I=10, E=5). Monedes de plata rarament se'n van produir.
L'única moneda de emesa amb regularitat era l'anomenat "Hexagram" emès per primera vegada per Heracli el 615 i que van durar fins al final del segle vii, encunyades amb diversitat de refinació amb un pes generalment entre els 7,5 i 8,5 grams.[2][3] Va ser substituïda per el "Miliaresion" establert per Lleó III Isàuric al c. 720, i va esdevenir d'ús estàndard cap al c. 830 i fins al final del segle XI quan es va abandonar el seu ús pel poc calat entre la població. Les transaccions petites eren realitzades amb monedes de bronze durant aquest període.
El sòlid o nomisma d'or van esdevenir com uns estàndard del comerç internacional fins al segle xi, quan van començar a deixar-se d'utilitzar per la poca implantació entre la població sota els emperadors que comencen cap als 1030s sota l'emperador Romà III (1028–1034). Fins a aquell temps, la puresa de l'or va mantenir-se entre 0.955–0.980.
El sistema monetari bizantí va canviar durant tot el segle vii quan els 40 nummi van esdevenir la única moneda de bronze regularment emesa. Justinià II (685–695 i 705–711) va intentar recuperar la mida dels "follis" emesos per Justinià I, tot i així van seguir poc a poc amb la disminució de la mida.
A principis del segle ix, un "Sòlid" de tres quartes parts el seu pes va ser emés paral·lelament al "Sòlid" de pes complet. Ambdós mantenien la puresa del metall. Formava part d'un pla, que va fracassar, per a que el mercat acceptes les monedes de menys pes pel valor d'una de pes complet. La monedaEl 11⁄12 pes la moneda va ser cridada un tetarteron (un adjectiu comparatiu grec, literalment "quart-er"), i el pes ple solidus va ser cridat el histamenon. El tetarteron era impopular i era només esporàdicament reestrenat durant el segle X. El pes ple solidus va ser copejat a 72 a la lliura Romana, més o menys 4.48 grams dins pes. Hi hi havia també solidi del pes reduït per una síliqua emesa per comerç amb l'Est Proper. Aquests van reduir solidi, amb una estrella tant damunt anvers i inrevés, va pesar aproximadament 4.25 g.
El bizantí solidus va ser valorat en Europa Occidental, on va esdevenir sabut com el bezant, una corrupció de Byzantium. El terme bezant llavors esdevenia el nom pel heraldic símbol d'un roundel, tincture o - i.e. un disc d'or.
Reforma d'Aleix I Comnè[modifica]
Diners anteriors changer Michael IV el Paphlagonian (1034–41) va assumir el tron de Byzantium dins 1034 i va començar el procés lent de debasing tant el tetarteron nomisma i el histamenon nomisma. El debasement era gradual al principi, però llavors accelerat ràpidament. Aproximadament 21 quirats (87.5% pur) durant el regnat de Constantine IX (1042–1055), 18 quirats (75%) sota Constantine X (1059–1067), 16 quirats (66.7%) sota Romanus IV (1068–1071), 14 quirats (58%) sota Michael VII (1071–1078), 8 quirats (33%) sota Nicephorus III (1078–1081) i 0 a 8 quirats durant els primers onze anys del regnat de Alexius jo (1081–1118). Sota Alexius jo Comnenus (1081–1118) el debased solidus (tetarteron i histamenon) va ser interromput i un or coinage de més alt fineness (generalment .900-.950) va ser establert, generalment cridat el hipérpiron a 4.45 grs. El hipérpiron era lleugerament més petit que el solidus.
Va ser introduït juntament amb l'electre aspron trachy valor un tercer d'un hipérpiron i aproximadament 25% or i 75% plata, el billon aspron trachy o stamenon va valorar a 48 al hipérpiron i amb 7% rentada de plata i el coure tetarteron i noummion valor 18 i 36 al billon aspron trachy.[4][5]
Vegeu també[modifica]
Notes[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «The Story of Justinian». Tulane.edu. [Consulta: 8 maig 2008].
- ↑ «Greek and Roman Coins». Cngcoins.com, 08-05-2008.
- ↑ «Byzantine coins». Doaks.org, 08-05-2008.
- ↑ [1] Arxivat 7 August 2007 a Wayback Machine.
- ↑ «History 303: Comnenian and Palaeogian Ages». Tulane.edu. [Consulta: 8 setembre 2013].
Fonts[modifica]
- Grierson, Philip (1982), Byzantine coins, Taylor & Francis, ISBN 978-0-416-71360-2, <https://books.google.cat/books?id=_kpOCsoUwksC>
- Grierson, Philip (1999), Byzantine coinage, Dumbarton Oaks, ISBN 978-0-88402-274-9, <http://www.doaks.org/publications/doaks_online_publications/byzcoins.pdf>
- Hendy, Michael F. (1985), Studies in the Byzantine Monetary Economy c.300–1450, Cambridge University Press, ISBN 0-521-24715-2
- Kazhdan, Alexander, ed. (1991), Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press, ISBN 978-0-19-504652-6